Hi ha moments d'incertesa en el camí del Coneixement o Iniciació, i l'aspirant pateix el turment del dubte i l'angoixa de sentir-se incapaç d'afrontar el cúmul de meravelles i bones noves que albira. Per aquests moments ens permetem citar aquí un fragment del Corpus Hermeticum, capítol XI:

"Havent posat en el teu pensament que no hi ha res impossible per a tu, considerat immortal i capaç de comprendre-ho tot, tot art, tota ciència, el caràcter de tot ésser vivent. Puja més amunt que tota altura, baixa més avall que tota profunditat. Reuneix en tu mateix les sensacions de tot allò creat, del foc i de l'aigua, del que és sec i el que és humit, considerant que estàs alhora en totes parts, sobre la terra, en el mar, en el cel, imagina que encara no has nascut, que estàs en el ventre matern, que ets adolescent, vell, que estàs mort, que estàs més enllà de la mort. Si abraces amb el pensament totes aquestes coses alhora, temps, indrets, substàncies, qualitats, quantitats, pots comprendre a Déu."

Tot i essent el nucli sagrat i espiritual essencialment idèntic –pel seu caràcter atemporal i metafísic– per a totes les civilitzacions tradicionals, existeixen malgrat tot en cadascuna d'elles certs trets i particularitats, que les fan distintes entre elles. Això és degut a múltiples causes (diversitat d'ètnies, hàbitats, climes, etc.), però potser la diferència més marcada i la més important sigui el que algunes d'aquestes cultures van pertànyer als pobles nòmades i d'altres als sedentaris. Aquesta primera gran diferència es produeix en el precís moment en que la humanitat abandona el seu Centre Primordial i s'escampa per tota la superfície del planeta. Els nòmades abocats al pelegrinatge constant per ser pobles dedicats al pasturatge, van desenvolupar una cultura sensiblement distinta a la dels sedentaris que eren bàsicament agricultors pel fet de romandre establerts en un determinat indret. Aquestes dues formes de vida, amb tots els matisos que comporten, van influir poderosament en la manera en que els uns i els altres van encarar la vida i el misteri del que és sagrat, i per tant en la pròpia constitució i estructura dels seus ritus, símbols i mites cosmogònics. Això està clarament exemplificat en el que respecta a les arts i als oficis.

Els nòmades, en permanent moviment per l'espai, van crear, malgrat tot, un art basat principalment en el ritme i la fonètica, com la música, la poesia i el cant, és a dir, en arts que s'expressen successivament, per la qual cosa estan estretament vinculades al temps i al sentit de l'oïda. En la mateixa gramàtica i llenguatge d'aquests pobles, i els seus hereus actuals, s'hi adverteixen multitud d'expressions riques en moviment i ritme que no es troben entre els sedentaris.

Aquests, assentats pel contrari en l'espai, van generar un art més purament geomètric i plàstic basat en la proporció i la mesura, com l'arquitectura, la pintura, l'escultura, l'escriptura (els nòmades transmetien les seves tradicions oralment), és a dir, arts i ciències que es despleguen en l'espai però fetes per a perdurar en el temps, i directament relacionades amb la facultat visual. Com que els sedentaris eren agricultors, la major part del simbolisme vegetal prové d'ells, mentre que gairebé tot el simbolisme animal procedeix dels nòmades. En els ritus dels sacrificis, per exemple, els primers oferien espècies vegetals a les seves divinitats, i els segons espècies procedents del regne animal. Aquestes vinculacions amb els dos regnes de la natura, el vegetal i l'animal, van haver d'influir poderosament en l'estructura mental d'aquests pobles, i per tant en els símbols que van conformar la seva cultura al llarg de la història. En la Bíblia aquestes dues formes de vida estan representades respectivament per Caín i Abel, la lluita dels quals més aviat s'ha de veure com un símbol de les diferències específiques que han existit secularment entre els sedentaris i els nòmades.

És significatiu comprovar igualment que els habitatges dels nòmades, construïts amb materials fàcils de transportar, es feien amb forma circular, i el cercle és, com sabem, el símbol que millor expressa la idea de moviment, i també el signe d'allò celest, i de tot allò que es refereix als cicles i ritmes.

Per la seva banda, els sedentaris, utilitzant materials pesats com la pedra (encara que abans van utilitzar la fusta com element de construcció), tendien més aviat a edificar en quadrat, és a dir conforme a la figura geomètrica que simbolitza millor que cap altra allò terrestre i l'estabilitat per excel·lència. En aquest sentit van ser els sedentaris els primers en construir ciutats, i amb ells neix el concepte de civilització (civis=ciutat) tal com ha arribat fins nosaltres. Gràcies a que van realitzar obres per a perdurar en el temps ens és possible tenir accés al coneixement de la seva concepció i de la seva metafísica del món, la qual cosa certament no succeeix amb la cultura dels nòmades, que vagant lliurement per l'espai sense límits no tenien necessitat de fixar res, i la idea del esdevenidor com la conceben els sedentaris els hi era per complet aliena.

Malgrat tot el que s'ha dit fins aquí, no s'ha de veure entre aquestes dues formes de vida un antagonisme radical que en veritat mai va existir. L'art i la simbòlica audiovisual són patrimoni de qualsevol societat tradicional, ja sigui nòmada o sedentària. Són, ho tornem a repetir, les condicions d'existència les que provoquen que un simbolisme es desenvolupi més que un altre. Per altra banda, entre ambdós pobles sempre s'han donat permanents contactes (per exemple a través del comerç, i fins i tot a través del ritus sagrat de la guerra, que era també una forma de comunicació) que van facilitar i promoure l'intercanvi d'idees, usos i costums. Amb freqüència això va representar una opció regeneradora que va evitar, al menys fins a cert període històric, una excessiva "dissolució" entre els nòmades degut al seu constant anar i venir.

Així mateix molts pobles peregrins van acabar per instal·lar-se definitivament, la qual cosa va originar en totes les formes d'expressió de la seva cultura una síntesi entre les arts del temps i l'espai, del ritme, la proporció i la mesura. I aquesta assimilació del nomadisme per part del sedentarisme és una constant vital en la història de la humanitat, a més de ser quelcom necessari que obeeix a lleis cícliques. Diversos pobles van trobar el seu ésser i el seu destí històric en concretar-se i solidificar-se, fet que va motivar "l'espaialització" del seu centre sagrat, i per tant una concentració d'energies tal que va donar peu al floriment de civilitzacions amb un alt grau de desenvolupament cultural, com ha estat el cas de l'àrab, la jueva, la romana, l'asteca, maia, etc. etc.