Introducció a la Ciència Sagrada. Programa Agartha: Mòdul II j

ELS CICLES I LA HISTÒRIA

El procés històric de les civilitzacions i les cultures està signat en realitat per les lleis dels cicles i dels ritmes que com sabem són les mateixes que regeixen en tots els ordres de la manifestació universal. El simple fet de comprovar que una civilització, com tot ésser, neix, creix, decau i mor, és un exemple més, i bastant gràfic, de que aquesta segueix i repeteix al seu nivell corresponent la llei quaternària en que es fragmenta tot cicle.

Si fem servir una vegada més les analogies i correspondències simbòliques podem comprovar que els cicles de les civilitzacions estan tots ells compresos dins d'un cicle més gran que abraça el de l'existència completa de la humanitat, que es divideix en quatre períodes o grans edats, que els hindús anomenen un Manvàntara, i que comprèn l'Edat d'Or, l'Edat de Plata, l'Edat de Bronze i l'Edat de Ferro, segons termes que prenem de l'antiguitat greco-llatina. Tot seguint amb la mateixa llei analògica, els cicles històrics estan inexorablement vinculats al fluix i refluix del temps còsmic en la seva perpètua recurrència. En aquest sentit les eres astrològiques, en les que un signe zodiacal domina amb la seva influència un determinat període històric, verifica el que diem.

Considerada globalment, la història de la humanitat se'ns presenta com un immens decorat o escenari (el teatre del món) en el que s'hi pot observar com pobles sencers apareixen i desapareixen obeint una llei inexorable. Igualment podem veure a la història com un gran cos (com el mateix cosmos) els òrgans del qual i la quantitat indefinida de cèl·lules que el composen, tenen la missió de fer-lo funcionar. I així com el cos físic està animat per un cor que li infon vida, d'igual manera la existència i la pròpia raó de ser de les societats humanes ha estat possible gràcies a que han albergat en el seu interior el dipòsit sagrat del Coneixement i de la doctrina metafísica, que no és altra que la ciència Sagrada.

Sense la presència dels símbols, ritus i mites reveladors d'allò suprahumà –i mitjançant els quals es pot escapar de la recurrència cíclica dels naixements i morts signats pel Déu Temps que tot ho abraça– la història no tindria sentit i no seria més que un absurd, doncs li faltaria allò més essencial, que és l'Esperit; o bé esdevindria una mera formulació de dades i dates encasellades en compartiments estancs sense relació entre sí, quan en veritat és tot el contrari: una poètica on hi queda impresa l'ànima d'homes i pobles.

Si el cosmos sencer obeeix a un pla i a un ordre que respon als designis divins i en el que tot exerceix una funció i un destí específic, és obvi que les civilitzacions i les cultures tradicionals van participar en la realització i acompliment d'aquest pla, perpetuant-lo en cada cicle particular amb les seves formes i característiques pròpies, avivant i mantenint així el foc inexhaurible de la Saviesa dels orígens. En aquest sentit existeix necessàriament un fil de continuïtat subtil i invisible entre totes les civilitzacions i especialment entre aquelles que s'han manifestat en una mateixa àrea geogràfica o continent.

Quan una civilització, en esgotar les seves possibilitats existencials, està a punt de morir, una altra de més nova i amb elements nous la ve a substituir, i es produeix amb freqüència una espècie d'osmosi espiritual o transferència dels principis sagrats d'una a altra.

JANO

Janus-Bifrons, déu romà, d'origen babilònic-assíric, i que es troba també en altres tradicions molt arcaiques, mira amb el seu rostre dual en les direccions oposades de l'espai i del temps del calendari. Espacialment marca l'eix Nord-Sud, temporalment el solstici d'hivern i d'estiu. És doncs un mitjancer entre cel i terra, en quant a que al cel se l'ha fet correspondre amb el Nord i inversament a la terra amb el Sud. Igualment és la deïtat que obre en l'hemisferi Nord la porta de l'any en hivern –moviment ascendent del Sol– i la tanca en el solstici d'estiu, quan l'astre comença la seva carrera descendent. Des d'un punt de vista iniciàtic el solstici d'estiu correspon a la porta dels homes i constitueix l'entrada als petits misteris de l'antiguitat, mentre que el d'hivern es vincula amb la porta dels déus i els anomenats grans misteris. Astrològicament, l'estiu associat al migdia, es correspon amb el signe de Cranc, mentre l'hivern ho fa amb el de Capricorn. El Nadal cristià (urànic) se celebra el 24 de Desembre, i el 24 de Juny la nit de les bruixes (ctònica). En aquestes mateixes dates en la Maçoneria es recorda als dos Sant Joan, al que obre la història evangèlica i al que rep el missatge testamentari.

fig. 20

Tota classe de fets sorprenents i heroics van atribuir els romans a Jano, un dels més grans déus del seu panteó. Entre altres coses hauria governat Roma en una edat d'or on tot era perfecte. També era el protector de la ciutat i en temps de guerra les portes del seu temple es deixaven obertes perquè pogués venir a ajudar als seus habitants. Deïtat intermediària que amb la seva doble faç tot ho assenyala, símbol de l'ambivalència, en particular de l'home, els seus atributs eren la clau i la barca, heretades pels pontífex catòlics.

El seu rostre central, invisible, està vinculat amb el no-temps, o temps primordial dels orígens, i es correspon en allò espacial i constructiu amb l'eix de simetria, i per tant amb una via o camí d'unió, de permanent conjuminació d'oposats, la qual cosa explica que presidís en els Collegia fabrorum, els gremis i iniciacions dels artistes i artesans romans.

SOBRE LA GRAMÀTICA, DIALÈCTICA I RETÒRICA:

Precedentment hem tocat el tema de les set arts lliberals (Nº 57-58). Allà dèiem que al Trivium (la triple via) li correspon la Gramàtica, la Dialèctica i la Retòrica, o sigui les paraules, veus i noms de les coses i que en l'esoterisme cristià s'assimilaven respectivament a les esferes de la Lluna, Mercuri i Venus. Per a Alfons X, el savi, la primera d'aquestes ciències "limpia la lengua tartamuda" perquè parli en forma recta, la segona "lima el orín de la falsedad", la tercera "entalla la obra necia y compónela de hermosuras"; igualment, la primera "da al hombre el entendimiento", la segona "le induce en la creencia de las cosas" a saber: en la veritat, la tercera "amonesta y trae las otras a acabar los hechos que ellas quieren" o desperten; de la mateixa manera: "La primera nos enseña a hablar derechamente, la segunda a ser útiles y agudos; la tercera a decir amonestando y apuestamente".

Respecte a la Gramàtica deia Aristòtil que ella era "escriure el que s'enuncia", en tot cas això té poc a veure amb el que avui s'entén per gramàtica. I està ben clar que ella existia abans de la seva mera codificació, com és obvi –per establir una similitud– que el dret ha existit abans que les lleis romanes. La pretesa ciència moderna inclou certes rigideses que és precís destruir; la gramàtica castellana tal com la coneixem, neix en el segle XVIII i és contemporània a Descartes i el racionalisme. Aquest problema ve de lluny: Horaci afirmava que l'ús és l'àrbitre i senyor de les llengües i les normes un artifici auxiliar. Aquesta mateixa crítica és vàlida respecte a la lògica, presa com a ciència, i la seva assimilació, ora a la dialèctica, ora a la retòrica, i es pot pensar amb raó que aquest error de la mania classificatòria ve des del més pregon de la filosofia grega, en gran part iniciada pel propi Aristòtil, la qual cosa ha donat lloc als "sistemes" dels moderns (en especial després dels del segle de "les llums") i que desgraciadament avui s'identifiquen amb la "filosofia".

CÀBALA

La Càbala dóna fonamental importància a l'aparent contradicció entre la transcendència infinita de Déu i la seva presència immanent en la terra. En la seva transcendència el Suprem no pot ser comprés ni conegut, la seva immanència, la seva creació d'aquest món i la seva habitació en ell, és explicada per la Càbala, com hem estat veient al llarg d'aquest manual, per una sèrie d'emanacions successives que constitueixen el cosmos i l'Arbre de la Vida Sefiròtic, o sigui els atributs divins que conformen l'Univers.

Però aquestes emanacions, ensenya la Càbala, han estat al seu torn originades per la Tsim Tsum. Per a fer lloc a la creació Déu es retira i deixa un espai descobert, en el que brilla un petit punt lluminós, la concentració de la llum divina que farà possible la primera emanació, Kether, i a partir d'aquí el fluix permanent de les emanacions creatives i reveladores. Aquesta és la teoria (en el sentit etimològic del terme) de la Tsim Tsum cabalística. Una "contracció" en l'espai intern de la deïtat, la que en retirar-se deixa un residu de si (reshimu), el que es converteix per dilatació en la seva força expansiva i creadora, i les emanacions que se'n desprenen són les que expliquen la creació sencera, el desplegament d'allò manifestat, i per tant la presència de Déu en el Món, la immanència divina.

LA CONFUSIÓ ENTRE METAFÍSICA I ASCETISME:

Moltes persones pateixen un pecat que cal aclarir, que pot ser l'arrel de moltíssims altres mals, i que, fins i tot, els sigui un impediment per a la realització. Aquest equívoc tracta de la tremenda limitació de comprendre el que és sagrat tan sols com santedat, i per tant com una cosa inabastable del que només en són dignes aquells pocs escollits completament fora de sèrie, anomenats Sants (ja siguin d'una o altra tradició, en particular si ho demostressin amb fenòmens, miracles o qüestions paranormals), amb tota la càrrega devota, pietosa, beata i supersticiosa que aquesta idea comporta. Aquests sants o santons –i molt millor si fossin ascetes –serien els autèntics "mestres" i no els savis o els guerrers i encara menys els artistes o comerciants, que per descomptat són apreciats, i fins i tot respectats, però als que no se'ls dóna una categoria més que secundària –quasi profana– pel fet de que en última instància aquesta gent a la que ens estem referint associen "espiritualitat" exclusivament amb "santedat", i fins i tot amb castedat i altres coses pitjors, a saber: amb allò "religiós" i allò "moral" i no amb el que és metafísic.

Es vol deixar ben clar que les vies de realització espiritual són vàries i diferents els camins que hi porten. I no només són diverses les formes tradicionals sinó que dins de cadascuna d'elles hi ha camins diferents d'iniciació. Aquest manual ens en dóna nombrosos exemples. El que interessa és la realització del Coneixement i l'obtenció de la Saviesa, el que no exclou allò emocional, ni cap altra experiència encaminada cap aquesta fi, i tampoc s'oposa al que és "religiós", i encara menys al que és moral, sempre i quan aquests conceptes no pretenguin usurpar el territori del que és metafísic i tractar de reduir-lo, en el millor dels casos, a un simple "misticisme", i en el pitjor, a una moral basada en certes normes de conducta convencionals que són jutjats oficialment com a "bones". Normes que donarien la seva aprovació hipotètica al que cal entendre per sagrat d'acord a paràmetres que aquesta fixa, basada en la beateria derivada de l'error de pretendre conèixer allò sagrat, quan en realitat se'l suplanta per allò religiós i moral i per desconeixement se l'identifica sempre amb la "santedat" o amb "l'ascetisme", els que només són algunes de les sendes, quan ho són, en el viatge del Coneixement.

ELS CICLES I ELS RITMES

Hem posat èmfasi reiteradament en la necessitat de percebre el temps no en forma lineal –que és l'ordinària– sinó de manera circular, o cíclica, que ens permeti ampliar la nostra visió. Encara més, recomanen simbolitzar-lo en forma d'espira, o com una doble espiral que ens faci percebre el seu doble moviment des del centre a la perifèria, i des d'aquesta novament a la unitat. Les tradicions antigues així van concebre l'univers: com el resultat d'una "explosió" (produïda per un so o verb) d'una minúscula partícula d'energia que contenia dintre de si totes les possibilitats latents d'aquest univers. A partir d'aquest fet original el món s'expandeix fins els seus propis límits, arribant a un punt en que finalment "el temps es deté" per emprendre un recorregut en sentit invers, es contrau a la recerca novament de l'origen central, des del qual "explota" novament. En veritat, des de la perspectiva d'aquest mateix centre, que és etern, aquest doble moviment és simultani i sempre present, i és en aquest punt on cal que tractem d'ubicar-nos quan fem les nostres meditacions al respecte.

El naixement i l'expansió fins arribar al límit i el seu retorn o contracció en l'origen, també percebuda com una mort o nou naixement, és una llei natural que regula no només a l'univers com un tot, sinó també a qualsevol ésser o manifestació particular. La cèl·lula, la molècula, cada entitat dels variats gèneres de la natura, l'home, les civilitzacions, la terra, el sistema solar, la galàxia etc., són una unitat en perpètua harmonia i ritme. Cadascú en la seva pròpia dimensió viu cicles quaternaris que s'expressen clarament en les fases del dia i de la lluna, les estacions de l'any, les etapes de la vida de l'home, els animals i les plantes, els ritmes tots de la natura i la història, i, en termes més amplis, els del cosmos en el que els antics van poder concebre –i calcular– les gran eres.

Els cicles astronòmics, com sabem, són enormes; però dins d'aquests cicles hi estan inserits altres de menors, que al seu torn en contenen d'altres, i així successivament, fins arribar als més petits. Veurem després dos d'aquests períodes que prendrem com a "mòdul" per entrar en el tema del que la tradició ha anomenat "les quatre edats de la humanitat".

ANGEOLOGIA I

És mitjançant els àngels que l'Absolut se'ns fa visible. "A Déu, ningú l'ha vist mai" diu el text sagrat; però hi ha un rostre que Déu mostra a l'home i aquest és l'Àngel de la Faç en el que reposa el Nom Diví Suprem.

Els Àngels són el suport dels Noms de l'Innomenable. Són Déu i al mateix temps són cognoscibles; habiten, o són, el llindar entre allò visible i allò invisible i és per això que se'ls anomena missatgers (en hebreu Malakh).

El món angèlic és 'Déu en funció', Déu com a subjecte actiu. La creativitat divina es manifesta pel seu intermedi, i determinen la diversificació dels éssers que sense separar-se de Déu, garanteixen la presència d'allò diví a la terra (Shekhinah). És per això que la seva funció és teofànica. I així com la Geometria descriu el 'ordre de la terra', el 'ordre celest' està constituït pel món angèlic i la seva estructura invisible governada per Metatrón.

Proporcions geomètriques i harmonies musicals noves (equilibris i conjunts de significats) són les primeres manifestacions perceptibles a l'home que pren contacte amb el seu ésser essencial: amb el seu àngel. Un Àngel és la realitat essencial de qualsevol ésser, o sigui, el seu 'essent' en el seu grau més elevat, i és per això que es pot parlar de l'àngel d'un paisatge o de qualsevol obra creativa. "El teu Senyor Diví i personal, és el teu Àngel pel que Déu et parla de boca o oïda", és també el nom propi i el 'aroma', la 'melodia' personal.

Els Arcàngels, com arquetips que són, habiten el món beriyàthic (o pla de la Creació) en el que es desenvolupa el primer capítol del Gènesi. La denominació de 'àngel', tot i que és genèric, es dóna als esperits revestits de roba formal que habiten el pla de Yetsirah (o món de les Formacions).

Els quatre arcàngels que se solen mencionar (Miquel, Rafel, Gabriel i Uriel) sorgeixen de i són mobilitzats pel Verb creador, per portar a terme el desdoblament de la paraula en els quatre móns que flueixen de les quatre lletres del nom de YHVH, i mantenen igualment en guàrdia els quatre punts cardinals o "quatre camps de la Shekhinah".

LA TRADICIÓ UNÀNIME:

Moltes vegades el lector al llarg del Programa s'ha trobat amb la idea d'una Tradició Unànime i Universal, que tot manifestant-se mitjançant les cultures i civilitzacions adquireix distintes maneres i conforma diferents històries particulars, malgrat això, i més enllà de la dissimilitud dels seus aspectes i d'una lectura literal i obtusa dels mateixos, s'hi troba una identitat essencial. Això és degut a que aquesta Tradició Universal i Unànime, que es presenta com quelcom anterior i horitzontal en la història., és des d'un altre punt de vista quelcom vertical i arquetípic que ha existit i existirà per sempre, o sigui com quelcom a-històric. En aquest ordre de realitats la Tradició estarà viva perennement, ja que es troba entreteixida en la trama mateixa de la vida i és consubstancial amb l'home, a més de les diferents vestidures en que s'expressa, d'acord a les diferents coordenades i variables de temps i lloc.

Un dels exemples més nítids d'aquesta "coincidència" és la correlació macro-microcosmos, és a dir la inversió (exterior-interior) i conjuminació indissoluble sempre present entre l'home i el món, sustentada per totes les tradicions.

Aquesta perspectiva i convicció, que fa de l'home un petit tot, un reflex de les energies divines, es manifesta també al llarg del seu organisme físic, recipiendari i contenidor de les emanacions còsmiques, les que es troben potencialment vives en el seu espai corporal. Això no obstant cal tenir present que quan les distintes formes tradicionals ens parlen d'aquestes correspondències, no s'estan referint exclusivament al cos humà en el seu nivell més dens i elemental, sinó als quatre nivells i lectures en que es divideixen tots els éssers i coses existents, de la qual el mer organisme físic, la seva salut i la seva musculatura, és la part més perifèrica i superficial i per tant gairebé un objecte de culte de l'extraviada mentalitat contemporània.

ARITMOSOFIA

L'aritmètica tradicional prestava gran importància als números "proporcionals", és a dir, a aquelles xifres que els caracteritzaven, sense importar, salvat en forma secundària, l'afegit d'un o més zeros. Així els números 26.000, 2.60, 260 i 26, essent el primer d'ells la quantitat "arrodonida" corresponent a la precessió dels equinoccis (veure "Astrología", Nº 43) la meitat del qual és 13.000, o sigui la quantitat de milers d'anys del Gran Any Caldeu i Grec. Quant a 260, aquesta és la xifra del calendari ritual mesoamericà; respecte al 26, recordarem que aquest número és la suma de les lletres Iod = 10, Hé = 5, Vau = 6, i Hé = 5, components del sagrat Tetragramató hebreu IHVH (el nom de Iahvé, o Iahveh equivalent al de Jehovà o Jehovah), nom que per respecte, o sigui per temor de Déu, no pot pronunciar-se, sinó només escriure's, d'acord a la tradició cabalística.

D'altra banda, i sempre amb referència a aquests números "proporcionals", assenyalarem que multiplicar per cinc és el mateix que dividir per dos. Vgr.: el número vint-i-cinc mil nou-cents vint (corresponent als anys exactes de la precessió equinoccial) dividit entre dos, dóna dotze mil nou-cents seixanta (25.920 : 2 = 12.960); multiplicat per cinc ens dóna cent vint-i-nou mil sis-cents (25.920 x 5 = 129.600). Només hi ha un zero de més. Inversament, multiplicar per dos és igual que dividir entre cinc: (25.920 x 2 = 51.840); (25.920 : 5 = 5.184). Aquí la diferència és un zero tret a la xifra-arrel numèrica.

Volem donar un exemple de treball numèric, partint de la base de que s'entén que els números són sagrats i per tant no hi ha res d'arbitrari en ells, ni tampoc en les operacions que entre ells s'efectuen, les que produeixen a vegades resultats que sorprenen, els que la ment primitiva o tradicional viu com a màgics, o carregats d'una energia especial per algun motiu. Això és degut a que d'acord amb aquesta mentalitat tot en l'univers és solidari i està unit per una sèrie de relacions, a vegades invisibles, pel que no hi ha res de "casual" en aquest món.

Exemple: la pràctica més senzilla referida a l'expressat anteriorment és, sense dubte, una comprovació geomètrica, a saber: que el radi d'un cercle divideix a la circumferència, sempre, en sis parts iguals. Imagini's el que és per a la mentalitat tradicional aquesta comprovació efectuada amb un simple cordill amb què es traça la circumferència, la longitud del qual està continguda sis vegades exactes en el perímetre traçat. Sense dubte això obeeix a una realitat màgica, o millor, metafísica, i té una raó profunda de ser, i no són simples dades sense cap sentit. Aquest fet és excepcional per al primitiu i aquesta comprovació sorprenent apareix carregada de significats.

Podem ara fer uns exercicis numèrics, només amb l'ànim de mostrar alguns aspectes curiosos o sorprenents de la càbala numèrica, aritmosofia o numerologia: si al citat número vint-i-cinc mil nou-cents vint el dividim entre dos, obtenim el dotze mil nou-cents seixanta (25.920 : 2 = 12.960). Si aquest mateix número el dividim per cinc obtenim el cinc mil cent vuitanta-quatre (25.920 : 5 = 5.184). I si sumem aquest número amb el mil dos-cents noranta-sis (proporcional del dotze mil nou-cents seixanta) obtindrem el sis mil quatre-cents vuitanta (5.185 + 1.296 6.480). Si aquest resultat el dividim per cinc ens dóna, oh sorpresa!, novament el mil dos-cents noranta-sis (6.480 : 5 = 1.296). Però el curiós d'aquest exemple és que el número sis mil quatre-cents vuitanta és proporcional al seixanta-quatre mil vuit-cents, que segons la tradició hindú és el número corresponent al gran cicle d'un Manvàntara, el que se subdivideix en quatre subcicles relacionats proporcionalment amb les quatre edats de la humanitat: el d'or dura 25.920 anys, o sigui la xifra de la precessió del equinoccis o el "any" de la terra; la segona, o de plata, dura 19.440 anys; la tercera de bronze, 12.960; i la última, de ferro o Kali Yuga, 6.480 anys. És interessant observar que aquesta proporció numèrica correspon a la de la Tetraktys pitagòrica: 4 + 3 + 2 + 1, el que per cert dóna 10 de resultat.