És lògic que si el coneixement i la consciència que té l'home de si mateix i del món no supera l'horitzó dels seus sentits, aquest fracassi en la temptativa empírica i dialèctica de trobar una resposta o demostració a tot allò que el sobrepassa i el transcendeix. La pròpia noció de Déu no fa altra cosa que englobar i resumir en una paraula aquest tot. Com a ésser creat i existent l'home només pot concebre allò que existeix o és d'alguna manera; a aquesta condició n'hi hem d'afegir una altra no menys important: la forma. Si allò informal o supraindividual escapa a l'enteniment racional immers en els límits de la successió temporal i la dualitat, quant més difícil li serà concebre allò il·limitat, a un no-quelcom, o sigui a allò no manifestat, allò que transcendeix per complet tota existència condicionada? L'Un i sense parell, només pot ser conegut necessàriament per Si Mateix, com podria Déu, el Creador o el Subjecte Universal per excel·lència, ser un objecte de coneixement d'algú que no fos el Si-Mateix?

L'afirmació unànime de la Unitat per part de totes les tradicions no es recolza en l'existència o no existència de Déu, sinó en la No-Dualitat Absoluta i Metafísica de tots els seus possibles aspectes, ja siguin immanifestats o manifestos. Tota afirmació suposa una noció preexistent, i una negació una afirmació prèvia. Sense la idea anterior i primigènia d'un Principi Universal, no existirien ni deistes, ni ateistes, ni politeistes. L'ateu, per exemple, per a negar Déu ha necessitat primer suposar la seva existència (el seu Ésser). No obstant, davant aquesta confusió, si un cert deisme queda justificat exotèricament davant la necessitat d'evocar a l'objecte últim de la fe, igualment es justifica un cert ateisme si s'entén, està clar, no com una pura i absurda negació cap a tot el que no es comprèn, sinó com un lògic rebuig als estereotips morals i sentimentals que de Déu ofereix actualment la religió oficial. Les doctrines metafísiques orientals i les tradicions arcaiques, per exemple, no són deistes ni ateistes. La prolífica multitud de déus que poblen els panteons tradicionals no fan més que revelar la infinita riquesa de matisos i aspectes que posseeix l'Únic i Innominable, i res té que veure amb la versió actual del politeisme. El nom complet i veritable de Déu, diu la tradició cabalística, és impronunciable, tan sols es pot lletrejar (YHVH). Les indefinides combinacions a que es presten les seves lletres (a les que contempla la ciència cabalística de la Temurah) creen i produeixen així mateix tots els noms i aspectes possibles en tant entren en relació amb allò manifestat.

Realment Déu no existeix si per existència entenem qualsevol mode condicionat de l'Ésser, si en aquest sentit Déu existís, no només ja no seria Infinit i Etern (ni tampoc el Creador, el Summe Artífex), sinó una criatura, quelcom creat en suma. Bessona a la seva infinita transcendència està la seva absoluta immanència: Déu és tot sense excepció ja que res podria sortir de la Unitat indivisible del Tot i ser un "altre" apart. "No hi ha més divinitat (o realitat) que Allah", resa la sentència islàmica. Certament les limitacions del llenguatge humà i racional són les primeres en obstaculitzar l'expressió de nocions que estan més enllà de l'abast de la definició i la dialèctica, ja que tota definició és ja una limitació de la Realitat Il·limitada. Del nucli a la perifèria de l'Ésser existeixen innumerables estats intermedis gràficament representats per indefinits cercles concèntrics al voltant d'un sol punt.

Naturalment el Centre o Déu en Si Mateix no és la perifèria, a l'igual que el nostre cos no és el nostre veritable ésser, però sí tot és una única i mateixa realitat inseparable, Ésser i No-Ésser, anterior o posterior, principi i fi, són paràmetres humans de comprensió que s'unifiquen en la Via del Mig. Tots els éssers són lletres, la reunió dels quals forma un discurs que prova l'existència de Déu (o sigui la presència de Déu en tot), és a dir la "Intel·ligència" que pronuncia aquest discurs; ja que no pot haver discurs sense verb, ni res escrit sense escriptor.

En l'apartat 50 d'aquest Mòdul, sota el genèric "Alimentació i salut", hem advertit sobre certs errors i maneres de veure literals que poden constituir-se en veritables obstacles del Coneixement. S'hi tractaven temes com el de la substitució del que és sobrenatural pel que és natural i d'equivocats conceptes sobre la salut-malaltia (relacionats de manera simplificada amb el bé i el mal) i així mateix amb erronis criteris sobre el "misticisme" i la "espiritualitat", tot relacionant-los amb determinades pràctiques profilàctiques i higièniques i també amb algun tipus de moral (equivalent a meres sensibleries i devocions) en substitució de l'autèntic camí, portador dels secrets de la Ciència Sagrada. Aquestes equivocacions posseeixen un factor denominador comú: la pretensió de materialitzar allò espiritual (tot i amb bon ànim, és a dir: de fer-lo més accessible, la qual cosa de tota manera és una impossibilitat), error que és propi de la societat actual, que creu exclusivament en el materialisme, que vol ser profana i dessacralitzada i que no fa altra cosa que negar l'Esperit combregant amb allò que no és. A continuació ens referirem a certes apreciacions referents a esperit-ànima-cos i també al que es pot comprendre per l'intern-extern; perquè pensem que al voltant d'aquests temes poden produir-se confusions, algunes d'elles derivades de problemes de terminologia, les més d'apreciacions mòdiques, segurament arrelades en idees limitades, d'aquelles que circulen avui tan profusament.

En primer lloc, direm que el binomi esperit-cos no és tal per a la Doctrina tradicional, la que reconeix un tercer element, l'ànima (psiquis) entre ambdues. En termes del codi cabalístic en que ens estem expressant i que el nostre lector coneix, direm que la primera triada, amb Kether al cap, o sigui el pla d'Atsiluth, podria ser equiparat a l'esperit, mentre que el d'Asiyah i el regne de Malkhuth s'assimilarien al cos. L'ànima (o psiquis) seria el que els cabalistes anomenen les sis sefiroth de "construcció", o sigui el gran pla intermedi, subdividit al seu torn en dos móns: el de Beriyah i el de Yetsirah, el psiquisme superior i l'inferior, respectivament. Com ja sap el nostre lector, tots aquests nivells es complementen i conformen les emanacions de "l'U sense parell" en el si de la manifestació. Això no obstant la cultura moderna, sobretot després de Descartes, ha establert una dualitat antinòmica entre esperit-cos (tot excloent sempre l'un en benefici de l'altre), pel que s'ha arribat al desconeixement del veritable Esperit, el qual ha estat suplantat per l'ànima (allò anímic o psíquic) com una impostura de l'espiritual. Tot això agreujat pel fet de que en els temps que corren aquest psiquisme s'expressa molt més en el seu grau inferior que en el superior. Això no obstant –malgrat a aquest engany de l'ànima que es fa passar per l'esperit, sobre el que després tornarem–, els termes contemporanis d'esperit i cos són suficientment gràfics i clars perquè puguem dir quelcom al respecte. Sobretot quan a l'actualitat hi han una sèrie de "escoles" que han encunyat certes frases publicitàries com ara "estima el teu cos", les que són objecte d'admiració i fins i tot de culte, igual que el cos físic al que es refereixen i amb el que pretenen, oh paradoxa! passar a altres "estats" (als que ells virtualment neguen), per una espècie de creença que suposa que mitjançant l'exaltació reiterada i mecànica de la matèria es pot arribar a algun costat que no sigui al propi culte al que és corporal, al que és relatiu i limitat, el que equival a l'exaltació d'un dels nostres egos, tan fal·laç com els altres. En aquest sentit cal dir que esperit i cos estan invertits l'un respecte l'altre. Des del punt de vista de l'esperit, aquest és el primordial. Des de l'angle de visió del cos, ell és el primer. Així mateix des de Kether, Atsiluth és el primer pla i Asiyah l'últim. Des de Malkhuth, Asiyah és el principal i Atsiluth final.

Volem aclarir que en cap text sagrat tradicional es parla de "estima el teu cos", concepció impossible de trobar en l'Antiguitat, tot i que no desconeguda per ella. Hi han exemples notoris del contrari, en l'Evangeli cristià, verbigràcia, el primer gran manament és el d'estimar al Senyor (el teu Déu) per sobre totes les coses. Aquestes paraules tenen per altra banda una raó essencial de ser i són prevencions que cal no oblidar: la de la primacia de l'ordre espiritual sobre l'ordre corporal-material-superficial, la qual cosa cal recordar sempre per no caure en l'equivocació social que avui ens ha tocat viure. També volem incidentalment dir que el que actualment molts entenen per "sentir", com a garantia de certesa, és summament relatiu. Aquest "sentir" que és la seva garantia podria estar tan condicionat com el "pensar" o el "creure" en la societat de consum o en qualsevol altre nimietat o assumpte. El "sentir" pot ser només una exaltació desmesurada de l'ego, i s'arriba a "sentir" –i a fomentar aquest "sentiment"– per quasi qualsevol cosa. Els sistemes totalitaris i els camps de futbol n'han donat un bon exemple.

El mateix succeeix amb l'intern i l'extern. Tal vegada sigui senzill per alguns dir què és l'extern, associant-lo a la seva corporalitat. Però, què és l'intern? Allò veritablement intern, seria el pla de Yetsirah, associat al nostre psiquisme inferior, o el de Beriyah lligat al superior? O serien aquests dos móns només graons per arribar al nostre autèntic Ésser? No seria el més intern allò més autèntic i profund, i també allò més desconegut?

No és a través del que és "natural" que els pobles i els homes han conegut allò sobrenatural, sinó al revés: d'allò sobrenatural, és a dir, de la comprensió de la Unitat transcendent i Eterna, i encara del No-Ésser metafísic, és que han derivat les seves conductes i apreciacions sobre ells mateixos, el que equival a entendre la seva pròpia natura i la del món que els rodeja. Igualment, no és mitjançant el "cos" –menys encara del que s'entén avui dia per allò corporal– que s'arriba a l'Esperit, sinó que al contrari, una visió literal i fixa de la corporalitat conforma un obstacle definit per a la percepció d'allò autènticament espiritual. I molt pitjor encara: quan se separa netament al cos de l'esperit, atorgant a aquest últim característiques que cauen directament en el pla del que és anímic, el que equival a confondre allò psicològic i les seves complexes tortuositats amb la veritable espiritualitat.

A aquesta alçada de l'Ensenyament podria ser que vostè encara no sabés o comprengués amb claredat què és veritablement el contingut d'aquest manual. No ho doni per sabut –com sol ser l'habitual– i torni a estudiar-lo rellegint en profunditat i amb suma lentitud (alentint el temps) tot el que s'hi conté. És molt més noble i productiva aquesta humilitat, o millor, aquesta franquesa per a un mateix, que suposar el que encara no se sap o col·locar una ràpida etiqueta a allò que es vol despatxar per sortir una altra vegada del pas. Aquestes relectures li brindaran més d'una sorpresa, i li oferiran nombroses perspectives, amb les que en aquest moment, potser, vostè no hi comptava. Pensem que és vàlid i ens està permès el suggeriment anterior avalat per l'experiència en la realització del nostre Programa.

Hi han moments en el procés del coneixement que l'Alquímia anomena putrefacció i nigredo. Aquestes són etapes i estats dissolvents on l'adepte visita les entranyes de la terra i deambula pels corredors de les tenebres interiors. Aquest deambular és anàleg al que es descriu en el Bardo Todol o Llibre dels morts Tibetà (i també de manera similar en el Llibre Egipci dels Morts, anomenat per altra banda El Llibre de la Sortida de l´Ànima a la Llum del Dia). Es tracta del viatge d'ultratomba que s'equipara al recorregut iniciàtic i el camí que experimenta en els pobles "primitius" el Xaman en els seus èxtasis. Recorregut que tant en les grans civilitzacions com en les tradicions arcaiques es descriu com una aventura plena de perills i lluites, en la que es lliuren batalles i es produeixen dificultats (com l'haver de creuar rius) i es refereixen tant al recorregut de l'ànima post mortem com a la mort d'aquesta ànima en aquesta vida.