A l'igual que la Càbala cristiana, l'alquímia també va participar en el desenvolupament i difusió de l'Hermetisme renaixentista. Com és natural, ambdues disciplines eren i són inseparables, i de fet la Gran Obra alquímica facilitava, als cabalistes cristians, el coneixement de la natura concebuda com una entitat màgica, mitjançant la qual es restablia la realitat dels contactes amb el pla ontològic i metafísic. És a dir, l'alquímia representava, en certa manera, el mètode 'pràctic' per aconseguir la imprescindible transmutació interior que possibilita l'ascens pels graus de la scala philosophorum.

Tal vegada, qui va exposar més nítidament les vinculacions entre la Càbala cristiana, l'Alquímia i la Màgia natural, va se Corneli Agrippa (1485-1535), sobretot en el seu famós tractat Filosofia Oculta. Aquesta obra es divideix en tres parts, i cadascuna d'elles es correspon amb els tres móns; l'Elemental, el Celest i l'Intel·lectual, segons definició donada pel propi Agrippa. Tenint sempre presents les permanents relacions i la unitat entre els tres plans cosmogònics, en la primera part del seu llibre –titulada "La Màgia Natural"– Agrippa detalla curosament les virtuts i propietats dels éssers i les coses que habiten a l'esfera sublunar, o Corpus Mundi. Es donen tota classe d'indicacions i regles per a interpretar adequadament, "com ensenyen els Mags i Filòsofs", els regnes tel·lúrics mineral, vegetal i animal a la llum dels seus prototips celestes. A la segona part –"La Màgia Celest"– es descriu l'Anima Mundi o Anima Vitae, governada per les potències de les estrelles, els planetes i el zodíac. Aquesta part està gairebé tota ella consagrada al número i la geometria, ja que, per a Agrippa com per a Giorgi, la geografia subtil de la meravellosa "màquina celest" està regida i animada per les Idees que manifesten els números i les formes geomètriques. S'evidencia, així, la influència platònica i pitagòrica. I, per últim, Agrippa dedica el tercer llibre a "La Màgia Cerimonial", que és precisament la màgia invocatòria dels àngels i noms divins, els quals conformen el Spiritus Mundi donador de la paraula fecundant i lluminosa que vivifica amb el seu influx sobrenatural el cosmos sencer. Es recull aquí l'essencial de la Càbala cristiana, ja que a més d'oferir una interpretació exhaustiva de les emanacions sefiròtiques, es fan constants referències al nom de Jesús. "que té tota la virtut del nom de quatre lletres, expandeix el seu poder i virtut, ja que aquest pare Tetragramma li va donar poder sobre totes les coses". Igualment s'al·ludeix extensament als quatre 'furors' divins que el mag invoca en les seves operacions teúrgiques: el que prové de les Muses, el de Dionís, el d'Apol·lo i el de Venus. I com advertint les dificultats i paradoxes que presenta la via hermètica per a tot aquell que s'hi endinsa, Agrippa conclou amb aquestes paraules extretes del text bíblic: "Quan cerquis el Senyor el teu Déu, el trobaràs si el cerques de tot cor i en tota la tribulació de la teva ànima". Infatigable viatger, Agrippa porta el missatge per la seva Alemanya natal, Itàlia, França, Anglaterra... En tots aquests països ensenya, forma deixebles, crea escoles, entrant en contacte amb els nuclis hermètics i cabalistes més importants. És també perseguit i titllat d'entabanador i fetiller pels sempiterns enemics de la doctrina, contra els quals es defensa argumentant que el mag "no és sinònim de xerraire, de supersticiós o de demoníac, sinó que equival a savi, sacerdot o profeta"; tan elevada era la concepció que tenia del seu ministeri i funció.

Entre els que van ser influïts pel seu pensament, mereix ser destacat el gravador i pintor Albert Durero, dues obres del qual, "Malenconia I" i "Sant Jeroni en el seu estudi", constitueixen autèntics tractats hermètic-alquímics. Assenyalem que Durero va ser a més a més mestre d'una agrupació esotèrica de tipus artesanal, a l'igual que el seu contemporani Leonardo Da Vinci, la qual cosa era bastant freqüent en una època que, com estem veient, i malgrat les seves contradiccions i complexitat, va reivindicar amb força els valors perennes de l'esperit tradicional d'Occident. Per altra banda, molts alquimistes del segle XVI van deixar constància de la cosmovisió hermètica en pintures i gravats de gran riquesa simbòlica i iconogràfica, tot continuant així una forma d'expressió que es remuntava a l'època alexandrina, i sobretot medieval. Diguem que la utilització de les arts plàstiques i visuals com a mitjans per a transmetre la Gran Obra encara perduraria entre els adeptes dels segles XVII i XVIII, a alguns dels quals ens referirem en posteriors apartats.

Continuant amb els mestres alquimistes del XVI, cal esmentar també el gran Paracels (1493-1541). Com a alquimista, la seva experiència mèdica es va centrar en l'estudi i observació de la natura, i més exactament en la forma en què aquesta ordeix les seves operacions ocultes i invisibles, doncs en definitiva és l'esperit, i mitjançant aquest l'ànima del món i de l'home, l'únic que pot sanar els cossos malalts. Prenent com a principi el postulat hermètic que "la màgia és natural perquè la naturalesa és màgica", la medicina de Paracels es fonamenta en les correspondències i analogies entre el macrocosmos i el microcosmos, els quals conformen un sol organisme "on les coses s'harmonitzen i simpatitzen recíprocament". Ambdós "no són més que una constel·lació, una influència, un buf, una harmonia, un temps, un metall, un fruit". Aquest íntim lligam entre l'invisible i el visible, que contribueix a edificar l'arquitectura del cosmos i la vida, Paracels el resumeix de la següent manera: "Els astres no influeixen directament sobre els cossos, sinó sobre la força vital. Per això, els òrgans no són en ells mateixos més que representacions (símbols) corporals d'energies invisibles que actuen en tot l'organisme. En realitat, el veritable fetge és una força que circula en totes les parts del cos, però que té la seva seu en un òrgan que anomenem així". La malaltia apareix en el moment en què es produeix una dissociació al si d'aquesta unitat macro i microcòsmica, ja que cada òrgan o part del cos està en correspondència amb un planeta o signe zodiacal, els quals al seu torn influeixen en determinats minerals, metalls, plantes i animals. D'aquí ve que, si resulta d'una mancança, un òrgan malalt es compensi administrant –o anul·lant la influència si pel contrari es tracta d'un excés– el corresponent producte material amb el qual aquest òrgan simpatitzi. Això no obstant, segons Paracels, la malaltia no és únicament excés o mancança de quelcom (en serien només l'efecte) sinó que també es tracta d'un 'ésser' o d'una entitat del pla anímic intermediari, vinculada, a l'igual que la vellesa, al poder dissolvent i corrosiu del temps, per la qual cosa la medicina alquímica i tradicional persegueix "extreure la 'quinta essència' de les coses, descobrir els seus arcans, preparant els elixirs capaços de tornar a l'home la salut perduda", i el que és més important, reintegrar-lo a l'estat primordial. La malaltia seria, dons, no un mal en ella mateixa, sinó més aviat un suport com un altre qualsevol per a "remuntar-se vers el pla diví", tot conciliant els oposats que sorgeixen de la seva acció.

Quan Jacob fugia dels seu germà Esaú, en detenir-se per passar la nit, va prendre una pedra que va posar de capçalera:

"I va tenir un somni; va somniar amb una escala apuntalada a terra i que la punta tocava el cel. Àngels de Déu hi pujaven i baixaven. I va veure que Jahvé estava sobre ella..." (Gènesi XXVIII, 12-13).

Per l'escala pugen i baixen simbòlicament les energies de la creació, ja que aquesta és com un pont vertical que comunica la terra amb el cel, allò material amb allò espiritual. Per ella, les energies subtils i invisibles davallen cap als homes, els quals tenen la possibilitat al seu torn de pujar pels seus graons cap a la pàtria celest.

En el procés iniciàtic, aquest símbol juga el doble paper tant en el procés de 'baixada' com en el de 'pujada'. El descens als inferns o visita a l'interior de la terra que ha de produir-se en la primera etapa de la iniciació és representat a vegades com una escala que condueix al subsòl; per altra banda, els déus, enviats o energies celestes que visiten la terra baixen per una escala misteriosa. Però en general, el seu significat és més aviat ascendent, representant l'elevació esglaonada de la consciència en el camí del coneixement.

Hi ha una similitud i complementarietat entre el simbolisme de la escala i el de la porta, ja que ambdues indiquen un 'passatge' a d'altres estats, i la primera, en molts casos, precedeix la segona. Tal és el cas del simbolisme del temple cristià: primer es veuen les grades entre l'atri i la porta exterior; després hi són novament abans de l'arribada a l'altar; i finalment, la més important és l'escala invisible que comunica l'altar amb la cúpula, al centre de la qual es troba la porta estreta a què ja ens hem referit. Per altra banda, també es veu sovint a l'art cristià la relació de l'escala amb l'arbre i d'ambdós amb la creu, tots ells símbols axials la funció dels quals consisteix a enllaçar el que és a dalt i el que és a baix. La veritable escala està plantada al centre del món, i com sabem, qualsevol espai sagrat pot representar aquest centre. Això no obstant, totes les idees de centre ens han de conduir a la nostra pròpia interioritat, que és des d'on ha de sortir l'escala que ens permetrà accedir –quan arribem al seu cim– al món dels déus.

També es relaciona aquest símbol amb el de l'espiral –la qual cosa és notable a l'escala de 'cargol'–, ja que ambdós es refereixen a les jerarquies de l'existència, els nivells del Coneixement i els graus de lectura de la realitat. Cadascun dels esglaons representa un diferent 'cel', un estat de l'ésser, i el fet d'escalar-los indica l'ascensió gradual de l'ànima que cerca la fusió amb l'esperit únic.

En el simbolisme constructiu, l'escala és un instrument de treball per un costat, i per l'altre forma part integral de la mateixa construcció (grades). La pròpia estructura de la piràmide, per exemple, ens parla de l'esglaonat ascens cap al centre de l'ésser; i és interessant també la relació d'aquesta amb la muntanya, que en determinats casos s'escala ritualment i l'ascens de la qual té el mateix significat.

El número de graons o grades de l'escala és important i varia segons el que està simbolitzant. Les més comunes són les de tres i set esglaons, tot i que sovint també se'n troben en nombre de nou, deu, dotze, trenta i trenta-tres, etc. La de tres grades es relaciona en general amb els tres graus (d'aprenent, company i mestre) de la iniciació. La de set també té aquest sentit, quan –com en el cas dels simbolisme dels set chakras– els graus són en aquest nombre. Aquesta última és clarament visible a l'escala musical, la qual, al seu torn, es troba lligada amb la dels planetes, els metalls, els colors –l'arc de Sant Martí és representat a vegades com una escala– i els set dies de la setmana, símbols tots ells que ens parlen de l'ascens progressiu pels set 'cels' planetaris –que les set arts lliberals i les pròpies sefiroth exemplifiquen– que hem de visitar en els nostres recorreguts iniciàtics, la realització dels quals sempre suposarà una expansió gradual de la consciència.

En el cos humà, el simbolisme natural que més clarament es relaciona amb l'escala és el de les trenta-tres vèrtebres que composen la columna vertebral, eix axial que li dóna el punt d'equilibri, tot i que també la divisió simple del cos en cap, tronc i extremitats té un sentit esglaonat i jeràrquic.

En efecte, el símbol de l'escala ens ensenya que la creació és jerarquitzada, que aquestes jerarquies són en veritat internes, i que hem de conèixer-les, tot escalant-les dins de nosaltres mateixos, per a despertar i conèixer les nostres veritables possibilitats espirituals.

La paraula escala té una relació també amb la idea de 'proporció', i en aquest sentit es pot veure l'ésser humà com creat 'a escala' de l'univers. En efecte, l'home té límits ja que els seus sentits únicament li permeten percebre una determinada escala de la realitat (no veuen els nostres ulls els colors infrarojos ni els ultravioleta, ni percebem a simple vista els planetes més allunyats de Saturn, ni escolten les nostres oïdes les escales musicals més baixes i més altes). Això no obstant, primer el reconeixement d'aquests límits, i després l'ascens esglaonat pels graus de l'ésser, ens permetran arribar a l'il·limitat, on la idea de jerarquia perd realitat i només regna la igualtat pura de l'essència.

A finals del segle XV i en el XVI, els europeus van 'descobrir' Amèrica. Tanmateix, la Tradició Precolombina existia des de sempre i era coneguda aquesta existència per l'antiguitat segons testimoni de Plató, el qual, parlant de l'Atlàntida, continent-illa desaparegut per una catàstrofe, ens diu que les seves colònies es troben escampades per occident en petites illes, arxipèlags i terra ferma. Així mateix, unes altres colònies d'aquest continent es trobaven a l'Àfrica i Europa i en són hereves ni més ni menys que Egipte (i pel seu intermedi, Grècia i tot Occident), Caldea (d'ingerència fonamental en els pobles d'orient mitjà i mediterranis) i els celtes (de particular influència a Espanya, Irlanda, Anglaterra i França).

Això no obstant, el fet de creuar les columnes d'Hèrcules i penetrar l'oceà Atlàntic va ser tabú durant segles (l'arrel Atl, es troba avui encara molt difosa entre els pobles Nahuatl) la qual cosa, per imperatius cíclics i històrics, va ser duta a terme finalment per Espanya, seguida de Portugal i posteriorment d'Anglaterra, França, Holanda, etc. Va ser així com es va 'descobrir' Amèrica, i a partir d'aquest moment ella es va convertir en l'objectiu econòmic de tota Europa, enlluernada exclusivament per l'or i les riqueses d'aquestes terres, fins a tal punt que no van saber prestar cap atenció a la cultura d'aquest immens continent, a la seva tradició i els seus homes, els quals van ser exterminats físicament i se'n van menysprear els ritus, mites, símbols, usos i costums, expressions vives de la seva concepció cosmogònica i teogònica. Aquesta última situació s'ha perllongat fins els nostres dies, i només una minoria d'estudiosos (en particular des de mitjans del segle XIX i en el transcurs del XX) s'ha dedicat a rescatar els valors tradicionals precolombins, els quals es troben en nombre indefinit i onsevulga en els cents de pobles (i llengües) diferents que estan escampats des d'Alaska fins a la Terra del Foc. Tanmateix, totes aquestes nacions, que incloïen tant pobles nòmades o seminòmades com mitjans o grans civilitzacions, tenen un obvi origen comú malgrat les seves diferències culturals, moltes d'elles sorgides com adaptacions geogràfiques i històriques diverses, i fins i tot per possibles contactes amb d'altres societats.

L'estudi de la Tradició Precolombina és importantíssim tant per a aquells que per una o altra raó han tingut contacte amb Amèrica, com per als investigadors de les tradicions, religions i filosofies comparades. Particularment, dels símbols, ritus i mites, ja que es podrà comprovar amb sorpresa com aquesta cosmogonia i teogonia s'identifiquen amb les mediterrànies (a tal punt que els sacerdots cronistes de la conquesta no deixen de destacar les estretes relacions amb el judaisme i el cristianisme) i encara amb les de la Índia i Xina, per donar només un parell d'exemples, demostrant-se la identitat essencial de totes les tradicions, vives o mortes, com és aquest últim el cas de la Precolombina, els símbols de la qual esperen ser vivificats per a transformar-se en energies actuants en el trasbalsat i crepuscular món modern. Cal, malgrat això, que el lector actuï amb molta prudència i no es deixi temptar per falsos indicis o entusiastes aspiracions. Tal vegada, podria prendre la reconstrucció d'aquest immens trencaclosques que plantegen les antigues cultures indígenes, o d'altres igualment poc conegudes, com auxiliars en la pròpia Iniciació, sobretot si es pogués comprendre la simbòlica d'aquesta Tradició com a arquetípica, i per tant capaç de manifestar-se i actuar a la nostra psiquis, a la nostra pròpia vida. Acabem amb un fragment del Peri Agamaton de Porfiri, apropiat per a la idea de la vivificació d'una tradició pràcticament morta.

"Desvelo nocions d'una saviesa teològica; és Déu i les potències de Déu allò que els homes han revelat mitjançant aquestes nocions. Ho han fet a través d'imatges apropiades als sentits, imprimint les coses invisibles en les obres visibles, per a aquells que han après a desxifrar en les representacions allò que està gravat referent als déus, de la mateixa manera que es faria en els llibres. A més, res hi ha d'estrany en que els més desprovistos d'instrucció prenguin les estàtues per blocs de pedra o de fusta, exactament com aquells que no saben llegir no veuen a les esteles, les taules o els llibres més que pedres, fustes o papir enquadernat".

Cap a mitjans del segle XVI es va produir un cert declinar del moviment hermètic que amb tanta força va emergir cent anys abans a Itàlia. En aquest fet, hi van tenir molt a veure les accions portades a terme per la Contrarreforma, la qual, en el seu pretès afany per conservar i defensar allò que ella entenia com la 'puresa' de la religió catòlica, perseguia totes aquelles idees que no corresponien als seus limitats criteris. Només a les nacions on els respectius estats van abraçar la Reforma persistia la tolerància religiosa, com és el cas d'Alemanya, Bohèmia i Anglaterra. Però les particulars circumstàncies geogràfiques d'aquest últim país van fer possible que s'hi donés, més que en cap d'altre, un nou ressorgiment tradicional, propiciant allò que amb raó s'ha anomenat el Renaixement isabelí, en el qual també hi va participar l'hermetista i neoplatònic italià Giordano Bruno, gran impulsor de l'Art de la Memòria, el qual es basa en el poder mnemotècnic dels símbols visuals i va ser àmpliament utilitzat durant el Renaixement. Bruno va residir durant uns quants anys a Anglaterra, i a ell es deuen obres tan importants com De umbris idearum, De la causa, principi i u, Dels heroics furors, De innumerabilibus, immenso et infigurabili, De l'infinit, l'univers i els móns, Expulsió de la bèstia triomfant, El sopar de les cendres, etc. En efecte, sota el regnat d'Isabel I, que va del 1558 al 1603, l'antiga Albió va conèixer la seva major època d'esplendor en el terreny cultural, període en el qual certament van exercir una notable influència les concepcions hermètiques. Així mateix, cal considerar que a l'Anglaterra d'aquella època sobrevivien alguns corrents del cristianisme templari i cavalleresc que seguien mantenint viu l'antic ideal medieval de l'Imperi cristià, encarnat allà en la figura mítica del rei Artur i els seus dotze cavallers de la "Taula Rodona", la llegenda de la qual està basada també en les antigues tradicions celtes. Així, les favorables condicions que aleshores vivia Anglaterra i la seva decidida oposició al poder gairebé exclusivament temporal en què havia caigut l'Església Catòlica, van ser factors decisius per a què aquesta idea de la monarquia imperial renaixés amb força. El suport doctrinal en el qual es va recolzar aquesta monarquia no fou un altre que l'Hermetisme i la Càbala cristiana.

Per altra banda, i des del punt de vista en el que ens situem aquí, poc importa que la tan esperada reforma universal no arribés a acomplir-se totalment, tal i com ho desitjaven els seus promotors. Lluny d'haver estat endebades, aquest intent va generar tota una plèiade d'escriptors, poetes, artistes i científics profundament interessats en la Ciència Sagrada. N'hi ha prou recordant Shakespeare, les obres teatrals del qual traslluïen una visió del món fundada en la cosmogonia hermètica i cabalista cristiana, especialment a La Tempestat i d'altres. Sense oblidar tampoc Edmund Spenser i el seu poema èpic La Reina Fada, intensament saturat de neoplatonisme hermètic i clarament al·lusiu a la funció reformadora de la monarquia Tudor. Però el personatge clau del Renaixement isabelí és, sens dubte, John Dee, fins a tal punt que resulta impossible comprendre l'esmentat període de la història esotèrica d'Occident sense tenir en compte aquest savi anglès, del qual es diu que posseïa una enorme biblioteca que abraçava totes les branques del saber hermètic. Anomenat matemàtic, Dee va desenvolupar la seva concepció del cosmos tot basant-se per complet en les proporcions harmòniques dels números i la geometria, en total acord amb allò exposat per Reuchlin, Giorgi, Agrippa i fins i tot Durero, del qual Dee va extreure la seva teoria sobre aquestes proporcions en el cos humà. Allò essencial del seu pensament ho va plasmar en la que apareix com la seva obra fonamental, la Monas Hieroglyphica, és a dir, la figura, gravat o símbol sagrat (jeroglífic) representatiu de la Mònada o Suprema Unitat. Bàsicament, la Monas Hieroglyphica explica com l'Ésser es desplega, i és immanent, en els tres móns, els quals al seu torn, i presos en el seu conjunt, conformen una imatge "matemàtica, màgica, cabalística i anagògica", per la qual cosa és possible remuntar-se cap a la contemplació de la Unitat mateixa, de la seva transcendència. En efecte, és mitjançant la matemàtica pitagòrica, la màgia, la càbala i la anagogia (recerca i interpretació del sentit metafísic inclòs en les Sagrades Escriptures) com el misteri fecund de l'existència es revela en tota la seva plenitud i majestat. Per a Dee, en el món elemental, les lleis divines s'expressen a través de la ciència matemàtica entesa com a tecnologia aplicada; en l'intermediari, aquestes lleis regulen els cicles astrològics i astrals; i en l'espiritual, es manifesten com energies angèliques. Dee tampoc va ser aliè a l'Alquímia, especialment a la llegada per Agrippa, la qual, com sabem, està unida a la Càbala cristiana. En Dee, Alquímia i Càbala esdevenen un sistema màgic-teúrgic, el principal objectiu del qual consisteix en la comunicació directa amb els àngels, mitjançant el poder de la invocació i l'oració.

En aquest sentit. Dee desenvolupa una Càbala de tipus 'pràctic' que és en realitat una forma cristianitzada de la màgia angèlica fonamentada en el coneixement dels noms divins i en els principis de la cosmologia hermètica i la metafísica; per tant, no té res a veure amb la 'càbala pràctica' ni tampoc amb la 'màgia cerimonial' en ús entre els ocultistes dels segles XIX i XX, nascuda d'una grollera confusió entre allò psíquic i allò espiritual. Dins del període isabelí, Dee va arribar a ser un dels principals inspiradors del moviment polític-hermètic que hauria de conduir al nou ordre imperial, al capdavant del qual estaria la pròpia reina Isabel I. S'han de veure en aquesta perspectiva la sèrie de viatges que Dee porta a terme per diverses corts del centre d'Europa, on, al mateix temps que difon el missatge de la monarquia cristiana, realitza fecunds contactes amb els nuclis hermètic-cabalistes allà existents. Per exemple, resideix algun temps a la cort de l'emperador Rodolf II de Bohèmia, que es va envoltar sempre de savis cabalistes i hermètics, i al servei del qual precisament va estar el metge alquimista Michael Maier. Significativament, durant els anys en què Dee va romandre en el continent (de 1583 a 1590) s'estava gestant el moviment hermètic rosacreu que tan destacada importància tindria en la primera meitat del segle XVII.

Com bé s'ha dit, existeix una gran diferència entre la 'docta ignorància' anomenada així per Nicolau de Cusa volent explicar aquells estats que tan bé descriu la 'teologia negativa', i una altra, per cert, la simple ignorància general, la qual, pel fet de ser-ho es presta a la complicitat amb l'èxit, o a la hipòcrita benedicció oficial, o a allò que exigeix la moda i el mercat. Ambdues estan invertides, en els extrems de la polaritat, i els éssers que encarnen aquestes realitats son oposats: els primers experimenten el no saber; els segons, els 'doctors' ignorants, no saben del saber i per tant creuen que els demés tampoc saben, i això els fa capaços de fingir saber.