26
CÀBALA B
 

Quan vam parlar del simbolisme de la lletra Iod, vam indicar que era la primera de les quatre que composen el Tetragramató, o Gran Nom de Déu, YHVH, que recordem que és impronunciable, ja que expressa un gran misteri. A continuació volem proposar un tema de meditació que es refereix a la identitat d'aquestes lletres amb les deu sefiroth, i que amb tota seguretat ampliarà els nostres coneixements sobre el model de l'Arbre cabalístic. Segons el Zohar, la Iod expressa la unió indivisible i ontològica de les dues primeres sefiroth, Kether (la Corona) i Hokhmah (la Saviesa). La punta o vèrtex superior de la Iod representa Kether, "l'arrel suprema", que se submergeix i emana d'En Sof, el No-Res il·limitat i supraessencial, idèntic al No-Ésser i al Deus Absconditus, del qual extrau tota la seva realitat, doncs recordarem que Kether no és més que un punt afirmat en aquesta infinitud. D'aquest vèrtex, de Kether, emana Hokhmah, també anomenat el "Pare", simbolitzat per la resta de la Iod, que es perllonga lleument cap avall, representant l'Ésser mateix que dóna origen a la manifestació. Però perquè això sigui així és necessari que Binah (la Intel·ligència), també anomenada la "Mare Suprema", o principi passiu de Kether, sigui fecundada per Hokhmah, el principi actiu, i aquesta fecundació és la que està expressant la segona lletra del Tetragramató, la Hé. La unió d'aquesta amb la Iod (Hokhmah) genera la tercera lletra, la Vav, a la que s'anomena el "Fill". La forma d'aquesta lletra, amb el seu braç inferior allargat cap avall suggereix perfectament la idea de descens dels principis superiors en el si de la manifestació pròpiament dita, ja que aquesta lletra representa la síntesi de la de les sis sefiroth de construcció còsmica, Hesed, Gueburah, Tifereth, Netsah, Hod i Yesod, les quals com diu el Zohar, "transmeten l'herència a la Filla. Aquesta no és d'altra que la segona Hé, última lletra del Tetragramató, la qual simbolitza a la sefirah Malkhuth, el "Regne", recipient de totes les emanacions sefiròtiques a les que distribueix en tot l'ordre creat. La Càbala denomina aquestes quatre lletres la "família divina" aclarint que tota ella conforma una unitat, com el mateix Arbre de la Vida, o la pròpia realitat del Cosmos, a la qual aquell certament simbolitza.


fig.11
 
27
L'AMOR
 

La frase: "Déu és Amor", extreta de l'Evangeli de Joan, ens permet entreveure l'elevada natura d'aquesta energia, considerada per totes les tradicions com un dels principals noms o atributs de la Unitat (de Kether), identificant-s'hi, com ho testimonia el fet de que en hebreu la paraula Unitat (Ehad) i Amor (Ahabah) tenen el mateix valor numèric, el 13. En aquest sentit, ja el Mestre Eckhart afirmava: "Onsevulla que estigui l'ànima és on Déu opera la seva obra. Aquesta operació és tan gran que no és altra cosa que Amor, però l'Amor no és altra cosa que Déu. Déu s'estima a Si Mateix, estima la seva Natura, la seva Essència i la seva Deïtat. Però en l'Amor amb que Déu s'estima a Sí Mateix, estima també totes les criatures, no en tant que criatures, sinó en tant que elles són Déu. En l'Amor amb que Déu s'estima a Sí Mateix, estima el món sencer".

Per això, de l'amor es diu que és la força d'atracció dels contraris o oposats, el centre d'unió on es concilien les energies verticals i horitzontals, actives i passives del cosmos i de l'home, fent possible l'equilibri i la veritable concòrdia (o "unió dels cors") universal, d'aquí ve que els antics grecs hi veien al fill d'Afrodita i Hermes, (igual que la seva germana la deessa Harmonia) d'on neix també l'Hermafrodita, és a dir el Rebis, el qual representa en l'ésser humà la unió perfecta i harmoniosa de la seva natura masculina i femenina, activa i passiva, yang i yin. En efecte, és amb el foc de l'amor, i la subtil passió que ell genera, com du a terme l'obra de la transmutació alquímica, perquè aquest foc és el propi amor al Coneixement i a la Saviesa, i com deia Leonardo da Vinci: "L'Amor és fill del Coneixement. L'Amor és tant més elevat quant el Coneixement és més cert". A aquest amor, expressió de l'amor diví, és al que cantaven els trobadors medievals, i el que Dant veu personificat en la figura de Beatriu (que simbolitza a la Saviesa), i certament és el que invoca Salomó en El Càntic dels Càntics, on es tracta precisament de les "noces", "casament", o unió de l'ànima humana amb l'Esperit.

Així mateix, els humanistes i mestres hermètics del Renaixement, que van recollir els ensenyaments de Plató i la mitologia òrfica i greco-romana, parlaven dels misteris de l'Amor identificant-los amb els misteris de la Mort, que són, al cap i a la fi, els misteris de la iniciació, i explicaven que morir era ser estimat per un déu, i viceversa, que estimar era morir o ser mort per un déu. En realitat es tracta d'un sacrifici (d'un "acte sagrat"), ja que no hi ha naixement a la realitat de l'Esperit, és a dir al Coneixement, sense que això suposi una mort o superació de les limitacions pròpies del que és humà. Els amants de la Saviesa saben que no s'hi poden casar si no abandonen o no deixen de sentir-se condicionats per la Venus Pandemos, és a dir pels seus desigs i amors terrenals, als que consideren com un reflex invertit dels amors celests procurats per la Venus Urània. Pico de la Miràndola posava l'exemple del "escorxament" sacrificial de Màrsias com el model a seguir per aquests amants: "Si t'ajuntes amb cantants i arpistes, pots confiar en les teves orelles, però quan t'acostis als filòsofs, cal que t'apartis dels sentits, has de tornar-te sobre tu mateix, has de penetrar en les profunditats de la teva ànima i en els racons de la teva ment, has d'adquirir les orelles de Tineo (es refereix a Apol·loni de Tiana, filòsof pitagòric), amb les que, en no estar ja en el seu cos, no va escoltar al Màrsias terrenal sinó al celest Apol·lo, qui amb la seva divina lira i amb inefables maneres, va entonar les melodies de les esferes".

 
28
METAFÍSICA
 

L'estudi dels textos del nostre Programa –i tots els símbols que utilitza– tendeix a conduir-nos cap el coneixement i la realització de les possibilitats superiors de l'ésser, a les que hem definit com d'ordre metafísic. I convé aquí fer algunes observacions al voltant del que entenem per metafísica, encara que hem d'advertir sobre les dificultats d'expressar quelcom referent a un domini que sempre ha estat considerat com a inexpressable, i la impossibilitat de definir allò que essencialment és indefinible.

Li hem donat a la paraula "metafísica" la connotació etimològica de "més enllà de la física" i creiem que és la més clara, si entenem, com els antics, que la física és la ciència que estudia els fenòmens de la natura, en tota la extensió d'aquest terme, i que allò referent al coneixement metafísic és sobrenatural, i alhora supra-humà i supra-còsmic, ja que traspassa el que és sensible i transcendeix el món de la manifestació.

Per abastar allò metafísic no podem utilitzar els mètodes de la filosofia i les ciències profanes, que són racionals, discursius i indirectes, i totalment insuficients, sinó que hem d' apel·lar a un coneixement directe i suprarracional, al que només s'hi arriba per la intuïció més pura. Els símbols i les paraules que utilitzem són suports màgics en els quals ens hi podem recolzar per elevar el nostre pensament a les esferes més subtils de l'ésser, però allò metafísic –ens diu la doctrina– es troba més enllà de totes les formes i contingències, i encara més enllà de l'Èsser, ja que pertany al domini del No Ésser.

Mentre l'intel·lecte individual, limitat per els sentits, allò corpori i allò transitori, es troba tancat en els seus propis límits, l'intel·lecte transcendent i universal coneix directament els principis immutables i eterns. L'home pot abastar aquest domini del metafísic, però no en tant que ésser individual i transitori, sinó en quant que participa d'aquesta intel·ligència superior i hi està lligat per una presa de consciència de les seves veritables possibilitats espirituals, que són més que humanes. La nostra realitat individual és només una manifestació momentània de l'ésser veritable, un dels seus múltiples estats, i el coneixement metafísic transcendeix el mateix home, i fins i tot el cosmos, ja que és absolutament il·limitat. És obvi que no ens estem referint a un coneixement ordinari i profà sinó a una experiència d'un altre ordre que transcendeix tot el que es pugui imaginar. Mentre els estats particulars de l'ésser tenen una manifestació espai-temporal, l'ésser mateix, en el seu principi metafísic, és etern, i des de l'eternitat tots aquests estats són ara, en la simultaneïtat.

És important assenyalar que amb això no estem negant el que és físic, ni les possibilitats individuals de l'ésser. Només volem recalcar que el metafísic és d'ordre superior, i que el físic hi és inclòs.

La veritat metafísica és eterna i única, i sempre hi han hagut éssers que la coneixen, ja que participen plenament d'aquest estat d'Alliberament i Unió.
 
29
GEOGRAFIA SAGRADA
 

Per a la Tradició, la geografia, com la història, està considerada com una ciència sagrada, en contraposició a allò que amb aquest nom estudia la ciència contemporània, que ignora que la Terra és un ésser viu que respira i sent, i que posseeix, a més d'un cos, una ànima i un esperit. Respecte a això, recordarem el que ens ensenya la Alquímia quan parla de la generació i transmutació dels metalls i pedres a l'interior de la Terra, interior que és considerat com a la matriu de la Mater Genitrix, receptacle de les energies verticals i lluminoses expressades a través dels ritmes i cicles còsmics. D'aquí ve que la geografia es complementi amb la cosmografia, branca annexa a la ciència astrològica, i per la que és possible conèixer amb exactitud l'aspecte que el Cel presenta en cada moment, així com les revolucions dels planetes i les constel·lacions d'estels i zodiacals. Moltes vegades la pròpia toponímia revela les analogies i correspondències que existeix entre l'ordre terrestre i el celest. Tal és el cas, per exemple de la ciutat de Santiago de Compostela, paraula aquesta que precisament vol dir "camp d'estels". El mateix traçat del camí de Santiago es considera com una projecció terrestre de la Via Làctia, la qual cosa vol indicar l'origen celest d'aquest camí. Igualment la forma en que estan disposats alguns accidents topogràfics –com ara rius, muntanyes, pedres, cavernes, valls, fins i tot països i illes– descriuen en la seva configuració, i gràcies a les harmonies subtils, certes constel·lacions i fins el zodíac sencer, com el dissenyat sobre el paisatge de Glastonbury, a la comarca anglesa de Somerset.

Per altra banda, els grans canvis cíclics de l'univers incideixen profundament en la forma que ha anat presentant en successives etapes la superfície terrestre, que no sempre ha tingut la mateixa configuració. En cert sentit, les anomenades eres geològiques es corresponen, en l'espai, a allò que són les eres còsmiques en el temps, és a dir a les divisions cícliques (la més important de les quals és la precessió dels equinoccis, o la seva meitat) de que es composa una era completa del món i de la humanitat, el que en la tradició hindú s'anomena un Manvàntara. El desplaçament o inclinació de l'eix terrestre (que en l'època primordial era el mateix que l'eix del cel) va suposar el pas d'un període cíclic a un altre, essent aquest l'origen de grans canvis geològics, així com de l'aparició de les estacions. Obeint a aquestes lleis, continents sencers han desaparegut (com és el cas famós de l'Atlàntida, de la que Plató parla en el Crítias), i n'han sorgit d'altres. Per altra banda, els antics mapes cartogràfics no descrivien com els actuals, només l'aspecte físic de la Terra, que des del punt de vista tradicional és secundari, sinó que, abans de tot, estaven expressant una visió simbòlica i mítica de la geografia, i per tant representaven una font d'ensenyament tradicional.

En aquest sentit, l'estudi i coneixement de la Geomància (que els antics xinesos van conèixer amb el nom de feng shui, "aigua-aire", ja que aquests dos agents naturals es consideraven com els principals modificadors del paisatge) ens dóna la clau per a comprendre la veritable natura, alhora màgica i metafísica, de l'espai terrestre. Existeixen indrets que són màgics perquè misteriosament s'hi manifesta l'eix invisible del món que comunica allò sensible a allò suprasensible, conjuminant en un tot harmoniós les potències tel·lúriques i còsmiques. Aquests indrets es convertien en espais sagrats o "terres santes", o s'emplaçaven les ciutats i s'erigien els altars i els temples, orientats segons determinats punts cardinals, especialment l'Est i el Nord. Afegirem que els punts cardinals són regions simbòliques on resideixen entitats i atributs divins que consagren amb les seves influències la totalitat del món terrestre.

 
30
L'ASTROLOGIA I LES DEÏTATS
 

Per a la Ciència Sagrada els planetes són els aspectes visibles i els símbols de les entitats celests o déus, els que amb el seu hàlit vital els animen i donen moviment. Precisament en l'esoterisme judeo-cristià i islàmic es mencionen els àngels com els veritables regents de les esferes planetàries. Recordem que els déus planetaris són cicles còsmics que n'engloben d'altres de més reduïts com ara els de l'home, als que segellen amb les seves influències. Així, allò que els relats mitològics, llegendes i teogonies expressen com a lluites, oposicions, coincidències i amors entre les diferents forces divines, no són res més que l'alternança d'uns cicles en d'altres, que quan es relacionen amb els ritmes del zodíac incideixen d'una forma notòria en el pla horitzontal del món terrestre, tot desplegant-se en l'espectacle multiforme de la vida. Igualment, i des del punt de vista de la Ciència Sagrada, aquestes vinculacions entre les deïtats configuren un misteri (recordem que la paraula "misteri" té la mateixa arrel que la paraula "mite"), és a dir, revelen una manera de ser arquetípica i una determinada qualitat de l'ànima universal, i igualment de la humana.

De la unió o conjuminació de les energies de Venus, deessa de l'amor i la feminitat transcendent, i de Mart, déu de la guerra i la virilitat espiritual, neix una filla que és anomenada Harmonia, ja que segons els filòsofs antics quan els oposats s'uneixen amb l'exacta i deguda proporció en sorgeix una meravellosa consonància que manté en un tens equilibri l'ordre dels éssers i les coses. O com diu Plató, l'Harmonia tracta de lligar i teixir junts als que per natura són oposats i contraris. Del matrimoni de Zeus-Júpiter, déu del llamp il·luminador i omnipotent pare dels déus, amb Maia, que personifica la substància plàstica i generadora del cosmos, neix Hermes-Mercuri, que com sabem representa el numen que comunica allò celest a allò terrestre, allò diví a allò humà, i viceversa. Al seu torn Hermes-Mercuri, en "copular" amb Venus, procrea i genera l'Hermafrodita o Rebis alquímic, que com el seu propi nom indica reuneix la Saviesa i el Coneixement teúrgic d'Hermes amb la Bellesa i l'Amor de la filla del cel, Afrodita, la Venus Urània. És aquesta una unió que promou aquest amor al Coneixement tan necessari per a la realització espiritual.

Quan Saturn-Cronos, el Rei de l'Edat d'Or i Antic Primordial, amb la sàvia i pregona maduresa que el caracteritza, es relaciona amb l'ímpetu i la rapidesa d'intel·ligència del jove Mercuri, s'origina una de les combinacions més lloades pels mestres hermètics del Renaixement, que es va sintetitzar en una frase cèlebre: "Fes lentament allò urgent", referint-se a la prudència que ha de regir en tots els actes i pensaments de l'alquimista, del que també s'ha dit que és un puer senex, és a dir un "nen-vell".

Les idees, arribades a un punt màxim de maduració, són alliberades gràcies a la intervenció del mistagog i iniciador Mercuri, ja que a través del seu conducte s'expressen a l'exterior. El déu Zeus, té una directa influència sobre les seves filles les Muses (nascudes de la seva unió amb Mnemòsine, la Memòria) mitjançant les quals freqüentment es relaciona amb les demés deïtats i amb els homes. Cada déu posseeix una Musa i cada Musa inspira a l'home el coneixement d'una ciència i un art sagrats. Déu del foc i la llum sobrenatural, Apol·lo, que dirigeix el seu cor, presideix el ritus fonamental del sacrifici de l'ànima humana, que és irresistiblement arrabassada a la seva residència celest quan "escolta" els meravellosos acords i harmonies que extrau de la seva divina lira, regal d'Hermes, alliberant-se així dels llaços que la mantenen unida a la seva condició terrestre. Per a la Ciència Sagrada els planetes són els aspectes visibles i els símbols de les entitats celests o déus, els que amb el seu hàlit vital els animen i donen moviment. Precisament en l'esoterisme judeo-cristià i islàmic es mencionen els àngels com els veritables regents de les esferes planetàries. Recordem que els déus planetaris són cicles còsmics que n'engloben d'altres de més reduïts com ara els de l'home, als que segellen amb les seves influències. Així, allò que els relats mitològics, llegendes i teogonies expressen com a lluites, oposicions, coincidències i amors entre les diferents forces divines, no són res més que l'alternança d'uns cicles en d'altres, que quan es relacionen amb els ritmes del zodíac incideixen d'una forma notòria en el pla horitzontal del món terrestre, tot desplegant-se en l'espectacle multiforme de la vida. Igualment, i des del punt de vista de la Ciència Sagrada, aquestes vinculacions entre les deïtats configuren un misteri (recordem que la paraula "misteri" té la mateixa arrel que la paraula "mite"), és a dir, revelen una manera de ser arquetípica i una determinada qualitat de l'ànima universal, i igualment de la humana.

De la unió o conjuminació de les energies de Venus, deessa de l'amor i la feminitat transcendent, i de Mart, déu de la guerra i la virilitat espiritual, neix una filla que és anomenada Harmonia, ja que segons els filòsofs antics quan els oposats s'uneixen amb l'exacta i deguda proporció en sorgeix una meravellosa consonància que manté en un tens equilibri l'ordre dels éssers i les coses. O com diu Plató, l'Harmonia tracta de lligar i teixir junts als que per natura són oposats i contraris. Del matrimoni de Zeus-Júpiter, déu del llamp il·luminador i omnipotent pare dels déus, amb Maia, que personifica la substància plàstica i generadora del cosmos, neix Hermes-Mercuri, que com sabem representa el númen que comunica allò celest a allò terrestre, allò diví a allò humà, i viceversa. Al seu torn Hermes-Mercuri, en "copular" amb Venus, procrea i genera l'Hermafrodita o Rebis alquímic, que com el seu propi nom indica reuneix la Saviesa i el Coneixement teúrgic d'Hermes amb la Bellesa i l'Amor de la filla del cel, Afrodita, la Venus Urània. És aquesta una unió que promou aquest amor al Coneixement tan necessari per a la realització espiritual.

Quan Saturn-Cronos, el Rei de l'Edat d'Or i Antic Primordial, amb la sàvia i pregona maduresa que el caracteritza, es relaciona amb l'ímpetu i la rapidesa d'intel·ligència del jove Mercuri, s'origina una de les combinacions més lloades pels mestres hermètics del Renaixement, que es va sintetitzar en una frase cèlebre: "Fes lentament allò urgent", referint-se a la prudència que ha de regir en tots els actes i pensaments de l'alquimista, del que també s'ha dit que és un puer senex, és a dir un "nen-vell".

Les idees, arribades a un punt màxim de maduració, són alliberades gràcies a la intervenció del mistagog i iniciador Mercuri, ja que a través del seu conducte s'expressen a l'exterior. El déu Zeus, té una directa influència sobre les seves filles les Muses (nascudes de la seva unió amb Mnemòsine, la Memòria) mitjançant les quals freqüentment es relaciona amb les demés deïtats i amb els homes. Cada déu posseeix una Musa i cada Musa inspira a l'home el coneixement d'una ciència i un art sagrats. Déu del foc i la llum sobrenatural, Apol·lo, que dirigeix el seu cor, presideix el ritus fonamental del sacrifici de l'ànima humana, que és irresistiblement arrabassada a la seva residència celest quan "escolta" els meravellosos acords i harmonies que extrau de la seva divina lira, regal d'Hermes, alliberant-se així dels llaços que la mantenen unida a la seva condició terrestre.



fig.12
 

Home Page