26
LA ZITZÀNIA
 

La paràbola evangèlica de la zitzània (Mateu XIII, 24-30 i 36-43) entre d'altres significacions d'ordre espiritual, també ens il·lustra sobre la dualitat implícita en el procés iniciàtic, si més no fins a certa etapa del mateix.

A la iconografia alquímica es representa amb freqüència la imatge d'un agricultor que escampa llavors en el seu camp, ja preparat per a la llaurada, el qual és acompanyat per un àngel (principi suprahumà o Jo de l'home) que sembla murmurar-li paraules celestes a cau d'orella. El camp és la nostra ànima, i el gra de blat és la llavor de l'Ensenyament i el Coneixement, essent necessari, per a la nostra salut interior, que fructifiqui i es faci poderosa.

Però en nosaltres també existeix el mal sembrador, que de manera furtiva, i emparat en les ombres de la nit i la ignorància, intenta destruir, sembrant zitzània, l'obra començada, tot desviant-nos del camí que la raó i intuïció superior ens diu què és el que cal seguir. Aquest mal sembrador és l'"ego", l'ànima inferior, l'aliment i sosteniment del qual són els fruits d'"aquest món".

Això no obstant, la mateixa paràbola ens explica que no hem de precipitar-nos i tallar la zitzània acabada de brollar, ja que es corre el perill de tallar així mateix el brot del blat. Al principi i mentre es desenvolupen, cal deixar-los créixer alhora.

Per a l'economia divina, que s'expressa com a ordre còsmic, el bé i el mal, o millor, clemència i rigor, suposen una dualitat fonamental i imprescindible, deixant entreveure per això mateix la idea de la unitat o equilibri conciliador dels oposats en l'Amor i la Bellesa intel·ligibles. No hem de rebutjar d'entrada allò de negatiu que hi ha en cadascú de nosaltres, ja que la seva presència ens ofereix el contrast de l'ombra i del reflex invertit.

Portat al pla psicològic, que no s'hagi de tallar la zitzània fins que hagi crescut, vol dir que és necessària la manifestació de totes les tendències inferiors que portem a dins, ja que ocultar-les podria suposar, per una banda, el desconeixement d'una part del nostre ésser, i per altra –donat que d'una manera o altra aquestes tendències existeixen– és probable que al final, si no s'expressen a l'exterior, acabin minant el millor de nosaltres mateixos.

Però és important no oblidar que això cal fer-ho emparats en la Doctrina i la Tradició, que actuen a la manera de marc protector (sagrat). Només així el que és inferior podrà ser canalitzat, purificat, transmutat (pel foc subtil) en un element superior que en la paràbola queda exemplificat per la daurada espiga de blat, fruit que simbolitza l'estat de regeneració iniciàtica i espiritual.


fig. 29

 
27
GEOMETRIA
 

L'univers sencer és una dansa el sentit de la qual només pot trobar-se en els traçats invisibles que ella forma. La Geometria s'ocupa de l'estudi d'aquests patrons i ordres harmònics que, lluny de ser estàtics, són reflexes d'idees generadores. L'Orient va desenvolupar aquests patrons que irradien d'un centre, i que en sànscrit s'anomenen mandales, com a suports per a la meditació.

La Divina Comèdia, escrita a començaments del segle XIV, presenta un viatge a través dels patrons del destí d'acord amb les concepcions cristianes medievals. L'infern, el purgatori i el cel, es conceben com a immensos mandales.

Recordem que l'estudi de la Geometria va ser recomanat per Plató com un veritable camí d'iniciació, ja que no és més que la manifestació visible d'harmonies invisibles que es poden percebre com a sensacions en un espai fisiològic, com a emocions en un espai psicològic, o com a formes geomètriques en un espai abstracte. El tipus de relació determina l'ésser que es concep, i és per això que ésser i conèixer són equiparables.

Només la consciència és capaç de percebre la transparència entre les formes geomètriques insubstancials i les formes canviants i transitòries d'aquest món. L'arquitectura de l'existència està determinada per un món invisible i immaterial, compost de forma i per això de geometria.

En efecte, com ho testimonia tota la saviesa tradicional, existeix una unitat profundament arrelada subjacent a les múltiples diversitats aparentment caòtiques d'aquest món.

Aquest ordre pre-existeix, es manifesta en simples relacions proporcionals, creant patrons que en la seva harmonia reflecteixen la totalitat i donen forma tangible a un ordre intangible. En el món manifestat, la unitat es reflecteix com a polaritat, ja que només pot concebre's en termes de "més quelcom" i "menys quelcom". Això no obstant, la polaritat es refereix als oposats però sense indicis encara que alguna cosa neix d'ells. La proporció és el que neix d'aquests límits compartits: és una relació i al seu torn un límit que ens obra la porta al que és il·limitat.

Per harmonia entenem una ordenada i agradable unió de diversitats; ja l'origen de la paraula harmonia ho diu: del grec armos = ajuntar.

Els mil i un éssers neixen de la unió entre oposats que es complementen, i l'aparença material no és més que l'entrellaçament d'energies i polaritats en diferents proporcions i harmonies que produeixen la varietat de qualitats d'aquesta.

El llibre dels canvis o I-Ching està basat en el reconeixement que les diversitats sempre canviants de l'existència tenen una unitat subjacent d'ordre, on tot està relacionat amb tot. El fonament d'aquest ordre és la unitat dels principis fosc (Yin) i lluminós (Yang) que, combinats de totes les maneres possibles, simbolitzen les diferents situacions bàsiques de la vida.


fig. 30

 
28
ALFONS X EL SAVI II
 

Va ser precisament sota el regnat d'Alfons X quan la càbala va conèixer la seva època de més esplendor, escrivint-se el Zohar i d'altres textos sagrats de la tradició jueva. Diguem que sense la visió universal de l'esdevenir històric que posseïa Alfons X, Occident hagués entrat en un procés de decadència molt mes accentuat i ràpid que el que es va conèixer entre els segles XIV i XVII, decadència que troba la seva expressió més clara en els nostres dies.

Una de les obres en les quals Alfons X va intervenir més directament, a part de la Història General va ser el Septenari, on es recullen diverses matèries cosmològiques, teològiques, històriques, jurídiques, a més d'alguns dogmes i sagraments propis de la tradició cristiana. Però Alfons el Savi va destacar també com un poeta que cantava l'ànima del món, la seva bellesa i harmonia, que va veure encarnada en la figura de la Verge Mare. Alfons X es considerava un humil trobador de la Verge, i en les seves Cantigues de Santa Maria es narren alguns dels miracles intercedits per nostra Senyora, fins i tot alguns d'ells esdevinguts en la pròpia persona del rei. Això no obstant, cal assenyalar que el culte a la Verge no tenia a l'Edat Mitjana el caràcter de beateria que va tenir posteriorment, i si bé exotèricament la seva influència espiritual mantenia un llaç d'unió entre la devoció popular i allò que és sagrat, esotèricament era considerada com la "Reina del Món", i per tant mare espiritual dels iniciats. Les Cantigues d'Alfons el Savi no estaven tenyides d'un vague misticisme; més encara, en ser musicades van esdevenir amb freqüència veritables himnes oferts a Venus Urània, la deessa de la Saviesa, l'Amor i la Bellesa, tres virtuts celestes que sens dubte aquest gran rei va voler que fossin les pedres angulars de la seva extensa i important, també per a nosaltres, obra cultural.


fig. 31

 
29
LA TRADICIÓ I EL MISSATGE
 

La tradició es transmet de manera horitzontal i ha fecundat diferents civilitzacions i individualitats. Però això ha estat possible gràcies a la permanent reactualització vertical de la Tradició Universal, la qual es revela amb noves formes (d'acord amb un concert de forces que s'entrellacen harmònicament i que inclouen en la seva orquestració les circumstàncies personals d'aquell o aquells que l'encarnen i la transmeten), regenerant així la Tradició Primigènia, la qual cosa permet la continuïtat de la cadena d'unió al llarg de la Història i la possibilitat sempre present de la iniciació, la realització espiritual, la metànoia. Per altra banda, aquesta urgència de transmetre als seus semblants aquest Missatge que senten aquells en els quals la doctrina i el símbol s'ha vivificat, es troba particularment aguditzada en els temps que corren, on una fi de cicle obliga a redoblar energies en la realització vertical, com igualment en la difusió horitzontal.

 
30
L'HERMETISME MEDIEVAL II
 

A Occident, el segle XII representa l'expansió de les ordres monàstiques i de cavalleria, entre les quals destaca la del Temple, que són les que conserven la pràctica totalitat de la doctrina i el saber tradicional. No és estrany, doncs, que fossin en la seva gran majoria clergues, abats, homes d'església i cavallers els qui, en les seves peregrinacions, propagaran l'Hermetisme per tota la geografia europea. Però la tradició d'Hermes, amb els seus misteris màgics i teúrgics, infon a l'esperit de l'home medieval un amor vers la natura que a Occident no es coneixia des de l'antiguitat grecollatina; amor que és motivat també per la influència que en aquest temps va exercir el "Càntic dels Càntics" de Salomó. Es 'redescobreix', per dir-ho així, la dimensió sagrada de la Natura, la seva bellesa transcendent, la qual és concebuda com una hierofania on allò diví i sobrenatural es fa present en el si mateix de la 'matèria'. Natura, en fi, visualitzada com una Dona alhora Verge –Natura Naturans– i també Mare –Natura Naturata–, la qual al percebre en la seva substància les llavors de l'Esperit, procrea i dóna vida (i per això mateix, devora i mata) a les innumerables formes que manifesten la unitat del cosmos, ple així de significat simbòlic. Per tot això, el cos humà, el microcosmos, és dignificat i retornat a la seva funció analògica de reflectir en cadascuna de les seves parts la totalitat del macrocosmos, seguint en això la màxima hermètica de que "allò que és a dalt és com allò que és a baix..."

Tenint sempre present aquesta immanència d'allò diví en la Natura, les obres d'Alain de Lille, Hildegarde de Bingen, Bernat Silvestre, Honori Augustodunensis, i tants d'altres, insisteixen en les correspondències simbòliques entre l'home i el cosmos, i són dipositaris de la tradició platònica actualitzada per Escot Erígena. Els ossos, les ungles, els cabells i els sentits es relacionen amb les pedres, els arbres, les plantes i herbes, els animals... Al cap, rodó com el firmament estrellat, hi resideix la intel·ligència i la mens lluminosa, comparant-se amb el cel de les estrelles fixes que envolten el zodíac, el gir perenne del qual és impulsat pel buf diví. El pit, i més concretament el cor, alberga les emocions i sentiments superiors vinculats amb els déus i les entitats angèliques. La part inferior i instintiva correspon pròpiament al home físic i a la terra. Totes aquestes correspondències són reveladores d'una cosmosofia que servirà de base per al posterior desenvolupament de la Filosofia Oculta del Renaixement.

Però abans ha d'arribar el segle XIII i la definitiva consolidació de l'Hermetisme, que de forma subtil i vivificant penetra, com ja hem dit, en pràcticament tots els cercles intel·lectuals, artesanals i esotèrics. Per altra banda cal no oblidar els diversos corrents de la Càbala hebrea, el centre d'irradiació de la qual és a Espanya i la Provença francesa. En aquest segle, la concepció filosòfica, cosmològica i teosòfica de l'Edat Mitajana troba la més plena expressió a la catedral gòtica, que, com el temple romànic, constitueix un compendi de l'univers material i espiritual. Esculpits a la pedra (sentida com a matèria viva i no inert), es descriuen els diversos regnes de la Natura elemental, el món intermediari inclosos els monstres guardians i éssers fabulosos, el gènere humà representant escenes exemplars i de la història sagrada, les jerarquies angèliques i celestes, i finalment, presidint tot aquest conjunt bigarrat que s'alça en vertical vers el cel, la figura de la divinitat en actitud de presència immutable. Aquesta visió esglaonada de baix a dalt i de dalt a baix, suggereix la idea d'una transmutació alquímica lligada així mateix a la descripció d'una geometria subtil del cosmos que la pròpia catedral expressa, amb la planta quadrada (o rectangular), les columnes, i la cúpula circular rematada amb la 'clau de volta'. El cercle (cel) que engloba al quadrat (terra), o el quadrat que emmarca al cercle, simbolitzen la interpenetració del temps i l'eternitat en l'esdevenir de l'existència manifestada. Aquesta geometria filosofal formava part dels ensenyaments pitagòrics i platònics transmesos en gran mesura per l'Hermetisme als arquitectes constructors, que no eren altres que els maçons i companys operatius. En efecte, juntament als gremis de constructors, treballaven en perfecta harmonia els astròlegs, mags i mestres alquimistes; i aquesta convivència, segellada a la catedral, era una mostra de la definitiva síntesi que durant segles s'havia anat forjant entre la filosofia hermètica i l'espiritualitat cristiana, d'on va sorgir l'anomenat hermetisme cristià i del qual havia de sortir també el codi del Tarot tal i com ha arribat fins els nostres dies. Igualment, d'aquesta confluència doctrinal entre ambdues tradicions van néixer diverses organitzacions iniciàtiques que, com els 'Germans del lliure Esperit' i els 'Fidels d'Amor' (aquests últims estretament vinculats amb l'Ordre del Temple) propugnaven una iniciació basada en els misteris de l'amor (cantats també per joglars i trobadors) com una forma d'accedir al Coneixement: la dona com a personificació de la Sophia (Saviesa) divina, la qual només es descobreix a l'home quan l'ànima o psiquis ha estat alquímicament reduïda a 'matèria primera'.

Quant a l'abundant i bella creació literària de l'època, la petja hermètica es va deixar sentir poderosament, com en el cèlebre Romanç de la Rosa, de contingut èpic i cavalleresc, on es descriu la gesta iniciàtica de la recerca del Temple interior (la Jerusalem Celest), prefigurada ja a l'arquitectura del Temple de Salomó. Però l'hermetisme cristià també estaria present en homes d'església de la talla del Mestre Eckhart, San Bonaventura, i els ja anomenats Sant Albert Magne, Roger Bacon, Miquel Escot, Robert Grosseteste, i fins i tot en papes com Joan XXI i Silvestre II (aquest en el segle XI). Novament a la Península Ibèrica, hi trobem el metge i alquimista català Arnau de Vilanova, l'obra del qual "El Rosari dels Filòsofs" destaca les correspondències existents entre la passió, mort i resurrecció de Crist i els processos de la Gran Obra. Per la mateixa època, a Espanya també, el jueu Moisès de Lleó escriu el Sefer ha Zohar o "Llibre de l'Esplendor", obra fonamental, juntament amb el Sefer Ha Yetsirah, de la Càbala, la qual va tenir una notable influència en el filòsof i teürg mallorquí Ramon Llull (o Raimundo Lulio), creador d'un sistema astrològic-alquímic, l'"ars combinatoria", basat en les combinacions i permutacions entre diverses lletres, noms i atributs divins relacionats amb les figures geomètriques primordials del triangle, el cercle i el quadrat, figures que simbolitzen cadascun dels tres móns. Aquest és un sistema doctrinari complet i coherent que recull l'essencial de la teosofia cristiana (especialment, dels neoplatònics Dionís Areopagita i Escot Erígena), de la Càbala (Moisès de Lleó i Abraham Abulafia) i també de l'Islam. Gràcies a l''ars combinatoria', l'adepte pot comunicar-se amb tots els nivells de l'univers, ascendint i descendint per l'escala de l'Art des del nivell més inferior fins la Deïtat inefable. D'alguna manera Ramon Llull va ser el primer a combinar els noms divins hebreus i cristians, i amb tota seguretat els mags i humanistes del Renaixement que van il·luminar l'important moviment de la Càbala Cristiana s'inspiren en la seva obra.

 
31
METATRON
 

En el Mòdul I, apartat Nš 60, parlàvem de Metatron i l'associàvem amb l'arcàngel Miquel; volem ampliar aquí una mica el tema d'aquesta figura enigmàtica de la doctrina cabalística. Començarem dient que el seu nom és equivalent numèricament al nom Shaddai (314), que significa "el Totpoderós", i en certes ocasions se'l veu com la parella de la Shekhinah, la immanència divina. Tal és la seva importància que a vegades se l'ha confós amb el principi anomenat Moisès i encara amb el Demiurg mateix.

Indefinit i subtil és el gran intermediari, guardià, enviat i mitjancer; segons René Guénon, és Sar Ha Gadol, "Gran Príncep", i Kohen Ha Gadol, "Gran Sacerdot", que regula les relacions del cel amb la terra. Recorre l'Arbre de la vida des de Kether a Malkhuth, habitant alternativament a Tifereth (i aquí se l'assimila amb Crist) i Yesod. El seu ascens i descens és axial.

Però també la Càbala reconeix un costat fosc a Metatron i per tant a la Shekhinah. En separar-se el mal del bé, les escòries (Keliphoth) han format un Adam invertit, Adam Belial; i per tant, hi ha un Metatron invertit, la cara fosca de l'àngel Mikael: Samael, àngel que té sotmesos a innumerables dimonis, entitats ctòniques i no uràniques, terrestres i no celestes, les quals a vegades són invocades en ritus màgics.

La Shekhinah és la imatge de Déu –emanada d'Ell mateix– que el fa intel·ligible, i està implícita a tota la Creació. El seu paredre masculí, Metatron, és la potència divina en acció.

 
32
HISTÒRIA SAGRADA
 

El parèntesi entre el final de l'Edat Mitjana (que la tradició data en el 1314 amb la desaparició de l'Ordre Templària) i els començaments del Renaixement es caracteritza per un període en què les estructures de la societat tradicional s'afebleixen i degeneren ràpidament. És una època relativament fosca, en què s'assisteix al naixement de la Inquisició i a l'inici de les censures eclesiàstiques contra qualsevol expressió del veritable esoterisme. En certa manera, la Tradició Hermètica –juntament amb d'altres organitzacions iniciàtiques– torna a replegar-se sobre si mateixa, seguint el ritme marcat per la inexorable llei cíclica d'expansió-concentració a la qual estan subjectes tots els moviments de la història i de la vida. A més, a l'ombra d'aquesta tradició van sorgir nombrosos falsos alquimistes (els 'bufadors de carbó', com despectivament se'ls anomenava) que només pretenien la fabricació de l'or físic, ignorant o rebutjant la vessant cosmogònica i metafísica de l'Ars Magna. Aquests personatges (que avui passarien pels "tradicionalistes" de diferent pelatge) van fer bastant de mal, ja que amb la seva avarícia i la seva visió limitada al que és purament material van desprestigiar la tasca dels veritables adeptes, els quals, per la seva culpa van haver de suportar diverses butlles papals condemnatòries i fins i tot persecucions i empresonaments. Però això és només el costat negatiu que presenten totes les èpoques de transició, i en contrapartida l'esperit de l'hermetisme continuaria il·luminant les diferents facetes de la cultura d'Occident. Així, i malgrat que la cobertura protectora que sempre brinda una civilització tradicional havia quasi desaparegut, això no va impedir pas que nombroses individualitats (laiques o pertanyents a ordres religioses) continuessin mantenint i difonent la ciència i el coneixement hermètics, que tindran una gran difusió a les corts europees, on reis, prínceps i senyors es converteixen en mecenes d'alquimistes, mags, teürgs i astròlegs. Així mateix, segueixen els contactes, mai interromputs, entre l'hermetisme i les diverses ordres de cavalleria que van subsistir o es van crear després de la dissolució del Temple. Les gestes i aventures iniciàtiques contingudes a la literatura cavalleresca d'aquesta època manifesten una clara influència de l'Alquímia, de la qual cosa es dedueix que l'esoterisme hermètic-cristià va continuar existint tot i que de forma més secreta i velada. El mateix es pot dir en relació a l'art, el qual, a part de l'arquitectura, va conèixer una particular difusió a través de l'orfebreria i les arts plàstiques, oficis que es van inspirar en el missatge cosmogònic i espiritual de la Gran Obra. Apareixen també els primers gravats il·luminats, amb la qual cosa s'introdueix l'element de la llum i el color en la rica iconografia alquímica que adquireix així una indubtable bellesa estètica i simbòlica. Mestres hermètics com Joan de Rupescissa, Nicolau Flamel, Hortulà, Basili Valentí i Bernat Trevisà, van testimoniar amb les seves vides i obres el vigor de l'Art Reial.

Cal assenyalar que en aquests temps s'estava produint la gradual expulsió dels jueus no conversos d'Espanya, la qual es va fer efectiva al 1492. Aquest nou èxode d'un poble que ja habitava la Península Ibèrica (a la que van anomenar Sefarad, d'aquí 'sefardites') des d'alguns segles abans de Crist (segons algunes cròniques, des de la primera destrucció del Temple de Jerusalem) va fer possible que la Càbala penetrés a la resta d'Europa, especialment a Itàlia, França, Anglaterra i Alemanya. En aquests països es van crear importants comunitats cabalístiques que van intensificar encara més, si fos possible, els vincles amb l'hermetisme. Per altra banda, van ser jueus espanyols els que van traduir gairebé totes les obres hermètiques de l'àrab al llatí i llengües vernacles, gràcies a la qual cosa van adquirir profunds coneixements sobre aquestes ciències. Molts d'aquests savis van ser també alquimistes i astròlegs. Així doncs, pel conducte dels jueus, la Tradició Hermètica va rebre tot un seguit d'elements doctrinals procedents de la Càbala, que van quedar definitivament assimilats per aquella i es van constituir com a part integrant de la mateixa a partir d'aleshores.

 

Home Page