INTRODUCCIÓ A LA CIÈNCIA SAGRADA 
Programa Agartha

MÒDUL III

1
ASTROLOGIA
 
Així com hem vist el zodíac en el seu cicle anual, dividit en dotze signes mensuals (Mòdul I, 26) també el podem veure en un cicle diari en què la roda zodiacal fa un recorregut aparent complet en girar la Terra al voltant del seu propi eix. Alguns astròlegs consideren que durant les vint-i-quatre hores que segueixen al naixement d'una persona es reflectirà tota la seva vida. Per fer les observacions divideixen la roda del zodíac en dotze Cases i fan correspondre dues hores a cadascuna d'elles. Això determinarà el signe ascendent i descendent de l'individu i diversos aspectes de la seva personalitat. Cal tenir en compte, quan es realitza el càlcul de les cases, la latitud de l'indret de naixement, el dia de l'any i l'hora del dia. Les cases no són, com els signes, de 30 exactes, sinó que oscil·len entre els 17 i els 60.

Donem a continuació els noms de les dotze Cases; però repetim que el fonamental és el coneixement dels principis, dels quals deriven les manifestacions particulars.

I. Vita: és la casa del naixement que indica les particularitats, tendències, talents i potencialitats de l'individu.

II. Lucrum: es refereix al pla material, els bens, riqueses i adquisicions, així com a l'alimentació i al món físic.

III. Frates: casa dels germans, i també de l'educació, la instrucció i de l'adaptació al medi. Es relaciona amb viatges menors.

IV. Genitor: és la casa dels pares i de les característiques heretades del medi familiar i social. Es refereix també al patriotisme i a les successions.

V. Filii: aquesta casa està relacionada amb els fills, i en general amb el que l'individu produeix, crea i engendra.

VI. Valetudo: casa dels súbdits, els esclaus i els animals domèstics; ho és també del treball, els deures i les obligacions.

VII. Uxor: es refereix al matrimoni, els afectes i les unions, i també a les aliances i les associacions.

VIII. Mors: és la casa de la mort i les grans transformacions. Ho és també de la descomposició i la putrefacció.

IX. Peregrinationes: casa de les peregrinacions i grans viatges; està relacionada amb l'espiritualitat, la filosofia, la religió i el misteri.

X. Regnum, Honores: es relaciona amb els objectius, les dignitats i la glòria, així com amb la professió, les ambicions i les recompenses.

XI. Amici benefacta: casa dels amics, benefactors i admiradors.

XII. Inimici: en aquesta casa es veuen els enemics ocults, la presó, l'exili, així com les malalties, febleses i xacres.

 
2
LES QUATRE EDATS
 

Per a la tradició hindú, "de cada porus de Brahma brolla un univers a cada instant", i un cicle de vida d'un univers és anomenat Kalpa, el qual es representa com una respiració d'aquest Ésser invisible. Al seu torn, un Kalpa està dividit en catorze Manvàntares, cadascú dels quals és un cicle humà complet d'existència, o un 'dia' de la terra que, per la seva banda, està subdividit en quatre yugues, o subcicles, idèntics a les quatre edats dels grecs.

Podem trobar en les mitologies dels pobles el record d'un temps primordial; un paradís perdut –o Edat d'or– en què l'home vivia en perfecta harmonia amb el cosmos i la natura, en 'estat de gràcia' i perenne presència de l'Esperit. En aquest illo tempore, que els hindús anomenen Satya Yuga, els homes s'identificaven amb els déus, i la veritat, com la muntanya, era visible per a tots. Va ser d'aquests avantpassats mítics que la humanitat va heretar la cultura veritable i els valors espirituals més elevats. Això no obstant, a causa de les lleis cícliques, aquest temps va ser seguit per altres edats, cada vegada més restringides, en les que es va anar perdent poc a poc l'estat virginal dels orígens, els déus van caure i la veritat va haver d'ocultar-se a l'interior de la caverna, en el món subterrani, i revelar-se únicament a uns quants.

A l'Edat d'Or o Satya Yuga, hi va seguir una de Plata o Trêtâ Yuga; després va venir la de Bronze o Dwâpara Yuga, i finalment la de Ferro o Kali Yuga, que segons dades astrològiques tradicionals està a punt d'arribar a la seva fi.

Observem ara dos cicles: un, el de 25.920 anys al qual ens referim en el Mòdul II, 43: la precessió dels equinoccis; l'altre, més ampli, de 64.800 anys (la duració assignada al Manvàntara), relacionat numèricament amb aquell, amb el qual guarda la proporció 10:4 com podrà comprovar-se a la següent taula. A més, un dels seus divisors comuns és 2.160 anys, que és la duració d'una era 'era zodiacal' (consulteu el capítol citat i més endavant en aquest Mòdul, 71: "Els Cicles I"). Una manera de veure'ls és dividits en quatre parts iguals, i en aquest cas cadascuna de les fases del primer seria de 6.480 anys i les del segon de 16.200. Però una altra forma tradicional de subdividir aquests cicles, que ens en dóna una altra perspectiva, és la que obtenim utilitzant la llei de la Tetraktys pitagòrica (10 = 1 + 2 +3 + 4); en aquest cas s'assigna a cadascuna de les edats els següents nombres:

         10 = Cicle de:    25.920 anys 64.800 anys 
          4 + Satya Yuga = 10.368 + 25.920 +
          3 + Trêtâ Yuga =   7.776 + 19.440 +
          2 + Dwâpara Yuga =   5.184 +  12.960 + 
          1 Kali Yuga    2.592 =   6.480 =
    25.920 64.800

D'aquí ve que des del punt de vista del primer cicle es pugui veure el començament del Kali Yuga com una data molt propera al segle VI a. C. (fa 2.592 anys), mentre que des de la perspectiva del segon aquest començament es remuntaria a 6.480 anys abans de la fi de cicle. En tot cas, és notable observar com les dades de la tradició ens mostren que ambdós cicles estan arribant al seu final, i que ens trobem en un punt de transició, fet que, al seu torn, anuncia l'adveniment d'una nova Edat.

 
3
ARITMOSOFIA
 

Les Magnituds Lineals i les Seves Proporcions. Les civilitzacions de l'Extrem Orient i les precolombines han pres el número cinc com el seu model matemàtic. Els pitagòrics ho han fet amb el número deu. Això suposa una perfecta concordança ja que el cinc correspon al mòdul dels dits d'una mà i el deu al de les dues. La mà, o les dues mans (i encara en alguns casos la suma dels dits de les mans i els peus = 20), han constituït el model numèric d'on van derivar tots els seus coneixements macrocòsmics i microcòsmics, que per descomptat no són poca cosa, ja que amb aquest mòdul van construir les extraordinàries civilitzacions que avui ens sorprenen i van arribar a calcular les distàncies i revolucions dels estels, fins i tot el tercer moviment, com de baldufa, de la terra, anomenant precessió dels equinoccis, que efectua cada 25.920 anys. Això és degut a les analogies que van establir entre totes les coses i que la ciència més moderna i el seu instrumental confirmen, ja que és obvi que innombrables generacions d'homes –encara que visquessin 900 i 700 anys com a la Bíblia s'afirma– no podrien tenir una experiència literal d'aquest últim fet. Donarem només un breu exemple de les proporcions lineals referides a les potències de deu (les dues mans).


fig. 23


Si l'home és deu a la potència zero (100) podríem dir que la seva casa-habitació és 101. Deu a la segona potència (102) seria el camp que llaura un agricultor i que envolta la seva casa. 103 seria equiparable a la comarca que habita, mentre que 104 constituiria la seva província i 105 el seu país. Deu a la sisena potència (106) seria el seu continent i 107 el món sencer. 108 constituiria el sistema solar i 109 l'Univers infinit; en aquest cas deu a la potència desena, què seria?

Es vol destacar que la sèrie decimal és especialment apta per a les mesures lineals, mentre que la basada en el sis –o en la seva meitat, el tres, i el seu doble, el dotze– i particularment en el nou (igual a 32 ó a 3 + 6) està relacionada amb les mesures o mòduls circulars, és a dir aquells que tenen evident connexió amb el perímetre de la circumferència (360).

 
4
ALGUNS ADVERTIMENTS BÀSICS
 

Tots els savis i totes les antigues i altes civilitzacions han destacat el símbol i la via simbòlica com a vehicle esotèric i màgic de realització per accedir als arcans més secrets i ocults dels misteris cosmogònics, és a dir, de l'Home i de l'Univers.

Cal considerar la diferenciació que hi ha entre l'esotèric i l'exotèric com a dues lectures distintes –i oposades– de la realitat. Allò que és esotèric es relaciona amb l'invisible, ocult i secret, com el punt central del cercle (o eix de la roda); i allò que és exotèric, amb el que és perifèric, superficial, extern i la circumferència (que es realitza prenent el punt com a principi de partida) i així mateix amb el moviment canviant de la roda.

Allò més petit és allò més poderós.

Com bé es diu, l'Ensenyament arriba quan l'estudiant està a punt per a rebre'l. És a dir quan la seva necessitat és absolutament imperiosa.

Un altre més:

A aquesta alçada de l'Ensenyament podria ser que vostè encara no sabés o comprengués amb claredat què és veritablement el contingut d'aquest manual. No ho doni llavors per sabut –com acostuma a fer-se habitualment– i torni a estudiar-lo rellegint en profunditat i amb una lentitud extrema (retardant el temps) tot el que hi és contingut. És molt més noble i productiva aquesta humilitat, o millor, aquesta franquesa envers un mateix, que suposar el que encara no se sap o bé col·locar una ràpida etiqueta a allò que es vol despatxar per sortir una altra vegada del pas. Aquestes relectures li brindaran més d'una sorpresa i li oferiran nombroses perspectives amb les quals en aquest moment, potser, vostè no creia comptar. Pensem que és vàlid i que ens està permès el suggeriment anterior avalat per l'experiència en la realització del nostre Programa.

 
5
EL MESTRE
 

Volem dir aquí unes paraules sobre algunes distorsions vinculades al "mestre" pròpies de la confusió en què hom existeix, les quals obeeixen a una dialèctica descendent del cicle que Occident i la seva influència mundial exemplifiquen, ja que aquest pensament profà s'ha infiltrat en tot el globus terrestre. No ens referim exclusivament a determinades apreciacions que es fan sobre el particular, involucrades amb el simple poder personal en qualsevulla de les seves formes, ni a les versions "cinematogràfiques-televisives" sobre el tema. Tampoc a una forma de "sublimació", ja sigui aquesta dels temes que s'ensenyen com d'aquells que els imparteixen. Hi ha sempre en aquests casos una falsa perspectiva respecte a l'autèntica espiritualitat, la qual és suplantada per adhesions afectives o entelades per la penombra d'una "creença" massa materialitzada. Totes aquestes possibilitats poden enquadrar-se en una perspectiva lineal i estreta, en una visió literal i –encara que no es vulgui– racionalista, quan no sentimental i segurament dependent. Ens estem referint a les falses idees al voltant del "Mestre Superman", aquell que posseeix majors poders físics i psíquics que els demés mortals, i al tabú dels "dons" i "ascetisme" d'aquest personatge, al qual es destaca pels seus egos, i no pels seus Ensenyaments Metafísics directament connectats amb l'Esperit. Encara pitjor, com que alguns d'aquests "poders" i "dons" simbòlics son verídics respecte a aquells que van superant les seves proves d'Iniciació –tot i que mai vistos des d'una perspectiva grosserament materialitzada– es creen moltes confusions que ho son si no som capaços de resoldre-les.

En rigor, en la Tradició Hermètica i l'Alquímia, la Doctrina i l'Ensenyament que l'estudiant aprèn és una de sola, i aquesta és el Coneixement de la Cosmogonia, és a dir, la interpenetració d'altres temps, espais, ritmes i estats de consciència diferents dels ordinaris, els quals són realitats tan autèntiques –si més no– com les concepcions extretes del cúmul d'esfumatures i ineficiències que ens ofereix la societat contemporània. En aquesta tradició els introductors i iniciadors no són considerats "mestres" en el sentit d'exercir una funció de tipus psicològic o d'autoritat institucional, o àdhuc d'exemplaritat en determinats usos i costums que el món pot canviar una i altra vegada segons el seu antull d'acord a les seves modes, que perennement es quedaran en la relativitat de les formes. No qüestiona doncs tant això del "mestre", perquè s'ensenya que la Realització és individual i que cal assolir-la cadascú per sí mateix, ineludiblement, per la qual cosa s'aconsella al lector que no posi en d'altres el que en realitat ha de treballar en sí.

Cal recordar que, segons Plató, el seu mestre Sòcrates identificava la seva funció amb la d'un obstetra , la qual cosa equival a dir que no considerava el seu ofici com quelcom idealitzat i magisterial segons ho imaginen els nostres contemporanis. El veritable Mestre és una energia celest que es fa en nosaltres donat que en la nostra interioritat existeix aquesta possibilitat. L'autèntic Mestre és diví, és el Crist intern, com ho va ser per als cristians primitius i com ho és per a tots aquells que no tenen una visió infantil de les coses. La dificultat d'acceptar els ensenyaments d'aquest Programa i realitzar-los resideix en aquesta qüestió, és a dir, en que el lector ha de fer el seu treball per sí mateix, a la intempèrie, en soledat, sense l'empara que li brinda allò que vulgarment s'entén per un mestre, la identificació amb una etiqueta o aquesta o aquella "institució" més o menys acceptada pel medi.

 
6
EGIPTE
 

"... ja que la sagrada pàtria dels nostres ancestres es troba al mig de la Terra, que el centre del cos humà és el santuari del cor i que el cor és l'habitacle de l'ànima, per aquesta raó, fill meu, els humans d'aquest país, per altra banda no menys dotats que els altres, són, excepcionalment, més intel·ligents i més savis, perquè han nascut i crescut en l'indret del cor". (Paraules de Isis a Horus). Corpus Hermeticum, Estobeo XXIV, 13.

La importància d'Egipte en la nostra tradició és fonamental, ja que Kemi (nom donat a l'Egipte antic, que significa "terra negra", origen de la paraula Alquímia) és bressol de tota la cultura occidental i particularment de l'Hermetisme.

Segons Plutarc, els egipcis comparen la seva terra a un cor que representa també el cel. Aquesta visió, que concep l'espai habitat per l'home com un reflex d'allò celest i com una regió central i sagrada, és comú a tota civilització que prové de la Tradició Primordial, com és el cas de l'egípcia, que comparteix amb altres altes cultures les veritats essencials.

Thot, el déu egipci que posteriorment prendrà entre els grecs el nom d'Hermes, és el que ensenya a Isis l'art sacerdotal que aquesta deessa transmetrà al seu fill Horus. Aquests misteris passen als hierofants, guardians i transmissors de la Saviesa divina i esotèrica que es diposita i revivifica en els símbols, mites i ritus d'aquesta gran cultura, que serà també coneguda per grecs i romans i per l'Occident medieval i renaixentista amb altres formes.

L'esquarterament d'Osiris –com és el cas igualment del Dionís Zagreu grec– a mans de Seth i la restitució del seu cos que realitza Isis, unint allò dispers, ha estat a Occident el model simbòlic de la Iniciació (mort i resurrecció). Guiats per Hermes i amb l'auxili d'Isis, viatgen els morts cap al veritable estatge, en un trajecte que és anàleg al viatge iniciàtic. Isis a Egipte, com Demèter a Eleusis, és la que institueix les iniciacions entre els homes i la que ensenya els seus ritus.

És clara la relació entre Egipte i la cultura jueva. Recordem que Josep, el fill de Jacob, va ser venut pels seus germans a uns mercaders ismaelites que el van portar a Egipte, i gràcies als seus dots endivinatoris va arribar a ser virrei, governant com un altre faraó. Allà va rebre posteriorment el seu pare i els seus onze germans (Gènesi, XXXVII a L) i a partir d'ells les dotze tribus d'Israel es van engendrar en terres egípcies on van romandre fins els temps de Moisès, que com és sabut va ser educat a la cort faraònica.

També és interessant observar que Josep i Maria amb el nen Jesús, per consell d'un àngel que se'ls va aparèixer en somnis, van fugir a Egipte per escapar de la matança d'Herodes, "a fi que es complís allò que el Senyor havia dit per boca del profeta: 'Des de l'Egipte vaig cridar el meu fill'" (Mateu II, 15). Alguns afirmen que Jesús va tornar a aquest país durant la seva vida oculta.

Existeix un paral·lelisme indiscutible entre els déus egipcis i els de les mitologies grega i romana, la qual cosa demostra una clara influència de la cosmovisió egípcia sobre la grecoromana, i això es confirma amb el fet que diversos pensadors presocràtics, encapçalats per Pitàgores, van rebre bona part de la seva formació directament dels iniciats egipcis, els quals haurien transmès a aquest últim molts dels coneixements matemàtics, geomètrics, musicals i astronòmics que han nodrit la nostra cultura fins al dia d'avui.

També és notable que hagi estat a Alexandria, en el delta del Nil, on es donés una sorprenent reunió de savis de diverses tradicions en els segles II, III i IV de la nostra era, produint-se una síntesi de la gnosi egípcia, grega, romana, jueva i cristiana que des d'allà va passar a l'Occident medieval, il·luminant tota la història d'Europa i Pròxim Orient.

L'antic Egipte s'ubica en l'origen del Kali Yuga i amb seguretat és el pont que uneix aquesta era amb les anteriors. Les similituds entre aquesta civilització i les cultures americanes precolombines (especialment en el simbolisme constructiu) han fet pensar a molts que ambdues provenen de la desapareguda Atlàntida.

 
7
PERFECCIÓ O PERFECCIONISME?
 

"Perquè? Perquè l'infinit amor de l'Univers es manifesta en la confrontació de les seves criatures? Perquè el terratrèmol de la il·lusió? Perquè existeix un món imperfecte on el mal i la injustícia senyoregen?"

Tractem de reflexionar: qui és el que parla, el que divaga d'aquesta manera? Resposta: un perfeccionista, un interessat en canviar el rumb de les coses, el pla diví. I podríem tornar a preguntar a aquest personatge: de què serviria crear allò millor d'acord a les normes d'una organització il·lusòria basada en els beneficis de la ciència i la salut? Qui podria "millorar" segons l'establert per una entitat imaginària? En tot cas, perquè caldria "millorar" i en quin aspecte? I, qui seria capaç de certificar aquestes "millores", aquest status anímic, aquest "confort espiritual"? Tot home és mortal, tard o d'hora acaba; el seu viatge veritable és un retorn als orígens. L'ego avui anomenat desig de "perfecció" relatiu a certs tresors, que no són sempre el sexe o els diners, sinó que constitueixen per a cadascú el que imaginàriament creu ser o les seves aspiracions al respecte, és quelcom perillosíssim; una mania que pot ser assassina.

Educar els altres en l'error, ja sigui en el d'una psicologia higiènica, o en la d'una moral legalista, o una cultura desodoritzada (quan no se'ls llença cap a una competència sense meta veritable), és accedir al caos encara que sembli l'invers. És pretendre "allò millor" deixant el que és bo de costat.

Si la perfecció és bona i desitjable, el perfeccionisme pot arribar a vegades a ser el contrari d'ella. D'altra banda, la perfecció és quelcom difícil d'obtenir i el perfeccionisme quelcom massa fàcil d'assolir, fins el punt d'esdevenir una cosa mecànica, completament allunyada de la sensibilitat. Tota perfecció d'alguna manera és una imatge de la Perfecció i per tant una aspiració per allò que es desconeix i s'anhela rebre. El perfeccionisme és actiu i pretén efectuar triomfs per a utilitzar dividends. Aquesta actitud és racional mentre que la primera és intuïtiva. En termes cristians, la perfecció aspira a la Voluntat del Pare, mentre que el perfeccionista tendeix a la voluntat de l'home. En aquests mateixos termes s'afirma: "Sigueu perfectes com el vostre Pare Celestial és Perfecte", però està ben clar que aquest Pare Celestial no està preocupat per fomentar la seva pròpia perfecció, constituir la demagògia ni "conrear el seu esperit". De ben segur que hi ha una identitat entre aquest Pare i el Cosmos, perquè de cap manera Ell està fora de la seva pròpia expressió. Si el lector d'aquesta Introducció a la Ciència Sagrada tendeix a la perfecció, no és per un perfeccionisme autosuficient que presumeix de tenir-ne prou en ell mateix, impressionar a tercers, o instituir faules. Pel contrari, els seus estudis i meditacions tendeixen a la identificació amb les lleis i comprensió del Cosmos, ja que d'aquesta manera coneixerà la perfecció del Pare.

 
8
EL TREBALL
 

En el tercer capítol del Gènesi es narra com Jahvè li diu a Eva: "Et multiplicaré els dolors i els embarassos", i a Adam: "La terra serà maleïda per culpa teva. Tota la vida passaràs pena per poder menjar d'ella; et produirà espines i cards, i menjaràs verdures, menjaràs el pa amb la suor del teu front."

És important destacar que això succeeix a conseqüència de la temptació de la serp i la ingestió del fruit prohibit, o sigui, com una pena, immediatament abans de ser expulsats del Paradís. En altres llocs d'aquest manual s'ha mencionat el significat de la Caiguda en relació amb les Eres i Cicles, i el del simbolisme del Paradís, vinculat a un "estat edènic", on, per cert, tot esforç resultava innecessari, estat que s'espera recuperar. Això no obstant, ens interessa tractar aquí el tema del treball, i en particular assenyalar el concepte totalment equivocat en posseeix la societat en què vivim, la qual cosa constitueix a vegades un veritable impediment per a l'Ensenyament que aquesta Introducció a la Ciència Sagrada proposa.

Ens referim en primer lloc a la primacia de la contemplació sobre l'acció, idea present a l'hinduisme, el budisme, el judaisme, l'islam, i en general a totes les tradicions. En el cristianisme això resulta nítid. Explica Mateu (VI, 26-29) que Jesús va dir, en el cèlebre Sermó de la Muntanya: "Mireu els ocells: no sembren ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. No valeu més vosaltres que no pas ells? I, qui de vosaltres, per més que es preocupi, pot allargar d'un sol moment el temps de la seva vida? I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos en els lliris boscans, com floreixen: no treballen ni filen; però jo us dic que ni Salomó en tota la seva glòria no anava vestit com un d'ells." És coneguda també la vinculació simbòlica que les dues germanes de Llàtzer, Marta i Maria (l'acció i la contemplació) hi tenen, i el judici del Mestre sobre quina de les dues s'emporta la millor part.

D'altra banda, podem observar sense esforçar-nos massa que aquesta preferència per la contemplació és totalment aliena al medi en que vivim, signat per una incessant acció, per una projecció de desigs que, precisament per ser-ho, mai podran acomplir-se, per una angoixa i insatisfacció permanents que desemboquen en la ignorància i necessàriament en la violència i la destrucció. Però el que veritablement és alarmant és que aquesta acció –sigui quin sigui el sentit que tingui– es considera com un bé en si; fins al punt que discutir-la o no practicar-la és ser mal vist, o condemnat pel medi, ja que el tema ha passat a ser una qüestió moral nascuda de l'associació treball-bondat. No obstant això, volem aclarir que no tenim res en contra d'un treball que seria veritablement sagrat, i per tant autènticament dignificant, si estigués guiat per la Voluntat i el Lliure Albir. El que es critica és el concepte modern del treball pel treball mateix, és a dir, sense cap finalitat d'ordre metafísic, i la seva equiparació a una fi i no a un mitjà vehicular. Si bé aquesta última crítica podria aplicar-se a d'altres àrees de l'activitat contemporània (l'art per l'art, la ciència per la ciència, el psíquic i l'emocional simplement pel psíquic i emocional, etc., etc.), el concepte modern del treball –que en termes socials fa de l'home només un factor de la producció econòmica, individual o col·lectiva– té una càrrega d'alta potència destructiva, puix que la seva obligatorietat i necessitat generen en l'ànima una sèrie de torbaments morals i impediments materials en una societat tan injusta com la que vivim.

En una societat tradicional o primitiva, els "treballs" no són tal cosa ja que no porten implícita la insatisfacció d'allò que només ha d'efectuar-se amb patiment, a desgrat, o sota la pressió d'un pes arbitrari i alienant al qual no s'hi troba finalitat última, tot just la mera subsistència en un món sense sentit. Ben al contrari, en les societats arcaiques els homes realitzaven els seus treballs de manera ritual i d'acord a les seves funcions, nascudes de les seves possibilitats, que els feien més aptes per aquelles o aquestes tasques que complien llavors amb gust, en perfecta relació i interdependència amb les altres de l'organisme social. És paradoxal que en certs manuals escolars i encara en certs textos universitaris encara es parli de "l'esclavatge" com una etapa històricament superada quan una simple mirada a l'entorn on habitem ens fa veure que els nostres contemporanis no només són esclaus del treball, i viuen com a tals, sinó de les funestes conseqüències d'aquest treball sense raó, començant per les cadenes de l'acumulació de riquesa –individual i social– per la riquesa mateixa, és a dir: novament la substitució d'un mitjà per una finalitat. Volem recordar aquí un altre fragment del Sermó de la Muntanya: "No us aplegueu tresors a la terra, on els corcs i les arnes els fan malbé, i els lladres foraden i els roben. Més aviat, aplegueu-vos tresors al cel, on ni els corcs ni les arnes els fan malbé, i els lladres no foraden ni els roben. Perquè on hi ha el teu tresor, allí hi haurà també el teu cor."

El treball és per a l'home, no l'home per al treball. La vida és per a l'home, l'home no és un deutor o un esclau de la vida. "El dissabte ha estat fet per a l'home, i no pas l'home per al dissabte" (Marc II, 27).


fig. 24

 

Home Page