INTRODUCCIÓ A LA CIÈNCIA SAGRADA 
Programa Agartha

MÒDUL I

1
LA TRADICIÓ HERMÈTICA
 

Les veritats eternes, conegudes unànimement i expressades pels savis de tots els temps i llocs, es van plasmar a Occident en el pensament de cultures estretament interrelacionades que van florir a regions situades entre l'Orient Mitjà i Europa en diferents moments durant aquesta quarta i darrera part del cicle, a la qual s'ha anomenat Kali Yuga o Edat de Ferro i que sempre es va vincular amb l'Oest.

Antiquíssims coneixements patrimoni de la Tradició Unànime van ser revelats als savis egipcis, perses i caldeus. Aquests van fer ús de la mitologia i el ritu, de l'estudi de l'harmonia musical, dels astres, de la matemàtica i la geometria sagrades, i de diversos vehicles iniciàtics que permeten accedir als Misteris, per recrear la Filosofia Perenne tot dissenyant i construint un corpus d'idees que han estat el germen del pensament metafísic d'Occident conegut amb el nom de Tradició Hermètica, branca occidental de la Tradició Primordial. Hermes Trismegist, el Tres Vegades Gran, dóna nom a aquesta Tradició. En veritat, Hermes és el nom grec d'un ésser arquetípic invisible conegut per tots els pobles i que va ser anomenat de maneres diferents. Es tracta d'un esperit intermediari entre els déus i els homes, d'una deïtat instructora i educadora, d'un guaridor diví que revela els seus missatges a tot veritable iniciat: aquell que ha passat per la mort i l'ha vençuda.

Els egipcis anomenaren Thot a aquesta entitat iniciadora que va transmetre els ensenyaments eterns als seus hierofants, alquimistes, matemàtics i instructors, els quals, amb l'auxili de complexes rituals cosmogònics, emprengueren l'aventura de travessar les aigües que condueixen a la pàtria dels immortals.

Diversos autors hermètics han relacionat a Hermes amb Enoc i Elies, els quals serien, pels hebreus, l'encarnació humana d'aquesta entitat suprahumana a la qual identifiquen amb Rafael, l'arcàngel que també és guia, guaridor i revelador.

Aquesta tradició jueva, que sempre s'ha considerat com a integrant de la Tradició Hermètica, va conviure amb l'egípcia abans i durant la captivitat –Moisès és el fruit d'aquesta convivència– i també en temps dels reis David i Salomó durant la construcció del Temple de Jerusalem; fa prop de tres mil anys, aquests pensaments es van consolidar en una arquitectura revelada que va permetre, un cop més, la creació d'un espai buit o un arca interior capaç d'albergar la divinitat en el seu si.

En el segle VI abans de Crist, el mateix de la destrucció del Temple de Jerusalem, i contemporàniament a Lao-Tse a la Xina, Buddha Gautama a l'Índia i al profeta Daniel a Babilònia, neix l'escola de Pitàgores la qual, hereva també dels antics misteris revelats per Hermes, il·luminarà posteriorment la cultura grega, tant als presocràtics com a Sòcrates i Plató. Aquest pensament hermètic va influir notablement en la cultura romana, en els primers cristians i gnòstics alexandrins, en els cavallers, constructors i alquimistes de l'Europa Medieval i en els filòsofs i artistes renaixentistes, nodrint-se al mateix temps dels coneixements cabalístics i de l'esoterisme islàmic.

Posteriorment aquestes idees hermetic-iniciàtiques floreixen en el moviment rosacreu que es desenvolupa a Alemanya i a l'Anglaterra de l'època isabelina, i més endavant aquests antics ensenyaments es dipositen dins la Franc-maçoneria. Aquesta Ordre, que en la seva aparença exotèrica no ha pogut escapar a la degradació i dissolució promogudes per la humanitat actual, conserva tanmateix el germen revelat i revelador en el si d'unes poques lògies que han aconseguit sostreure's a les modes innovadores que amenacen l'Occident amb sucumbir, i mantenen el vincle regenerador amb l'eix invisible de la Tradició que es dirigeix sempre vers el veritable Nord, origen i destí de la humanitat i del qual aquesta tradició mai no se n'ha separat.

Hermes i la Tradició Hermètica viuen actualment. La seva presència és eterna.

 
2
L'EXOTÈRIC I L'ESOTÈRIC
 

Tots els símbols sagrats, tant els expressats per la naturalesa com els adquirits pels homes mitjançant revelació divina, ja siguin gestuals, visuals o auditius, numèrics, geomètrics o astronòmics, rituals o mitològics, macro o microcòsmics, tenen una faç oculta i una d'aparent, una qualitat intrínseca i una manifestació sensible; és a dir, un aspecte esotèric i un altre d'exotèric.

Mentre l'home profà –que ho és pel seu estat caigut– únicament pot percebre l'exterior del símbol, puix ha perdut la connexió amb el seu origen mític i la seva realitat espiritual, l'iniciat més aviat procura descobrir en el símbol el que hi ha de més essencial, allò que es troba en el seu nucli interior, que no és pas sensible però sí intel·ligible i cognoscible, l'estructura invisible del cosmos i del pensament, la seva trama eterna, és a dir, l'esotèric, que constitueix també l'ésser més profund de l'home mateix, la seva naturalesa immortal.

En prendre contacte i identificar-se amb aquesta condició superior de si mateix i del Tot, l'home constata que signes i estructures simbòliques aparentment diverses són tanmateix idèntiques en significat i origen; que un mateix pensament o idea pot ser expressat en diferents llenguatges i vestimentes sense que el seu contingut únic i essencial s'alteri de cap manera; que les idees universals i eternes no poden variar encara que aparentment es manifestin de forma canviant.

El cosmos, la creació sencera, conté una cara oculta: la seva estructura invisible i misteriosa que el fa possible i que és la seva realitat esotèrica, però que en manifestar-se es reflecteix en miríades d'éssers de moltes formes diverses que li donen una faç exotèrica, la seva aparença temporal i mutable. Dins de l'home succeeix el mateix: el cos i les circumstàncies individuals són les que constitueixen el seu aspecte exotèric i aparent, i l'esperit és el més esotèric, l'únic que és Real, el seu origen més profund i el seu destí més alt.

Si els cinc sentits humans són capaços de mostrar allò que és físic, la realitat sensible, el sisè sentit de la intuïció intel·ligent i la mirada interna que s'adquireix per la Iniciació en els Misteris permet veure més enllà; dóna accés a una regió metafísica en la qual els éssers i les coses ja no estan subjectes a l'esdevenir ni signats per la mort. Aquesta visió esotèrica identifica l'home amb el Si Mateix, és a dir, amb el seu veritable Ésser, la seva essència immortal de la qual s'adona gràcies al Coneixement i al record de Si.

Mentre que l'exotèric ens mostra el que és múltiple i canviant, l'esotèric ens porta vers l'únic i immutable.

Amb una mirada esotèrica, que s'anirà obrint gradualment en el nostre camí interior, anirem comprenent i realitzant que l'esperit del Pare, el seu Ésser més intern, és idèntic a l'esperit del Fill. Aquesta consciència d'Unitat és la meta de tot treball d'ordre esotèric i iniciàtic ben entès. Cap a Ella es dirigeixen tots els nostres esforços; en Ella posem el nostre pensament i la nostra concentració interior.

 

3
LA VIA SIMBÒLICA
 

El símbol és l'empremta (o el gest) visible d'una realitat invisible o oculta. És la manifestació d'una idea que s'expressa a nivell sensible i es fa apta per a la comprensió. En un sentit ampli tota la manifestació i tota la creació és una simbòlica, així com cada gest és un ritu, sigui o no això evident, puix constitueix un senyal significatiu.

El símbol anomena les coses i és un amb elles, no les interpreta ni defineix. De fet la definició és occidental i moderna (encara que neix a la Grècia clàssica) i podria ser considerada com la porta cap a la classificació posterior.

El símbol no és només visual, pot ser també auditiu, com és el cas del mite i la llegenda, o absolutament plàstic i fins i tot gairebé inaprehensible com succeeix amb determinades imatges fugisseres que, no obstant això, ens marquen. Actualment s'acostuma a associar més amb el que és visual perquè la vista fixa i cristal·litza imatges en relació amb aquests moments històrics de solidificació i anquilosament, més lligats a allò que és espaial que no pas a allò temporal.

El símbol és l'intermediari entre dues realitats, una coneguda i una altra desconeguda, i per tant, el vehicle en la recerca de l'Ésser a través del Coneixement. És per aquesta raó que els diferents símbols sagrats de les diverses tradicions –i per cert, també els símbols naturals– s'entrellacen i es vinculen entre si constituint una Via Simbòlica per a la realització interior, és a dir, pel Coneixement, o sigui l'Ésser, donada la identitat entre el que l'home és i el que coneix. Això mateix és vàlid pels ritus que promou aquest manual, començant per l'estudi i la meditació. Per això cal que el lector tingui una visió suficientment clara de la cosmogonia entesa com l'arquitectura de l'univers reproduïda en l'home, per a utilitzar el model de l'Arbre de la Vida, anomenat també Sefiròtic, ubicar-s'hi i transcendir-lo mitjançant l'acceptació d'un Ordre capaç de mostrar-nos allò que es troba més enllà d'ell mateix. Ens estem referint a la mobilització de tot el nostre ésser, que els símbols com a intermediaris procuren, al viatge o navegació per les subtils interioritats de la consciència, a la sorpresa de percebre móns nous que romanien invisibles tot i ser-nos ben familiars, fets tots ells que són fites del procés màgic d'Iniciació caracteritzat pels graus de Coneixement d'altres realitats espai-temporals, o millor dit, d'una altra forma de percebre la realitat.

Allò que és metafísic, aquella regió desconeguda i misteriosa, es manifesta en el món sensible per intermediació del símbol. Gràcies a aquest és possible el Coneixement per a l'ésser humà; imatges i símbols ens permeten prendre consciència del món que ens envolta, del que aquest significa i de nosaltres mateixos.

Els símbols sagrats, revelats, han estat dipositats en totes les tradicions veritables. Els savis de diferents pobles, mitjançant la Ciència i l'Art, han promogut sempre el coneixement d'aquests móns subtils que els propis símbols testimonien. Ells permeten que aquelles realitats superiors arribin als nostres sentits i possibiliten que l'home, a partir de la seva base sensible, s'elevi a aquelles regions que constitueixen el seu aspecte intern: el seu ésser veritable.

La via simbòlica que aquest Programa proposa i totes les experiències que aquesta implica podran portar-nos, d'una manera ordenada i gradual, envers aquest Coneixement.

El símbol imprimeix una força, una energia invisible, una idea. El que ell expressa i el que conté en el seu interior es correspon en perfecta harmonia. Mai no s'ha de confondre amb l'al·legoria, ja que aquesta es correlaciona més amb substitucions i suposicions i per tant li manca una connexió clara amb allò que és intern i veritable. També és important apuntar que els símbols als quals ens estem referint no són simples convencions inventades pels homes; ells són "no humans", es troben en l'estructura mateixa del cosmos i de l'home. En ser els intermediaris entre l'invisible i allò que és visible, promouen la consciència de móns superiors i regions supracòsmiques.

És molt notable el fet que els símbols principals es repeteixin de manera unànime en tots els pobles de la terra i en diferents moments i llocs. Moltes vegades aquesta identitat és fins i tot formal, encara que, com ja s'ha dit, sovint podrem trobar símbols de diferent forma però d'idèntic significat. En tot cas, tots ells es corresponen amb un arquetip únic i universal del que cadascun d'aquests pobles n'ha extret els seus símbols particulars.

Els símbols sagrats són capaços de revelar aquest model únic, al seu Creador i fins i tot a allò increat; però alhora velen aquestes realitats superiors i es cobreixen d'una vestimenta formal, encara que conserven sempre el seu aspecte intern i invisible.

 

4
ARITMOSOFIA
 

Els nombres posseeixen una realitat màgica teúrgica que els homes dels nostres dies hem oblidat i que tractarem de recuperar. Són mòduls harmònics i mesures que posen en relació el microcosmos (home) amb el macrocosmos (univers) i responen a vibracions secretes que troben llurs correspondències en totes les coses. Des d'esdeveniments mundials fins als successos locals i individuals, els quals formen part de l'harmonia universal que s'expressa també a través dels nombres i mesures com si es tractés d'una gran simfonia. D'aquí, doncs, la connexió amb la música i particularment amb els ritmes i els cicles.

Per tant, el número és un llenguatge universal conegut per tots els pobles, que sempre ha estat considerat com un símbol revelat, capaç de sintetitzar i ordenar l'univers, i com un magnífic vehicle apte per establir relacions entre les coses, entrellaçant els diversos ordres de l'existència i els diferents móns esglaonats, o plans de la realitat.

Tot i que la societat moderna sembla creure que els nombres són una invenció humana, producte del progrés i molt útils per fer càlculs estadístics així com per prendre mides, classificar i en general per comptar objectes de tota mena, percebent la sèrie numèrica com una successió indefinida i horitzontal –només en una dimensió– absolutament mancat de qualsevol altre significat, en les societats tradicionals, contràriament, els números són considerats (o concebuts) com a deïtats ordenadores, com a intermediaris, portadors d'energies i Idees superiors que ells mateixos plasmen en el cosmos sencer.

Els nombres es corresponen de manera precisa amb les figures de la geometria i les notes musicals tal com hem dit abans, en perfecta harmonia amb les lleis de l'Astrologia i l'ordre de l'univers.

El recorregut que fan els nombres des de l'u fins el deu (de la quasi immanifestació a la manifestació) ens ensenyarà com emprendre el camí de retorn, a partir de la realitat física, cap a la recerca de la Unitat metafísica.

El número, com tots els símbols, és susceptible de ser observat sota dos aspectes: exterior i interior. Des del punt de vista extern, els símbols numèrics expressen merament quantitats; des de l'intern manifesten més aviat qualitats de l'ésser. El nostre Programa farà èmfasi en la visió qualitativa, que és la principal, donat que des del nostre punt de vista allò que és quantitatiu és secundari i derivat del que és qualitatiu.

Aquesta visió esotèrica de la Numerologia va ser transmesa a Occident a través de l'Escola Pitagòrica, encara que també es troba en totes les cultures lligades a la Tradició Primordial.

Segons els pitagòrics totes les coses se sintetitzen en els nou primers números; aquests, al seu torn, poden resumir-se en els tres primers; i aquests estan continguts en la unitat.

Els treballs numèrics i geomètrics que suggerim promouen una labor de síntesi, sempre en la recerca de la unitat de nosaltres mateixos; de la unitat del cosmos; de la Unitat de l'Ésser.

 

5
EL CERCLE
 

Entre els símbols fonamentals comuns a tots els pobles, el del cercle és, sense cap mena de dubte, el més generalitzat i el que apareix més freqüentment en totes les manifestacions humanes conegudes. Això és degut, en efecte, a la mateixa naturalesa d'allò que la forma circular significa, doncs tot en la vida i en el món tendeix a realitzar aquest moviment, present tant en les expressions naturals com en les humanes. De fet una recta, o successió de punts que es perllonga indefinidament, descriu un moviment circular que la curvatura de l'espai faria retornar al seu punt d'origen. És en forma de cercles com s'expandeixen les radiacions d'energia i aquests remolins o espirals conformen les estructures del cel i de la terra, tal com es pot observar en el món sideral i en el molecular. El cercle juntament amb els seus símbols associats, són una de les imatges bàsiques del coneixement simbòlic i tornarem una i altra vegada sobre el tema.

Pot advertir-se en la figura precedent que no hi ha circumferència sense un punt interior que la generi, doncs ella extreu la seva forma, ja sigui que la tracem amb compàs o cordill, d'un centre existent prèviament. Conjuntament, circumferència i centre conformen la circularitat. El centre generalment és invisible o tàcit, o es troba a vegades específicament senyalat com a element constitutiu. Aquest punt original és el que emana la seva energia a tots els punts de la circumferència, que són un reflex de la seva potencialitat en un pla definit i limitat. Aquestes emanacions són representades com a irradiacions del centre i com a formes de connexió entre aquest i la perifèria. La més senzilla i notable d'aquestes figures és la següent:

Aquest és també el símbol del quaternari, és a dir, el de la forma quatripartita en que es produeix tota manifestació. Els exemples més clars d'aquesta divisió són els quatre punts cardinals en l'espai, les quatre estacions del dia o de l'any en el temps, la interacció dels elements que en ordre canviant configuren la matèria, les quatre edats de la vida d'un home, etc. És a dir, que aquest nombre caracteritza tot allò que és creat.

La creu és, doncs, el símbol del número quatre en el seu aspecte dinàmic i generatiu, el qual rep la seva energia original de la quinta essència central, del punt que és l'origen de la irradiació i al qual aquesta retornaria necessàriament en un espai corb.

Advertències:

a) També cal considerar el cercle com una esfera. És a dir, agregar volum o tridimensionalitat a les figures simbòliques planes amb les que anirem treballant.

b) No s'han de considerar els símbols com a exteriors a nosaltres, doncs cal tenir en compte que l'esfera de l'univers ens envolta. Estem dins d'ella, som una unitat amb ella.

 

6
CÀBALA
 

A poc a poc anirem desenvolupant diferents mètodes hermètics, entre ells el de la Càbala jueva, utilitzat també pels cristians a partir del Renaixement. "Càbala" significa literalment "Tradició", i es refereix tant al llegat de la doctrina que va ser revelada als antics patriarques i profetes del poble jueu com a la recepció i vivificació de la doctrina que prové –com tot ensenyament veritable– de la Gran Tradició Unànime.

Per ara serà suficient dir que treballarem especialment amb el símbol de l'Arbre de la Vida Sefiròtic. Aquest diagrama és un mapa del cosmos, un model de l'univers, vàlid tant per a l'home com per a la creació sencera.

Els centres i corrents d'energia que conformen aquest diagrama estan en relació amb els números i les lletres sagrades, amb l'Astrologia, l'Alquímia (o Art de les transmutacions), les làmines del joc del Tarot, la simbòlica de la música, i també amb la geometria, manifestacions totes elles de la construcció harmònica de la mansió eterna. Aquest model és doncs un mandala, un joc de símbols, un intermediari sintètic entre nosaltres i allò que és desconegut, a través d'una sèrie d'esperits, o deïtats, que s'articulen jalonant un camí màgic evolutiu que tots el pobles del món han conegut, que constituïa el fonament de la seva cultura i que guardaven com el seu secret més preuat. Ens estem referint als Misteris de la Iniciació.

 

7
MÚSICA
 

És ben sabut que abans de fer-ho a través de l'aire, el so es propaga per l'èter; aquest cinquè element o quinta essència hermètica és l'origen dels quatre restants. Per la seva extrema rarificació immaterial, superior a la del foc, amb el qual de vegades se

l'identifica, l'èter és el vehicle per excel·lència de la llum intel·ligible i del so inaudible, la naturalesa vibratòria del qual fa ser a tots els elements una sola i mateixa cosa abans de diversificar-se a través dels sentits fins el món exterior. Per la seva extrema plasticitat, puresa i receptivitat absolutes, la Tradició també ha assimilat simbòlicament aquest element a l'aigua, la substància universal. D'aquí que la closca marina, la forma de la qual ens recorda al yoni femení i a l'orella humana, sigui la representant unànime (com les petxines d'aigua beneïda dels temples cristians) del poder purificador, productiu i "generatiu" d'aquest supra-element diví.

És molt coneguda la llegenda que fa de les closques les conservadores del so del mar. Aquesta propagació es realitza en forma ondulatòria, essent l'espiral el símbol que millor ho representa. Afegirem que aquest símbol es troba estretament vinculat al logaritme pentagramàtic del creixement dels éssers vius, la qual cosa explica la pròpia estructura espiral de les petxines i cargols, així com la de l'àcid desoxiribonucleic que presideix la cadena genètica, i també molts d'altres exemples que ometrem de moment.

La medicina pitagòrica atribuïa a la música un poder terapèutic per excel·lència. A això també hi fa referència l'Alquímia quan fa coincidir els centres musicals amb els centres subtils, i aquests, amb les octaves del microcosmos humà. Veiem, doncs, com la música, encarada des d'una perspectiva sagrada, és molt més del que sembla. I també que les naturaleses del temps i de l'espai, de l'aigua i el foc unides indissolublement en l'èter, origen de llur vida, tot i essent fonamentalment distintes, es toquen en un punt on, sense confondre's, es fonen en una Harmonia Única i Universal.

Sòcrates, a través de Plató, confirma a les Muses com les primeres protectores de l'art de la música, de les quals en rep el seu nom. Com ja hem afirmat, el temps i l'espai es relacionen mútuament a través del moviment, i aquest no és sinó l'expressió dinàmica o rítmica d'una harmonia, els models de la qual són els nombres. Ritme i proporció, assimilats respectivament al temps i a l'espai, són la mètrica per la qual ambdós queden recíprocament ordenats, conformant la presència viva d'una mateixa harmonia que es dóna per un igual en el cel i en la terra. La pròpia geometria (geo = terra, metria = mesura), que ordena idealment l'espai, està virtualment implícita en la música tal com la relació mètrica dels seus intervals. Harmonia, número i moviment són termes equivalents i mutables entre si en tant que es refereixen a una mateixa realitat, ja sigui l'arquitectura subtil i musical del cosmos, el ritme respiratori, les pulsacions del cor o bé el compàs altern de les fases diürna i nocturna del dia.

L'home rep especialment amb més intensitat que qualsevol altre ésser terrestre el ritme del pols de l'existència, fet que, en un sentit, el converteix en el més capacitat per a reproduir-lo. De naturalesa musical està feta l'ànima humana i la seva intel·ligència, donat que aquestes són les que capten les subtils relacions entre les coses; la meravellosa articulació que les manté a totes unides, amb els seus matisos, en un tot indivisible que es va revelant a mesura que la unitat i l'harmonia s'imposen al nostre caos particular.

Segons se'ns diu en l'hermetisme antic i del Renaixement, dins l'home –com en un petit instrument en mans d'un músic invisible– es reuneixen totes les potències, virtuts i ritmes de l'univers, homologades o en diapasó a la naturalesa del seu estat. Tanmateix no és sempre conscient d'això, donat que el seu diapasó particular no està, en general, ritmat al to universal.


fig. 1

 

 8
ASTRONOMIA-ASTROLOGIA

Volem començar a apropar-nos al tema de l'Astrologia com a ciència cosmogònica i vehicle de realització. Donem aquí els símbols dels planetes i dels signes zodiacals per a tot aquell que encara no hi està familiaritzat. Si no els coneix, fóra també oportú mirar de dibuixar-los i sobretot d'identificar-los. Començarem a tractar sobre aquesta ciència cosmogònica eminentment simbòlica, donat que constitueix un dels camins més importants pel coneixement espaial i temporal de la realitat en la que estem inscrits.

Per tot això, començarem amb quelcom tan senzill com són els noms i signes dels set planetes tradicionals, assimilats a déus, i a llurs circulacions per l'espai celest, limitat només pel cinyell zodiacal.

El mateix amb els noms i signes zodiacals:  
Els set planetes giren simbòlicament al voltant del Sol, essent interiors a aquest Venus, Mercuri, Lluna i Terra, i exteriors els més alts: Mart, Júpiter i Saturn.

La paraula Zodíac, que pot traduir-se com a "Roda de la Vida" (també com a Roda animal), és la seqüència de les dotze constel·lacions que es troben a un costat i a l'altre de l'eclíptica, és a dir, del plànol corb imaginari sobre el qual el Sol recorre la totalitat de l'esfera celest en un any.

En llurs recorreguts, els astres dissenyen formes directament lligades a la sort de la Terra i dels seus habitants, els homes, membres actiu del sistema. Aquestes condicions ens signen i ens serveixen per conèixer els nostres límits, marcats primerament pel lloc i el temps del nostre naixement, i a partir dels límits assenyalats, podrem optar per allò que és il·limitat com a fonament de tot ordre veritable.

Des del començament dels temps els astres grafiquen en el cel una dansa de contrapunt i harmònica de formes i ritmes computables per l'ésser humà, qui sumit en el caos d'un moviment sempre canviant, pren aquestes pautes com més fixes i estables en el transcórrer constant de les nits i dies que tendeixen a confondre's en un amorf sense cap significat. Aquestes pautes condicionen la seva vida de la mateixa manera que la cultura en què naixem, subjecta a l'esdevenir històric i a la determinació geogràfica, que tampoc són aliens a la subtil influència de planetes i estels. Es tracta de conèixer no només el mapa del cel com a introducció a la comprensió de la Cosmogonia, sinó també de considerar la importància que té en la nostra vida individual i en relació a la integració d'aquesta en el macrocosmos, sense caure en plantejaments merament egòtics o simplistes, ans al contrari, amb l'objectiu de trobar en els planetes i el zodíac punts de referència per conciliar les energies anímiques de la nostra personalitat, equilibrant-les de tal manera que l'estudi de l'Astrologia sigui un auxiliar preciós del Procés de Coneixement, fonamentat en l'experiència que els astres i llurs moviments produeixen en l'ésser individual i la seva existència, energies anímiques que poden ser manegades d'acord a les pautes benèfiques i malèfiques que la seva pròpia energia-força dual manifesta en el conjunt còsmic.

Nota: Utilitzarem els set planetes tradicionals de l'Antiguitat, amb exclusió dels moderns Urà, Neptú i Plutó. Ja hem donat els símbols i els noms per a que l'aspirant es familiaritzi amb ells i els aprengui.

 9
CÀBALA
 
Novament oferim a continuació l'Arbre de la Vida Sefiròtic, al qual li hem afegit el nom de cadascuna de les sefiroth o "numeracions", és a dir, dels deu cercles (esferes en l'àmbit volumètric) o "xifres" que el composen.

Encara que per a finalitats didàctiques el dividirem en esferes, plans i columnes, és important recordar sempre que aquest Arbre constitueix una unitat indissoluble i indivisible i que totes les seves parts són aspectes inseparables d'aquesta unitat.

La primera sefirah, Kether (paraula que significa "Corona") és la realitat única, el misteri absolut, l'essència pura de la que emanen les restants sefiroth.

La número dos, Hokhmah, l'emanació primera, és la Saviesa divina per la qual la Deïtat es coneix a Si Mateixa, i permet a tot ésser reconèixer la Unitat en el seu interior.

La tercera esfera, Binah, la Intel·ligència, és la Gran Mare o Matriu Universal, la generadora de tots els móns i éssers, als quals discrimina i forma només per retornar-los novament a l'U. Aquestes primeres tres sefiroth són en realitat una de sola: Kether és el Coneixement, Hokhmah el subjecte que coneix (actiu) i Binah l'objecte conegut (passiu).

La quarta sefirah, Hesed, és la Gràcia, l'Amor o la Misericòrdia que s'irradia a tota la creació; la cinquena (Gueburah o Din) és el Rigor o Judici diví que nega tot el que no és l'U; i Tifereth, la sisena, és la Bellesa que entrellaça a totes les sefiroth entre si.

Netsah, la número set, la Victòria, és l'energia que produeix tots els móns manifestats; i la vuitena, Hod, la Glòria, s'encarrega de reabsorbir aquests móns aparents novament en la Unitat; Yesod, la novena, és el Fonament que equilibra a les dues anteriors; i finalment Malkhuth, la número deu, el Regne, constitueix el descens de Kether al món material i representa l'Omnipresència i Immanència divina en totes les coses.

Cadascuna d'aquestes sefiroth té una cara oculta i una altra visible. És receptiva respecte a l'anterior i activa en relació a la següent.

És important fer notar que en tota sefirah es pot veure un Arbre Sefiròtic complet, i en cada sefirah d'aquest Arbre encara un altre més, i així fins allò infinitament petit. I viceversa, qualsevol Arbre, per gran que l'imaginem és només una sefirah d'un altre arbre més gran, que al seu torn és només una altra sefirah d'un altre encara més gran, també ad infinitum, tal com és l'estructura de l'espai i el temps que conté móns dins de móns i cicles dins de cicles, és a dir, la d'una esfera arquetípica dividida en deu numeracions (o petites esferes) que es reprodueixen indefinidament.

10
ALQUÍMIA
 

Una altra de les arts hermètiques és l'Alquímia. Així s'anomenava a l'Antiguitat la ciència de las transmutacions, minerals o vegetals, de la naturalesa. Aquestes operacions tenen una rèplica en l'home, que s'hi pot veure com en un mirall que reflectís el seu propi procés de desenvolupament, i simbolitzen la possibilitat de la regeneració. És a dir, la de mudar de condició i de forma, fins al punt que la substància amb què es treballa –en aquest cas, la psique humana en els seus primers nivells– passi a ser una cosa distinta de la que coneixem actualment. Aquesta recerca i troballa de l'Ésser és en definitiva l'autèntica Llibertat no entelada per cap prejudici, i pot ser equiparada a un nou naixement.

L'Alquímia medieval europea, que treballa amb les transmutacions dels metalls (i minerals en general), utilitza també la notació astrològica per a designar les qualitats simbòliques que distingeixen a determinats metalls.

Aquesta associació entre els astres (deïtats i energies celestes) i els metalls no és de cap manera arbitrària, puix hi ha una correspondència constant entre allò que és alt i allò que és baix i són anàlogues les forces i les energies dels cels (deïtats uràniques) i les de la terra (deïtats ctòniques), encara que és imprescindible assenyalar que es troben invertides les unes respecte a les altres.

No obstant això, aquestes forces són complementàries i no podrien ser l'Univers i l'home sense l'una i l'altra donat que constitueixen la dinàmica rítmica, la dialèctica en què es produeixen totes les coses. Per aquest motiu, el treball alquímic, o hermètic, es realitza amb aquestes dues energies, harmonitzant-les, sense excloure'n cap. Doncs com ja veurem, és l'home qui les relliga, el veritable intermediari entre el cel i la terra. I és per aquesta mateixa raó perquè en les tradicions antigues, la Iniciació era i és copsada com una visita de l'ésser humà a les entranyes de la Terra, o un viatge al país dels difunts, o també com un descens als inferns del nostre ignorant psiquisme, imprescindible per a un posterior i triomfal ascens als cels. A continuació donem els noms dels tres principis alquímics i els signes amb què se'ls representa:

La interacció d'aquests principis i llur constant conjuminació produeix totes les coses i per tant s'hi troben present. El Sofre és actiu (+), mentre que el Mercuri és passiu (-). La Sal, tercer principi que lliga els precedents, es pot qualificar de neutre (N). L'Athanor és el forn o cuina alquímica on es transformen aquests principis contínuament, així com també els elements minerals que ells originen, els quals igualment porten en si aquesta divisió tripartida. El que succeeix a l'interior de l'Athanor esdevé de la mateixa manera a l'interior de l'ésser humà, especialment en la seva psique, primer pas en el treball hermètic, on aquestes energies s'oposen, es contradiuen i s'uneixen, tot provocant una dialèctica permanent d'equilibris i desequilibris que conformen l'harmonia universal. Aquesta dinàmica és una dialèctica en la qual els oposats no s'exclouen sinó que constantment conflueixen en la unió per a poder separar-se.

 
 
Home Page