Les ben anomenades "arts" marcials constitueixen la possibilitat de l'assoliment permanent en la conquesta de l'equilibri a través de l'acció-reacció. Aquesta dansa, reflex de la còsmica, permet la defensa i l'atac i l'intercanvi rítmic de les energies amic-enemic, jo-altres, en el que un dels dos haurà d'imposar-se necessàriament perquè pugui perpetuar-se l'harmonia universal mitjançant la desharmonia del vencedor i el vençut.

Les arts marcials tradicionals no han considerat mai l'extermini de l'adversari, ans al contrari, acostumen a utilitzar l'energia de l'enemic per deixar-lo sense armes i, per tant, indefens i rendit malgrat el seu furor.

Alguns estrategues afirmen que una bona defensa consisteix en un bon atac tot al·legant importants raons al seu favor. De la mateixa manera, en la guerra, els vencedors tot sovint solen ser els vençuts. No es pot entrar a la batalla amb la omnipotència de qui no respecta les lleis de la guerra, i molt menys si no es té la convicció de vèncer.

Hi ha dos grans principis en l'estratègia que poden ser la causa de la impecabilitat de la guerra: a) no subestimar l'adversari; b) no mostrar les armes a l'enemic (Tao Te King). A més, el guerrer ha de saber que les seves emocions són secundàries sempre que la seva causa sigui justa. En l'elecció de la causa i en el coneixement que això suposa hi ha la clau de l'èxit final. També caldria anomenar una tercera regla: deixa les petjades necessàries perquè hagin d'enfrontar-se amb tú. El persecutor està sent perseguit. Si bé tot això no és la finalitat dels nostres estudis –que aspiren a la metafísica– aquestes advertències no deixen de ser útils en certes ocasions.

L'Antiguitat no establia diferències netes entre Ciència, Art i Filosofia. De la mateixa manera, els alquimistes medievals s'autodenominaven tant artistes com filòsofs, i en referir-se a llurs activitats ho feien anomenant-les Ciència. D'aquesta manera la vinculaven amb la Ciència Sagrada i tradicional, la qual no excloïa les disciplines cosmològiques ni la meditació metafísica, ni tampoc el ritu ni la oració segons que es pot veure en tots els documents emanats de les seves mans, que unànimement ho testimonien.

La Ciència, tal com la coneixien els antics, no tenia res a veure amb un mètode literal com la conceben els nostres contemporanis (aquesta idea neix amb Descartes en el Discurs del Mètode aparegut a principis del segle XVIII), i encara menys pensaven en la seva substitució per la "tècnica" o les "tècniques", sent aquestes darreres maneres de veure exclusivament empíriques i racionals, en contraposició amb la universalitat de l'autèntica Ciència. L'anomenada ciència moderna, fonamentada en l'estadística i en la comprovació d'un mateix fenomen en circumstàncies "ideals", no és de cap manera exacta, com bé ho sabien els alquimistes medievals (que repetien un mateix experiment cents de vegades, sabent que les circumstàncies eren sempre distintes, per obtenir finalment resultats palpables de transmutació natural), doncs és ben sabut que les mateixes coordenades espacials-temporals no es donen d'una mateixa manera indefinida en un suposat món immòbil, fred i irreal (és el que s'entén equivocadament com a "matemàtic"), i la millor comprovació d'això és l'observació atenta de la terra i el cel, del macrocosmos i el microcosmos, sempre en continu moviment i en perpètua generació de noves formes de vida.

D'altra banda, volem destacar que aquesta ciència "moderna" a la qual ens estem referint és en veritat un esquema "antiquat" del segle XIX, que paradoxalment roman vigent en les cases d'estudi oficials. Tot i així, les comprovacions de la ciència més moderna, esdevingudes aproximadament des de fa uns 50 anys, amb una concepció absolutament diferent del racionalisme mecànic, es toquen amb les concepcions de l'antiguitat i descriuen una cosmologia anàloga a la de les doctrines tradicionals de tots els temps i llocs, segons explicarem en algun exemple en posteriors sèries i apartats.

En totes les cosmogonies tradicionals els somnis han estat considerats com a vehicles intermediaris entre la realitat concreta i sensible i la realitat espiritual i metafísica. Això és degut a que els somnis pertanyen precisament a l'estat subtil intermediari, és a dir, al pla de Yetsirah o de les formacions, participant, per tant, de la dualitat inherent a l'esmentat pla, la qual cosa els fa susceptibles d'oferir un aspecte obscur i inferior, lligat al món orgànic i en conseqüència al pla d'Assiyah, i per contra, un altre aspecte lluminós i superior relacionat amb el pla de Beriyah i el món de les idees. No cal dir que és al primer d'aquests dos aspectes al qual dirigeix tota la seva atenció el psicoanàlisi freudià, que se cenyeix exclusivament al món fenomènic, aprofundint en ell, mentre que és el segon el veritablement important i significatiu, doncs les imatges que constitueixen el seu contingut no són sinó les idees revestides de formes mentals; aquestes imatges poden ser considerades llavors, en efecte, com autèntics símbols vehiculars i reveladors del que està més enllà de l'individual, i per suposat d'allò que és fenomènic, és a dir, que obren a determinades possibilitats de realització interior, amb l'avantatge que l'ésser en l'estat de somni es troba alliberat de certes condicions implícites en la modalitat corporal, i per tant espacial, de la seva individualitat. Disposem de l'exemple del conegut "somni" de Jacob, durant el qual veu àngels (els estats superiors) ascendint i descendint per una escala que és l'Eix del Món que uneix terra i cel, sense oblidar tampoc la importància concedida a determinats somnis en totes les vies iniciàtiques, i molt especialment en les xamàniques de qualsevol part del món, en els quals gairebé sempre es tracta de rebre un designi o una revelació concedida per esperits, númens o déus.

Si la vida és il·lusió per a l'hinduisme, el budisme, i així els mestres hermètics ho afirmen, què serà aleshores la realitat?, i igualment, què serà aquesta ficció? Si l'home és estranger en aquesta terra, i com a tal es viu quan comença un treball intern aliè als altres, quin és el criteri de veritat o mentida? Quin llindar subtil es traspassa entre una forma de veure i l'altra? Doncs si bé el que resulta més estrany de l'home contemporani (del que encara en som part), és la seva manera d'aferrar-se i identificar-se amb les coses, els que es permeten aquesta actitud interna o extra-terrestre resulten igualment estranys per al medi. Si s'obre una porta i es dóna un pas endavant, les coses estan amarades d'una altra llum i un altre contingut. Si tanquem aquest porta i donem un pas cap enrere, aquestes mateixes coses apareixen familiars en el seu nivell rasant i quotidià. Realitat o ficció? Permetre's veure és quelcom castigat per la societat que no aspira a aquests projectes. Des del més íntim del cor un es pregunta qui té raó. Però, serà la raó l'instrument adequat, o l'eina que ens permeti dilucidar aquestes experiències personals? o, serà que simplement l'experiència justifiqui tota la nostra acció?

fig. 7

Tots els planetes recorren en aparença la roda del zodíac i la duració d'aquest recorregut és la que determina el cicle particular de cadascun, sent ben clar el dels anomenats "lluminars", el Sol i la Lluna, els quals produeixen els cicles anuals i mensuals. Les influències que aquests planetes exerceixen sobre la terra varien, segons que es trobin en una casa zodiacal o altre, doncs les qualitats d'aquests signes poden ser afins, indiferents o hostils als diversos influxos planetaris.

En el transcurs d'un any la roda celest de les constel·lacions zodiacals realitza un recorregut de 360 graus, completant un cicle.

El moviment aparent d'aquesta roda té una direcció inversa a la del desplaçament del sol sobre el zodíac, que és retrògrad. Tot seguint el model cíclic sobre el que hem treballat, en els gràfics que veiem a continuació es representa, a l'esquerra, la roda dels signes en el cel tal com es veu mirant cap al nord. Capricorn correspon a l'hivern (és quan el Sol entra en aquest signe que comença l'estació), Àries a la primavera, Cranc a l'estiu i Balança a la tardor. En el segon gràfic es mostra la roda zodiacal amb una orientació solar, és a dir, tal com la veuria un observador mirant cap el meridià. Capricorn i Cranc es troben en la mateixa posició, però el moviment aparent dels signes és en sentit horari.

Com pel moviment de rotació de la terra, la roda zodiacal dóna una volta completa en 24 hores, també podem fer correspondre aquest mateix simbolisme amb el cicle del dia. En aquest cas es relaciona simbòlicament Capricorn amb la mitjanit, Àries amb l'alba, Cranc amb l'estiu i Balança amb el vespre.

Ja hem fet l'advertiment de que, pels nostres estudis i càlculs astrològics, únicament utilitzarem els set planetes tradicionals, tot excloent Urà, Neptú i Plutó, ja que aquests tres darrers han estat introduïts recentment i llurs estudis són incomplerts.

Cada planeta té un o dos signes zodiacals que constitueixen el seu domicili i es diu que regeixen o governen en aquestes cases i que llurs influències són complementàries. Segons es desprèn del següent esquema, els "lluminars" tenen un sol domicili, mentre que els altres cinc planetes en tenen dos, un diürn i un nocturn:

Divisió dels quatre plans de l'Arbre de la Vida en correspondència amb altres llenguatges simbòlics presents en textes sagrats hebreus:

Per realitzar els càlculs astrològics, a més d'observar les influències que exerceixen els planetes en els distints signes zodiacals, és important també reparar en les relacions que ells tenen entre si, en vista de que existeix una constant connexió interplanetària, tal com podem observar en l'Arbre Sefiròtic i en els simbolismes de la mitologia.

Per a la confecció de l'horòscop també és necessari tenir en compte que els planetes s'interrelacionen d'una manera o altra segons els indrets on s'ubiquin dins de la roda zodiacal i les distàncies i proporcions en les quals es troben els uns respecte dels altres. Això determina el que en Astrologia s'anomena els "aspectes" planetaris, entre els que destaquen els següents:

Conjunció: dos planetes estan en "conjunció" quan es troben junts, en el mateix grau de longitud en l'eclíptica. En general es considera una influència constructiva.

Oposició: quan estan separats 180º, dividint el cercle per la meitat, l'aspecte és invers al de la "conjunció" i s'anomena "oposició"; en general se'l considera "malèfic", productor de fricció.

Trígon: aquest aspecte és el que produeixen dos planetes separats entre sí per 120º, dividint el cercle en tres parts. Se'l considera el més favorable de tots i uneix a dos planetes en signes que corresponen al mateix element.

Quadratura: si la separació entre ambdós planetes és de 90º, es diu que estan fent quadratura, aspecte que es jutja com el més desfavorable, tot i que sovint no és més que una prova severa, la superació de la qual es fa necessària.

Sextil: és l'aspecte que es produeix quan estan separats 60º, considerat benèfic, generador d'activitat i canvis. Els planetes en aquest cas es troben en signes harmònics.

Quincunci: a 150º de separació es produeix aquest aspecte, considerat en general inconnex i contradictori.

També existeixen altres aspectes de menor importància, que ara per ara ometrem. Les distàncies que hem ofert indiquen l'aspecte en el seu punt exacte o ideal. La influència pot produir-se tot i que les distàncies difereixin una mica de la indicada (algunes vegades fins a 5 o 10 graus de diferència). A més cal advertir que les qualificacions que s'atorguen als distints aspectes, el "benèfic" o el "malèfic", ho són en termes generals i que per a determinar-los amb precisió és necessari observar el mapa zodiacal en conjunt. Un aspecte "malèfic" pot esdevenir "beneficiós" i viceversa.

En diverses ocasions hem parlat del ritu com un component bàsic del coneixement simbòlic i ensems de la vida mateixa que, en la indefinida varietat de formes sempre canviants, és la permanent reiteració d'un ordre arquetípic, invariable i etern. Precisament la paraula ritu, que procedeix del llatí "ritus", que al seu torn deriva del sànscrit rita (arrel rt), no significa altre cosa que "ordre". En veritat el ritu és el propi símbol en acció i per això la seva reiteració constant en tots els actes de la nostra vida permet que la gradual comprensió de les idees –vehiculades pels símbols– acabin finalment per incorporar-se en tot el nostre ésser, jalonant així el procés que ens condueix al Coneixement. És per això que quan parlem de ritus no ens estem referint a cerimònies "màgiques", civils o religioses. Els ritus iniciàtics de determinades tradicions encara són vius, tot i que és difícil accedir-hi. Algunes religions o institucions tradicionals conserven els símbols –i també els ritus– però sovint estan mancats de tot contingut veritable i es troben com buits, sent la seva essència i esoterisme –o sigui, la seva realitat i significació– desconeguda. Per a la Tradició Hermètica són ritus els estudis efectuats a partir de models hermètics, la concentració que tot això implica, la meditació que promou, les pràctiques que fan efectiva la visió i el món imaginal, l'oració incessant del cor com invocació permanent, la contemplació que produeix la bellesa i l'harmonia de la naturalesa i el cosmos, i els treballs auxiliars encaminats a l'assoliment del Coneixement. Respecte a això volem recordar que hi ha una identitat entre el ser i el coneixement. L'home és el que coneix. Quina altra cosa podria ser sinó la suma de si mateix? Ser és conèixer. És a dir, que sent el que coneixem, la reiteració constant del ritu, el qual sustenta el coneixement d'altres realitats, móns o plans de l'Ésser Universal, és una garantia pel que fa a la identificació amb aquest Ésser i el seu coneixement, a través d'un camí jerarquitzat, poblat d'esperits, déus, colors i energies mitjanceres.