El nom de Moisès evoca immediatament la idea del poble jueu, al qual encarna i genera al mateix temps. En efecte, havent nascut a l'Egipte, és considerat com de la família del Faraó, doncs apareix com a fill de la seva germana, i com a tal es diu que és iniciat pels summes sacerdots en els misteris més profunds d'Isis i Osiris, sobresortint pels seus coneixements. Des de jove sent una crida cada cop més clara cap a quelcom que encara no es defineix, però que no està relacionada amb l'Egipte ni amb la posició envejable que ostenta la qual, d'altra banda, se li fa cada cop més difícil per les gelosies, enveja i desconfiança del seu oncle Ramsés II i del seu cosí que el succeirà en el tron. La "casualitat" fa que Moisès, en defensar un esclau jueu tractat injustament, mati l'agressor i hagi de fugir, doncs per casos com el seu (Moisès era ministre del culte d'Osiris) la justícia del Faraó aplica les penes màximes. Es refugia en un indret on apareix un altre personatge clau, Jetró, rei de Salem, gran sacerdot i iniciat i pare espiritual de nombrosos pobles nòmades que poblaven els deserts i les terres entre les civilitzacions d'Egipte, Caldea, Babilònia, etc. Aquests foren els jueus, que sortint de llur captiveri en terres estrangeres d'Egipte, s'alcen un dia i emprenen una gegantina emigració pel desert, amb el guiatge d'un cap que els sintetitza i encarna, i sota la conducció del qual, com intèrpret directe del seu déu Yahvé, han de constituir-se definitivament com a poble elegit i accedir a un destí que s'encarna en el mateix Moisès, nom que traduït significa "El Salvat" i que ell imprimeix en el seu entorn, en el poble que se l'hi ha donat la missió de construir i dirigir. Moisès és, doncs, conjuntament, un personatge històric i un símbol, com tots els protagonistes de la Història Sagrada. És també un ésser humà, i al mateix temps el receptor de les energies i missatges d'una entitat sobrehumana, Yahvé, al qual adora i fa adorar, quan no és el propi déu el que actua directament. Com a ésser humà pateix durant quaranta anys tota mena d'infortunis i necessitats, la major part d'elles provocades per la ignorància i la bestialitat dels seus. Com a agent diví, aviva i fixa el monoteisme i implanta a foc la seva llei, que segella amb manaments. Acaba el seu pelegrinatge, i tot veient la terra promesa, deixa com herència La Bíblia, de la que n'escriu els cinc primers llibres, essent una síntesi magistral que fonamenta la vida d'un poble i d'una religió, i que posteriorment engendrarà el cristianisme i l'islamisme. L'energia sorprenent de Moisès, el seu diàleg constant amb la deïtat, la força dels seus poders, transferits i compartits amb setanta deixebles que conformen el nucli intern de sacerdots i savis, iniciats i iniciadors, als quals entrega la Càbala, fan possible la seva successió fins al final d'aquest cicle. S'acompleix, doncs, el Destí que Moisès inicià i que finalitzarà amb la gloriosa vinguda del Messies, esperada també pels cristians i islàmics i anunciada en tots els texts i tradicions orals de les cultures unànimes.

Ara ens referim a Hermes, deïtat clau en la tradició egípcia, grega i romana. Thot, l'Hermes egipci, que a Alexandria és conegut com Hermes Trismegist, és a dir, el posseïdor de les tres quartes parts de la saviesa universal, és identificat igualment amb l'Hermes grec i el Mercuri romà. Sempre s'ha considerat a aquest déu com una imatge de la transmissió; i és per això que els atributs amb els que se l'identifica, cascs i sandàlies alades, estan relacionats amb el vent. Una de les seves característiques és la rapidesa en els desplaçaments, fet que en l'Alquímia pot observar-se de forma anàloga amb el metall del mateix nom que també coneixem com a Mercuri en la seva versió llatina.

S'ha dit bé que Hermes és etern, sigui quin sigui el nom amb que l'han designat els diferents pobles. Unànimement és transmissor d'ensenyaments i secrets, tant si se l'anomena Thot, Enoc, Elies o Mercuri, tal com hem dit abans. La seva revelació pel baptisme de la intel·ligència es produeix en aquells que han encarnat sense prejudicis ni crosses el Coneixement i s'han afiliat intel·lectualment al seu patronatge; la seva invocació, concentració i aplicació dels diferents mètodes de la seva ciència, estableix una comunicació directa amb aquesta altíssima entitat, que es manifesta internament a qualsevol grau en les individualitats que hi estiguin disposades. Com se sap, aquesta deïtat s'ha manifestat –i ho continua fent– en la història d'Occident per mitjà de la Tradició Hermètica i les disciplines que la conformen.

Esperit protector dels viatgers, dels comerciants i pelegrins, la seva influència es fa sentir com aquella energia que ens transmet els missatges més ràpids i lleugers en el camí iniciàtic. El seu poder és tal, que sense ell res no seria, ja que com iniciador en els misteris de la vida i el cosmos, les seves vibracions protectores –i també dissolvents– actuen com un catalitzador als efectes del viatge del Coneixement. Mercuri és subtil i lleuger, però alhora porta la vara del caduceu a la mà, símbol de l'eix i de les dues corrents que s'hi enrotllen simultàniament. La seva missió és específica, i ens espera en totes les cruïlles dels nostres camins. El seu pensament és savi i revelador, com bé ho testimonia el Corpus Hermeticum, un dels documents més sublims de l'Antiguitat emanat de l'Alexandria dels primers temps del cristianisme, i del que en volem extreure aquest text:

"Donat que el Demiurg ha creat el món sencer, no pas amb les mans, sinó amb la paraula, concebeix-lo, doncs, com a sempre present i existent, havent fet tot i essent Un Sol, i com havent format, per la seva pròpia voluntat, tots els éssers. Perquè veritablement aquest és el seu cos, que no es pot tocar, ni veure, ni mesurar, que no posseeix cap dimensió, que no s'assembla a cap altre cos. Ja que no és ni foc, ni aigua, ni aire, ni alè, però totes les coses provenen d'ell. Ara bé, com que és bo, no ha volgut dedicar-se aquesta ofrena només a si mateix, ni adornar la terra només per a ell, sinó que ha enviat a aquí baix, com ornament d'aquest cos diví, a l'home, vivent mortal, ornament del vivent immortal."

fig. 5

El temple reuneix en el seu interior a l'espai i al temps sagrats. Tot just hem traspassat la seva porta, es fa evident la diferència entre el món exterior i profà, on el temps transcorre linealment i en forma indefinida i amorfa, i el recinte sacre, on es percep un temps mític i significatiu: el "temps" dels orígens de l'ésser humà, l'eternitat i la simultaneïtat, conegudes i compreses en la interioritat de l'home que estableix aquesta comunicació ritual des del més profund del temple. D'altra banda el temple és un model de l'Univers al qual imita en les seves formes i "proporcions" i, també com ell, té per objecte acollir i ser el mitjà de la realització total i efectiva de l'ésser humà. A les tribus més primitives trobem la cabana ritual (o la casa familiar) com lloc d'intermediació entre el que és alt i el baix. Efectivament, el sostre representa en aquesta el cel i el sòl, la terra; els quatre pilars damunt dels quals és assentada són les columnes on es recolza el macrocosmos. És molt important assenyalar que en aquestes construccions sempre hi ha un punt zenital que està obert a un altre espai. Exemple: la pedra caput o cimera, que no es col·locava en la construcció de les catedrals, o l'orifici de sortida de la cabana ritual (a la casa familiar aquesta sortida és simbolitzada per la xemeneia o la llar de foc). Aquesta construcció, imatge i model del cosmos, té doncs una porta d'entrada que s'obre al recorregut horitzontal del temple (transposició de la porta, pas per les aigües del baptisteri, pèrdua en el laberint la sortida del qual desemboca a l'altar, cor del temple), i posteriorment un orifici de sortida sobre l'eix vertical, aquest cop ubicat en la summitat, simbolitzant la Coronació de l'Obra i l'ingrés en un altre espai, o món, plenament diferent, que està "més enllà" del cosmos, al qual el temple simbolitza. El temple és també una imatge viva del microcosmos i representa al cos de l'home, creat a imatge i semblança del seu creador; inversament, el cos de l'home és el seu temple. El centre de comunicació vertical és el seu cor, i aquí, en aquest lloc, s'encén el foc sagrat capaç de generar l'Aventura Real de la Transmutació, després de les proves i experiències de Coneixement que condueixen fins aquest lloc. En el nostre diagrama sefiròtic, la porta horitzontal s'obre de Malkhuth a Yesod, mentre que la vertical, de Tifereth a Kether. És a dir, que tot el treball previ, encaminat al Coneixement, ha de tenir per objecte immediat l'arribada al cor del temple, el foc perenne de l'altar sobre el qual s'asseu el tabernacle, espai buit construït amb les regles i proporcions harmòniques del temple mateix que n'és la síntesi. Aleshores haurà acabat amb la primera part dels Misteris Menors (misteris de la terra) i començarà el seu ascens simultani per la segona part (els misteris del cel), quedant per més enllà del temple, és a dir, per allò que és supracòsmic, els Misteris Majors, que pel fet de ser inefables, aquí no poden tenir cabuda ni comentari. En realitat aquest procés és prototípic i vàlid per qualsevol canvi de pla o estat, on es manifesta a la seva manera.

El símbol del laberint dóna exemple perfectament del procés del Coneixement, si més no en les seves primeres etapes, aquelles en les que l'ésser ha d'enfrontar-se amb la densitat del seu propi psiquisme (reflex del medi profà en què ha nascut i viu), és a dir, amb els seus estats inferiors, separant alquímicament allò que és espès del més subtil, i que l'ànima experimenta com a successives morts i naixements –solve et coagula– esquivant al mateix temps nombroses proves i perills que no fan sinó traduir el propi conflicte o psico-drama interior. Aquest dessassogament és propi d'aquell qui, havent abandonat les seves seguretats i identificacions egòtiques, descobreix davant seu un món completament nou, i per tant desconegut, però envers al qual se sent atret, doncs en veritat intueix que és travessant-lo com es podrà retrobar amb la seva veritable pàtria i destí. Aquesta impressió indeleble d'estar totalment perdut ha de conduir-nos imperiosament a trobar la sortida, ajudats sempre per la Tradició (i els seus missatgers, els símbols) que en aquest cas ens arriba mitjançant l'Agartha, el qual, a manera de guia o d'eix ha de conduir-nos (sempre i quan la nostra actitud sigui recta i sincera) a un estat de virginitat, a un espai buit imprescindible apte per a la fecundació de l'Esperit, la qual cosa es viu en el més intern i secret del cor.

Hem d'assenyalar que molts laberints representats en l'art de tots els pobles són autèntics mandales o esquemes del cosmos, és a dir, de la vida mateixa, amb les seves llums i ombres, la qual cosa ens permetrà comprendre que aquest procés laberíntic és en realitat un viatge arquetípic, una gesta, que tots els herois mitològics i homes de coneixement han realitzat, i que ens servirà de model exemplar per imitar, tal i com estem veient en la sèrie "Biografies". En veritat, el viatge pel laberint és un pelegrinatge lligat a la recerca del centre i en aquest sentit és important destacar que en moltes esglésies medievals figurava un laberint (com a Chartres, enmig del qual apareixia antigament el combat entre Teseu i el Minotaure) que recorrien de forma ritual tots aquells que, per una o altra raó, no podien acomplir el seu pelegrinatge al centre sagrat de la seva tradició (per exemple Santiago de Compostela o Jerusalem), i que era considerat un substitut o reflex de la veritable "Terra Santa", on els conflictes i lluites han finalitzat, possibilitant així l'ascens pels estats superiors fins assolir la sortida definitiva de la Roda del Món.

Per a una societat arcaica i tradicional, l'art és tot allò que l'home crea amb les seves mans partint del model arquetípic que conté en el seu interior, i que pot observar en les lleis subtils que regeixen les produccions de la naturalesa, essent aquesta una manifestació de l'harmonia i l'ordre universal. Aquest model no és altra cosa que la idea de Bellesa, considerada com la més alta expressió del propi Art del Creador, de qui s'ha dit que tot ho féu "en número, pes i mesura". D'aquí que tot acte creatiu, quan és conforme a aquest model, imita el ritu original de la creació del món a partir de la substància amorfa caòtica, ja sigui aquesta activitat l'arquitectura, les arts visuals (escultura i pintura) les artesanies en fusta o altres materials, l'orfebreria, la ceràmica, la cistelleria i el teixit, l'ebenisteria, la sastreria, el tapissat, etc.

Algunes d'aquestes artesanies es conserven encara vives en bastants llocs, i s'hi mantenen llurs secrets d'ofici, els quals són transmesos mitjançant una iniciació i es prenen, per tant, com suports de la realització interior, doncs és a aquesta, en definitiva, a la qual els esmentats secrets es refereixen, ja que són els propis de la cosmogonia en la seva permanent recreació en l'ànima humana. Aquest és el sentit profund dels símbols i ritus propis de cada ofici i que fan dels mateixos una activitat sagrada. En realitat, tot home és un artista i és la seva mateixa vida la que constitueix aquella substància amorfa, o pedra bruta, que ha de ser "treballada" pacientment mitjançant la permanent actualització dels ensenyaments rebuts per la Tradició, exercint el ritu de la memòria i la concentració, fins acabar integrat plenament en l'harmonia de la Gran Obra Universal.

En les antigues corporacions de constructors medievals, el coneixement de l'ofici es dividia normalment en tres etapes o graus d'iniciació, que corresponien a l'aprenent, al company (oficial) i al mestre, donant així una idea del desenvolupament esgraonat de l'esmentat coneixement. Cal dir que aquelles corporacions (estretament lligades a la Tradició Hermètica) originaren, en el transcurs del temps, l'actual Maçoneria, que continua conservant la mateixa estructura iniciàtica dels seus llunyans predecessors.

A continuació volem reproduir una oració de la deessa egípcia Isis, esposa d'Osiris, associada a la primera iniciació, la llunar, mentre que la seva parella es troba vinculada amb la segona iniciació, la solar, i ambdós es troben conjuminats en la tercera i darrera iniciació, la polar, que fa possible la realització d'allò que és supracòsmic, d'allò que no és humà. Apuleyo la inclou en la seva obra La Metamorfosi (o l'Ase d'Or, segle II d.C.) on ens dóna notícia que aquest antic mite egipci sobrevivia incòlume a la Roma del seu temps. Aquesta invocació es pronuncia un cop efectuat el descens als inferns, on es percep directament i de manera potencial tot el que seguirà, de la qual cosa aquest descens n'és només una prova. Finalment recordem la vinculació de la deessa Isis amb l'arcà del tarot anomenat La Papissa o La Sacerdotessa.

"Tu, veritablement santa, perpètua protectora del gènere humà, sempre generosa per afavorir als mortals, tu tens un dolç afecte de mare per les tribulacions dels dissortats. No hi ha un dia, una nit, ni tan sols un petit instant que passi sense que hagis prodigat els teus beneficis, sense que hagis protegit els homes a la terra i al mar i sense haver allargat la teva mà salvadora, després d'allunyar els embats de la vida. I amb aquesta mà desfàs l'ordit inextricable i retort de la Fatalitat, apaivagues les tempestes de la Fortuna i neutralitzes la influència funesta dels astres. Et veneren les divinitats del cel, et respecten les de l'infern; dónes al món el moviment de rotació; al sol la seva llum; al món les seves lleis, amb els teus peus petges el Tàrtar. Els astres et responen; per tu volen les estacions, s'alegren els déus, es mostren dòcils els elements. Tu fas una indicació i bufen els vents, s'inflen els núvols, germinen les llavors, creixen els gèrmens. Els ocells que creuen els cels, els animals salvatges que van errants per les muntanyes, les serps que s'oculten sota la terra i els monstres de l'oceà temen la teva majestat. Però jo posseeixo un enginy pobre per cantar les teves lloances i un reduït patrimoni per oferir-te dignes sacrificis; no tinc la fecunditat necessària per expressar els sentiments que m'inspira la teva majestat; no posseeixo mil boques, ni mil llengües, ni una inesgotable font d'infatigables paraules, però tindré sempre davant la meva imaginació, guardant-los en el més amagat del meu cor, el teu rostre diví i el teu sacratíssim numen."

Isis és associada al principi femení (i per tant es vincula a la Terra i a la Lluna) present en totes les coses i es manifesta com les vestimentes de l'energia passiva, immanent i potencial. Plutarc en un dels títols de la seva Etika ens diu:

"Isis és, doncs, la naturalesa considerada com a dona i apta per a rebre tota la generació. Aquest és el sentit amb el que Plató l'anomena 'Dida' i 'Aquella que tot ho conté'. La majoria l'anomenen 'Deessa d'infinits noms', perquè la divina Raó la mena a rebre tot tipus de formes i aparences. Sent un amor innat pel primer principi, és a dir, pel principi que exerceix suprem poder sobre tot, i que és idèntic al principi del bé; el desitja, el persegueix, fugint i rebutjant tota participació amb el principi del mal. Encara que sigui tant per l'un com per l'altre matèria i habitacle, s'inclina sempre voluntàriament cap el millor principi i s'hi ofereix perquè la fecundi, perquè sembri en el seu si allò que d'ell emana i li és semblant. Es complau en rebre aquests gèrmens i tremola d'alegria quan es reconeix encinta i plena de gèrmens productors. En efecte, tota generació és imatge en la matèria de la substància fecundant, i la criatura es produeix a imitació de l'ésser que li donà la vida."