A la mentalitat moderna li resulta pràcticament impossible concebre la idea d'una Ciutat celest, en contrast amb la mentalitat, plenament sacralitzada, dels pobles antics i tradicionals, que no només creien en la seva existència, sinó que a més hi veien l'origen de la seva cultura i civilització, com molt bé ho expliquen les cròniques i textos sagrats que ens han llegat, en els que es diu que aquesta ciutat és l'habitacle on resideixen els déus i els avantpassats mítics, la qual cosa també expressa la idea d'una genealogia espiritual, d'aquí venen els noms de "Terra dels Vius", o "Terra dels Immortals" o "Terra dels Benaurats", com també es designa a la Ciutat del Cel. Recordem, en aquest sentit, que les ciutats tradicionals, sempre s'han construït conforme al model d'aquesta Ciutat mítica, és a dir com la projecció en el temps i l'espai del món de les Idees i dels Arquetips, com és el cas de Teotihuacan (la "Ciutat dels Déus") dels antics tolteques mexicans, o de Jerusalem, anomenada la "Ciutat de la Pau", que figura a la Jerusalem celest descrita pel profeta Ezequiel i posteriorment per Joan en el llibre de l'Apocalipsi. El Ming-tang xinès, nom que significa "Temple de la Llum", reprodueix igualment l'estructura arquetípica de la Ciutat celest, denominada en la tradició extrem-oriental la "Ciutat dels Salzes", habitada pels "Immortals".

En general, aquesta estructura està present en tots els centres espirituals destinats a ser un símbol de la manifestació del Cel a la Terra, i per tant de la conjuminació i íntima unió entre ambdós, fins a tal punt que no existeix cap diferència que els separi. Convé recordar també que moltes vegades era un país o regió sencera la que es considerava la mateixa imatge del Cel, com és el cas de l'antiga Xina, anomenada precisament el "Celest Imperi", o l'Egipte faraònic, que era assimilat a un cor, símbol també del Cel, com ens diu Plutarc en el seu llibre Isis i Osiris: "Els egipcis figuren el Cel, que no pot envellir perquè és etern, mitjançant un cor", i el mateix afirma Hermes Trismegist en el Corpus Hermeticum: "Ignores, oh tu, Asclepi, que Egipte és la imatge del Cel i la projecció en aquest món de tot l'ordenament de les coses celests? A dir veritat, la nostra terra és el temple del món sencer".

En parlar de l'Arquitectura (Mòdul I, Nº 63) vam indicar la importància que té la forma del cosmos físic com a model en què s'inspiraven els antics constructors per a l'edificació dels recintes sagrats i els habitatges humans. I entre els principals instruments utilitzats amb aquesta finalitat destaquem el compàs i l'escaire. Ambdós són els símbols respectius del Cel i de la Terra, i així se'ls contempla en diverses tradicions, o mes precisament iniciacions, com l'Hermetisme, la Maçoneria i el Taoisme. El cercle que dibuixa el compàs, o el seu substitut el cordill, simbolitza el Cel perquè aquest en efecte té forma circular o de volta, qualsevol que sigui l'indret terrestre des d'on se l'observi. Al seu torn el quadrat (o rectangle), que traça l'escaire, simbolitza la Terra, quadratura que ve donada, entre altres coses, per la "fixació" en l'espai terrestre dels quatre punts cardinals assenyalats pel sol en el seu recorregut diari. A més, la Terra sempre s'ha considerat com a símbol de l'estabilitat, i la figura geomètrica que millor li correspon és precisament el quadrat, o el cub en la tridimensió.

Per a la Ciència Sagrada, el compàs designa la primera acció ordenadora de l'Esperit en el si de la Matèria caòtica i amorfa del Món, i així n'estableix els límits arquetípics, és a dir, tot creant un espai "buit", apte per a ser fecundat pel Verb Il·luminador o Fiat Lux. En el Gènesi bíblic, la separació de les "Aigües Superiors" (els Cels) de les "Aigües Inferiors" (la Terra) va donar naixement al cosmos, la primera expressió del qual va ser la creació del Paradís, que com se sap tenia forma circular. Referent a això es diu en els textos hindús: "Amb el seu raig (radi) ha mesurat els límits del Cel i de la Terra", i en els Proverbis de Salomó, per boca de la Saviesa es diu: "quan (el Senyor) va traçar un cercle sobre la faç de l'abisme..." Igualment en un quadre del pintor i poeta anglès William Blake, es veu "l'Ancià dels Dies" (l'Arquitecte del Món) amb un compàs a la mà dibuixant un cercle.

fig.9

El compàs és doncs un instrument que serveix per a determinar la figura més perfecta de totes, imatge sensible de la Realitat Celest, que és precisament el que està simbolitzant la cúpula o volta del Temple. El compàs és l'emblema de la Intel·ligència divina, de "l'Ull de Déu" que resideix simbòlicament en l'interior del cor de l'home, la llum de l'intel·lecte superior que dissipa les tenebres de la ignorància i ens permet accedir a l'interior del que és sagrat Per això mateix el coneixement de la "ciència del compàs" implica una penetració en els arcans més secrets i profunds de l'Ésser. Això no obstant, el coneixement plenament efectiu d'aquests misteris, seria com la culminació, si així pogués dir-se, del procés mateix de la Iniciació.

Però en el moment de posar-se "mans a l'obra", la casa no es comença per la teulada. El treball comença per baix, en definitiva pels fonaments, pel coneixement de les coses terrestres i humanes. Aquí entra en funció la "ciència de l'escaire", tant necessària per a traçar amb ordre i judici el pla de base de l'edifici i el seu posterior aixecament, donant-li l'estabilitat i comprovant el perfecte tallat de les pedres que serviran de suport i fonament a la volta, sostre o part superior.

En el treball intern és imprescindible, perquè segueixi un procés regular i ordenat, "enquadrar" tots els nostres actes i pensaments en la via assenyalada per la Tradició i l'Ensenyament, tot separant el subtil del gruixut. Es això precisament el que assenyala el Tao-te-King: "Gràcies a un coneixement convenientment enquadrat, marxem a peu pla per la gran Via". Recordarem, en aquest sentit, que en llatí escaire també es diu "norma", que és també una de les traduccions de la paraula sànscrita dharma, la Llei o Norma Universal per la que són regits tots els éssers i el conjunt de la manifestació còsmica. Podríem llavors dir que l'escaire és el compàs terrestre, ja que és l'aplicació a la terra i en allò humà dels principis i idees simbolitzats pel compàs.

Per altra banda, aquesta unió del cercle celest i del quadrat (o creu) terrestre, està en relació amb l'enigma hermètic de la "quadratura del cercle" i la "cerclatura del quadrant", que sintetitza els misteris complets de la cosmogonia. Efectivament, en la "ciència del compàs" i en la "ciència de l'escaire" estan continguts la totalitat dels "petits misteris", el recorregut dels quals és en primer lloc horitzontal (terrestre), i posteriorment vertical (celest). Amb tot això volem indicar que en realitat existeix una aplicació filosòfica de la Geometria, que podríem denominar la "Geometria filosofal", que era perfectament coneguda pels constructors medievals, els maçons i companys operatius, com per tots aquells que es van dedicar a l'Arquitectura o ordre del cosmos com a mitjà per enlairar-se al coneixement del que el punt primordial simbolitza. No en va ja Plató va fer posar sobre el frontispici de la seva escola: "Que ningú entri aquí si no és geòmetra", indicant així que els seus ensenyaments només podien ser compresos pels qui coneixien l'aspecte qualitatiu i esotèric de la geometria.

Des d'un altre punt de vista, el treball amb el compàs i l'escaire sintetitza igualment tot el procés alquímic de la consciència, del que l'edificació i construcció no és més que el símbol. D'aquí ve que en alguns emblemes hermètic-alquímics s'hi vegi el Rebis o Androgin primordial sostenint en les seves mans el compàs i l'escaire, és a dir reunint en la naturalesa humana les virtuts i qualitats del Cel i de la Terra, tot harmonitzant-les en una unitat indissoluble.

fig.10

Ja sabem que les lletres hebrees, com les de qualsevol llengua sagrada, són simbòliques, i així cal que les considerem en els nostres estudis i meditacions. En efecte, aquestes lletres tenen una forma ideogramàtica, és a dir que expressen idees i principis, íntimament relacionats amb els números i les figures geomètriques. Al mateix temps aquestes lletres són sons articulats d'un Verb únic, les quals en les seves múltiples combinacions generen la totalitat del llenguatge, és a dir del que pot ser expressat, doncs allò inexpressable pertany al que és purament metafísic i immanifestat.

Aquest és el cas de la lletra Iod (o Yod), que constitueix la primera del Tetragramató, YHVH, el Nom Diví inefable. Aquesta primacia està indicada per la seva mateixa petitesa, que evoca un punt, o un germen, i així simbolitza l'essència indivisible, oculta i secreta de la divinitat. Això últim la posa en relació directa amb el centre geomètric, i per suposat amb la unitat aritmètica, símbols també del Principi immanifestat. Així mateix tenim que el valor numèric de la Iod és deu, el qual expressa la totalitat dels aspectes creats, simbolitzats per les deu sefiroth i els deu dits de les mans, totalitat que està compresa dins de la pròpia unitat, ja que 10=1+0=1. Per altra banda es diu que la lletra Alef (que és la primera de l'alfabet), es composa de quatre Iod, i per tant està relacionada amb el número 40), que al seu torn es redueix novament a la unitat, ja que 40 = 4+0 = 4, i 4 = 1+2+3+4 =10 = 1+0 =1. Tot això mostra les vinculacions que existeixen entre el denari i el quaternari, el primer simbolitza el desenvolupament complet de la manifestació, mentre que el segon expressa el vincle que uneix aquesta manifestació al seu principi, i viceversa. Això mateix és el que justament simbolitza la creu inscrita en la circumferència. Aquesta mateixa figura representa també els quatre rius del Pardés (o Paradís), que emanen del centre de l'Arbre de Vida, i distribueixen la unitat a tots els confins de la creació.

Per altra banda, és indubtable la importància que el número 40 té en la Càbala, ja que representa les deu sefiroth en els quatre nivells de l'Arbre. Però a més aquest número està relacionat amb els quaranta anys que va passar Moisès en el desert abans de que el poble d'Israel penetrés en la terra promesa. Número que és també el d'un cicle simbòlic atemporal, ja que en estar tots els nivells d'existència units entre si, també tenen una expressió cronològica. Per últim assenyalar que per als antics cabalistes l'home començava a comprendre els misteris a partir dels quaranta anys, edat que indica la maduresa necessària per a comprendre les més pregones i secretes veritats.

Els diversos significats dels mites –així com els dels símbols– no es contradiuen, encara que se superposin, o dit d'una altra manera: aquests significats són polifacètics i es refereixen tant a diversos nivells de la realitat com a diferents aspectes de la seva manifestació. El fet és que un grau o tipus de lectura del mite (o del símbol) no té perquè excloure'n qualsevol altre, sinó que més aviat aquests sentits es complementen, ja que moltes vegades es refereixen a aspectes de la realitat que hi coexisteixen intrínsecament.

L'home modern està acostumat a procedir en forma absolutament binària, o sigui, per sí o per no (generalment per allò "bo" –sempre distint i canviant–, la qual cosa el porta a negar el "mal" implícit en qualsevol manifestació), raó que caracteritza la seva educació llògic-formal, que en els segles XVII i XVIII desemboca necessàriament en el racionalisme. És el producte de la seva programació històrica, i amb aquests paràmetres creu que està perfectament capacitat per a jutjar-ho i valorar-ho tot, sense comprendre que és una víctima del seu condicionament. Des d'aquesta il·lusòria ciència s'atreveix a interpretar cultures i pensaments que no només no van ser encunyats sota aquestes simplistes i ingènues perspectives, sinó que ben al contrari, aquests mateixos pensadors i cultures es van encarregar d'advertir els riscos d'aquestes actituds des dels començaments de la seva formulació, donat que els errors de la societat moderna ja estan expressats en forma embrionària en els gèrmens de la Grècia clàssica, o dit d'una altra manera, en els fonaments de tot organisme viu (tal com una civilització, que en virtut del seu creixement múltiple cada vegada es troba més allunyat del seu estat original, i porta en ell mateix implícits els elements dissolutius que el precipitaran a la seva degradació i mort final. Per tant l'errònia simplificació de positiu o negatiu (bo o dolent) que exclou sempre l'un en benefici de l'altre, no és res més que un error, ja que les qualificacions de que es tracta només són vàlides des d'un punt de vista –que ignora el contrari– i estan subjectes a la relativitat del temps (allò que és dolent avui és el bo d'ahir, allò que avui es podria considerar bo, el dolent de temps passats, etc.).

El mite, en la seva ambivalència, aclareix aquesta ignorància de la que fan tanta ufana la major part dels nostres contemporanis que tracten de ser "bons", o encara de manera més degenerada, "dolents", sense comprendre que en el conjunt de les coses del cosmos aquestes valoracions arbitràries estan subjectes a les determinacions individuals dels seus propis egos, la conveniència interessada dels quals, ja sigui social o personal, és el producte dels seus desigs, que els sacsegen en totes direccions.

És aquest tipus d'actitud, a saber: el desconeixement de les lleis de la cosmogonia -a la que els mites es refereixen en primer lloc–, el que els porta a menysprear el mite, a viure'l com a faules o fantasies, o intentar la seva classificació mnemotècnica i erudita, o en el millor dels casos a interpretar-lo amb una mediocritat digne del pensament de la societat en què viuen.

La Càbala pot agrupar-se en dues grans divisions. La primera és la Càbala de Bereshit –originada en la lletra Beth, amb la que comença la creació–, i l'altra és la Càbala de Merkabah, o la Càbala del Carro, relacionada amb la Tri-Unitat de les sefiroth supremes. La primera es refereix a la Cosmogonia, i la podem vincular amb les figures geomètriques del quadrat i el cercle, terra i cel respectivament, i també amb la horitzontalitat i la verticalitat. Per cert, és amb la Càbala de Bereshit amb la que vostè lliga mitjançant aquesta Introducció. Hi ha cabalistes que vinculen directament els vint-i-dos Arcans Majors del Tarot amb les vint-i-dues lletres de l'alfabet sagrat, tot fent correspondre a la carta 1, El Mag, amb la lletra Alef, i successivament les que segueixen. No tots els hermetistes procedeixen exactament de la mateixa manera en la qüestió de les equivalències, i això pot donar lloc a diferents diagrames sefiròtics en què les diferents sendes quedin signades per cartes del Tarot distintes. A continuació donem una versió, amb la finalitat de que el lector pugui seguir teixint relacions i correspondències.