Ja hem parlat de les tres lletres mares, les set dobles i les dotze simples de l'alfabet hebreu. A continuació presentem tres quadres on aquestes lletres figuren amb el seu lloc en el alfabet, el seu valor, i en particular amb un determinat signe amb el qual estan vinculades de manera simbòlica.

Es recorda al lector que la Càbala constitueix una font d'interrelacions i associacions d'imatges que possibiliten la facultat de conèixer de manera intuïtiva i directa.

Les tres mares són:

Las siete dobles son:

Les dotze lletres simples són:

Nota: En diferents interpretacions cabalístiques aquests signes varien i adquireixen diversos significats en virtut de les diferents associacions a què es presten i fonamentalment pel que fa a la pluralitat de sentits que els símbols posseeixen, sense que hagin d'invalidar-se per això els uns en benefici dels altres.

Números i lletres conjuntament formen un codi gràfic l'origen del qual és teúrgic, ja que en les primeres expressions d'aquest tipus les grafies són "màgiques" i posteriorment passen a ser ideogramàtiques, és a dir, que expressen els seus propis sentits conceptuals. La multiplicació d'aquests signes i la seva alteritat fan possible (per exemple en l'escala numèrica pitagòrica) totes les combinacions i per tant el seu discurs indefinit; és a dir, fixen simbòlicament la totalitat còsmica mitjançant un "sistema" en el qual res no queda exclòs, tret del que mai podrà ser expressat, origen de qualsevol manifestació. Aquesta és la realitat del símbol, que revela l'ordre creacional, on tots els éssers hi son compresos (i numerats com en els documents d'identitat, on s'utilitza a més una convenció com les empremtes digitals que en la seva combinatòria tampoc no poden repetir-se, valgui la comparació). Els pantacles (petit tot) igualment condensen i cristal·litzen, com la simbòlica alquímica i hermètica (Boehme, Agrippa, etc.). Cal fer notar que aquesta activitat talismànica es troba en tots els pobles. Només cal destacar l'escriptura maia i els jeroglífics egipcis. Així mateix es troba viva a l'actualitat entre els pobles "primitius".

Segons això, l'ànima humana també seria un número que s'individualitzaria en una xifra –o segell– on sempre està present la unitat, com la deïtat està constantment implícita de manera immanent en el desenvolupament de qualsevol discurs genèsic.

Però més enllà d'aquest discurs res no entra ni surt, ni res existeix de cap forma, fins i tot l'ànima individual o universal, la qual per tant no va enlloc. I és per això que, lligada l'ànima a la manifestació, l'hem de situar en el pla intermediari entre el Creador i la seva obra. Si això és així, l'ànima ha de conquerir, o sigui, adquirir un "cos de llum", ja que aquest és el medi "plàstic" (per dir-ho d'alguna manera) que ens porta a l'Ésser. Al qual se l'identifica de manera natural amb la Unitat aritmètica, que és al seu torn el pas necessari per a la concepció del No Ésser –l'En Sof de la Càbala– i finalment de la No dualitat entre Ésser i no Ésser, la qual és veritablement el que els hindús entenen com Suprema Identitat. En aquesta última tradició, a l'igual que en moltes d'altres, aquesta conquesta o "activització" de les potències de l'ànima (el "poliment de la pedra" a la Maçoneria) és una possibilitat que cada ésser porta en si mateix, i alhora, una realitat que pertoca específicament a l'home; d'aquí ve la necessitat unànime de treballs, proves i ritus que fan efectiva aquesta Unió amb l'Ésser, l'ontologia com a pas previ o suport de la metafísica, o sigui el sacrifici d'aquest Ésser (que per descomptat ja no és un simple ego) a l'altar del "núvol del no saber". Se suposa que aquest és l'últim lliurament i també el sentit de l'ànima individual, com a vehicle, símbol, o número, o sigui com la signatura del Creador –Verb o Logos– en el món; un vehicle d'accés a l'Esperit, és a dir en la dissolució en allò que ho fonamenta tot, però que, per descomptat, no existeix, tal com els objectes que perceben els sentits o elabora el cervell. Així mateix cal anotar la gran quantitat de confusió que es produeix respecte a aquestes nocions que, en general, desconeixen les religions abrahàmiques.

Si el Misteri més pregon, o sigui, la manifestació del No-Ésser en el si de la Creació, és compatible –i encara coetani– amb l'Immanifestat, igualment l'ànima, que en el seu conjunt no és individual, es troba en un punt on se sintetitza, constituint l'Ésser, com el símbol més clar de la Unitat, a partir de la qual tot és generat, àdhuc en l'àmbit de les possibilitats supracòsmiques.

Sovint s'oblida que totes les coses poden ser i no ser al mateix temps. Depèn a vegades de que s'adopti un o altre punt de vista.

La conquesta de l'ànima és accedir al propi Destí, o sigui ser el que sempre s'ha sigut.

En el punt d'intersecció entre l'extrem d'Europa, Àsia Menor i Àfrica (Egipte) l'origen dels pobles grecs o hel·lens és indoeuropeu, i a través d'aquest origen i de la corrent tradicional (Apol·línia) vinguda del Nord, la Tradició Grega expressa una de les confluències de la Tradició Primordial i la Atlant. Aquesta unió de les tradicions serà un origen, un orient (articulat dels segles VII al V) per a un temps posterior, que a través de l'Imperi Romà, i de les successives recurrències a l'Antiguitat que es donaran a la història, durà els misteris a Occident sobre la base d'un pensament mític. La tradició antiga, representada per Homer (Ilíada, Odissea) i Hesíode (Teogonia, Els Treballs i els Dies), recull una Teogonia i Cosmogonia arcaiques, expressades també a través d'una geografia sagrada que és la de l'Antiga Grècia, i en les quals es conserva la memòria de les 4 Edats de la Humanitat, designades amb els noms dels metalls que simbòlicament els corresponen, Or, Plata, Bronze i Ferro. A l'ordre o cosmos tradicional establert per aquelles, s'hi uneix més tard Apol·lo, déu de la llum, de la unitat polar i per tant de l'harmonia, essent Delfos el centre de tota Grècia, l'òmphalos (llombrígol), sostenidor de la unitat dels pobles que la conformaven, mentre que Eleusis i d'altres santuaris anàlegs eren el seu cor, com a dipositaris i transmissors dels Misteris, en què també es troben els orígens sagrats del teatre, ja que ells constituïen la representació de les gestes dels déus i els homes en l'acompliment d'aquell destí que té com a model la consecució de la plenitud que correspon a la seva Identitat Suprema. Són els misteris de Dionís-Baco, vinculats amb els Òrfics, anteriors, i traduïts posteriorment en l'epopeia de l'ànima de l'home i del món recreada en els misteris d'Eleusis; i són així mateix, expressats d'una altra forma, els del Número, que constitueixen l'essència del pensament pitagòric, i que es reproduiran en la Teoria de les Idees de Plató.

Sòcrates, mestre de Plató i hereu de l'essència supraformal del coneixement, serà qui articuli aquest pensament en l'adaptació que va tenir lloc, al mateix temps que en tot el globus terrestre, el segle VI abans de Crist; la seva dialèctica, no obstant, serà l'art de l'obstetra, com ell definia la seva funció. El pensament grec, recollit per Roma i revivificat pels hermetistes i neoplatònics del Renaixement, transmissor també del pensament egipci gràcies a Hermes, és un dels que conformen Occident. Tant avui com ahir, superar la seva lectura profana, representada últimament en la història dels recents quatre segles, és accedir a l'àmbit de l'espai sagrat, regenerat per la Iniciació que remunta l'home a l'Edat d'Or. Ja la visió platònica va ser irrealitzable en el seu temps, com la mateixa mort de Sòcrates anunciava, i els mals de la Grècia històrica, el materialisme, el racionalisme, la falsa dialèctica i la preeminència atorgada a la quantitat són, com d'altres, els d'una fi de cicle i els d'un món profà que no va, en els seus estudis, més enllà d'Aristòtil, amb la qual cosa l'ontologia es redueix a una perspectiva materialista, i la identitat de l'ésser i el conèixer només s'accentua en el seu reflex analític, tot i que li correspongui també l'ordenament de bona part dels aspectes particulars, la qual cosa és així quan no tendeix a la sistematització.

La seva mitologia, les històries dels seus déus i els seus herois i heroïnes, han informat l'ànima d'Occident i alimentat les imatges de la nostra cultura, i tot això àdhuc quan "l'estètica" ha ocultat el símbol i fins i tot s'han invertit els autèntics valors que ells encarnaven.

Roma apareix a l'escenari de la història quan els pobles de l'Hèl·lade grega, que descendien en gran part de la Tradició primordial (el culte que aquests professaven a l'Apol·lo hiperbori i al Zeus olímpic n'és un exemple), estan en plena decadència crepuscular. Ja en els orígens mítics de Roma trobem la important herència dels pobles hel·lens, ja que com narra Virgili a L'Eneida, el príncep troià Enees –heroi solar com ara Hèrakles-Hèrcules– és elegit per Júpiter per fundar en la regió del Laci ("on antigament Saturn va mantenir el seu ceptre...") una colònia de la qual sorgiria posteriorment Roma. Per altra banda, en la mateixa Eneida (llibre VI) es narra com sorgiria d'Enees sorgiria l'estirp de la que descendiran els més grans estadistes i emperadors romans, entre els quals destaquem Juli Cèsar i el seu nebot Cèsar August.

Així mateix gairebé tots els noms dels déus romans van ser versions llatinitzades dels grecs: Saturn per Cronos, Júpiter per Zeus, Mart per Ares, Mercuri per Hermes, Venus per Afrodita, Minerva per Atenea, Baco per Dionís, etc. La mateixa influència està present a les arts, la literatura i la filosofia. En aquest sentit és notòria la influència de Plató i els seus successors sobre Ciceró, Varró, Sèneca, Ovidi, Horaci i el ja anomenat Virgili, el "príncep dels poetes llatins", sense oblidar-nos de tots aquells filòsofs i teürgs romans o romanitzats que, com Nigidius Figulus, Ari Dídim, Quint Sextius, Corneli Celsus i Apuleu (iniciat en els misteris dels sacerdots egipcis i coneixedor de les doctrines hermètiques sorgides a Alexandria), van formar part de l'escola neoplatònica i neopitagòrica, contribuint a la difusió dels seus pensaments per tots els racons de l'Imperi. Fins i tot alguns emperadors, com per exemple Julià, van participar del tot de les idees platòniques.

fig. 25

Malgrat tot això no s'ha de pensar que la civilització romana fos una còpia calcada de la grega. El que si és cert és que a partir d'un moment donat ambdues van conformar una sola cultura, la grega-llatina, la qual, lluny de desaparèixer va continuar estant viva a Occident fins l'alba mateixa dels temps moderns.

Això no obstant, si ens referim a la tradició romana en si mateixa veiem que aquesta pertany al gran tronc de la civilització indo-europea, del que sorgiran també els pobles celtes, hindús, grecs, germànics i tants d'altres, tots els quals tenien un vincle més o menys directe amb la tradició primordial. Aquest vincle es manifesta clarament en els orígens històrics de Roma amb l'existència dels set reis legisladors, els quals són anàlegs als set Rshi de la tradició hindú, éssers mítics encarregats de conservar i transmetre la Saviesa i el Coneixement en cada nou cicle de la humanitat. I això és el que representen els set reis respecte de Roma: hi transmeten les idees-força que permetran el desenvolupament de la seva civilització. Aquest és el cas de Numa, que crea el col·legi sacerdotal i el primer calendari, i és significatiu que el seu nom estigui invertit sil·làbicament respecte al de Manu, qui en la tradició hindú simbolitza l'Ancestre i Legislador primordial, com si efectivament la funció de Numa en relació a Roma fos idèntica a la de Manu respecte al conjunt de la humanitat.

Però el fundador de Roma, aquell que traça els límits sagrats de la ciutat i de qui deriva el nom d'aquesta, no és un altre que Ròmul, el primer dels reis legisladors. Ell va ser capaç, amb la força espiritual que atorga el saber-se posseïdor d'un destí lligat al que és suprahistòric i transcendent, d'infondre en els pobles itàlics (comptant entre ells els etruscs i sabins) la idea de l'Imperi sota l'estendard protector de l'àguila, au celest i divina per excel·lència. En realitat l'Imperi correspon a una antiquíssima concepció tradicional que es remunta als orígens mateixos de la humanitat i segons la qual aquell representa l'expressió de l'ordre celest i urànic sobre la terra. En les més altes cultures tradicionals s'esmenta, sota diferents noms, un mític "Imperi del Mig" on resideix el Monarca Universal (el Chakravartî hindú i budista), el Rei de justícia i de Pau, el Rei del Món, que no és un altre que el Verb diví del qual emana la Llei Eterna reguladora de l'harmonia i l'ordre de la creació.

Al cim de l'Helicon, muntanya sagrada al nord de l'Olimp, s'hi trobava l'altar de Zeus, i en les seves vessants les fonts que atorgaven la inspiració poètica a qui en bevia (com la d'Hipocrene, sorgida de la roca per una guitza de Pegàs, o la d'Aganipe); de les seves blavoses aigües (del color de l'èter) també en beuen les muses quan, cansades, renoven el seu vigor després de ballar en els seus prats, en els que a vegades es manifesten als homes; igualment es trobava en aquella Muntanya el sepulcre d'Orfeu, les estàtues dels principals déus, i el bosc sagrat dedicat a elles on anualment se les celebrava juntament a Cupido. En els seus vessants naixen les plantes oloroses que tenen la propietat de privar a les serps del seu verí; en aquestes vessants, com en les de Pindo i el Parnàs, hi acostuma a pasturar Pegàs. En aquesta darrera Muntanya brollen les fonts de la inspiració profètica: la de Castàlia, les aigües de la qual s'utilitzaven com a purificació a Delfos i on s'hi donava de beure a la Pythia, raja del mig de dos cims, un d'ells consagrat a Apol·lo i a les Muses, i l'altre a Dionís-Baco. Dant invoca ambdues abans de començar a cantar l'ascens que narra la tercera i última part de la seva Divina Comèdia.

De les batalles d'aquestes deesses, es diu que van vèncer en duel a les nou filles de Pieri, humanes i mortals, que les havien desafiat en el cant, i a les que van privar del seu nom. També que en un duel semblant van despullar a les sirenes de les seves ales i es van coronar amb les seves plomes, caient aquelles al mar. Això no obstant, és important assenyalar que per a Plató (en el mite d'Er) i els Neoplatònics (Procle) cada Sirena es relaciona amb una de les esferes –i el seu cant amb la rotació d'aquesta– que mou amb les seves ales, mentre les Muses presideixen sobre cadascuna d'elles en l'ascensió vertical. Segons els platònics, no sentim aquelles notes perquè sonaven quan vam néixer i no disposem d'un silenci capaç de contrastar-les; d'aquí ve no obstant el silenci sagrat revelat a l'interior del bosc i vinculat per als grecs amb el déu Pan. I així com la llum solar és un símbol de la Llum Intel·ligible, hi ha un so no sensible que és la imatge del Logos, de la Paraula o Verb creador, els intervals o proporcions del qual troben el seu ressò en el cor de l'ésser humà, vehiculant els ensenyaments que només les Muses atorguen, ja que el Cosmos és la Música revelada a l'home.

"Ser instruït en la música, consisteix en saber com s'ordena tot el conjunt de l'univers i quin pla diví ha distribuït totes les coses; ja que aquest ordre, en què totes les coses particulars han estat reunides en un mateix tot per una intel·ligència artista, produirà, amb una música divina, un concert infinitament suau i veritable" (Asclepi, 13).

Deïtat d'origen indi-irani i caldeu (vinculat a Varuna, el Cel, i formant a vegades parella amb Ahura-Mazda, el déu salvador, en la seva lluita amb Ahrimán, l'aspecte tenebrós de la creació), Mitra va ser adoptat per Roma com un dels seus principals númens tutelars, fins al punt de ser considerat com el "protector i sostenidor de l'Imperi". Cal destacar que l'època del seu més gran apogeu (entre els segles I i IV) coincideix amb el floriment de les doctrines hermètiques, gnòstiques i neoplatòniques alexandrines, amb les quals el mitraisme va tenir sens dubte els seus contactes, tot beneficiant-se de les seves idees. Contactes que també van existir amb el cristianisme incipient, com ho demostren les nombroses analogies entre les figures de Mitra i de Crist, ja observades per alguns pares de l'Església, com Justí i Tertulià.

La seva festa principal se celebrava el 25 de desembre, dia del solstici d'hivern, coincidint així amb el naixement del "sol invencible" i victoriós sobre les tenebres (dies natalis Solis invicti Mitra). Segons la llegenda, Mitra neix de la "pedra" (petra genitrix) a la vora d'un riu, portant a les seves mans l'espasa i la torxa, símbols associats a la Justícia i a la purificació pel foc i la llum de la Intel·ligència. Es tracta, doncs, d'una deïtat eminentment solar (els grecs van arribar a vincular-lo amb el propi Apol·lo, i també amb Hèrcules), la qual cosa està clarament indicat en la pròpia arrel mir constitutiva del seu nom, que significa "sol". Així ho testimonia l'emperador Julià (iniciat en els misteris mitríacs pel filòsof neoplatònic i pitagòric Màxim d'Efes) quan es dirigeix a Mitra en aquests termes: "Aquest sol que el gènere humà contempla i honora des de tota l'eternitat, i el culte del qual fa la seva felicitat, és la imatge viva, animada, raonable i benfactora del Pare Intel·ligible". Un altre significat del seu nom és el de "pluja", però entesa en el seu aspecte de "rosada" vivificadora, símbol del descens de les influències espirituals.

En un antic himne iranià es diu que Mitra està sempre despert i vigilant, observant curosament totes les coses. Respon a la crida dels febles, i el seu poder és emprat sempre a favor del gènere humà. Mitra és, en efecte, l'amic i protector dels homes, qui els infon les virtuts heroiques: el valor, la força interior, la lleialtat, la fraternitat, i com a deïtat intermediària entre el món superior i l'inferior, és també (com Hermes) el guia que els condueix en el seu ascens cap a l'origen a través de les esferes planetàries. En aquest sentit, assenyalarem que entre els romans els misteris de Mitra es dividien en set graus, en correspondència amb l'escala planetària, però disposada en l'ordre següent: Lluna, Venus, Mart, Júpiter, Mercuri, Sol i Saturn. Aquests graus rebien els noms de Corb (Corax), Ocult –o Nuvi– (Cryphius), Soldat (Miles), Lleó (Leo), Persa (Perses), Correu –o Company– del Sol (Heliodromus), i per últim Pare (Pater). Els tres primers constituïen un període de preparació, durant el qual l'adepte havia de morir a la seva condició anterior, el que està clarament expressat pel Corb, el color fosc del qual simbolitza precisament la fase de la nigredo o mort alquímica. Durant aquest període era instruït per la "força forta de les forces" i per la "Recta incorruptible", tot instant-lo a la "persistència de la potència de l'ànima en una pura puresa". Els misteris culminaven amb la obtenció del grau del Pare, a través del qual –com a hierofant (pater sacrorum, pater patrum) i cap de la comunitat mitríaca– s'abastava el Principi incondicionat, sojorn dels Benaventurats, "on ja no existeix un aquí o un allà, sinó que és calma, il·luminació i soledat com en un oceà infinit".

Els ritus se celebraven en cavernes i criptes subterrànies, anomenades mitreums, que constaven de dos nivells, un superior i l'altre inferior, representant respectivament el cel i la terra. En aquestes criptes hi eren figurats els símbols fonamentals de la cosmogonia hermètica: els cercles planetaris, la roda zodiacal i els cicles dels elements, on el foc hi apareixia com el principal agent purificador. Damunt l'altar hi havia la efígie de Mitra en el moment d'immolar amb la seva espasa el toro primordial ("Mitra tauròcton"), la sang del qual vessada a terra la fecundava, tot sorgint-ne el blat i el "pa de vida", aliment d'immortalitat. Com a manifestació de la potència generadora de la natura, aquest animal és també el símbol de les influències lunars i tel·lúriques, que determinen l'existència del món inferior, i que en l'home s'expressen a través de la seva ànima o energia vital. És aquesta energia, en el seu estat de "pedra bruta", la que Mitra "doma" i "sacralitza" quan cavalca el toro, encarrilant-la en un sentit superior, fins convertir-la en el motor o foc subtil que fa possible la transmutació i la regeneració.

Jesús neix al si del poble jueu, i el seu llinatge es remunta als reis d'Israel, a la casa de David, de la qual n'és descendent. El seu nom hebreu, amb l'agregat del grec Crist, identifica aquell que, enviat del Pare per a la Redempció i la Salvació de la humanitat, li agradava anomenar-se "Fill de l'Home", evidenciant així la seva doble naturalesa, divina i humana, arquetip de la composició dual de l'home, símbol vertical i axial de la comunicació cel-terra, fet a imatge i semblança del seu Creador. Jesús neix ocult en un indret humil i és visitat i adorat per tres reis i mags que seguint la llum de l'estel l'han arribat a conèixer. Tot seguit va creixent en saviesa i bondat, i després de sortejar diversos perills, dels quals el protegeixen els seus pares, vol ser batejat pel seu cosí Joan, l'asceta que viu en el desert, el qual bateja amb aigua, mentre que ell batejarà amb foc, amb la seva sang sacrificial simbolitzada pel vi. D'aquí en endavant es desenvolupa una història iniciàtica que els evangelis recullen puntualment i on preval el sentit esotèric sobre qualsevol altre cosa, fins a tal punt que si no fos per aquest sentit resultaria absurd el que s'hi afirma, per contradictori i irracional i per tant fosc i confús. En els evangelis floreix el coneixement de l'autèntica tradició d'Israel, aquella que va encunyar Moisès l'Egipci i que el Salvador hereta i plasma d'acord al desenvolupament del temps i els cicles i ritmes de tot procés. Tot és als Evangelis si se'ls sap llegir. El seu enorme contingut emocional i la seva bellesa sobrepassen les interpretacions racionals i materials i ens presenten la tremenda i magnífica semblança de l'Home-Déu i el paradoxal recorregut de la seva vida que acabarà en el cor de la creu, després haver estat rebut triomfalment a Jerusalem i després d'haver passat per proves i travessat el Jordà vàries vegades. Allà hi lliura finalment la vida i el temps i reneix definitivament en la Vida Eterna en comunió amb el seu Pare, amb el qual forma una sola i única substància revestida d'un cos de Glòria. Tal és aquest home històric i arquetípic, imatge viva del Crist intern, Universal i Etern, que va dir: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida"; també va deixar dit: "Busqueu i trobareu".