A aquestes alçades del nostre Programa es fa gairebé imprescindible publicar el text del més important document Hermètic. Es tracta de la Taula d'Esmaragda, llegat del mític i arquetípic Hermes Trismegist directament vinculat amb la Tradició Egípcia:

La Kundalinî és una energia que ascendeix de la terra cap al cel, extrems per als quals l'home ubicat en el centre o eix del món és un indret de trobada i fusió, energia que l'iniciat ha de conduir conjugant els oposats per obtenir a través d'aquest ascens esglaonat la Unió (Ioga) amb l'Origen immanifestat de l'univers gràcies al coneixement lent, per graus –o estats de l'ésser– del Tot universal.

Aquesta operació és la tasca de la unió dels complementaris i la solució de les oposicions, la qual es realitza gràcies a la comprensió dels principis i la aprehensió i contemplació de la realitat mitjançant els símbols o vehicles revelats, capaços de despertar en nosaltres les diferents lectures del Misteri que conforma aquesta: d'allò que és manifestat a allò que és immanifestat segons ensenya la Taula d'Esmaragda hermètica: "Separa la Terra del Foc, i el subtil del groller, suaument i amb tota cura. Ascendeix de la Terra al Cel, davalla de nou a la Terra, i uneix els poders de les coses de dalt i de les de baix."

Tant la Tradició extrem-oriental (incloent-hi la seva aplicació en el Tai-xi) com la Maçoneria, són unànimes a través del seu simbolisme constructiu: d'una plomada immòbil que penja des d'un punt immanifestat, davalla un eix que travessa el centre de tots els moviments, corporals, anímics i intel·lectuals; equilibri i jerarquia als quals l'ésser s'adequa mitjançant el ritu que condueix a allò que la tradició anomena l'"endogènia de l'Immortal", el ple desenvolupament de la qual serà idèntic a la coronació de l'Obra o obtenció de la Pedra Filosofal.

Gràcies al mateix eix es conjumina la força de la gravetat que assenyala allò més baix amb la via d'ascens que s'orienta cap allò més alt: el cim del Cel o Pol celest (d'aquí ve que la forma del Tai-xi, la successió harmònica dels seus moviments segons diferents escoles, reprodueixi sintèticament, entre d'altres, els gestos de determinats animals presos com a símbol dels moviments anímics).

Es tracta, en tot això, de la forma còsmica; els tres móns –o quatre si es divideix el pla intermedi, el de l'ànima, en superior i inferior– units per un eix invisible (el centre està virtualment present però pertany tal com és en si mateix a un altre nivell diferent de les seves manifestacions) que, partint del seu Origen, dóna lloc a totes les coses mitjançant la polarització de dos principis immanifestats; el Cel i la Terra, i que constitueix al mateix temps el camí de retorn. "El Tao de l'Home segueix el Tao de la Terra, el Tao de la Terra segueix el Tao del Cel, i el Tao del Cel segueix el Tao de Taos".

Per al Tantra, la Shakti de Brahma, la seva potència creadora i transformadora, es troba simbòlicament, en estat passiu i potencial, a l'interior de l'home, a la base de la seva columna vertebral (anomenada Mêru-danda: l'"eix o ceptre de la muntanya Meru" en la seva correspondència microcòsmica) o eix central del seu cos, i se la descriu com una serp cargolada sobre ella mateixa, l'ascens i desplegament de la qual (Kundalinî-ioga) per l'interior d'aquella (al llarg del sushumnâ, el raig solar anàleg, a l'interior de l'ésser humà, al sutrâtmâ o "fil d'Âtmâ" que uneix el "collaret" dels móns) va despertant, vivificant i expandint els diferents chakras ("rodes") que es troben a diferent nivell de la medul·la espinal, fins arribar mitjançant l'encèfal a l'extrem superior de la volta cranial i obrir-se per sobre d'ella en el chakras Sahasrâra (el "Lotus dels Mil pètals"); obertura gradual i successiva que equival iniciàticament a la presa de consciència efectiva dels estats superiors. Al voltant del sushumnâ es troben els altres dos nâdîs ("canals") subtils principals, idâ (femení, lunar, descendent) i pingalâ (masculí, solar, ascendent), els quals s'entrecreuen en forma helicoïdal sis vegades al voltant del primer, just al nivell dels chakras corresponents, i la figura global del qual evoca immediatament la del caduceu hermètic. Aquests punts es relacionen fisiològicament, de baix a dalt, amb les regions del còccix, sacra, lumbar, dorsal-cordial, cervical, encefàlica-pineal, i l'últim, amb la coroneta i el que es troba per damunt d'ella. De fet la veritable ubicació d'aquests centres és subtil i extracorporal, la qual cosa no impedeix la possibilitat d'una correspondència i interacció mútues i precises entre un i altre ordres, tal i com s'esdevé entre els planetes i els metalls que els corresponen, com hem vist. Així mateix, se'ls representa simbòlicament per a la meditació mitjançant formes geomètriques (iantres) que al seu torn contenen mantres, tot això a l'interior d'uns lotus els pètals dels quals són lletres de l'alfabet sànscrit i que a més són considerats la residència de les corresponents deïtats i les seves shaktis o potències; la naturalesa de Kundalinî, sonora i lluminosa, es difon mitjançant els nâdîs principals i secundaris juntament amb el prâna (l'esperit vital, anàleg al xi de la tradició extrem-oriental) en la totalitat de l'ésser individual.

En el nostre cas, és doblement important assenyalar que aquesta estructura de l'anatomia subtil de l'ésser humà es troba igualment present a l'esquema de l'Arbre de la Vida cabalístic, en el qual el sushumnâ serà el seu canal o pilar central, i l' idâ i el pingalâ, respectivament, les columnes laterals del rigor i de la gràcia; és natural que això sigui així ja que es tracta d'un simbolisme fonamental que els vehicles sagrats de les diferents tradicions no poden deixar de testimoniar, tot i amb les diferències de detall degudes a les seves pròpies perspectives. Igualment, per a l'esoterisme hebreu, el nucli d'immortalitat, descrit com una lluminosa ametlla indestructible (Luz), es troba situat simbòlicament a la base de la columna vertebral.

Si comptem els punts assenyalats al llarg del Pilar central en el diagrama sefiròtic que inclou les sendes (veieu el següent diagrama així com el Mòdul II, apartat 25), veurem que és en set nivells del mateix, indicats per les sefiroth del Pilar de l'Equilibri i els punts mitjos entre les que conformen els Pilars de la Gràcia i el Rigor, on es troba l'analogia amb els xakres de la tradició hindú. Es tracta dels vèrtexs i del punt mig de les bases dels triangles constituïts per les tres tríades de l'Arbre més la sefirah de l'últim pla (veieu Mòdul I, diagrama del Nº 25). Seguint les correspondències d'aquest model amb el cos humà establertes per la Càbala (veieu també la Nota que segueix el diagrama esmentat, i en aquest Mòdul III, el apartat Nº 41) veiem que la primera sefirah, Kether, la corona, es correspon en efecte amb el chakra Sahasrâra, situat per sobre de la coroneta del cap i que constitueix segons el ioga la porta o passatge de la manifestació còsmica al supra-còsmic o immanifestat. De la unió o equilibri entre Hokhmah i Binah, saviesa i intel·ligència (l'ull dret i l'esquerre i els respectius hemisferis cerebrals) neix segons la Càbala, la no-sefirah, Daath, el coneixement, situat doncs entre ambdós com el "tercer ull" o "ull del Coneixement", el chakras âjnâ, la visió del qual destrueix –o conjumina– els oposats en la simultaneïtat de "l'etern present". Així mateix, i des d'un altre punt de vista, Hokhmah i Binah són, per a la Càbala, el "Sol de sols" i la "Lluna de llunes", i en diverses tradicions, a més de la hindú, l'ull dret i l'ull esquerre de l'Home universal (l'Adam Kadmon de la Càbala) són igualment el Sol i la Lluna. Hesed i Gueburah, la gràcia i el rigor, relacionats amb les dues espatlles, s'uneixen en el cos a nivell de la zona cervical, la mateixa del chakra vishuddha situat a la gola. Tifereth, la bellesa, i el xakra anâhata, corresponen ambdós al cor. Netsah i Hod, els malucs i cames, al chakra manipûra, situat a la zona umbilical. Respecte a Yesod i Malkhuth, els genitals i la base o planta dels peus, es dóna una variació en la posició sefiròtica: el primer es correspon, pel seu significat, amb el chakra mûlâdhâra ("arrel, suport, fonament"), la ubicació del qual és a la base de la columna vertebral, i el segon, el "regne", o habitacle de la Shekhinah, amb el chakra swâdhishthâna (la "residència pròpia" de la Shakti).

fig. 41

Si el quadrat és la representació de la terra i el cercle una imatge del cel, a l'octògon se'l considera com una figura capaç d'unir ambdós i, per tant, com un símbol del món intermediari que comunica el que és inferior amb el que és superior. D'aquí ve que se'l relacioni amb la idea del misteri de la 'quadratura del cercle' i de la 'circulatura del quadrat' (veieu Mòdul II: "El Compàs i l'Escaire", Nº 21) que ha servit per a expressar el fet de la espiritualitat del cos i la 'incorporació' de l'esperit –o sigui, de la unió indissoluble d'allò espiritual i allò material–, i que alhora se'n faci us per a representar el 'passatge' per l'esmentat món intermediari. El número vuit és sovint relacionat amb la mort, i en particular amb la mort iniciàtica. La carta tretze del Tarot, en efecte, és col·locada a la sefirah número vuit (Hod), i en l'Astrologia, la casa vuitena és la casa de la mort. Això ens indica que aquest 'passatge' haurà d'implicar la mort als estats profans i la resurrecció als móns superiors, i en aquest sentit l'octògon simbolitza una veritable regeneració espiritual que suposa una transmutació i un nou naixement.

En relació amb el simbolisme de travessar les aigües, és interessant el fet que la roda del timó amb el qual es condueix la nau tingui forma octogonal o posseeixi vuit radis. Per altra banda, en el recorregut a través de les aigües són necessaris certs punts de referència i orientació, i és justament el símbol de la rosa dels vents –el qual es relaciona també amb el de les 'vuit portes'– el que s'utilitza per a designar les vuit direccions de l'espai (els quatre punts cardinals i altres quatre intermedis) que serviran de guia durant el viatge iniciàtic. Les representacions de la roda apareixen moltes vegades amb vuit radis, i en certs casos s'hi combinen els quatre elements (terra, aigua, aire i foc) juntament amb els quatre estats intermedis de la matèria (sec, humit, fred i calent).

A la tradició extrem oriental, sempre es va concedir una importància simbòlica fonamental a l'octògon, i és l'estructura bàsica del llibre de les mutacions o I Xing. També són comuns entre els xinesos són comuns els temples de base quadrada (terra) coronats amb una cúpula semiesfèrica (cel), la qual apareix sostinguda amb vuit pilars o columnes (món intermediari – home).

En el simbolisme constructiu cristià veiem que els baptisteris antics eren octogonals, com ho són també –encara ara– les piles baptismals. El bateig d'aigua genera un passatge real a d'altres estats i un nou naixement, preparant-nos per al bateig de foc que s'ha de produir en l'ara o cor del temple. A partir d'aquí, el viatge és vertical i ascendent i no es deté fins que es traspassi la 'summitat' de l'edifici, la qual cosa s'esdevé simbòlicament quan es travessa el punt central de l'octògon que divideix la seva cúpula, gràcies a la qual cosa es transita d'allò còsmic a allò supracòsmic, d'allò humà a allò que és suprahumà o diví. Insistirem en aquests conceptes quan desenvolupem altres simbolismes de 'passatge' íntimament relacionats amb aquest i complementaris entre sí.

fig. 42

Joan Pico de la Miràndola, Comte de la Concòrdia (1463-1494) va ser, com Marsilio Ficino, un dels filòsofs hermètics més importants dels primers anys del Renaixement. D'ell es diu que, en néixer, una bola de foc va aparèixer de sobte a la cambra de la seva mare, la qual cosa, més que com un fet anecdòtic, es pot veure com un presagi de la funció i el destí espiritual que li tocaria d'acomplir. Malgrat la brevetat de la seva vida, Pico de la Miràndola va deixar una obra que seria decisiva per a la definitiva consolidació de l'Hermetisme renaixentista, tot i que els seus escrits no reflecteixin avui amb exactitud la transcendència de la seva tasca.

Continuant amb allò que Ficino havia emprés, Pico de la Miràndola amplia encara més la síntesi portada a terme pel mestre florentí en incloure a la seva obra elements doctrinals procedents de diverses filosofies i tradicions d'Orient i Occident, i especialment de la Càbala. Aquest esperit de concòrdia quedarà plasmat a les Nou-centes Tesis amb les quals Pico provarà l'essencial coincidència que apareix al nucli interior (esotèric) de totes les tradicions, molt per damunt de les diferències formals i de les preteses 'ortodòxies' dogmàtiques i excloents. Amb això, qui va rebre els apel·latius de 'Fènix del seu temps' i 'príncep encantador del Renaixement' es va convertir en un fidel exponent de la Filosofia Perenne per a la seva època. Les Nou-centes Tesis (algunes de les quals li van ocasionar seriosos enfrontaments amb la cúria vaticana) s'obren, a manera de pròleg, amb una "Oració sobre la dignitat de l'home", on amb verb inflamat Pico va exposar la posició central que l'home ocupa en el cosmos. Com ja s'ha dit, Pico hereta el pensament del cardenal Nicolau de Cusa, el qual, bevent a les fonts de la metafísica platònica i de l'hermetisme, va desenvolupar la idea que els oposats que els límits de la raó no poden superar, troben el seu equilibri conciliador en la Unitat, en la qual es fonen igualment totes les doctrines i religions.

Es tracta d'una afirmació que correspon a la concepció renaixentista de l'home considerat com un teürg capaç d'operar en els diferents nivells de l'univers gràcies al coneixement d'un saber totalitzador, la clau del qual estava en l'art i la ciència hermètiques. Es pot comprovar aquí fins a quin punt distava aquesta concepció del simple 'humanisme' amb el qual s'ha pretès etiquetar de forma unilateral tot el Renaixement sense considerar els diversos corrents de pensament tradicional que hi van existir. La 'dignitat' de l'home, li ve donada per saber-se un col·laborador conscient en l'obra de la creació, per l'eix de la qual pot ascendir i descendir ja que la seva naturalesa participa per igual del que és inferior i del que és superior, "i, si no satisfet amb cap classe de criatures (terrestres i celestes), es recollís en el centre de la seva unitat, fet un esperit amb Déu, introduït en la misteriosa soledat del Pare, el que va ser col·locat damunt de totes les coses, les avantatjarà totes. Qui podria no admirar aquest camaleó?"

Però, sens dubte, l'empresa més important duta a terme per Pico de la Miràndola va ser introduir la Càbala en la filosofia oculta del Renaixement. I van ser precisament els jueus arribats a Itàlia procedents d'Espanya els que van transmetre la Càbala al jove comte. D'entre aquests jueus, alguns eren conversos, i per tant, coneixedors tant de la Càbala com del cristianisme. Era el cas de Lleó Hebreu, Flavi Mitrídates i Pau d'Heredia, els quals orienten Pico en el sentit de donar una interpretació cabalística del cristianisme, readaptant en certa manera una tradició a l'altra. Convençut que la Càbala confirmava les veritats del cristianisme, Pico dóna forma a la Càbala cristiana que es complementa perfectament amb el gnosticisme hermètic i neoplatònic heretat de Ficino (veieu apartat 73). L'estudi i el coneixement dels noms divins, i la invocació de les seves potències mitjançant l'alquímia de l'oració, constituïen la pedra angular de l'edifici cabalista cristià, de la qual cosa es deduïa una teúrgia que predisposava l'adepte a una comunicació amb els estats angèlics. Seguint els rabins cabalistes i doctors de l'església com ara Sant Jeroni, cadascuna de les paraules, signes, síl·labes i punts dels llibres sagrats (Bíblia, Zohar, Sefer Yetsirah, Bahir, etc.) manifesten per als cabalistes cristians la plenitud del missatge diví en la multiplicitat ordenada i jeràrquica dels seus significats. Modificar o suprimir quelcom del que és contingut en aquests llibres suposa tallar les 'arrels de les plantes', i per tant interrompre l'accés que condueix a l'Arbre de vida que s'alça en el centre del Pardés. Una altra cosa ben diferent és fer ús de la combinació i permutació entre les lletres i paraules de l'alfabet sagrat, ja que això permet descobrir veritats d'ordre doctrinal summament reveladores. Tot el sistema de combinació i permutació cabalístic procedia de les ciències de les lletres conegudes com Guematria, Notarikon i Themurah. Pico assimila el mètode de combinar les lletres (afegint el seu corresponent valor numèric) a l'ars combinandi de Ramon Llull. El mateix Pico va utilitzar l''art combinatòria' per a demostrar, com explica a les seves "Conclusions màgic-cabalístiques" (incloses a les Nou-centes Tesis) que: "No hi ha ciència que ens doni més certesa sobre la divinitat de Crist que la màgia i la càbala". Això, que va escandalitzar els esperits tancats del cristianisme, obria, tanmateix, unes possibilitats insospitades per a tots aquells que cercaven una via de realització basada en la Teúrgia i la Màgia Natural. Al seu torn, en la setena d'aquestes "Conclusions", Pico afirma emfàticament: "Cap cabalista hebreu pot negar que el nom de IESU (Jesús), interpretat segons els principis cabalístics, significa "Fill de Déu". I a la catorzena, es conclou dient que el nom de Jesús i el Tetragrammasón idèntics, però amb l'afegitó d'una Shinal mig de les quatre lletres:.

Un deixeble cabalista cristià de Pico, Joan Reuchlin, afegirà anys més tard en el seu llibre De Verbo Mirifico, que la consonant s (Shin) del nom de Jesús, fa possible la pronunciació, i per tant l'audició, de l'inefable Tetragramma. Aquesta era una forma de demostrar, cabalísticament, la naturalesa divina de Crist, Verb encarnat del Pare. Així, allò que l'exoterisme jueu va negar (per ignorància) és afirmat per l'esoterisme. Per a Pico i els cabalistes cristians, Jesús era el Messies, la culminació històrica i suprahistòrica de la revelació sinaítica donada per Moisès al pobre d'Israel. De les seves Conclusions reproduïm les següents:

Els apartats sobre Marsilio Ficino i Pico de la Miràndola ens han servit d'introducció a la filosofia hermètica del Renaixement, la història del qual, plena de visions lluminoses i esdeveniments màgic-teúrgics sempre relacionats amb la recerca del Coneixement, va deixar una petja indeleble a la cultura i a l'ànima d'Occident. Com ja vam apuntar, les síntesis portades a terme per Ficino i Pico, juntament amb la irrupció del Corpus Hermeticum a l'Europa llatina, van determinar el començament d'una nova etapa i desenvolupament de l'Art Règia, enriquida notablement amb l'aportació deguda a la Càbala cristiana. Des del focus inicial centrat a Itàlia, l'Hermetisme renaixentista va conèixer una àmplia difusió per Alemanya, França i Anglaterra, per acabar implantant-se pràcticament a tot el continent, inclosa Espanya, si bé la seva presència va ser menor en aquesta degut al cada vegada més poderós dogmatisme catòlic i inquisitorial. D'Alemanya, precisament, era oriünd el ja esmentat Joan Reuchlin (1455-1522), el qual contacta en els seus viatges a Itàlia amb els cercles neoplatònics i cabalistes cristians, representant el tipus d'humanista hermètic en la línia de Ficino i Pico. Reuchlin estudia i aprofundeix en els misteris de la Càbala i de la llengua hebrea, desenvolupant a partir d'aquests coneixements aspectes fonamentals de la Càbala cristiana assenyalats per Pico en las Conclusions i l'Heptaplus. A Reuchlin, gran coneixedor de la cultura grega (se'l va anomenar 'Pitàgores rediviu'), li devem el fet d'haver aportat a la teosofia cabalístic-cristiana la numerologia pitagòrica, per altra banda ja implícita en el sistema gràcies a lo cosmologia i la metafísica platòniques. Recordem que Pico havia assenyalat que en "el número s'hi pot trobar la manera d'investigar i comprendre tot allò que és possible de saber". Veiem, així, que en la seva primera obra, De Verbo Mirífico ("El Verb Meravellós"), Reuchlin afirma la analogia entre el Tetragramma i la Tetraktys pitagòrica, i entre aquesta i les deu numeracions i noms divins de l'Arbre de la Vida, diagrama que a partir d'aleshores passa a integrar-se definitivament a la cosmologia hermètica, fora de l'àmbit estrictament jueu. Però és amb la seva segona obra, De Arte Cabalistica, on Reuchlin exposa la doctrina integral de la Càbala cristiana, passant a ser el manual d'estudi i meditació per a tots els adeptes de la Ciència Hermètica. A De Arte Cabalistica es diu que la Càbala és una alquímia que transmuta el món de les aparences externes en percepcions internes, produint-se una subtilització de les facultats humanes cada vegada més gran, fins la seva definitiva transformació en esperit i llum.

Això no obstant, al mateix temps que es difonien les idees hermètiques i cabalístiques, van aparèixer nuclis de violenta reacció contra aquestes i els seus representants, atacs que procedien sobretot d'alguns teòlegs i de la filosofia escolàstica en franca fase de degradació i incomprensió envers els principis tradicionals. Aquest enfrontament serà constant en tot el Renaixement, i encara augmentarà amb l'aparició de la Reforma impulsada per Luter i Erasme. En aquest sentit, no està de més assenyalar que la Reforma es va recolzar en un començament en certs conceptes extrets de la Càbala cristiana, al mateix temps que molts cabalistes cristians van veure amb esperances el moviment reformista, el qual advocava per un retorn a la puresa primigènia dels Evangelis. Això va ser així fins que, al seu torn, la Reforma protestant va decaure en un estèril puritanisme religiós al servei dels postulats racionalistes i antitradicionals que van infantar el món modern. Però també van existir homes d'Església que es van interessar vivament per l'hermetisme cabalístic, i fins i tot van participar en la seva difusió. És el cas del cardenal Egidio de Viterbo (1465-1532), el qual va protegir i es va envoltar de savis versats en Càbala i hermetisme, com ho va fer un altre cardenal, Bessarion, en temps de Ficino i Pico. Traductor del Zohar, Egidi de Viterbo va deixar una obra considerable, i destaca pel seu contingut la que porta per títol Shekhinah, en la qual és notòria la petja de Reuchlin. Per a Viterbo, la Shekhinah (la presència reial de la divinitat) és la veu mateixa de la Saviesa que es manifesta en el cor del just, tot mostrant-li els misteris celestes. Ell l'assimila a l'Esperit Sant, per mediació del qual la llei s'ha anat revelant a través dels segles als profetes i apòstols. Com es diu en el Zohar: "Quan dos o tres es reuneixin al voltant de la Torah, la Shekhinah està al mig d'ells". Amb paraules que evoquen la "Taula d'Esmeragda" hermètica, Viterbo posa en boca de la Shekhinah: " Perquè aquest és el meu secret: tant a la terra com al cel... Per a què hauria jo creat el cel, els elements, les pedres, els metalls, les herbes, els arbres, els quadrúpedes, els peixos, els ocells, els homes, sinó per a què s'esdevingui el mateix a la terra com al cel, i que el món sensible imiti a l'intel·ligible: i he inscrit signes en la matèria tal i com ho han imitat els egipcis".

Un dels mestres hermètics més destacats en aquesta primera meitat del segle XVI italià, va ser el monjo Francesco Giorgi (o Zorzi) de Venècia (1460-1540), ciutat aquesta que després de Florència va passar a ser la capital de la filosofia oculta del Renaixement. Bevent de les fonts neoplatòniques, pitagòriques, cabalístiques i en la teologia de Dionís Areopagita, Giorgi escriu De Harmonia Mundi, tal vegada l'obra que tindrà major influència sobre els cabalistes hermètics de tota Europa, juntament a la de Reuchlin i Agrippa. A De Harmonia Mundi són constants les correspondències màgic-teúrgiques entre les jerarquies angèliques (també sefiròtiques), zodiacals i planetàries, és a dir, de tot el conjunt de l'ordre celest, que es reflecteix inevitablement en el món sublunar o terrestre.

Per a Giorgi, l'harmonia de l'univers, la seva bellesa, posa l'home en disposició de comprendre i percebre la perfecció de la Mònada o Unitat Suprema. Tots els móns i nivells de la creació, des del superior fins l'elemental, vibren al mateix acord tocat sobre el diapasó de l'Arquitecte diví, si bé amb diferents tons o graus d'intensitat. L'home capta aquesta subtil harmonia mitjançant els mòduls geomètrics i numèrics, que troben les seves expressions més boniques i essencials en l'arquitectura i la música. Precisament, en alguns edificis renaixentistes, a la construcció dels quals va intervenir directament Giorgi, es van aplicar les concepcions geomètric-numerològiques recollides a Harmonia Mundi; va ser el cas del convent de Sant Francesc de la Vinya, a Venècia. De Harmonia Mundi va ser traduït al francès pel poeta hermètic Guy Le Fèvre de la Boderie (traductor també de Pico), el qual la va descriure com un tresor de "belles semblances... que es diria que el conjunt està composat d'un sol bloc de pintures diverses (les diverses fonts doctrinals en les quals es va inspirar), embellit i enriquit amb art". Aquesta traducció va tenir gran influència sobre Guillem Postel i la seva escola, la qual representava el principal focus d'expansió de la Càbala cristiana a França, país aquest que, diguem-ho de passada, jugaria un important paper en la conservació de les idees tradicionals fins els nostres dies. No menys notable va ser la influència de Giorgi a l'Anglaterra d'Isabel I, que a la segona meitat del segle XVI era veritablement una 'illa' de tolerància cap a la filosofia i la ciència hermètiques, tolerància que contrastava amb el que s'esdevenia a la resta del continent, on aquestes estaven sent perseguides amb creixent cruesa per la Inquisició i la Contrarreforma.