Allò que és "antropomorf", com qualsevol expressió del món accessible als sentits, no posseeix cap avantatge especial que justifiqui la prepotència amb què l'home modern visualitza el seu status en el món que li toca, que no és altre que el que recrea amb la seva actitud. Més aviat al contrari, la insuficiència crònica que el fa sobrevalorar allò visible i sensacional (sensació) sobre l'invisible i significant –si és que per algun moment considera això últim– és l'expedient mateix que tanca la porta a la possibilitat regeneradora immanent en el record d'allò sagrat.

Aquest mateix gest intern que el tanca en els límits de l'individual –particular– literal, sostingut per l'oblit quotidià que el fa mecànic, amaga la seva filiació original i no permet que el món, del qual ell pot ser-ne centre, se li manifesti com un mandala apte per a revelar-li la seva identitat primigènia, intemporal.

Simultàniament, la multiplicitat dels aspectes egòtics progressa indefinidament, com és propi del món de la quantitat.

I tanmateix, l'home primordial, incopsable per la història, segueix essent ell en cadascuna de les imatges simbòliques (que mai han estat vanes) d'aquests fills pòstums, nascuts a la individualitat en aquesta dimensió obscura del cicle en la qual l'ésser humà, deslligat dels seus orígens mítics que l'emparenten amb els seus veritables ancestres, resta llançat, per la pròpia naturalesa de les coses, a la perifèria de la roda, a allò més dens i relatiu, essent víctima, com a criatura caiguda, de tot el que podria i hauria d'estar anomenant, coneixent des de la seva font primera.

Ara bé, quan l'ésser humà, tal vegada gràcies a una curiositat pregona, o a una melangia encara lúcida, es permet el record d'un passat prototípic, és a dir, d'un origen capaç de ser origen de totes les coses, pot trobar-se amb què no està sol, amb què si bé hi ha quelcom que únicament podrà realitzar ell mateix, escoltant les veus que només se senten en el silenci, també hi ha una veritable família de l'esperit, coneguda no només del passat sinó també del futur, donat que els seus missatges porten la memòria d'allò que sempre va excedir els temps històrics.

Aquests reals "ancestres" en el domini del coneixement, és a dir, del veritable ésser, són, per l'ensenyament que formulen, la manifestació variada en aspectes, única en essència, del motor original que, com mestre arquetípic i secret, es projecta en el centre de tots els temps o cicles, als quals fecunda.

L'aspiració amorosa d'allò transcendent retorna al món en forma immanent la presència del que és no-dual per la qual és regenerat el Llibre de la Vida, obra que l'esperit realitza quan es reconeix en allò que sempre el va estar revelant.

En altres termes, la reunió del que és dispers no s'esdevé només en el món històric i geogràfic de l'home, per la seva remissió a l'arquetípic; el cor del Món, o allò que apareix com a zènit per a un estat de l'ésser com l'humà, no té més aspectes separadors que els projectats des de determinat estat d'existència. En si no és més que la presència real i efectiva d'allò diví. És evident que el fet de poder viure-ho així té molt a veure amb l'anonimat veritable, intern sobretot, en el qual el Si-Mateix no necessita adornar-se amb pronoms personals.

El món aparentment ja solidificat i acabat, apte per al consum entrevist per la presó de la ment, resultat d'un arbre sense arrels, talat en un gest d'apropiació típica de l'ego, pot redreçar-se de nou en el record efectiu d'aquells que gràcies al sacrifici reiterat en el Nom d'allò que mai serà accessible als sentits, hauran recuperat el 'sentit de l'eternitat', el qual redimeix qualsevol cicle, que només des del punt de vista 'profà' apareix com abandonat a si mateix.

Els graus de l'ànima humana, o els nivells de consciència en què es manifesten, són tres, en correspondència amb els móns de l'Arbre Sefiròtic, i tenen per tant tres designacions: nefesh, per a l'hàlit vital; ruah, per a l'ànima interior; i neshamah, per a l'esperit.

És molt important recalcar que per a la càbala els tres nivells estan compresos l'un dins de l'altre, però al seu torn tenen els seus propis noms o domicilis.

En el treball hermètic l'energia motora desperta, o millor, és despertada, i si és ben conduïda (amb humilitat, paciència i veritat) serà capaç d'estimular a nefesh, el qual al seu torn ens podrà transferir a ruah, al món del psiquisme superior, al punt d'inflamar-lo, i en aquest cas és molt possible que ens obri la porta de neshamah, l'esperit pur.

Donarem a continuació aquestes correspondències, graficades en l'Arbre de la Vida.

Un dels temes menys compresos entre les concepcions tradicionals és el de les castes degut a la confusió que el món modern (nascut al Renaixement, confirmat als segles XVII i XVIII i efectivitzat al XIX i XX) ha projectat sobre aquest assumpte, confonent-lo amb les seves pròpies problemàtiques, les seves revolucions polítiques i econòmiques, les seves divisions referides a les classes socials (veritables tabús) i posteriorment l'enfrontament d'aquestes, i per tant la ruptura de l'organisme nacional i internacional

Tractarem d'aclarir quelcom del tema a la llum del que el lector ja sap sobre el pensament tradicional. Tot i que abans d'abordar aquest equívoc cal allunyar certs dubtes i establir algunes bases necessàries per a la clarificació:

a) Res té a veure el tema de les castes amb la divisió contemporània referida a les classes socials, motiu pel qual l'aspirant al Coneixement, encara fill del seu condicionament històric, no té en el seu bagatge d'imatges cap cosa semblant que pugui prendre com a punt de referència; s'aconsella, per tant, no extrapolar informacions i menys encara pretendre jutjar societats pretèrites de les que tot s'ignora amb elements exclusivament contemporanis que hom suposa universals.

Per posar només un exemple direm que els homes i dones més poderosos i de més status de l'actualitat, presidents, primers ministres, líders, i encara reis i nobles, poden ser considerats des d'una perspectiva tradicional, o sigui espiritual, com els integrants de la casta més baixa d'éssers mai coneguda en aquest cicle humà d'existència.

b) La divisió en quatre castes no és un fet arbitrari o casual, sinó que està en correspondència amb l'ordre natural de les coses i la divisió quaternària de qualsevol manifestació. És, doncs, una realitat d'ordre cosmològic verificable a qualsevol societat i/o cultura.

c) Als efectes d'aquest capítol, utilitzarem la terminologia hindú per referir-nos a l'assumpte perquè és la més clara i coneguda, la qual agrupa els homes en quatre conjunts denominats Brâhmans, Kshatriyes, Vaishyes i Shudres. El primer correspon a l'estat sacerdotal o sapiencial; el segon, al guerrer i la noblesa; el tercer, als artesans, comerciants i administradors, i l'últim, als servents. Els nascuts en els tres primers poden renéixer en la Suprema Identitat, poden ser iniciats en els misteris; els qui pertanyen per naixement a l'altre estan destinats a la reencarnació en la roda de les existències, encara que siguin milionaris, caps polítics, artistes d'èxit, o tal vegada precisament per això, tenint en compte la degradació del món que vivim. Es vol fer notar que aquesta separació en castes, o en estats, no només es presenta en la tradició hindú, sinó que és clara a la Xina (i a tot l'extrem orient, i també a l'orient mitjà), a l'Amèrica precolombina, i fins i tot en cultures tribals considerades tan 'primitives' com l'Àfrica negra. En l'organització social de l'Edat Mitjana occidental és evident, herència no només de les concepcions cristianes (el Crist Rei per exemple) sinó igualment de les antigues cultures nòrdiques i cèltiques, i així mateix d'egipcis, caldeus, grecs, i romans. En els hebreus, aquesta és neta entre els reis-sacerdots (o millor sacerdots-reis) i el seguici esglaonat de les seves corts.

Seguidament il·lustrarem aquesta concepció amb el símbol del cercle, o de la circularitat, prou conegut pels nostres lectors que ja han treballant bastant amb ell.

Està de més dir que, a aquesta representació, també li corresponen totes les relacions o especulacions que ja hem fet d'ella, tal com se superposen els diferents significats o lectures del símbol.

Ara la desenvoluparem en L'Arbre de la Vida:

També en aquest cas la divisió en castes (expressades aquí amb la terminologia hindú) ha de posar-se en relació amb tot el que portem vist del model Sefiròtic.

El predomini de tal o qual casta ha de posar-se en relació amb el cicle i el temps històric per una banda; per l'altra, amb la jerarquització o lectura de nivells, o graus de consciència, present a qualsevol realitat.

Per finalitzar volem fer referència a una cinquena casta: Hamsa. Aquesta és en veritat una no casta i ha de ser col·locada per damunt de l'Arbre de la Vida. Correspon als éssers no condicionats, o els que havent estat condicionats pel naixement han estat alliberats de la seva determinació. Aquests iniciats són anomenats ativarna, utilitzant sempre la terminologia hindú.