| 30 |
|
|||||||||||||
Els símbols geomètrics tenen, tal com varem dir abans, una relació simbòlica precisa amb les xifres matemàtiques. Tal com es veurà, a cada número li correspon exactament una o més figures de la Geometria; podríem dir que aquestes són la representació espacial de les mateixes energies que els nombres també expressen a la seva manera. Donat que tots el nombres poden ser reduïts als nou primers (per exemple el número 8765 = 8 + 7 + 6 + 5 = 26 = 2 = 6 = 8, i d'aquesta manera podríem procedir amb qualsevol nombre més gran que nou), ens limitarem per ara a descriure succintament el simbolisme dels nou primers números més el zero. 1 El número u, i el punt geomètric amb el qual es correspon, tot i que representa aparentment allò més petit, conté en potència, tanmateix, tots els demés nombres i figures. Sense ell, cap altre podria tenir existència. Tot número està constituït per l'anterior més u, així com tota figura geomètrica neix a partir d'un primer punt; és a dir, que aquest genera a totes les demés. .
L'U simbolitza l'Origen i el Principi únic del que deriven els principis universals, i també el Destí comú on tots els éssers han de retornar. És, segons la màxima hermètica, "el Tot que és en Tot", és a dir, l'Ésser Total. Encara que el punt i l'u ja són una primera afirmació (provinent d'una plana en blanc, o del zero, o del No-Ésser), normalment se'ls descriu més aviat en termes negatius, ja que representen allò indivisible, immutable, és a dir, el motor immòbil, pare de tot moviment i manifestació. La primera meta dels treballs iniciàtics és assolir la consciència d'Unitat. 2 El número dos signa la primera parella que, dividint-se de la Unitat, oposa entre si els seus dos termes, al mateix temps que els complementa. Es diu que constitueix el primer moviment de l'U, que consisteix en l'acte de conèixer-se a Si Mateix, produint una aparent polarització: el subjecte que coneix (principi actiu, masculí, positiu) i l'objecte conegut (passiu, o receptiu, femení i negatiu). Des de la perspectiva de la Unitat aquesta polarització o dualitat no existeix, doncs allò que és actiu i el que és passiu (yang i yin en l'extrem Orient) contenen una energia comú (Tao) que els neutralitza, complementa, sintetitza i uneix (aquí ja es deixa entreveure el tres); però des del punt de vista de l'ésser manifestat, aquesta dualitat està present en tota la creació: nit i dia, cel i terra, vida i mort, llum i obscuritat, mascle i femella, bé i mal, es troben en la gènesi mateixa de l'acte creacional, i a partir d'aquí tota manifestació és necessàriament sexuada. Al dos se'l representa geomètricament amb la línia recta:
4 Si el punt és indimensionat, la recta expressa una primera dimensió i el triangle és de dues dimensions (és la primera figura plana), el número quatre és el símbol de la manifestació tridimensional, tal com es veu en la geometria en el políedre més simple (nascut del triangle amb un punt central), el tetràedre regular de quatre cares triangulars:
Es diu que els tres primers números expressen allò que és immanifestat i increat i que el quatre és el nombre que signa tota la creació. En efecte, a l'espai se'l divideix en quatre punts cardinals que ordenen tota la mesura de la terra (geo = terra, metria = mesura), i també a tot cicle temporal se'l divideix en quatre fases o estacions, com hem vist. La representació estàtica del quaternari és el quadrat i el seu aspecte dinàmic està expressat en el símbol universal de la creu:
Volem recordar aquí allò que hem mencionat en referència als quatre móns de l'Arbre cabalístic i als quatre elements alquímics i apuntar que aquests es relacionen en la tradició jueva amb les quatre lletres del Tetragramaton o nom diví (YHVH). De passada, també cal apuntar que segons l'anomenada llei de la tetraktys que estudiaven els pitagòrics, el quatre, com la creació sencera, es redueix finalment a la unitat:
Aquest punt mig representa allò que en l'Alquímia es denomina la quinta essència, l'èter, el cinquè element que conté i sintetitza als altres quatre i que simbolitza el buit, la realitat espiritual que penetra en cada ésser i ho uneix tot dins seu. En el símbol tan conegut de la piràmide de base quadrada, aquest punt central es col·loca en el seu vèrtex, mostrant d'aquesta manera que la unitat es troba en un altre nivell en el que conflueix el quaternari de la manifestació:
Així com varem veure els tres colors primaris (blau, groc i vermell) en el primer triangle, els tres secundaris que completen els sis de l'arc iris, nascuts de la combinació d'aquells (verd, taronja i violeta), es col·loquen en el segon triangle invertit.
En la geometria espacial, el cub és el que representa al senari, ja que té sis cares –com s'observa en el símbol del dau, d'origen sagrat–, tres de les quals són visibles i tres invisibles. L'esfera (com el cercle) simbolitza el cel, i el cub (com el quadrat) la terra:
7 = 1 + 2 + 3 + 4 + 5 + 6 + 7 = 28 = 2 + 8 = 10 = 1 + 0 = 1 En la geometria el septenari pot representar-se amb l'heptàgon i amb l'estrella de set puntes, però sobretot se'l veu quan s'agrega a les figures que simbolitzen el sis llur punt central o unitat primordial (observi's que les dues cares oposades d'un dau sempre sumen set): 
8 Si en la geometria plana, com hem apuntat, el cercle és símbol del cel i el quadrat el de la terra, l'octògon vindria a ser la figura intermitja entre un i altre a través de la qual s'aconsegueix la misteriosa cerclatura del quadrat i quadratura del cercle que ens parla de la unió indissoluble de l'esperit i la matèria . Es diu que el vuit és símbol de la mort iniciàtica i del passatge d'un món a un altre. Per això en el simbolisme cristià el trobem tant en les piles baptismals (en el pas entre el món profà i la realitat sacra) i en la divisió octogonal de la cúpula (que separa simbòlicament la manifestació i l'immanifestat) així com en el símbol de la rosa dels vents, idèntic al timó de les embarcacions:
9 Al nou se'l considera com un número circular, ja que és l'únic que té la particularitat que tots els seus múltiples es redueixen finalment a ell mateix (ex.: 473 x 9 = 4257 = 4 + 2 + 5 + 7 = 18 = 1 + 8 = 9). Aquest nombre (que és el quadrat de tres) es representa en geometria amb la circumferència, a la qual s'assignen 360 graus (3 + 6 + 0 = 9) i que es subdivideix en dos parts de 180 (1 + 8 + 0 = 9), en quatre de 90 ( 9 + 0 = 9) i en 8 de 45 (4 + 5 = 9). Tanmateix la circumferència no podria tenir cap existència si no fos pel punt central del qual els seus indefinits punts perifèrics no són sinó els múltiples reflexes il·lusoris a què aquest punt dóna lloc. Si afegim a la circumferència el seu centre ja obtenim el cercle (9 + 1 = 10) amb el qual es tanca el cicle dels nombres naturals. |
||||||||||||||
| 31 |
|
||||
El símbol de la roda (l'esfera en la tridimensionalitat) està estretament associat amb el del cercle, del qual ja hem parlat. Com aquest, també se'l troba en tots els pobles tradicionals, cosa que ens parla de la seva primordialitat, testificant així la seva importància com a vehicle per a la comprensió dels misteris de la cosmogonia, considerada com un suport viu que ens permet accedir al coneixement de la metafísica i les veritats eternes. De fet ambdós símbols es refereixen a les mateixes idees i responen a una idèntica estructura: el punt central i la circumferència a què aquest dóna lloc per la seva irradiació. Recordarem que el punt central simbolitza la Unitat, el Principi Suprem, i la circumferència la manifestació universal, el món o cosmos entès en la seva totalitat, que un cop manifestat gràcies a l'emanació del Principi, retorna novament a ell, acomplint així un doble moviment d'expansió i concentració, centrífug i centrípet –solve et coagula de l'Alquímia–, que trobem present també en el propi ritme cardíac i en l'expir i aspir respiratori. Volem destacar també les vinculacions de la roda amb altres símbols, com el de la creu, que precisament conforma la seva divisió quaternària fonamental, com ja s'ha dit, i que constitueix la seva estructura interna, la qual permet connectar el punt central amb la circumferència, o el que és el mateix, la Unitat amb la manifestació universal, caracteritzada pel moviment incessant, que és promogut justament per la rotació de la creu al voltant del centre, que tanmateix roman totalment immòbil, simbolitzant d'aquesta manera la immutabilitat del Principi.
Aquest moviment creacional també genera l'espai i el temps (i amb ells la possibilitat de la vida en totes les seves expressions), ordenats pels radis de la creu, com molt bé expressen les quatre direccions i les quatre estacions, que per cert estan assenyalades per les respectives posicions del sol, el símbol astrològic i també alquímic del qual no és altre que el punt i la circumferència. La roda amb la creu en el seu interior és igualment la imatge de tot cicle, que es divideix segons el model quaternari: les quatre fases de la lluna, del dia i de l'any, les quatre edats de la vida de l'home, les quatre grans divisions del cicle còsmic (anomenat Manvàntara per la tradició hindú), que comprenen la manifestació sencera del món i de la humanitat, etc. Naturalment el cercle també admet altres divisions, que s'agreguen a la seva simbòlica i l'enriqueixen, com és el cas de la partició en sis, vuit i dotze radis. En aquest darrer cas tenim el del zodíac, que a més de "roda de la vida", en altres tradicions també significa "roda dels signes" i "roda dels nombres". |
|||||
| 32 |
|
|||
|
||||
| 33 |
|
|
Entre els símbols geomètrics que revelen l'estructura del cosmos trobem el de l'horitzontalitat i el de la verticalitat. Tot i tractar-se d'una sola línia recta, aquesta, en adoptar dues posicions distintes, ens permet comprendre moltes altres lectures de la realitat, que tanmateix es complementen, tal com podem observar en altres símbols fonamentals, com és el cas de la creu i l'escaire, que es formen per la unió en un punt de la línia horitzontal i la vertical. En primer lloc, l'horitzontal simbolitza a la terra i a la matèria, al temps successiu que progredeix indefinidament en un pla o nivell de realitat sense possibilitat aparent de sortir-se'n. Es refereix, en suma, a la lectura literal i purament fenomènica que l'home té de si mateix i del món. Tanmateix, gràcies al doble sentit que posseeix tot símbol, també simbolitza la submissió a la llei que regula la rectitud en el nostre comportament. Esotèricament representa un estat de passivitat i quietud interior que fa possible la receptivitat de les influències espirituals. Precisament aquestes influències són les que simbolitza la vertical. I si l'horitzontal es refereix al temps successiu, la vertical en canvi representa al temps simultani i sempre present, que en ser percebut en la consciència ens allibera dels condicionaments i limitacions terrestres. En l'home, aquest eix vertical, essencialment actiu, incideix directament sobre el seu cor, el centre del seu ésser, i és a partir d'aquí que comença a ascendir i conèixer altres estats cada cop més subtils de si mateix, de l'Univers i de l'Ésser.
|
||
| 34 |
|
|
Si bé la Tradició Hermètica constitueix a l'Occident una via pel Coneixement, això no significa que no tingui estretes analogies amb altres tradicions que també manifesten el mateix. Aquest és el cas de la tradició hindú, la seva teogonia i cosmogonia. D'aquesta volem destacar els tres gunes, que representen energies o principis presents en totes les coses. La primera és sattwa, assimilada a l'energia subtil i celeste, a la qual s'oposa tamas, identificada amb l'atracció gravitacional d'allò dens de la Terra. La força de l'una és invertida respecte de l'altra. Ambdues, però, s'uneixen en un punt, complementant-se. Sattwa i tamas es troben sobre un mateix eix vertical a nivells diferents. I la distància mitja entre elles és el lloc on es conjuminen. Aquesta identificació i neutralització dóna lloc a una tercera energia, generada per l'expansió de la potència de les altres dues, tot gestant un pla d'irradiació horitzontal, rajas, que és la projecció de les energies oposades del pla vertical, que juntament amb elles, i com a principis presents en totes les coses, en el cosmos sencer, donarà lloc al Món.
|
||
|
|||||
