Fi del Mòdul III
 |
|
 |
| 89 |
|
|
El conjunt de la filosofia hermètica del Renaixement va trobar la seva última expressió en allò que s'ha anomenat el moviment rosacreu, o rosacrucià, al qual van pertànyer Robert Fludd, Michael Maier, Valentí Andreae, Enric Khunrath i Comenius, entre d'altres. Com hem dit, aquest moviment neix a principis del segle XVII, concretament en els països on John Dee havia donat a conèixer el missatge de la reforma universal, recolzada en els postulats doctrinals de l'hermetisme alquímic i cabalístic-cristià, del qual també és hereu el teòsof alemany Jacob Boehme (1575-1624), el qual va haver de lluitar tota la vida, com tants d'altres mestres hermètics, contra la intolerància religiosa, arribant fins i tot a conèixer l'amargor de la presó per un temps. A les seves obres –principalment L'Aurora que despunta, De Signatura Rerum i Mysterium Magnum–, Boehme exposa amb verb inflamat les etapes per les quals l'home pot recuperar el seu 'cos de llum' anterior a la caiguda adàmica, naixent com a fill de la Saviesa Eterna. El moviment rosacreu cobra força arran de l'aparició dels manifestos titulats Fama Fraternitatis i Confessio Fraternitatis, la paternitat dels quals, directa o indirectament, pertanyia al misteriós "Col·legi Invisible de la Rosa-Creu" del qual els rosacreus en van obtenir precisament el nom. Per la importància que revesteix per a comprendre la història subtil de la època que estem tractant, convé que ens aturem un moment en el contingut d'aquests manifestos, i especialment en els successos esdevinguts al fundador llegendari d'aquesta Fraternitat iniciàtica: Christian Rosenkreutz (literalment, Cristià Rosacreu). En primer lloc, direm que aquest nom és simbòlic, ja que no designa un personatge concret, sinó més aviat una 'entitat col·lectiva' que va exercir una funció tradicional en un període determinat. Es diu que la 'vida' de Christian Rosenkreutz està a cavall entre els segles XIV i XV, és a dir, quan s'estava gestant el pas de l'Edat Mitja al Renaixement, amb tot el que això implicava de readaptació dels principis tradicionals a les noves condicions històriques i cícliques. Com ja sabem, una de les organitzacions que a l'Edat Mitja conservava el coneixement iniciàtic i esotèric era l'Ordre del Temple. La cruenta desaparició dels templers a començaments del segle XIV, en el 1314 com ja vam dir, va produir una eventual ruptura d'aquest vincle, amb el que això suposava de pèrdua per a Occident d'una part essencial de la seva pròpia saviesa tradicional, ja que en veritat l'Orient designa la regió simbòlica on resideix el Centre Suprem i primordial, la font de tot coneixement metafísic i espiritual. En aquest sentit, els 'viatges' que va efectuar Christian Rosenkreutz per diversos països d'Orient (en el transcurs dels quals "va rebre els secrets de la màgia i la càbala") tenien com a objectiu tornar a restablir el llaç que s'havia trencat, amb la finalitat que Occident continués la regular comunicació amb el Centre Suprem. En tornar a Europa, Christian Rosenkreutz funda la "Fraternitat de la Rosa-Creu", de contingut hermètic-cristià que, al contrari dels seus antecessors templers, no conservava una organització de tipus exterior, sinó que sempre va romandre en el més complet anonimat, passant a actuar des d'un pla estrictament espiritual i invisible; d'aquí ve aleshores la denominació de "Col·legi Invisible". Així, doncs, es pot comprendre quins van ser en realitat els 'inspiradors' de pràcticament tots els moviments esotèrics que van aparèixer en el Renaixement, moviments el caràcter hermètic-cristià dels quals no deixa cap dubte. El fet que els manifestos Rosa-Creus es fessin públics a principis del segle XVII, indicava que havia arribat el moment de passar a una acció molt més directa, ja que les condicions adverses que aleshores existien a Occident així ho requerien. D'aquesta manera, motivats per aquests manifestos, una sèrie d'adeptes hermètics es van agrupar per a crear el moviment rosacrucià, que venia a ser com una mena de braç exterior, però sense relació aparent, amb el "Col·legi Invisible de la Rosa-Creu". Aquest moviment va tenir fins i tot un abast polític-religiós, ja que també es tractava d'organitzar un Estat semblant al que existia en la cristiandat medieval: el Sacre Imperi Romà Germànic. Amb seguretat, els projectes de John Dee i els reformistes isabelins per restablir una monarquia cristiana d'abast universal van abonar el camí per escometre una empresa així, al capdavant de la qual s'hi trobava el príncep renà Frederic V del Palatinat. Aquest petit principat del centre d'Europa va ser, durant la segona dècada del segle XVII, un autèntic 'Estat Rosacreu', on hi confluirien gairebé tots els corrents hermètics de l'últim període del Renaixement. Les universitats de Heidelberg i Oppenheim es van convertit en centres d'ensenyament propagadors de la filosofia oculta, generant així una cultura que va quedar impresa en nombroses obres arquitectòniques, científiques, artístiques i literàries. En aquest clima d'extraordinària i fecunda creativitat en tots els camps del saber, veiem l'enginyer i arquitecte Salomó de Caus, el qual va dissenyar jardins i monuments màgics i simbòlics, prenent com a referència les lleis de la perspectiva, de les proporcions i harmonies del número, la geometria i la música. Trobem així mateix els editors Teodor de Bry i Mateu Merian, que van imprimir i realitzar els emblemes i gravats de Les Noces Químiques de Cristian Rosenkreutz, de Valentí Andreae; els diversos volums de la Història Metafísica del Macrocosmos i del Microcosmos, de Fludd, i Atalanta Fugitiva de Maier, per anomenar només uns quants. Recordem també els gravats alquímic-cabalístics de Khunrath a la seva obra Anfiteatre de l'Eterna Saviesa, i especialment el que porta per títol "La Cova dels Il·luminats", on es conservaven els tresors de la filosofia rosacreu, hereva del pensament de Ficino, Pico de la Miràndola, Reuchlin, Agrippa, Giorgi, Postel, Paracels i Dee, principalment, encara que per raons de brevetat ometem altres nombrosos adeptes de l'Art i la ciència Hermètica. Diguem que la utilització de la tècnica del gravat per presentar visualment les idees contingudes en els llibres hermètics, suposava no només una forma d'embellir-los estèticament, sinó el fet de brindar una seqüència d'imatges ordenades que facilitessin el despertar de la intuïció intel·lectual (espiritual) del lector, és a dir, que exercien una funció didàctica apta per a vehicular el Coneixement. La desaparició del moviment rosacreu va portar com a conseqüència una concepció cada vegada més racionalista del saber científic, que desembocaria de manera irreversible en la solidificació positivista del segle XIX, la qual cosa va suposar un límit en el descens de degradació cíclica, donant pas així a aquesta època nostra de complet caos i dissolució en tots els ordres d'existència. |
||
| 90 |
|
|
Com ja sabem, la precessió dels equinoccis (25.920 anys) és el número cíclic fonamental, ja que a partir d'ell i les seves subdivisions s'originen i estructuren els diferents períodes de la humanitat (veieu Mòdul II, apartats: "Astrologia", 43 y "Aritmosofia", 67). La principal d'aquestes subdivisions és justament la meitat de la precessió, és a dir 12.960 anys (13.000 en números rodons), mòdul de temps que era conegut per tots els pobles de l'antiguitat, alguns dels quals, com els caldeus i els grecs, li van donar el nom de "gran any", donant a entendre així que es tracta d'un cicle complet en ell mateix. A la tradició hindú, cinc d'aquests "grans anys" també constitueixen el Manvàntara (5 x 12.960 = 64.800), la qual cosa afegeix una nova perspectiva als nostres estudis. El Diluvi bíblic es refereix en realitat a un gran cataclisme esdevingut fa precisament 12.960 anys, el qual entre d'altres conseqüències, va provocar la desaparició del continent atlant (l'Atlàntida, la mítica "illa d'Occident") i la civilització que s'hi va desenvolupar, civilització on va existir un centre espiritual directament emanat de la Tradició Primordial. Aquest cataclisme va representar el pas del quart "gran any" al cinquè, al final del qual ens trobem actualment, coincidint per tant amb la fi del Manvàntara. Nombroses tradicions han guardat la memòria d'aquesta civilització, i moltes d'elles s'han considerat les seves hereves, com és el cas de la Tradició Hermètica i de totes aquelles que al llarg de l'últim "gran any" han habitat la costa oest d'Europa, la conca del Mediterrani i Orient Mitjà, i per suposat les cultures de l'Amèrica precolombina. Recordem que el mateix Plató parla de l'Atlàntida en dos dels seus "Diàlegs": el Timeu i el Críties. Si tenim en compte que aquest cataclisme, segons les dades tradicionals, va tenir lloc al voltant de l'any 11000 a.C., assignant a cada fi d'un "gran any" una catàstrofe geològica i si seguim en això l'estudiós Gaston Georgel, l'anterior es va esdevenir en torn l'any 24000 a.C., marcant així el pas del tercer "gran any" al quart. Es diu que aquest cataclisme va provocar la dislocació d'un gran continent (que ha rebut el nom de Gondwana) situat a les regions més meridionals de la Terra. És bastant probable que la civilització que va florir en aquest continent tingués com a descendents totes aquelles tradicions que es van desenvolupar principalment a l'Àfrica i Austràlia. Cap a l'any 37000 a.C. tenim el pas del segon "gran any" al tercer, signat per un cataclisme que va afectar sobretot els pobles que habitaven un altre gran continent ubicat a les regions extrem-orientals, les restes del qual les conformarien totes aquestes mils d'illes disperses avui en dia pel sudest asiàtic i gran part del Pacífic. I pel que fa al pas del primer "gran any" al segon, poc se sap del cataclisme que el va marcar, tot i que la seva data, 50000 a.C. coincideix amb la que la ciència moderna assigna a la primera glaciació, quan les regions hiperbòrees, que fins aleshores gaudien d'una "eterna primavera", es van cobrir de gel. És interessant destacar que en la successió de les quatre edats de la humanitat, els dos primers "grans anys" (del 63000 al 37000 a.C.) pertanyen per complet a l'Edat d'Or, que com sabem cobreix un cicle sencer de la precessió dels equinoccis (2 x 12.920 = 25.920 anys), la qual cosa ens indica que dins d'aquesta Edat cal distingir també dos períodes diferents, si bé per aquella humanitat primigènia només existia una sola i única Tradició. |
||
| 91 |
|
|
Al llarg d'aquest Programa ens hem referit moltes vegades a l'Agartha sota diferents formes, i creiem oportú efectuar alguns aclariments sobre aquest país invisible, sobre aquest territori no ubicable de manera espacial –però que existeix efectivament en allò que és invisible i que tot ésser humà pot trobar al seu interior mitjançant un procés ordenat i gradual– del qual aquest manual d'introducció als símbols i la doctrina tradicional n'ha pres el seu nom. René Guénon, l'esoterista més important del segle XX, referint-se a l'Agartha, ha dit: "Hem parlat abans d'al·lusions fetes per totes les tradicions a quelcom que està perdut i ocult, i que es presenta sota diversos símbols; això, quan se'l pren en el seu sentit general –el que concerneix a tot el conjunt de la humanitat terrestre–, es relaciona precisament amb les condicions del Kali-Yuga. El període actual és, doncs, un període d'enfosquiment i confusió; tal i com són les seves condicions, mentre persisteixin, el coneixement iniciàtic ha de romandre ocult necessàriament; d'aquí ve el caràcter dels 'Misteris' de l'antiguitat anomenada 'històrica' (que ni tan sols es remunta fins el començament d'aquest període) i de les organitzacions secretes de tots els pobles, organitzacions que donen una iniciació efectiva allà on encara hi subsisteix una veritable doctrina tradicional, però que no ofereixen més que la seva ombra quan l'esperit d'aquesta doctrina ha deixat de vivificar els símbols, els quals són la seva representació exterior; i això perquè, per diverses raons, tot vincle conscient amb el centre espiritual del món ha acabat per trencar-se, la qual cosa constitueix el sentit més particular de la pèrdua de la tradició, aquell que concerneix especialment a tal o qual centre secundari, que deixa d'estar en relació directa i efectiva amb el centre suprem". "Cal parlar, aleshores, com ja ho dèiem precedentment, de quelcom que està més aviat ocult que veritablement perdut, ja que no està perdut per a tots i alguns encara ho posseeixen íntegrament; i, si és així, altres tenen sempre la possibilitat de tornar-lo a trobar, amb la condició que el busquin com convé, és a dir, que la seva intenció estigui dirigida de tal manera que, per les vibracions harmòniques que desperta segons la llei de les 'accions i reaccions concordants', pugui posar-los en comunicació espiritual efectiva amb el centre suprem". (El Rei del Món, cap. VIII). I afegeix: "Es tracta sempre d'una regió que, com el paradís terrestre, es torna inaccessible per a la humanitat ordinària, i que està situada fora de l'abast de tots els cataclismes que trastornen el món humà al final de certs períodes cíclics". Quant a la introducció que procura el Programa Agartha, es relaciona fonamentalment amb la Cosmogonia com a suport immediat de l'Ésser i la Metafísica. En aquest sentit, hem assenyalat determinades vies iniciàtiques per aquells que hi tinguin afinitat com les relacionades amb el budisme mahayana, el zen budisme, l'islam, el judaisme, etc., en particular per als que necessiten urgentment el ritu exotèric comunitari, o l'emoció religiosa. Només volem advertir als estudiants sobre certes sectes que existeixen en tot el món; però creiem que després d'haver seguit el Programa, el lector estarà capacitat per a distingir entre la palla i el gra. Tanmateix, aquest manual està dirigit a l'Occident i es refereix més particularment a la Tradició Hermètica. Si alguna institució iniciàtica moderna i internacional pogués arrogar-se el dret de representar aquesta Tradició, aquesta és la Maçoneria, que, tot i havent perdut en general el sentit dels mites i els ritus que ella conserva i que encara continuen vius en algunes de les seves lògies, està capacitada per a transmetre l'influx espiritual que representa. I per cert, està igualment viva la Tradició Cristiana, l'esoterisme de la qual ens ha donat la major part del poc que tenim i per la qual també podem recuperar el molt que vam tenir. De totes maneres, hem insistit que l'estudiant de la Tradició Hermètica pot treballar sol, encara que també hem recalcat que és convenient assimilar-se a una forma tradicional quan s'adverteix la greu responsabilitat que es diposita sobre les nostres febles espatlles, i simultàniament advertim la inconveniència d'alimentar els nostres egos. Una sentència islàmica assegura que, al començament d'un cicle, s'exigeix a l'aprenent, si més no, el coneixement de nou de les deu parts de la totalitat, però que en els últims temps només amb una dècima part podrà salvar-se, la qual cosa no deixa de ser reconfortant per a nosaltres, ignorants actuals; i això, a més, cal posar-ho en relació amb l'Evangeli cristià, que afirma que a la fi d'aquest cicle, àdhuc els propis nens podran veure i ser transfigurats en la llum eterna, la qual cosa constitueix, sense cap dubte, una immensa esperança també per als nostres fills. Prenent deguda nota que aquest Programa d'Introducció a la Ciència Sagrada és molt més per aquells que estan desil·lusionats de les seves il·lusions que per a il·lusos. |
||
| 92 |
|
|
La presència de la Tradició Hermètica no es va exhaurir amb la desaparició del moviment rosacreu a mitjans del segle XVII, sinó que la seva influència seguiria essent decisiva en totes aquelles corrents esotèriques i iniciàtiques que sorgirien al llarg dels segles XVIII i XIX, com és el cas per exemple de la Maçoneria moderna. En veritat, l'energia espiritual del déu que és Triple en la Saviesa no ha deixat de manifestar-se mai a Occident fins els nostres dies, encara que hi hagin hagut moments en què, degut a les dificultats del medi profà i dessacralitzat, aquest influx tan sols fecundés el cor d'uns pocs, els quals, tanmateix, han fet possible la continuïtat de la transmissió de la Ciència Sagrada, tot adaptant-la a la mentalitat dels seus contemporanis i a les circumstàncies especials d'aquest final de cicle. Aquest és el cas de René Guénon (1886-1951), considerat, com ja s'ha dit, el més gran metafísic i esoterista del segle XX, l'obra del qual representa la síntesi més completa de la doctrina tradicional realitzada en el nostre temps i en aquesta part del món, i que ha estat també decisiva per a validar els estudis i les investigacions sobre els símbols considerats com els vehicles del Coneixement, actuant el seu autor en aquest sentit com un veritable hermetista, ja que la revivificació dels símbols, portadors de les idees de la Saviesa Perenne, ha estat sempre una de les funcions més importants dels mestres hermètics en tot temps i lloc. Una obra que en definitiva ha servit, i servirà, com a guia intel·lectual per a nombrosos homes i dones que busquen la seva realització interior mitjançant l'aprofundiment en la Via Simbòlica, que és precisament una de les formes que ha pres avui en dia l'esoterisme contemporani a Occident, i per tant la Tradició Hermètica, en comprendre totes aquelles disciplines que fan referència directa a la Cosmogonia i l'Ontologia, és a dir al coneixement de l'Ésser i els diferents nivells de la seva manifestació, el conjunt de la qual comprèn la totalitat d'allò que antigament es va anomenar els "Misteris menors". Però aquests, lluny de representar la totalitat del Coneixement, constitueixen tan sols un suport (això sí, imprescindible) per accedir als "Misteris Majors", és a dir a la Metafísica, els principis generals de la qual també van ser exposats per Guénon, i que van completar, coronant-los, els seus estudis sobre la Ciència Sagrada. Recordem que la Metafísica es refereix a tot allò que està més enllà de l'edifici còsmic, i fins i tot més enllà del principi creador, que no és altre que l'Ésser, ocupant-se exclusivament del coneixement transcendent del No-Ésser. L'Ésser, la Unitat, és el No-Ésser afirmat, i per tant representa ja una primera determinació, que tot i ser la més primordial de totes, tanmateix està condicionada respecte d'aquelles altres possibilitats, veritablement infinites, que no es manifestaran mai per la seva naturalesa inefable i incondicionada, i que pertanyen completament al No-Ésser, el qual, en conseqüència, conté tant allò que serà manifestat a través de l'Ésser com el que mai es manifestarà. Així doncs, distingir entre l'Ésser i el No-Ésser, entre Kether i En Sof, és essencial per als qui emprenen el camí de la veritable Gnosi, els quals sempre han de tenir com a referència permanent el que és supra-còsmic i les idees i principis més universals, tot i que els interessats acabin d'iniciar aquest camí i encara hagin d'acomplir les seves transmutacions alquímiques. O tal vegada per això mateix és pel què han d'advertir i conèixer aquesta diferència des del començament, evitant així posteriors confusions que els impedirien sobrepassar les condicions que els lliguen al seu estat individual i contingent. El mateix podem dir de la confusió entre metafísica i religió, que és una altra de les qüestions que Guénon va procurar sempre clarificar, com també ho ha fet el nostre Programa en diverses oportunitats (veieu sobretot el Mòdul II, 74). Aquesta confusió és quelcom bastant comú avui en dia, fins i tot entre alguns dels que s'han nodrit de l'obra de Guénon, a la qual, per aquest motiu, han distorsionat quan no simplement manipulat i traït. És necessari distingir netament entre el que és metafísic i el punt de vista religiós, entre d'altres raons perquè aquest darrer es limita sempre a allò més exterior, considerant l'element sentimentalment i devocional per damunt del veritablement intel·lectual i espiritual, amb la qual cosa aquest punt de vista no contempla ni tan sols la idea d'una Cosmogonia, i en conseqüència la possibilitat de la iniciació en els misteris de la vida i de l'Ésser, avantsala dels grans misteris de la Metafísica. Confondre allò metafísic amb allò religiós suposa la inversió total de les relacions jeràrquiques entre l'exotèric i l'esotèric, i més encara entre allò psíquic i allò espiritual. En aquest sentit, i per concloure, vet aquí el que diu al respecte el propi Guénon: "La metafísica i la religió no estan ni estaran mai en el mateix pla; d'això, en resulta, per altra banda, que una doctrina purament metafísica i una doctrina religiosa no poden competir ni entrar en conflicte, donat que els seus dominis són clarament diferents". (Orient i Occident, 2 part, cap. IV). I així mateix: "Pretendre que la iniciació pogués haver nascut de la religió (...) és invertir totes les relacions normals que resulten de la naturalesa mateixa de les coses; i l'esoterisme és veritablement, respecte l'exoterisme religiós, allò que és l'esperit en relació amb el cos; tant és així que, quan una religió ha perdut tot punt de contacte amb l'esoterisme, no queda en ella més que 'lletra morta' i formalisme incomprès, perquè allò que la vivificava era la comunicació efectiva amb el centre espiritual del món, i aquesta només pot ser establerta i mantinguda conscientment per l'esoterisme i per la presència d'una organització iniciàtica veritable". (Apreciacions sobre la Iniciació, cap. XI). |
||
| 93 |
|
|
La velocitat amb què transcorren els esdeveniments del món, i la creixent sensació d'inestabilitat que se'n deriva, és una de les característiques principals de la fi de cicle que estem vivint. El temps està a punt d'exhaurir-se per la seva pròpia acceleració, la qual cosa ha provocat que la humanitat es trobi avui en dia més allunyada que mai del seu Principi. En aquest sentit es podria dir que el desenvolupament cíclic i temporal suposa un allunyament gradual del pol essencial de la manifestació, que és la Unitat primordial, i inversament, una caiguda cada vegada més progressiva en el pol substancial, al qual pertany el regne de la quantitat i la multiplicitat. En analogia amb això, aquest allunyament ha provocat també que l'ésser humà anés perdent de mica en mica consciència de les seves realitats superiors, veient-se abocat finalment a desenvolupar allò que existeix de més inferior i superficial en ell. Aquesta és la tendència general, aquella que marca el to de la nostra època terminal, considerada com la fase més fosca de la "Edat Ombrívola" (el Kali-Yuga o Edat de Ferro), i per això mateix revesteix un caràcter anòmal i invertit respecte a allò que ha estat la història de la humanitat en èpoques anteriors, i no massa llunyanes. D'una manera o altra, gairebé totes les tradicions han esmentat, en les seves profecies i textos sagrats, les característiques que revestirà la fi de cicle, les quals s'ajusten fins i tot en els detalls a allò que estem vivint a l'actualitat. Però per damunt dels horrors i tristeses que duen els signes d'aquest temps, s'obre per a tots els homes i dones de cor recte l'esperança d'un món veritablement nou, on "ja no hi haurà nit ni es tindrà necessitat de llum de torxa, ni de llum de sol", ja que la roda haurà deixat de girar i el temps s'haurà absorbit en la Realitat del seu centre immutable. "Quan regnen l'engany, la mentida, la inèrcia, el somni, la maldat, la consternació, l'aflicció, la torbació, la por, la tristesa: això s'anomena l'Edat Kali, que és tenebrosa". Bhagavata Purâna, Llibre XIII. "A l'Edat Kali la riquesa, entre els homes, reemplaçarà amb molt la noblesa d'origen, la virtut, el mèrit; el dret i la regla estaran determinats per la força". Ibid. "...ara existeix una estirp de ferro. Mai durant el dia es veuran lliures de fatigues i misèries ni deixaran de consumir-se durant la nit, i els déus hi procuraran aspres inquietuds (...). El pare no s'assemblarà als fills ni els fills al pare; l'amfitrió no apreciarà el seu hoste ni l'amic el seu amic, i no es voldrà el germà com abans. Menysprearan els seus pares de seguida que es facin vells i els insultaran amb dures paraules, cruelment, sense advertir la vigilància dels déus (...). Cap reconeixement no hi haurà per a qui acompleixi la seva paraula i per al just i l'honrat, sinó que tindran més consideració pel malfactor i l'home violent. La justícia raurà en la força de les mans i no existirà pudor; el malvat tractarà de perjudicar el baró més virtuós amb retorçats discursos i a més es valdrà del jurament. L'enveja murmuradora, gustosa del mal i repugnant, acompanyarà tots els homes miserables". Hesíode, Els Treballs i els Dies, versos 174-195. "Tingueu cura que ningú no us engany, perquè vindran molts en nom meu i diran: 'Jo sóc el Messies', i enganyaran a molts. Sentireu parlar de guerres i rumors de guerres, però no us torbeu, perquè cal que això s'esdevingui, però no és encara la fi. S'alçarà nació contra nació i regne contra regne, i hi haurà fam i terratrèmols a diversos indrets. Però això serà el començament dels dolors d'infantament (...). Aleshores s'escandalitzaran molts i uns i altres es faran traïció i s'avorriran; i s'aixecaran molts falsos profetes, i per l'excés de maldat es refredarà la caritat de molts, però el que perseveri fins el final, aquest se salvarà". Mateu XXIV, 4-13. |
||
| 94 |
|
|
La reminiscència és recordar l'Origen i per això penetrar en l'Etern Present. Així, la reminiscència actualitza allò que sempre ha estat, o sigui allò que és (i allò que dóna l'ésser) i el coneixement d'una altra realitat multidimensional i l'espai en el qual ella es produeix. És també advertir que en aquest altre àmbit es comprèn –encara que sigui borrosament– la presència d'una àmplia cadena de testificació, des dels orígens, incloent-hi déus, herois, o personatges increïbles que han transmès aquestes energies que es reben mitjançant operacions d'alquímia, es manifesten sempre per la dualitat d'oposats solve-coagula, dissoldre i coagular, gràcies al foc del cor que presideix tota l'Obra, i es conjuguen sempre en el Present, que és el que atorga l'autèntic mestratge als Adeptes al Coneixement. L'anamnesi, o sigui el Record, adquireix moltes instàncies que es resolen en reminiscències. El déjà vu n'és una d'elles, així com la recuperació de la identitat que suposa l'ingrés a un pla diferent mercè a desvelar la Potència, superior a la suma de tots els actes. L'antiguitat, el país dels ancestres, és ara. Allò que algunes civilitzacions van anomenar com el regne dels morts és la matèria actual de l'Obra i indica que la nigredo ha estat assimilada. Aleshores l'Adepte deixa el dol i llueix una nova vestidura caracteritzada per la perennitat, ja es troba abillat amb una serena alegria, o sumit en l'agonia sacrificial del suïcidi reiterat, o alternant ambdues situacions. Aquell qui creua el llindar guarda en silenci el Secret de quelcom que es revela en la seva consciència, però que no es manifesta de manera ordinària. Benvinguts a la Certesa i els Grans Misteris. Tot això ja va passar. La fi del món ja va ser. |
||
|
Fi del Mòdul III
|
|||||