Potser hi ha conceptes que el nostre lector rebutgi pel fet de ser inhabituals. Tanmateix, que insisteixi en ells i tracti de relacionar-los amb d'altres presents en aquesta mateixa Introducció. Potser en altres ocasions li resulti estrany com es troben expressats, donat que l'analogia es representa per imatges i conforma una poètica sempre present. Tracti d'assimilar i de fer seu aquest llenguatge propi del discurs de la vida, l'art i la màgia. Pensi en la possibilitat que a través d'aquest treball es pugui accedir a les arrels de les coses i al seu enteniment cabal, al mateix temps que amplia el seu panorama intern a través d'una actitud de creixença, cultiu i superació de les seves possibilitats personals. D'altra banda, aquesta actitud, que es reflectirà inconscientment en altres àmbits de vostè mateix, l'ajudarà igualment a triomfar sobre els moments en què es presenta, com una crua realitat, la seva soledat. O quan vostè es permeti sentir compassió de si mateix.

Aquesta figura, prototip de l'heroi triomfant, és a dir, de l'home que a través d'una sèrie d'esforços i aventures aconsegueix "divinitzar-se", o millor dit, de retornar als seus orígens divins (ja que és fill de Zeus-Júpiter), és potser la més important i exemplificadora de l'antiguitat greco-llatina. La seva simbòlica inclou no tan sols els dotze famosos treballs i proves que ha de realitzar a exigències d'Hera-Juno, la contrapart femenina de Zeus-Júpiter (aquest últim, símbol de l'esperit fecundador), sinó igualment una sèrie de fabuloses victòries que van aparellades a nodrides febleses. Aquesta oposició entre les energies masculines, celestes i espirituals, i les femenines, terrestres i materials, prefigurades per la parella olímpica Zeus-Hera (Júpiter-Juno pels romans), marcarà la vida d'Heracles-Hèrcules, nascut humà, i que per mitjà dels combats purificadors de tota la seva existència, és rebut a l'Olimp com el fill preferit del seu celestial Pare, a causa del continuat sacrifici mitjançant el qual no només ha vençut innombrables enemics externs, sinó que ha pogut sortir victoriós dels combats interns contra les seves indefinides tendències envers la densitat, reflex dels seus innombrables egos, abans d'accedir al coneixement i la pau, emblemes de la immortalitat de l'ànima i de la vida eterna que finalment aconsegueix gràcies al seu esperit combatiu, sublimitzat per la recerca constant de l'Esperit i la Veritat, a través d'un recorregut jalonat d'errades, rectificacions i assoliments.

Narrar els treballs, gestes i aventures d'aquest heroi ens portaria com a mínim un volum. Ens limitarem a donar als lectors alguns dels elements de la rica simbòlica d'aquest personatge mític, recordant que tots els seus infortunis i caigudes són provocats per Hera, imatge dels seus impulsos destructors i descendents, donat que aquesta divinitat el va maleir pel fet de ser fill del seu espòs Zeus (l'esperit ascendent), que li fou infidel en procrear Heracles fora del seu olímpic matrimoni, raó per la qual l'heroi humà esdevé l'objecte de la seva venjança i de la seva nefasta influència. És important recordar que el nom d'Heracles significa "el fill d'Hera". Assenyalarem que tots aquests "treballs" o combats tenen el discurs d'un poema continuat i es refereixen a la purificació de l'esperit gràcies a la victòria sobre els foscos impulsos "materials", és a dir, entre l'oposició i la complementació d'allò més subtil i més dens.

En les seves primeres accions Heracles domina al senglar d'Erimanto, venç al toro de Creta i ofega al lleó de Nemea. Tots aquests animals simbolitzen les forces vives de les passions, a les quals l'heroi s'hi ha d'imposar sense negar-les, i les ha d'afrontar com a obstacles en el seu camí. Igualment subjuga a la reina de les amazones, és a dir, a la seva part passiva i fosca, un dels seus egos inestables. També mata a l'hidra de Lerna, imatge d'aquests egos serpentins als quals gairebé és impossible tallar el cap, tasca que li és facilitada pel fet que anteriorment ha netejat de fems les cavallerisses d'Augies. Després s'imposarà sobre el gegant Geriones i sobre Anteo i Diòmedes, símbols de la bestialitat i l'antiespiritualitat, i és així com pot caçar als emissaris celestes, els ocells del llac d'Estinfalo, cosa que li permetrà obtenir viu el cérvol dels peus de bronze, imatge de la lleugeresa, llevetat i rapidesa. Finalment arriba al jardí de les Hespèrides, on obté el fruit auri dels seus esforços, la qual cosa li facilita dominar al gos-monstre de tres caps, Cerbero, guardià del Tàrtar (com el drac en altres tradicions), l'últim dels seus obstacles en el camí de la reintegració al Si Mateix.

fig. 2

La Càbala ensenya que les energies recorren l'Arbre de la Vida des de la Unitat, Kether, signada pel número ú, fins a la manifestació formal i substancial, el món i la matèria tal com els coneixem i els perceben els sentits. Aquest flux d'energies, o vibracions, quasi imperceptibles, s'anomenen emanacions, i conformen qualsevol manifestació, sigui com sigui el gènere, l'espècie, la forma, el tipus o la dimensió en què ella s'expressa. Les energies de les sefiroth –totes elles invisibles, menys Malkhuth, que és la síntesi i recipient de tot l'Arbre– realitzen un camí descendent successiu des de la unitat (1), Kether, fins a la dècada, la Terra, o el Món, Malkhuth (10), que és un reflex invertit de Kether (10=1+0=1). Les demés sefiroth, o numeracions, es prenen com a intermediàries entre la immanifestació i la manifestació. I se les considera com els distints aspectes, o atributs, d'una sola i mateixa energia. Com les formes que adoptaria un fil d'aigua en baixar de la muntanya (deu, torrent, embassada, cascada, afluent, riu, etc.) fins arribar al mar.

Un tema d'interès, i que amplia el nostre camp d'investigació, és el de l'etimologia de les paraules. Els orígens culturals són sagrats, ja que un déu o una deesa patrocina i revela sempre les arts, les ciències, les indústries, l'organització, etc., i això és unànime per a tots el pobles. També el llenguatge fou ensenyat en un temps mític als homes. En efecte, a l'home se li ha donat la potestat de nomenar, és a dir, de re-crear, donat que els noms, per la Càbala i l'esoterisme en general, designen l'essència de les coses; i aquesta potestat del Verb es troba implícita en tot llenguatge. Això vol dir que no hi ha dissimilitud entre les coses i el seu nom, ja que aquest significa la realitat de la cosa, l'energia que aquest representa i que el nom confirma i revela. La llengua no és, doncs, una convenció, ni les paraules jocs artificials o primitius balbuceigs que manifesten exclusivament necessitats "físiques" o utilitàries. Els orígens de les paraules són importantíssims i il·luminadors, doncs les arrels d'on provenen, així com els diferents sentits que tenen, o poden tenir, i les relacions a què aquestes analogies ens condueixen, conformen un estudi revelador sobre els conceptes d'on elles deriven; les paraules, per l'ús profà que se n'ha fet, s'han desgastat i han perdut així el seu tremend valor evocador i anímic, fins a esdevenir consumibles i insignificants. Un simple diccionari que porti l'etimologia de les paraules és tot el que necessitem per començar la nostra recerca d'arrels i orígens, que ens aportarà més d'una bella i agradable sorpresa. I també, i en un altre sentit, averiguar el significat del nostre nom profà, perquè el portem i la biografia d'aquell o d'aquells que s'han anomenat amb el mateix símbol apel·latiu. D'altra banda, en la vida quotidiana hi ha concatenacions de paraules relacionades amb l'Astrologia, l'Alquímia, la Càbala, la Màgia, la Metafísica, etc. Els dies de la setmana constitueixen un exemple evident: Dilluns= Lluna, Dimarts=Mart, Dimecres=Mercuri, Dijous=Júpiter, Divendres=Venus, Dissabte=Saturn, Diumenge=Sol (en anglès Sunday).

El model de l'Arbre de la Vida Sefiròtic ordena de manera prototípica les forces veritables que constantment produeixen el fet creacional, és a dir, el descens de les emanacions espirituals que conformaran posteriorment allò que vulgarment anomenem matèria, o pla físic, o hylic. Per tant, gràcies a la familiarització amb aquestes energies, és a dir, amb la seva aprehensió, es pot anar teixint el sentit analògic de vibracions i correspondències que mantenen lligat l'Univers entre si, en els seus aspectes visibles i invisibles, materials o immaterials, amb el propòsit d'anar ascendint a altres plans d'identificació amb el Ser Universal mitjançant els vehicles hermètics i la doctrina tradicional. A continuació oferim altres correspondències astrològiques i alquímiques del diagrama.

També hi incluïm En Sof (Sense Fi), que es troba per sobre de Kether, simbolitzant el No-Ésser, allò autènticament metafísic i supracòsmic, fins i tot el no manifestat ni tan sols com a Principi.

Amb l'objectiu d'anar "carregant" les esferes de l'Arbre de la Vida amb idees que serveixin de suport a la meditació i que promoguin la relització, volem anar afegint alguns elements referits a llurs relacions astrològiques que ens ajudaran a comprende'ls millor. Elles estan vinculades amb les nou esferes de la cosmogonia tradicional, set d'elles corresponents als planetes.

En Sof, el No-Ésser, assimilat pels cabalistes moltes vegades al No Res Supraessencial, és a dir a la Vacuïtat, es troba més enllà del firmament, i s'hi arriba travessant Kether, al qual pot atribuir-se el simbolisme de l'estrella polar, com a Porta dels Déus, veritable pedra filosofal de la que penja la plomada de l'Arquitecte de l'Univers. Aquest astre regna a l'empiri i és la seu del foc pur i etern, lloc del cel on els arcàngels, àngels i benaurats gaudeixen de la presència perenne de la Suprema Deïtat, doncs en ell convergeix l'eix central, essent les estrelles fixes i incorruptibles assimilades a Hokhmah. A Binah se la relaciona amb Saturn o Cronos, el Temps Viu i sempre present, que tot devorant als seus fills, la creació sencera, la regenera perennement i fa possible que els éssers manifestats retornin a la seva immanifestada estança eterna, essent aquest el pare de Zeus o Júpiter –Rei de l'Olimp– que com Hesed governa i legisla la Creació sencera. Gueburah, el rigorós destructor, és assimilat a Mart, déu guerrer. I Tifereth, la Bellesa divina, Centre de Centres, es relaciona clarament amb el Sol, donador de la vida, de la llum i el calor, a través del qual accedim a aquells mons superiors.

Els tres planetes interiors, que es troben respecte a la Terra més propers que el Sol, i els cicles dels quals són més ràpids, es col·loquen en el món de Yetsirah, i es relacionen amb les esferes d'aquest pla. Netsah, tal com ja sabem, correspon a Venus, deessa de l'Amor, amant de Mart, a qui "desarma" pel deliri passional. Ella, com les Muses i les Gràcies, és inspiradora dels artistes, i dóna la victòria als qui la comprenen, essent llavors emissària de la bellesa i de la unió. A Hod se'l relaciona amb Hermes-Mercuri, el ràpid missatger alat dels déus, que distribueix a la Terra les seves ensenyances i senyals. Se'l veu representat amb ales als peus, que es refereixen a la seva velocitat i a la seva relació amb tot allò que vola. I al mateix temps amb el símbol del Caduceu, les dues serps que ascendeixen per l'eix vertical, que al seu torn tenen un parell d'ales que ens indiquen el seu aspecte volàtil. Aquest últim ha passat a ser el símbol de la medicina, ja que, tal com varem dir, Hermes-Mercuri –i els déus, àngels i esperits que se li relacionen– sempre ha estat considerat com un metge de cossos i ànimes, el guaridor diví, promotor dels ritus i de la mort iniciàtica, gràcies a la qual recuperem la salut. Finalment, a Yesod se li assigna la Lluna, la reina de la nit, que unànimement ha estat vinculada amb la mare celeste, la il·lusió de les formes, les aigües inferiors i els mars –així com amb tots els líquids– i sobretot amb la fecundació i la fertilitat que es concentra a la Terra.

Oferim algunes característiques referents als set planetes que, com acabem de veure, s'articulen perfectament en el diagrama cabalístic:

SATURN: Saturn és el planeta més allunyat de la Terra, però també el més elevat. A l'astronomia judiciària (Astrologia), se l'acostuma a veure com a lent (efectivament ho és) i pesat (l'Alquímia l'equipara al plom), i per tant se l'associa a la vellesa en els seus aspectes negatius, en oposició a l'agilitat i ductibilitat de Mercuri. Tanmateix, i tot i que les vibracions d'aquest astre són percebudes psicològicament com un estat de malenconia i desassossec espiritual, és el preàmbul de realitzacions profundes, lligades a allò que està més enllà, al més elevat, misteriós i ocult. L'experiència i la intel·ligència són alguns dels seus atributs, que hem de relacionar igualment amb l'ancianitat i àdhuc amb l'Antiguitat. Tots els planetes tenen un aspecte malèfic i un altre de benèfic, de la mateixa manera que cadascuna de les sefiroth: una meitat lluminosa que mira a Kether, i una altra fosca que mira a Malkhuth.  

JÚPITER: Entitat benèfica i generosa; Pare dels déus i fill de Saturn, aquesta precedència ens està oferint no només la idea d'energies que s'estableixen jeràrquicament, sinó també la d'un ordre invariable. Alimenta constantment la foguera de la vida i els seus efluvis regeneradors procreen contínuament nous éssers, idees i coses, sense cap més limitació que l'exercici que a vegades proveeix amb la seva arma: el llamp.  

MART: Mart destrueix a l'escenari del Món tot el que ja és inútil i innecessari, encara que a simple vista no sempre sigui clar el seu paper regenerador. Déu de la guerra, imprescindible per a una perpètua renovació universal, la seva influència pot advertir-se no només en les lluites humanes sinó igualment en les perpètues batalles macrocòsmiques.  

SOL: És l'intermediari directe entre l'immanifestat i la manifestació. La seva energia, que extreu del més ocult de les possibilitats del cel, es projecta sobre el pla de la creació, produint totes les coses manifestades, de les quals n'és el Pare a nivell creacional, incluint-hi l'home. La seva energia radiant i la seva ubicació central és imprescindible per a la vida, que segella i conforma. 

VENUS: Coneguda deessa de l'Amor, s'encarrega ni més ni menys que d'unir els fragments dispersos de l'ésser i l'univers. En el seu aspecte més elevat es relaciona amb els misteris espirituals i místics de l'amor, al coit amb els déus. El seu aspecte més baix es troba en relació amb la personalitat i s'expressa per la possessió de l'altre i l'energia genital. 

MERCURI: Emissari dels déus, les seves energies son assimilades pels mortals com a revelacions que la seva versatilitat imprimeix en la intel·ligència. És per tant un iniciador i la seva rapidesa mental –argent viu– li permet valoritzacions intuïtives immediates que de vegades poden complicar-nos; així mateix, recordi's que és el numen de xerraires, comerciants, i fins i tot de lladres. 

LLUNA: Astre evident i nocturn, està relacionat amb la Terra –de la qual n'és una imatge celeste–, amb la fecundació i la potència essencial dels efluvis vitals. La seva identificació amb les aigües i la foscor resulta senzilla de comprendre. Presideix la nit, i la seva dèbil llum i la periodicitat dels seus cicles ens anuncien la presència d'altres realitats ocultes mes enllà dels fenòmens psíquics que constitueixen el seu regnat. 

TERRA: En ella maduren les energies dels astres que concreten la "matèria" del món. És, per tant, símbol de la densitat i de l'atracció de la gravetat cap el més baix. En el seu si bullen energies anàlogues a les de les estrelles i en el seu cràter es cuinen les coses més evidentment substancials.

Els 4 Elements. És ben coneguda la divisió en quatre elements que l'Antiguitat greco-romana va establir en les seves cosmogonies. Com els nostres lectors saben aquests són el Foc, l'Aire, l'Aigua i la Terra, i es troben presents en una o altra proporció en tot allò que considerem com a matèria. De fet aquests elements formen una cadena, o sèrie successiva, ja que el Foc s'equipara al principi vital que l'Aire transporta i l'Aigua difon fins a concretar-se a la Terra. Hi ha, tanmateix, diferents relacions entre aquests elements, fins al punt que la sèrie pot alterar el seu ordre, i àdhuc invertir-lo. Així veiem que la Terra, equiparada a allò que és sòlid (gel) pot liquar-se, per després evaporar-se i transformar-se en Aire (hàlit vital) emanat directament del Foc (element radiant), veritable agent creacional mitjançant la seva doble manifestació: llum i calor. Cal apuntar que aquests elements troben en la seva ronda un denominador comú al que es refereixen i que és la seva essència, de la qual depenen. Aquest element misteriós del qual els principis radiant, aeri, fluídic i compacte depenen –donat que és el seu origen perpetu– i que al seu torn els sintetitza, és anomenat pels alquimistes quinta essència. De fet, el Foc és el seu primer representant, donat que tota acció cuinada a l'Athanor o cràtera, tant del macro com del microcosmos, necessita la seva participació, capaç de generar i també destruir, de vegades completament. Per això, un ús escaient i sobretot regulat d'aquest element és imprescindible en qualsevol operació alquímica, donat que totes elles, dividides en dos grans temes, dissoldre i coagular, s'efectuen a partir de la quantitat de foc (llum i calor) utilitzada o no en diferents procediments transmutatoris.

No cal dir que aquests "elements" a què ens estem referint no són estrictament materials sinó símbols de Principis Universals, ni tampoc substàncies concretes preses en sentit literal. Hem d'aclarir que això mateix és vàlid pels set metalls, identificats amb els set planetes astrològics amb què treballa l'Alquímia, ja que tant el ferro com el mercuri, etc., excedeixen els límits de la seva designació respecte a allò que ordinàriament s'entén per aquestes nomenclatures.