10
SIMBOLISME VEGETAL I
 

La vegetació, en la indefinida varietat de les seves espècies, formes, colors i fragàncies, constitueix un món inexhaurible de significacions simbòliques conegudes per tots els pobles des de la més remota. antiguitat. Recordem en aquest sentit, que el Paradís terrestre es descriu com un jardí o un verger, del qual els primers homes tenien cura. Així mateix, l'agricultura (la "cultura de l'agro") es considera com el primer ofici nascut de la sedentarització de la humanitat que dóna lloc al poble i posteriorment a la ciutat en pedra i la civilització tal com la coneixem. No oblidem que la paraula cultura deriva precisament de "cultiu", la qual cosa està relacionada evidentment amb el que és vegetal. Aquesta és sense dubte la causa, de que l'home arcaic i tradicional incorporés el vegetal en la descripció simbòlica de la seva cosmogonia i la seva visió sagrada del món. En efecte, no hi ha res que expressi millor el desplegament de la vida universal que una planta en el seu ple desenvolupament, com per exemple l'arbre, el qual és també un dels símbols naturals més difosos de l'Eix del Món, i el que més clarament fa al·lusió a l'estructura còsmica i els seus diferents plans o graus de manifestació. Cal només recordar l'Arbre de la Vida Sefiròtic, semblant, quant a la seva significació essencial, a d'altres molts arbres sagrats que pertanyen a les més diverses tradicions de tots els temps i llocs, com ara el capoquer entre els maies, el roure (o alzina) entre els celtes, l'olivera entre els pobles mediterranis, l'arbre Yggddrasil entre els escandinaus, la palmera entre els antics egipcis i els àrabs, etc.

La mateixa funció simbòlica fan determinades flors, com ara el lotus en les tradicions orientals i la rosa o el lliri en les occidentals. Totes elles són símbols del Centre i del Mon, i el fet d'obrir-se dels seus pètals expressa el desenvolupament de la manifestació a partir de la Unitat primordial, per això també se les relaciona amb el simbolisme de la "roda còsmica", ja que el nombre de pètals està en correspondència amb els radis o raigs que connecten el centre de la roda amb la seva perifèria. No oblidem tampoc que les flors en general estan vinculades al simbolisme de la copa, i per tant a l'aspecte passiu i receptiu de la manifestació, a la puresa virginal de la "quinta essència", per exemple quan es parla del "calze" d'una flor.

 
11
SIMBOLISME VEGETAL II
 

Així mateix, dels tres regnes de la natura, el vegetal és potser el que està més directament lligat a la fluïdesa dels ritmes i cicles del cosmos, reflectits en la renovació periòdica i anyal de les plantes, en la regeneració de la potència fèrtil i fecunda de la seva saba, fent propici d'aquesta manera l'alimentació i el manteniment necessari d'homes i animals. Però el realment important és que aquesta relació és a la mateixa base de molts mites i ritus agraris, l'estructura simbòlica dels quals reprodueix les lleis universals de correspondència i analogia (és a dir d'harmonia) entre l'ordre terrestre i el celest, o entre l'ordre visible i l'invisible; i és que en suma el món vegetal, o més ben dit tota la natura en conjunt, conforma un símbol viu i sempre present del que és sobrenatural i transcendent. Per això mateix, la germinació, desenvolupament, floriment i donació dels fruits de les plantes no deixa de ser un fet sorprenent i veritablement màgic i misteriós per a qui viu immers en el que és sagrat, com era el cas dels habitants de les societats tradicionals, que hi veien l'acció combinada de forces tel·lúriques i còsmiques personificades en les deïtats lunars i solars, terrestres (i infra-terrestres) unes i celests les altres, rebent la planta l'influx de les energies passives i actives, femenines i masculines del cosmos a través dels nodriments substancials de la terra i de l'aigua, la vivificació de l'aire, i la calor i la llum procedents del foc solar. D'aquí deriva la doble naturalesa del vegetal, "asúrica" per la seva vessant subterrània i "dèvica" per la seva part aèria i vertical (axial), termes aquests que pertanyen a la tradició hindú, i que designen respectivament les energies tel·lúriques i celests conciliades en l'acte mateix de la creació de la planta. Això cobra un relleu especial en les anomenades "plantes sagrades", utilitzades en els ritus d'iniciació als misteris, i la ingestió de les quals (beguda o menjada) posa l'ésser en comunicació amb els seus estats inferiors i superiors, realitzant el "viatge" pels diferents nivells de manifestació, descendint i ascendint per l'Eix del Món.

Aquestes plantes serien, doncs, un suport o vehicle de Coneixement, i en moltes ocasions la pròpia planta, o el seu fruit, es considera com l'objectiu a aconseguir per accedir a aquest Coneixement, d'aquí ve l'expressió "licor d'immortalitat" o "fruit d'immortalitat" que reben determinades substàncies vegetals, com per exemple el vi o ambrosia en les cultures greco-romana, hebrea, cristiana i islàmica, semblant al soma o amrita hindú, idèntic al seu torn al haoma dels antics iranis, del que es diu que només podia recollir-se en la "muntanya sagrada" Alborj, equivalent a l'Eix del Món. Igualment en l'Alquímia vegetal es parla de "l'elixir de llarga vida" que es correspon amb la "pedra filosofal" en l'Alquímia mineral; l'elixir es la mateixa essència de la planta, com el vi és l'essència de la vinya, una altra figura de l'Eix de Món. En aquest sentit, recordarem que el vi simbolitza precisament la doctrina esotèrica i metafísica, és a dir el Coneixement, i segurament al·ludeix a això l'expressió l' "esperit del vi", o aqua vitae (aigua de vida), o "begudes espirituoses", que encara es conserva en el llenguatge popular de diversos indrets, encara que el seu sentit profund ja passi totalment desapercebut en la majoria dels casos.

També cal fer esment del blat (equivalent al blat de moro en les tradicions pre-colombines, o a l'arròs entre les extrem-orientals), i en conseqüència al pa, que juntament amb el vi constitueixen les dues espècies eucarístiques del Cristianisme, és a dir del cos i la sang, o la substància i l'essència reunides en el Verb o Home Universal, arquetip de l'iniciat, el que és comparat precisament a una planta, tal i com indica la paraula "neòfit", que tant significa "nou nat" com "nova planta". Aquest és, així mateix, comparat a una llavor o germen que ha de "morir" en l'interior de la terra per a renéixer al món de dalt i de la llum, que és el seu veritable origen, doncs al contrari que el vegetal l'home té les seves arrels en el Cel, tal i com ens relata Plató en el Timeu quan diu que "l'home és una planta celest, la qual cosa significa que és com un arbre invertit, les arrels del qual tendeixen cap al cel, i les branques cap a baix, cap a la terra".

 
12
ALQUÍMIA

 

La ciència alquímica s'expressa fonamentalment per imatges gràfiques i gravats. El símbol, a vegades parcialment ocult en la iconografia, es manifesta així de manera lliure i sense comentaris. El refrany castellà diu que "a buen entendedor pocas palabras bastan". Tot continuant amb el sistema didàctic d' Agartha, on s'està molt atent a l'ensenyament visual, la qual cosa coadjuva així mateix a aprendre a Veure, oferim aquí alguns gravats dels Adeptes a l'Art de la transmutació. Es tracta en aquest cas de signes dels quatre elements (veure Mòdul I, Nº 20), als que s'hi afegeixen altres detalls ornamentals directament referits a la Ciència dels Filòsofs, o Art Reial.  


Los cuatro elementos alquímicos. J. D. Mylius. Philosophia Reformata
fig. 8
 
13
SIMBOLISME ANIMAL I
 

Els animals, a més d'expressar la part instintiva i irracional de l'ànima humana (els impulsos, desigs i emocions de l'ànima), sempre han ocupat un lloc molt destacat en la cosmogonia de tots els pobles i cultures tradicionals, que unànimement hi han vist manifestacions de les forces còsmiques i divines en la seva acció sobre el món, constituint-se en vehicles i oracles transmissors de la realitat dels númens, i per tant en missatgers o intermediaris entre l'Esperit i l'home. Ells conformen, doncs, un codi simbòlic de suma importància, un llenguatge a través del qual l'home ha pogut i pot llegir les claus que li permeten comprendre les lleis i misteris de l'univers, i per tant conèixer-se a si mateix, doncs en ser un microcosmos fet a imatge i semblança del macrocosmos, conté dins d'ell totes les formes, la qual cosa és possible per la posició central que ocupa en el seu món, i que li va ser designada pel Creador. En aquest sentit els textos tradicionals afirmen que els primers homes tenien la potestat de posar noms a tots els ésser i coses, la qual cosa no seria així si no formessin ja part de la seva naturalesa integral. Així mateix, la llengua adàmica i primordial s'ha anomenat la "llengua dels ocells", que efectivament són els missatgers de les realitats superiors, la qual cosa està en relació amb la "llengua d'oc" (d'oca), considerada en l'Edat Mitjana i en el sud de França com l'argot simbòlic utilitzat pels alquimistes, constructors, trobadors i joglars per a transmetre el Coneixement. La "llengua d'oc", o la "llengua dels ocells", és veritablement el llenguatge dels símbols.

Podríem dir que els animals (sobre tot els salvatges), en certa manera conserven encara la puresa virginal dels orígens: són el que són, i en l'espontaneïtat dels seus gestos participen, juntament amb la natura sencera, de la harmonia i del ritus perenne de la creació. Recordem que en diverses cultures de les avui anomenades "primitives" o xamàniques és molt important la figura de "l'animal iniciador", vinculat amb la idea d'un "alter ego" animal en l'home; a més, en aquestes cultures generalment l'ancestre mític i civilitzador és un animal, i la seva dansa, o ritus, creacional és la que es reitera i imita en les cerimònies d'accés al que és sagrat. Coneguda és també l'existència de certs animals "psico-pompos" ( per exemple el gos i el cavall) que guien al difunt en el seu viatge post-mortem, considerat anàleg al que ha de realitzar durant les proves pel laberint iniciàtic: sense oblidar que els "guardians del llindar", la funció dels quals és impedir, o permetre als que n'estan qualificats, l'entrada al món invisible, apareixen revestits amb formes d'animals, a vegades amb aparença monstruosa i "terrible". Aquest és el cas, per exemple, del Mákara i del Kala-Mukha hindús, o del Tao-Tie xinès, que figura el Ser Suprem en el seu aspecte d'animal monstruós, la gola oberta del qual pot ser, en efecte, tant la "gola de la Mort" com la "porta de l'Alliberament". L'Esfinx, i concretament l'Esfinx egípcia amb cap d'home i cos de lleó, tindria també el mateix sentit de "guardià del llindar".

 
14
SIMBOLISME ANIMAL II
 

És important a més destacar que gairebé totes les divinitats zodiacals de qualsevol tradició estan representades amb formes d'animals, i recordarem novament que la paraula Zodíac no vol dir res més que "roda dels animals", o "roda de la vida", la qual cosa està òbviament lligada a la idea de moviment i de generació sorgida de l'Ésser universal, o més ben dit de la seva energia creadora, que permanentment es recrea a ella mateixa, en aquest cas a través de les indefinides formes animals. Això concorda perfectament amb la idea, molt difosa entre les civilitzacions pre-colombines de que el cosmos, és a dir la Vida universal, és un animal gegantí, del qual tots formem part integrant (aquest és també el cas de la serp alquímica Uroboros), i això explicaria el perquè entre aquestes cultures la Deïtat creadora està força sovint representada com un animal (com també passa en la tradició hindú amb el déu amb forma d'elefant Ganesha), o bé caracteritzada amb les parts més significatives d'un animal, generalment el cap, com és el cas, per exemple, dels déus asiri-babilònics i del antic Egipte. En les tradicions de Mesoamèrica el déu Quetzalcoátl vol dir "ocell-serp", o "serp amb plomes", que conjumina en la seva naturalesa les energies aèries que tendeixen cap al cel (el que és vertical), i aquelles que repten i es mouen per la terra (el que és horitzontal). L'àguila i la serp són, efectivament, els dos animals que millor representen aquest antagonisme i complementarietat entre allò celest urànic i allò terrestre ctònic i tel·lúric.

Per altra banda, juntament amb l'anyell, el pelicà i el peix, l'àguila i la serp són els animals-símbols més representatius de Crist, si bé això s'hauria d'estendre a gairebé tots ells (inclosos els fabulosos), com ho demostra el riquíssim bestiari de Crist (dins del qual s'hi inclou el Tetramorfos), tan desenvolupat en l'art de l'Edat Mitjana. Aquest bestiari comprèn pràcticament totes les espècies repartides en quatre grans grups, en correspondència amb els quatre elements: els rèptils a la terra, els peixos i amfibis a l'aigua, les aus a l'aire, i els mamífers al foc, mentre que el mateix Crist (el Fill de l'Home) és l'element central, o "quinta essència", ja que d'ell emanen com expressions dels atributs del seu Verb o Logos creador.

 
15
NOTA:
 

Ja hem advertit que la cultura (que té una arrel i un origen sagrats), és una intermediària entre l'home i la deïtat. I és des d'aquest punt de vista i no des de la vanitat erudita, l'enciclopedisme encasellador, o la literalitat mnemotècnica, que ella és il·luminadora i un vehicle especialment apte per al Coneixement. Sense l'essència de la Cultura, que és l'autèntic saber, tota la resta del guarnit aparell cultural és només lletra morta. Igualment això és vàlid per als ritus, que a vegades es confonen amb determinades "cerimònies", totalment buides de contingut. Això és també així per als estudis i meditacions que aquest manual promou.

 
16
LA CORONA
 

En una primera lectura, la corona simbolitza les virtuts més elevades que existeixen en l'home, d'aquí ve que se cenyeixi sobre el cap, el "cim" del microcosmos humà, és a dir, en aquella part d'ell que es correspon amb el Cel, la forma circular del qual la corona reprodueix. Però, precisament per això, la corona també expressa allò que està per "damunt" o "més enllà" del cosmos i de l'home: la realitat del que és diví i transcendent. Es podria dir que en el significat de la corona coincideixen, doncs, les qualitats més nobles i superiors de l'ésser humà y al mateix temps allò que les transcendeix per constituir-ne l'arquetip. En el camí del Coneixement, o via iniciàtica, aquestes qualitats es van desenvolupant després d'un llarg procés de transmutació alquímica, durant el qual l'aspirant va prenent gradualment consciència de la sacralitat de la seva existència, o de la seva realitat en l'universal, fins identificar-s'hi plenament.

Aquesta identificació es visualitza moltes vegades com la "conquesta" d'un estat espiritual (o supra-individual), que és el que, efectivament, "corona" la realització d'aquest procés, és a dir, el "legitima" (o el fa veritable i cert, que és el que aquesta paraula significa realment), tot investint a qui l'acompleix d'una autoritat que emana directament del poder mateix de Déu, el Rei Suprem, o Rei del Món. Aquest és el sentit que tenien a l'antiguitat els ritus de coronació dels reis, els caps d'un poble o d'una comunitat tradicional, que ho eren perquè abans havien arribat a ser els reis i caps d'ells mateixos, governant d'acord a la Voluntat del Cel, a la que representaven davant dels seus súbdits. La veritable coronació (que és una "consagració" o assumpció plena del que és sagrat) s'esdevé en allò més secret, en el cor, on s'estableix "l'aliança" que segella la unió amb la Deïtat, aleshores la corona és un signe extern i distintiu que confirma la possessió de l'autèntica reialesa interior.

Per altra banda, no podem deixar d'esmentar les estretes vinculacions que hi han entre la corona i les banyes, les quals també se cenyien sobre el cap, i simbolitzen exactament el mateix que aquella. Les banyes són un atribut de la potència de l'Esperit que "descendeix" a la natura de l'home, al que fecunda i transfigura tot integrant-lo en l'entitat superior, que és el seu veritable Si Mateix. Igualment, és evident la relació que existeix entre les banyes i el llamp, i per descomptat amb el llampec, i recordarem, referent a això, que les corones més antigues estaven guarnides amb puntes que semblaven els raigs lluminosos. El mateix podria dir-se de la corona d'espines que portava el Crist Rei durant la seva Passió. Amb tot això es tracta de destacar l'aspecte solar d'aquests símbols, el que també apareix en la corona de llorer (símbol eminentment solar) que portaven els emperadors romans i amb la que eren coronats els herois, però sense oblidar que aquest aspecte es complementa amb el simbolisme polar, que és el més primordial.

En efecte, ambdues paraules en castellà, corona i "cuernos", procedeixen d'idèntica arrel lingüística, KRN, la mateixa de Krónos, o Cronos, que és el nom grec de Saturn, la més alta i elevada de les esferes planetàries i considerat com el rei de l'Edat d'Or. També la trobem a Karneíos, que era un dels noms que rebia entre els grecs l'Apol·lo hiperbori (Apollón Karneíos), el déu de "l'alt indret" (Karn), que és el cim mateix de la Muntanya sagrada del Polo (l'Eix del Món), seu de la Tradició i la humanitat primigènia. Apareix també en la paraula crani, el qual és, efectivament, la part més elevada de la columna –o eix– vertebral, l'extrem superior del qual es denomina precisament la "coroneta". Ja que el crani és un símbol de la volta celest, la coroneta equivaldria llavors a la Estrella polar, anomenada "l'àpex" del Cel perquè ella "corona" tot el nostre univers visible, i a més és considerada en totes les tradicions com l'indret per on simbòlicament s'accedeix als estats superiors de l'ésser, essencialment supra-còsmics i metafísics. Recordem, en aquest sentit, que Kether, la Unitat, significa precisament la "Corona", cenyida per l'Adam Kadmon o "Home Universal".

Aquesta idea del supracòsmic és la que representa també el Sahasrâra chakra en la tradició hindú i budista. Tot aquest simbolisme polar i axial convé perfectament al de la tiara papal (d'origen molt remot), que és una corona de tres pisos superposats, i la part superior dels quals apareix rematada per una creu, una altra figura de l'Eix del Món (veieu per exemple l'arcà V del Tarot). Si la corona pròpiament dita és el símbol de l'autoritat temporal exercida pel rei (el guerrer), la tiara simbolitza a l'autoritat espiritual assumida pel summe pontífex o sacerdot, que en l'antiguitat tradicional ocupava la cúspide de la jerarquia iniciàtica, tot exercint la seva funció sobre els tres móns, és a dir sobre el conjunt de l'Existència manifestada, tal com el Déu Hermes Trismegist. Ell era, és, el pont o eix que comunica la Terra amb el Cel, i el Cel amb la Terra, el que transmet les benediccions o les influències espirituals i el que posseeix íntegra la Doctrina i l'Ensenyament tradicional. Això explicaria el perquè durant l'Edat Mitjana occidental els reis eren coronats per l'autoritat espiritual, i així es reconeixia la superioritat del que és metafísic sobre el que és temporal, d'allò diví sobre allò humà.

 
17
ALLÒ QUE ÉS MÉS PETIT ÉS EL MÉS PODERÓS
 

En la via de realització personal que aquest manual proposa, l'afirmació de l'encapçalament ens indica que cal posar especial atenció en tot allò que passa desapercebut, però que no obstant té una enorme importància quan es tracta de conèixer la causa i l'origen de les coses. Nombroses expressions tradicionals fan èmfasi en la superioritat del poder d'allò petit, subtil i invisible, sobre el que és visible, groller i gran. "Semblant és el regne dels Cels a un gra de mostassa, que un home va sembrar al seu camp (en si mateix); és la més petita de totes les llavors, però quan s'ha desenvolupat és més gran que les hortalisses i es fa un arbre, talment que hi venen les aus del cel (símbol dels estats superiors) i s'ajoquen a les seves branques" (Sant Mateu, XIII, 31-32).

Igualment tots els nostres gests, allò que som i serem, estaven ja continguts, en potència, en la cèl·lula seminal que ens va engendrar i ens va donar la vida. Aquestes proporcions entre el que és petit i el que és gran no són només quantitatives, sinó qualitatives, i obeeixen a les lleis de l'analogia, que ens fa conèixer la idea del tot per una de les seves parts. Però aquí parlem més aviat de les relacions jeràrquiques entre el Principi i la seva manifestació, que apareixen invertides quan passem de l'ordre celest o espiritual al terrestre o corporal, tenint sempre present que el primer és causa del segon. Allò més gran al Cel és allò més petit a la Terra, i allò més gran a la Terra és allò més gran al Cel.

El cosmos és el desplegament de "l'Ou de Món", que conté els gèrmens de tot el que existeix i es manifesta cíclicament. Així mateix, l'Esperit, quan es vol donar a conèixer, no ho fa a través de allò que és pompós i cerimonial, ni de res que vingui de l'exterior sinó que ho realitza mitjançant el silenci intern i del que no es pot nomenar, com una força que brolla d'allò més profund i s'expandeix per tot el nostre ésser, l'il·lumina interiorment i l'ordena conforme el seu arquetip etern. El veritablement universal, allò suprem, no té dimensions, ni està subjecte a cap tipus de llei terrestre i humana. Viu ocult i secret en el cor dels éssers, que sense ell mancarien de tota realitat, com la circumferència que no existiria sense el punt, ni la sèrie numèrica sense la Unitat aritmètica. Així, com més identificats estem amb les coses "d'aquest món" menys participarem de la comunió salvífica en l'Ésser. "Fes que el teu 'jo' sigui més petit i limita els teus desigs". "Renuncia al coneixement (quantitatiu i profà) i no patiràs" (Tao te King, XIX). "Els últims seran els primers i els primers els últims" (Mateu XX, 16). "El més petit d'entre vosaltres, aquest serà el més gran" (Lucas, IX, 48). "Si algú vol ser el primer, que sigui l'últim de tots i el servidor de tots" (Marc, IX, 35).

 
18
TAROT
 

És important no oblidar, quan s'estudien les cartes i es treballa amb elles, el que hem dit sobre les disciplines relacionades amb el Tarot. Aquestes làmines tenen relació amb les sefiroth de l’Arbre de la Vida i les lletres de l’alfabet hebreu, així com amb els planetes, metalls i signes zodiacals, etc. Recordem també constantment els seus vincles amb el simbolisme dels colors i especialment amb el significat dels números. Si aconseguim establir aquestes relacions de manera adequada, veurem que cada Arcà és un món, i observarem que la nostra intel·ligència es desperta i l’angle de la seva visió s'obre.

Toca a l'interessat ampliar, amb la informació que tingui al seu abast, els significats de les cartes. El coneixement de cadascuna d'elles es por profunditzar a nivells insospitats.

Permeti que aquestes li parlin de manera màgica i les veurà actuar en el seu interior com a vehicles iniciàtics i adequats transmissors d'un Coneixement Viu i una Tradició Primordial, amb els quals vostè podrà connectar d'aquesta manera.

 

Home Page