A Occident va ser necessària l'arribada de Roma perquè aquesta concepció sagrada de l'Imperi es fes una realitat històrica, tot difonent l'ideal de civilització superior que encarnava i al que estava predestinada des dels seus orígens llegendaris. De l'Àsia Menor i el Pròxim Orient fins Hispània, del Nord d'Àfrica fins els països germànics, celtes i anglosaxons, Roma va implantar la seva cultura i la seva visió unitària del món, i gràcies a la Pax romana els pobles que van estar sota la seva òrbita van conèixer una època de gran esplendor i floriment cultural. I si bé aquesta implantació es va realitzar moltes vegades mitjançant l'ús de les armes, això fou perquè per a Roma (com per a molts d'altres pobles tradicionals) la guerra tenia un sentit completament diferent al que es té avui en dia, en primer lloc perquè es tractava d'un ritus o un acte sacralitzat. Aquesta concepció transcendent de la guerra explicaria també perquè Roma respectava les tradicions i les costums ancestrals dels pobles que conqueria.

En relació amb això últim, un fet important que cal tenir en compte és que abans d'entrar en combat els romans invocaven, mitjançant ritus apropiats, la presència activa dels seus déus amb la finalitat que fossin aquests els que sotmetessin els déus respectius dels seus enemics; és a dir, que la guerra es produïa primerament en el pla invisible i espiritual, ja que la conquesta d'un territori, ciutat o país implicava abans el domini sobre els seus déus, que passaven a formar part del panteó romà, contribuint per tant al manteniment de la unitat de l'Imperi. Els antics romans sabien perfectament que per assolir aquesta unitat no n'hi havia prou només amb invocar l'energia guerrera i combativa de Mart, sinó que per damunt d'aquesta hi havia d'haver l'energia integradora i benèfica de Júpiter, el pare dels déus i legislador celest dels homes, els distintius del qual són precisament l'àguila imperial, el llamp (eix), la corona i el tro.

L'emperador encarnava en la seva funció i en la seva persona aquestes energies que el transfiguraven en un ésser dotat de poders sobrenaturals i en un intermediari entre el cel i la terra, tot assumint la responsabilitat de governar el seu poble segons els atributs de la Misericòrdia i la Justícia divines. D'aquí ve el títol de Pontifex Maximus que ostentava. Per això mateix, quan els emperadors perden aquesta funció intermediària (els exemples de Neró i Calígula són molt il·lustratius al respecte) es pot dir que Roma entra en la seva decadència anunciant d'aquesta manera la fi de la seva civilització.

Cal considerar també l'important paper jugat per Roma en el conjunt global de la història sagrada, en el sentit que va saber bastir un pont entre Occident i Orient, recollint en aquest sentit l'herència deixada per Alexandre Magne. Una divinitat romana, Janus, (veieu Módulo II, 70) al·ludia també a aquesta vinculació entre Occident i Orient, o sigui, a la complementació d'oposats. Dels dos rostres que Janus posseïa, un d'ells mirava a l'esquerra (Occident) i l'altre a la dreta (Orient), abastant amb la seva mirada els dos eixos extrems del món, com a projecció horitzontal de l'eix vertical únic.

Janus era també el déu que presidia les iniciacions artesanals, especialment les que tenien lloc entre els collegia fabrorum, o corporacions de constructors. Aquests van molt importants en el desenvolupament de la civilització romana, la qual, com ja vam indicar, va assumir gran part de la cultura grega, sobretot en el terreny de la filosofia i de les arts, i d'entre aquestes, particularment de la arquitectura. Precisament l'origen dels collegia fabrorum es remuntava a l'època del rei Numa, a qui una llegenda feia deixeble de Pitàgores malgrat l'anacronisme perquè en la seva tomba van aparèixer manuscrits de contingut pitagòric. De fet aquests collegia reben del pitagorisme les ciències sagrades del número i la geometria, que ells van plasmar en els temples, basíliques i edificacions de tot tipus, i que constitueixen el llegat d'una cosmogonia (basada en el simbolisme constructiu) que va romandre viva en la cultura occidental gràcies a que fou transmès als constructors medievals i renaixentistes, dels quals derivaria, juntament amb l'aportació decisiva de la Tradició Hermètica, la Maçoneria que ha arribat fins els nostres dies.

Quan l'any 332 a.C. Alexandre Magne arriba a Egipte en la seva expedició de conquesta vers l'Orient, funda en el delta del Nil, i després de visitar a l'oasi de Siwa l'oracle del déu Amon (assimilat a Zeus-Júpiter), la ciutat que porta el seu nom: Alexandria. Aquesta apareix com l'últim gran centre de la cultura clàssica, la qual cosa determinarà el seu destí com a ciutat-pont que farà possible la comunicació de l'antiga saviesa al nou període històric que s'obriria a Occident després de la desaparició definitiva de l'Imperi Romà. Per altra banda, el seu famós far ha quedat en la memòria com un símbol del que Alexandria va representar per al seu temps: un focus de llum intel·lectual que va irradiar la seva força civilitzadora envers tots els confins del món mediterrani. D'aquí ve que la seva influència es deixés sentir en aquells que, tot i que no vivien a Alexandria, sí que estaven vinculats a ella com a "far" de la seva època. Aquest és el cas de Sèneca, Ciceró, Virgili, Ovidi i Moderat de Cadis, entre tants d'altres.

Sens dubte, a l'esplendor cultural d'Alexandria hi va contribuir de manera decisiva la creació de la Biblioteca i el Museu (Museion: "Temple de les Muses"), el qual va atraure savis, filòsofs, mags i teürgs vinguts de tots els indrets ja des de la seva fundació en el segle III a.C., arribant-se a conformar en un moment donat l'escola matemàtica d'Alexandria, on el pensament científic i filosòfic de la tradició pitagòrica-platònica es va conjuminar amb l'antic saber egipci i caldeu. Allà, s'hi ensenyaven les arts lliberals i cosmogòniques com ara l'aritmètica, la geometria, la música i l'astronomia, d'on van sorgir obres tan importants com els Elements d'Euclides, les quals han donat el seu fonament a la geometria occidental. A aquesta escola hi van pertànyer igualment el físic Arquímedes, els astrònoms i geògrafs Apol·loni de Pèrgam (anomenat pels seus contemporanis el "gran geòmetra"), Erastòtenes, Aristarc de Samos, Hiparc de Rodes (descobridor per a Occident de la precessió dels equinoccis, importantíssima per al coneixement de les lleis cícliques), Claudi Tolomeu (a qui es deu l'Almagest o Composició Matemàtica), Demetri de Falera i Nicòmac de Gerasa, autor d'una Introducció a l'Aritmètica i d'un Manual de l'Harmonia (exposició de la teoria musical pitagòrica), que tanta influència exercirien sobre Boeci, i a través d'aquest en tota l'Edat Mitja i el Renaixement.

Alexandria brilla amb especial intensitat en els primers segles de la nostra era, ja que allà s'hi acabava de constituir la Tradició Hermètica gràcies a la síntesi dels ensenyaments del mític Thot-Hermes Trimegist amb el neoplatonisme, el qual sorgeix en el s. II amb Numeni d'Apamea (Síria) i és introduït a Alexandria gràcies a Ammoni Saccas en el segle III (concretament l'any 232). En aquesta constitució no hem d'oblidar la presència important d'elements procedents de les doctrines orientals i de les gnosis jueva i cristiana. Podem dir que a partir d'aquest moment l'hermetisme i el neoplatonisme conformaran les dues referències fonamentals de l'esoterisme occidental, i cap moviment o individualitat que hagi sustentat i transmès la Ciència sagrada al llarg dels últims dos mil anys ha estat aliena a les idees del déu Hermes, de Pitàgores i Plató, conciliades en el "gresol alexandrí". Entre els molts que van encarnar aquests idees hem de destacar Filó d'Alexandria en el segle I (que va fer una síntesi entre el judaisme i el neoplatonisme tot anticipant-se en això a molts cabalistes medievals) i Apoloni de Tiana (que va viatjar per Orient i la Índia, i va ser autor també d'una vida de Pitàgores); en el segle II, a Teó d'Esmirna, Màxim de Tir, Apuleu (que va escriure La Metamorfosi), al ja mencionat Numeni d'Apamea i a Plutarc de Queronea, autor de Isis i Osiris i Vides Paral·leles; i en el segle III tenim al també mencionat Ammoni Saccas, fundador de l'escola neoplatònica d'Alexandria.

A aquesta escola, també hi van pertànyer ni més ni menys que Plotí, Porfiri, Hèrmies i Jàmblic (qui en els seus Misteris d'Egipte afirma que va ser en els llibres hermètics on va descobrir l'alliberament de l'ànima de tots els llaços del destí), Edesi de Capadòcia i Plutarc d'Atenes. Ells, i molts d'altres, van estendre la doctrina per tot el món grecollatí: Roma, Sicília, Pèrgam, Sardes, per esmentar les ciutats més conegudes. A l'Acadèmia d'Atenes, i entre els segles IV i V, sobresurten les figures de Plutarc, de qui acabem de fer esment, de Sinesi i de Procle, iniciat en els misteris teúrgics per Asclepigènia, filla de Plutarc. Procle és autor d'una ingent obra entre la que destaca els seus Comentaris als llibres de Plató i la Teologia Platònica, al prefaci de la qual diu que aquest tractat és "un elogi no només de Plató, sinó també d'aquells que l'han succeït en la tradició filosòfica". Procle apareix així com aquell que dóna testimoni d'aquesta tradició, realitzant una síntesi del pensament de tots els que van ser els seus transmissors al llarg del temps i que tant van influir en els primers representants de l'esoterisme cristià, com ara Climent d'Alexandria, Orígens, Lactanci, Dionís Areopagita i Màxim el Confessor, tots ells impregnats de les idees platòniques i hermètiques.

Però és important subratllar que l'escola d'Alexandria, i les que es van crear sota la seva influència, seran preses com a model de les que van sorgir a Bizanci, l'Edat Mitjana (Toledo, Chartres i Oxford especialment) i el Renaixement, començant per l'Acadèmia Platònica de Florència, on sota la direcció de Marsilio Ficino es va traduir del grec al llatí tot el Corpus Hermeticum, a Plató, Procle, Jàmblic i a pràcticament tots els filòsofs alexandrins, fet fonamental per a què la "cadena àuria" continués viva en la cultura d'Occident, tot perllongant-se fins els nostres dies.

Com hem dit al capítol anterior, va ser a la ciutat egípcia d'Alexandria on la Tradició Hermètica va acabar de constituir-se en un cos de doctrines. I no és casual, sinó degut a raons històriques-geogràfiques i simbòliques, que fos a Egipte, i no pas en cap altre indret, on aquesta tradició començaria a irradiar la seva influència a tot Occident. Com assenyala Plutarc al seu Isis i Osiris, en temps dels faraons aquest país rebia també el nom de Kemi, que significa "terra negra" com ja sabem, d'on prové –amb l'afegit de l'article àrab al– la paraula Alquímia, la ciència hermètica que conté els sagrats misteris dels sacerdots egipcis, els quals en realitat conformaven una entitat intel·lectual, l'autoritat espiritual dels quals emanava directament del déu Thot, el missatger del Coneixement, deïtat essencialment civilitzadora (dóna als homes l'escriptura juntament amb les ciències i les arts de la Cosmogonia), que entre els grecs va prendre el nom d'Hermes i el de Mercuri entre els romans. Així mateix, existeix una altra dada tradicional d'origen àrab que ve a confirmar el que diem; es tracta de l'expressió "La Tomba d'Hermes", que és com es designava antigament a la més gran de les piràmides d'Egipte, expressió que també es pot estendre a les dues restants que estan al seu costat. En aquest sentit, aquesta mateixa font tradicional assegura que en aquesta piràmide s'hi inclou la Ciència Sagrada transmesa per Hermes (identificat amb el profeta Idris o Henoch) des dels temps antediluvians, en clara al·lusió a la civilització Atlant, tot remuntant-se a través d'aquesta fins la pròpia Tradició Primordial. S'afirma també que la referida piràmide guarda aquesta Ciència no en forma de documents o inscripcions jeroglífiques, sinó "fixada" en la seva pròpia estructura exterior i interior, ja que en veritat es tracta d'un autèntic model simbòlic del Cosmos, al qual reflecteix en totes les seves proporcions i mesures. Per tant, és al coneixement del que aquest model expressa allò a què en realitat fa al·lusió "La Tomba d'Hermes", expressió que també suggereix el caràcter secret i velat que aquest coneixement va prendre a partir d'un moment donat en l'esdevenir de la història humana.

Per tot això, no ha de resultar estrany que aquest ressorgiment de l'Art i la Ciència d'Hermes esdevingut en els primers segles de la nostra era es donés precisament a Alexandria, és a dir en terra d'Egipte, al qual va contribuir notablement la influència grega, sobretot a través de la filosofia platònica i pitagòrica, en gran part hereva dels misteris òrfics. A tot això caldria afegir-hi l'aportació rebuda d'altres corrents tradicionals, com ara el judaisme, el cristianisme acabat de néixer, el gnosticisme no dualista i la cosmologia astral dels sacerdots caldeus, que van arribar a Alexandria, juntament amb d'altres savis orientals (sobretot hindús i budistes), a través de les grans rutes traçades uns segles abans per Alexandre Magne. Però la Tradició Hermètica, sota la forma que va adoptar a partit de llavors i tal i com ha arribat fins els nostres dies, és fonamentalment d'origen grec-egipci, la qual cosa li permetria propagar-se amb rapidesa per tots els països on estava implantada des de l'antiguitat la cultura grega, o millor grec-llatina: pràcticament per tota la conca mediterrània, l'Àsia Menor i el Pròxim Orient. D'aquí venen les constants referències a Hermes i a la doctrina hermètica entre els filòsofs, mags, teürgs dels més diversos països i regions, la qual cosa va donar lloc a una comunitat de pensament, lligada amb la "cadena àuria" immemorial, que sota l'influx espiritual-intel·lectual del Missatger dels déus nodrirà i estarà present a totes les corrents esotèriques i sapiencials forjadores de la identitat cultural d'Occident.

Tot aquest cúmul de saviesa i coneixement, els mestres hermètics alexandrins el van abocar a través d'una sèrie de llibres que han arribat fins a nosaltres sota el nom dels Hermètica, entre els quals s'hi compta el Corpus Hermeticum, integrat al seu torn per escrits que, com el Poimandrés, l'Asclepi i la Koré Kosmou, la qual pertany als Extractes d'Estobeu, descriuen el conjunt de la Revelació d'Hermes, la fi última de la qual és aconseguir que amb l'aprenentatge i coneixement de la Cosmogonia, de la gènesi del món i de l'ànima humana, és a dir del Pla Intermediari, l'adepte vagi despertant en si mateix el Nous (l'Esperit universal), i amb això la possibilitat de contemplar la realitat del que està més enllà del cosmos, l'U i Sol, en el qual resideix el veritable bé. Dins dels Hermètica hem de considerar igualment els Oracles Caldeus, de Julià el Teürg, i per suposat tots aquells llibres i tractats de caràcter astrològic, alquímic i màgic que parlen de les correspondències i analogies entre l'home, els diferents regnes de la natura (mineral, vegetal i animal) i el món celest: els planetes, el zodíac i les constel·lacions estel·lars, configurant tot això una visió del cosmos considerat com un tot on les parts que l'integren responen a estímuls semblants, manifestant d'aquesta manera la Unitat que els lliga entre si i de la qual procedeixen, ja que com diuen els textos "el coneixement (la gnosis) és la culminació de la ciència".

Parlem, per exemple, del Llibre d'Hermes Trismegist, El Trànsit de Salomó, El Llibre Sagrat d'Hermes a Asclepi, El Llibre de les virtuts de les herbes, les Kyranides, etc. Cal destacar també la Hieroglyphica, l'autor de la qual, Horapol·lo (nom integrat per Horus i Apol·lo, les dues divinitats solars d'Egipte i Grècia) ens parla ja de la serp o drac Uroboros, ideograma alquímic que va ser considerat posteriorment pels hermetistes medievals i renaixentistes com un dels símbols de la Gran Obra. Deixar constància també de la figura de Bolos de Mendes, que va viure en el segle II a. C. i és autor del Llibre de les Simpaties i de Física i Mística, on es descriuen les correspondències entre la ciència de la natura i la ciència divina. I per descomptat no hem d'oblidar l'alquimista Zòsim de Panòpolis i de dues de les seves principals obres: Compte Final i Qüestions Alquímiques, en les que va deixar escrit que "la raça dels filòsofs està per damunt de la fatalitat", evocant al mateix temps al "tres vegades gran Plató i al infinitament gran Hermes".

L'univers ha estat creat per una vibració sonora primordial emesa en el principi, és a dir ara mateix (doncs la revelació és coetània amb el temps), per la Paraula, Verb o Logos spermatikós, que és també el Mitjancer a través del qual l'Ésser Suprem, el Pare, concep el model del món. Aquest Mitjancer o Intermediari entre la Unitat primigènia i el món hílic (material) rep el nom de Nous Demiurg o Esperit de la Construcció Universal. Al seu torn el Nous Demiurg governa sobre les divinitats astrals que regeixen cadascuna de les esferes planetàries, les quals organitzen, juntament amb les divinitats zodiacals, la Roda del Destí, on es projecta l'existència dels éssers i les coses. Aquest és el pla en el qual actua directament l'Anima Mundi, o segon 'Demiurg' (l'Adam Protoplastos), que conjuminant les energies contràries i duals ja implícites en aquestes divinitats, genera el fluir perenne i harmoniós dels cicles i ritmes còsmics. Finalment, aquestes energies celests descendeixen al pla hílic o Corpus Mundi, al qual insuflen vida i ordre a partir de les qualitats respectives dels quatre elements en les seves variades combinacions. La natura esdevé aleshores un recipient on es reflecteixen els diversos nivells de l'existència universal. I és pels signes reveladors que s'hi expressen (com si es tractés d'un oracle) que l'home es pot remuntar cap al seu origen, ascendint pels graons de l'Escala filosòfica, ja que conserva al seu interior la llavor de l'ànima immortal. Però aquest ascens es fa efectiu mitjançant la ciència teúrgica, que posa l'home en comunicació amb els déus i les entitats angèliques, les quals mitjançant el ritu i la invocació, transmeten la seva intel·ligència i saviesa al cor de l'adepte.

Tenim així, molt resumit, el contingut cosmogònic del Corpus Hermeticum, que l'estudiant del nostre manual ja coneix per les estretes vinculacions que té amb l'Arbre de la Vida cabalístic.