No és endebades que la paraula Renaixement vulgui dir un "tornar a néixer" de quelcom que ja era i no una altra cosa diferent. S'assisteix en aquesta època a un poderós ressorgiment de la tradició Hermètica i de les ciències a ella vinculades, com són l'Alquímia i l'Astrologia. Veiem igualment com aquesta tradició es converteix en el receptacle on conflueixen diversos corrents esotèrics i tradicionals. Així, a més de l'herència deixada per l'hermetisme cristià medieval (sobretot a través de les ordres de cavalleria encara vives i de certes organitzacions iniciàtiques com els "Fidels d'Amor", a la qual va pertànyer Dant), trobem la important aportació de la Càbala hebrea, que com a conseqüència de la gradual expulsió dels jueus d'Espanya es va expandir per gairebé tots els països d'Europa, i en primer lloc a Itàlia, com vam dir. Al mateix temps es va conciliar la saviesa cabalística amb el cristianisme, la qual cosa va donar origen a l'anomenada Càbala Cristiana, el principal inspirador de la qual va ser Pico de la Miràndola, deixeble d'Elies de Medigo, Gemisto Pleton i de Marsilio Ficino.

Un fet també significatiu va ser la caiguda de l'Imperi de Bizanci a mans dels turcs el 1453, data que és habitualment considerada com l'inici del Renaixement. Això va produir que nombrosos textos antics grecs i alexandrins (platònics, pitagòrics i gnòstics) arribessin a Itàlia i es difonguessin ràpidament, gràcies especialment a l'invent de la impremta, un dels grans assoliments del Renaixement.

En tot aquest conjunt d'influències cal destacar el "redescobriment" de la cultura grecollatina, el qual es va evidenciar notòriament en l'arquitectura, la pintura, l'escultura i el pensament filosòfic. Les noves tècniques del gravat que neixen amb la impremta son aprofitades per a plasmar el Coneixement tradicional, donant-li a més ribets d'una gran bellesa plàstica i simbòlica, com va ser el cas dels gravats de Durero, o de les obres alquímiques de Michael Maier, Basili Valentí i tants d'altres. El Mutus Liber (anomenat "Llibre Mut" perquè conté només imatges) és una clara mostra de la utilització del gravat com a mitjà de transmissió de la doctrina, en aquest cas alquímica. Es creen, per tot arreu, nombrosos tallers i escoles on s'ensenyen les disciplines cosmològiques i hermètiques prenent com a suport les arts i els oficis.

Paral·lelament a totes aquestes activitats creadores, nombrosos mestres hermètics del Renaixement van ser homes d'esperit i tarannà liberal que van prendre part activa en els esdeveniments polítics i religiosos de la seva època, que es va caracteritzar per la més refinada subtilesa en totes les formes culturals, de la qual en són il·lustració i exemple eloqüent, a les arts plàstiques: Boticelli, Miquel Àngel, Leonardo, Benvenuto Cellini, etc., etc., art tot ell carregat de sentit esotèric i on les "figures" i les "imatges" del discurs pictòric estan lligades a idees perfectament clares i d'intenció didàctica i cosmogònica, tot això sense fer esment de les meravelloses tècniques formals d'aquests artistes i de la màgia poètic-simbòlica de què feien gala en la seva realització, la qual segueix manifestant-se en l'actualitat a través del temps.

fig. 33

S'entén aquí per màgia (sense desconèixer formes menors, ineficaces i perverses d'aquesta ciència) tota activitat ritual intermediària, dedicada a atraure les energies celestes a la realitat terrestre, d'acord amb la doctrina de les emanacions cabalístiques que subordina el món elemental i corporal al món anímic i astral i ambdós al pla estrictament espiritual, o en un altra terminologia, intel·lectual. Per aquest motiu, tant les pràctiques cultual, com els in-cantaments, concentracions, meditacions, estudis, i especialment l'oració, han d'efectuar-se tenint l'ànim i la intel·ligència posats en les veritats més elevades, en el Déu suprem i incognoscible, més enllà de la seva pròpia creació. Això farà que aquestes pràctiques màgiques, o millor teúrgiques i celestes, que pressuposen un coneixement cosmogònic i metafísic, siguin eficients i adequades proporcionalment a les necessitats que s'invoquen. Per altra banda aquest moviment descendent d'energies i forces que es provoca ha de ser completament subjectiu i intern, o sigui d'exclusiu interès del subjecte que les practica en íntima relació amb el benefici del Coneixement. La seva característica ha de ser la de la realització d'un ritus simpàtic i rítmic amb l'univers, i aquestes correspondències i analogies que es pretén establir han de ser efectuades amb un total desinterès sobre coses particulars, o sigui, amb un alt grau de "buidament" i "impersonalitat" per tal que els efluvis d'allò més alt es vessin sobre "l'operari", el qual d'aquesta manera pugui accedir a les veritats més subtils i recòndites i a les esferes més altes de l'Intel·lecte Diví, fins a un punt tal que el seu propi ésser es trobi identificat en tot temps i lloc amb les més transparents emanacions del cosmos i adverteixi la seva Unitat i Majestat en totes les coses, d'una manera natural, puix que aquestes veritats són ja consubstancials amb el seu ésser mateix. En aquest tipus d'identificació amb l'univers i allò que està més enllà d'ell, hi juga un paper extraordinàriament eficient l'Arbre de la Vida Sefiròtic com a model de l'univers i instrument vehicular i revelador (com el Tarot) de les energies intermediàries entre la Deïtat més alta i els éssers i les coses manifestats de forma material, o elemental.

Una representació pictòrica és una cerimònia congelada, un gest prototípic capaç d'engendrar innombrables altres gestos igualment harmoniosos. Així concebien l'Art els mestres del Renaixement, i aquest és el cas de la major part de les seves creacions, per exemple, "La Primavera" de Botticelli, el contingut màgic i esotèric del qual és evident, pel fet que transmet les emanacions del dolç misteri de la vida, percebut plenament per l'autor. Per cert que Leonardo participava d'aquest mateix tipus de concepció i es va encarregar de demostrar-ho no només mitjançant la seva obra plàstica, sinó igualment amb la seva ciència i amb el matrimoni d'aquesta amb el seu art a representacions mecàniques-teatrals, on va manifestar el model cosmogònic per mitjà d'un grandiós espectacle que va oferir a la cort dels seus protectors. Shakespeare va utilitzar també la poesia i el teatre pe expressar el que és esotèric, com així mateix ho van fer els artistes renaixentistes, no només italians, sinó alemanys, francesos, flamencs i anglesos (amb expressions tan aparentment allunyades com ara la construcció de jardins simbòlics hermètics, o enginys animats, etc., etc.), fins entrat el segle XVIII. L'art era doncs un ritu, una cerimònia màgica encaminada a establir una comunicació entre cel i terra, en ares d'una harmonia energètica universal designada amb el radiant nom de Bellesa.

Igualment Màgia, i Art han de ser connectats de forma directa amb l'Amor com a sinònim d'Unió, el qual en la pràctica quotidiana no només ha d'identificar-se amb ideals romàntics sinó també amb la fastuosa genitalitat de la femella prototípica (una i altra vegada individualitzada).

No hi ha res més valuós que l'aventura del Coneixement i la seva seqüela, l'energia del Pensament, val a dir els instruments motors de l'Art que es resolen en el plaer inefable de la Contemplació. Ells no tenen preu, en veritat, i si hi ha quelcom que pot ser anomenat luxe és aquesta màgia que paradoxalment es troba a l'abast immediat de tot aquell que és capaç d'interessar-s'hi veritablement, la qual, de canvi en canvi, va produint una autèntica transmutació interior.

En realitat, aquesta Introducció a la Ciència Sagrada, a més de ser un mètode d'autoconeixement, és un tractat d'art teúrgica que es reconeix a les imatges ordenades d'una cosmogonia i que es revela a l'organització de la imaginació, mitjançant un ritu precís, i ai!, extremadament purificador, fins el punt de tocar els límits individuals i traspassar-los prorrompent en el lluminós àmbit del Coneixement i la metafísica, origen i fi de tot poder. Això és vàlid tant per a les figures del Tarot, associades a imatges mentals, com per a tot el que l'aprenent ha treballat amb el model cabalístic de l'Arbre de la Vida. El lector té ara un arxiu dinàmic d'imatges i figures a les quals pot recórrer en qualsevol moment. Fins i tot, aquests símbols repercutiran de manera inconscient en ell i seran causa de nous efectes que, en transformar-se una altra vegada en causes, asseguraran una labor màgica ininterrompuda de participació en el cosmos mitjançant arquetips tradicionals que possibiliten la constant regeneració del pla de l'artista diví. Aquestes pràctiques rituals de recreació d'imatges mitjançant la memòria porten al record del si mateix, a la "reminiscència" platònica, sobretot quan la meditació sobre l'objecte màgic que es desitja recordar es fa no només per mitjà de l'atenció concentrada, sinó també quan aquesta, una vegada exercida, pot ser alliberada i volar darrere d'una imaginació que res té d'arbitrària, ja que ha estat provocada i modelada per idees-força universals, energies subtils i vives que finalment acaben manifestant-se en gestos existencials, fins l'extrem no sols de signar idearis definits, sinó igualment de determinar maneres de ser i viure, criteris morals i normes de conducta. La paraula re-conèixer, que hem emprat en aquest text, vol dir conèixer dues vegades. En particular, la utilitzem en el sentit de tornar a conèixer el que ja sabíem, la qual cosa és el mateix que descobrir la veritable identitat, intrínseca unió amb el Si Mateix i els seus indefinits reflexes que perennement modifiquen i reconstrueixen el cosmos. Aquest re-conèixer ritual, reiterat, és la raó de ser d'aquest manual, la seva autèntica essència, la seva novetat permanent i el propòsit d'aquells que l'han dissenyat. Farem notar, tot i que no sigui més que una coincidència, que el terme "reconocer" en castellà, és una paraula rebis, o sigui que pot llegir-se tant d'esquerra a dreta, com de dreta a esquerra, la qual cosa constitueix un exemple cabal del que s'entén per inversió.