Per a tot poble hi ha entitats intermediàries, a vegades són els mateixos déus, d'altres semidéus. Les Muses, habitants de l'Olimp, són deesses.

Filles de Zeus i Mnemosine, la seva cinquena esposa, a la qual es va unir sota l'aparença d'un pastor, les Muses foren engendrades en nou nits diferents, lluny de la resta dels demés immortals per tal que hi hagués qui celebrés la victòria dels Olímpics sobre els Titans.

Deesses de la Memòria (del cel) i de la inspiració poètica, també se'ls atribueix el poder de donar els noms convenients a tots els éssers. Guardianes de l'oracle de Delfos, diuen "allò que és, el que serà i el que ha estat".

Tot i que han nascut al mont Pieri i que visiten l'Olimp, on alegren les festes dels immortals amb llurs cants, amb els quals fan resplendir el palau del seu pare, els agrada de reunir-se en el cim del mont Helicon i des d'aquest s'apropen a l'estança dels mortals durant la nit, els quals poden sentir aleshores la melodia de les seves cançons enmig de la quietud. Les Muses també comuniquen als olímpics els mals i patiments d'aquests, el cant de la creació dels quals és una alegria per a Zeus.

Aquestes entitats femenines, que tenen la capacitat de prendre indefinides formes com també la de no prendre'n cap, i de revelar als homes –si així ho desitgen–, ja sigui a través de l'harmonia d'aquelles, o mitjançant el ritme i el número, o directament de la seva pròpia veu, els misteris de la generació dels déus, de l'ordre de la cosmogonia, de les gestes dels herois en la recerca del cel i la cosmització de la terra, aquestes Muses, diem, tenen el poder de transformar la realitat, doncs l'audició dels seus cants fa d'allò que és sensible un símbol de l'harmonia de l'Ànima del món, manifestació i imatge del déu polar, Apol·lo.

Elles uneixen l'home amb allò que és sagrat perquè estan directament vinculades amb el secret i l'harmonia de la Creació (Cosmogonia), que revelen a l'interior de l'ànima humana, on la reprodueixen (poiesis=creació); així condueixen l'ànima al peu de l'eix que uneix els tres mons, simbolitzats en la font, la pedra i l'alzina. Com en el Museu, on hi trobem els productes d'aquella audició i per tant de la Memòria; en obrir un llibre inspirat s'obre també el seu temple o mansió.

Encara que les Muses apareixen com a verges, algunes han tingut fills amb déus i homes; i no obstant això els destins d'aquests plançons assenyalen com a veritable finalitat la generació espiritual, supracòsmica, sovint en forma tràgica, com és el cas de Lino, bé fill d'Urània i d'un mortal, bé d'Apol·lo i Calíope –o Terpsícore–, a qui aquest matà en ser desafiat en el cant; d'altres, com exclusiva generació de l'amor, com és el cas d'Himeneo, nascut de la unió d'Apol·lo i Calíope.

Tot i que en el començament, és a dir, en els temps arcaics, n'eren tres, el seu número ha quedat fixat en nou segons se'ns diu en la Teogonia d'Hesíode, a qui elles mateixes li revelaren l'esmentada obra, i llurs noms estan vinculats a la seva funció:

Clio: presideix la història i canta la "glòria" dels homes i la "celebració" dels déus, essent els seus atributs la trompeta heroica i la clepsidra.

Eutherpe: "la que sap agradar" i que presideix la música de flauta i altres instruments de vent.

Thalia: la comèdia, "la que porta flors" o "la que floreix", nom també d'una de les tres Gràcies, representada amb la màscara de la comèdia i el bastó de pastor.

Melpòmene: la tragèdia, la que canta "el que mereix ser cantat"; se la representa amb la màscara tràgica i el garrot d'Hèrcules.

Terpsícore: la música en general i la dansa, la que "estima la dansa", essent el seu atribut la cítara.

Erato: la poesia lírica i els cants sagrats, acompanyada per la lira i l'arc; el seu nom procedeix d'Eros, el primer déu que va aparèixer després de Gea, nascuda de Caos i generadora dels demés deus.

Polímnia: l'art de la mímica, la que inspira la unió dels "múltiples himnes" i a qui es vincula la retòrica, l'eloqüència i la persuasió; se la representa amb un dit a la boca.

Urània: la "celeste", l'astronomia, la contemplació de l'harmonia del cel, representada amb un trípode al seu costat.

Calíope: la poesia èpica, la de la veu "més bella" o "veritable", la que reprodueix la imatge del so primordial que se sent en el centre de tot ésser, i que solament després de determinat estat del cicle es troba al cim de la Muntanya (Helicon), que ha d'ascendir aquell qui realitza el camí de retorn, mentre que l'Olimp és el lloc dels déus immortals (els estats supraindividuals de l'ésser), muntanya celest a la qual les Muses es dirigeixen des de l'anterior, després d'haver regalat als homes mentre deixen sentir darrera seu un "encisador so que sorgeix de les seves passes".

Ara parlarem de la paraula màgia i dels seus possibles equívocs. La vida sencera, que s'està manifestant en tots els ordres en aquest mateix moment, és igualment una funció permanent de màgia, o sigui, que la realitat en que vivim és màgica. En aquest sentit la nostra actuació en ella també ho és, de manera natural, i la participació de l'home en aquest procés n'és part integrant. La vida i la nostra existència s'estan fent permanentment i nosaltres podem participar i influir-hi d'acord amb determinades pautes, relacionades amb certs ritus especials. Puix en el cas del ritu succeeix el mateix que amb el símbol: si bé tota la manifestació és simbòlica, i de la mateixa manera la vida és un ritu perpetu, no obstant això, existeixen certs símbols i ritus particulars que actuen sobre nosaltres de forma màgica, sempre que el subjecte que els practiqui es trobi en l'estat adequat per a realitzar-los i siguin sensates i sanes les seves intencions. La Tradició Hermètica treballa constantment amb símbols i utilitza també deterninades "cerimònies", per vivificar aquests símbols portant-los així al pla de l'acció. Determinats "mètodes", gests o formes de treball són capaços de promoure en nosaltres i en el nostre entorn determinades situacions i energies aptes per ser moldejades per una voluntat lúcida i rectament ordenada en la triunitat Veritat-Bellesa-Bé.

Des de la més remota antiguitat, i de manera unànime en tots els pobles, la dansa apareix com a expressió del sentir de l'home i com un acte natural en ell. Unida sempre a la música i al cant, com una trilogia rítmica indissoluble, constitueix un gest espontani que s'articula amb el ritme universal. Aquest posar-se "a ritme", aquest "ritmar" amb el cosmos és l'essència i l'origen de la dansa; les seves coreografies i moviments circulars s'inspiren en l'ordre dels planetes i els seus efectes i correspondències en la manifestació. L'home, el dansaire, és l'intermediari entre el cel i la terra i els seus passos repeteixen i representen la cosmogonia primordial a la qual immediatament li assigna un caràcter repetitiu i ritual. Gràcies a aquest gest i figures ideals, o patrons simbòlics, i a la total entrega a la dansa, l'ésser humà es veu transportat a un altre món, a un altre espai mental, on la seva participació activa en el present, a través del moviment, fa que connecti amb una sola i única ona o vibració, compartida per la creació sencera. Quan això és així, és que hom ha comprès el sentit màgic de la vida, de la qual forma part.

La nau, per la seva estructura, apareix com una imatge simbòlica del cosmos. El màstil central figura l'Eix del món que va del zènit al nadir, i la cofa que en moltes ocasions l'envolta per dalt equival a "l'ull del dom" de les catedrals i de qualsevol edifici construït seguint el mateix model còsmic. Adonem-nos que l'espai interior del temple cristià també es denomina nau, i que aquesta és precisament un dels emblemes dels Pontífex catòlics, també anomenats "pastor i nauta". Així mateix, la nau està orientada segons els quatre punts cardinals: la direcció proa-popa assenyala l'eix vertical nord-sud, i la direcció estribord-babord l'eix horitzontal est-oest. És també una imatge de l'Arca surant sobre la superfície de les Aigües Inferiors, que conté els gèrmens d'un nou cicle, motiu pel qual també se la relaciona amb la copa, la matriu i per extensió amb el cor i la caverna.

Recordem que l'antic lema dels mariners: "Viure no és necessari, navegar sí que ho és", ens il·lustra perfectament el sentit profund de la navegació i del pelegrinar per les Aigües Inferiors cap a la recerca del Centre, simbolitzat per l'illa o continent mític dels orígens. En efecte, la vida no té cap sentit, cap 'orientació', si no es concep com una aventura en pos del Coneixement, per la qual cosa és necessari, tal com es diu en el I-Ching, travessar les "Grans Aigües", o el "Mar de les passions" inherents a la individualitat humana, com s'afirma en el hinduisme, i en general en totes les tradicions.