| 2 |
NOTA:
|
|
Segurament són moltes les preguntes que vostè s'ha fet en la dinàmica del nostre curs. El I Ching o "Llibre de les Mutacions", llibre de saviesa i veritable oracle xinès, diu que el més difícil és formular les preguntes de les que es vol obtenir resposta. Això és degut en part a la multitud d'interrogants que un es fa en relació amb els temes tradicionals i amb tot allò que es voldria saber d'una vegada i per sempre. Així mateix és exacte que en la pregunta està implícita la resposta. Igualment és comprovable que si acudim al recurs de la paciència, les respostes es van produint per elles mateixes sense necessitat de forçar les situacions. Ja sabem que la llavor és la potencialitat de l'arbre i que aquest pot créixer sa i vigorós si se'l rega amb constància i es desbrossen les males herbes que poden impedir el seu desenvolupament. |
||
| 3 |
|
|
No hem parlat encara en el nostre Programa d'En Sof, (tot i que l'hem citat sumàriament) ja que ens interessava presentar primer el model de l'Arbre de la Vida i treballar-hi, per tal que l'estudiant s'anés familiaritzant amb la seva estructura i a l'hora jugués amb les diferents relacions a què dóna lloc, el mateix que amb les lletres i amb altres imatges pròpiament cabalístiques. Volem recordar que aquest model de l'Arbre correspon exactament a Adam Kadmon, l'home total, i ens hi referim primer per tractar d'entendre certes proporcions que ens portaran a la idea del que és En Sof per als cabalistes. Estem parlant de les seves mesures, anomenades en hebreu Shiur Koma, ja que la Càbala identifica a Adam Kadmon amb el cosmos. La "alçada dels talons d'aquest ésser és de trenta milions de parasanges", s'afirma lacònicament. Però després s'explica que "un parasange del Creador té tres milles, una milla té deu mil metres i un metre tres empans, i un empan conté el món sencer". No hi ha dubte que aquestes mesures abracen totes les possibilitats de l'Univers, qualssevol que siguin. Doncs bé, malgrat això la idea d'En Sof supera, si així pogués dir-se, totes aquestes possibilitats. Respecte al diagrama de l'Arbre de la Vida, model del Cosmos, i la ubicació d'En Sof en ell remetem el lector al Mòdul I, Nš 18. Com es veurà la seva posició és supracòsmica, se l'anomena l'Antic dels Antics (Deus Ignotus). Ni tan sols pot ser imaginat per l'home. S'expressa a través del cosmos, de l'home celestial, del creador, que a penes és un punt residual del seu no-res infinit. La paraula Ain (No-res), utilitzada a vegades per els cabalistes i el Zohar com idèntica a En Sof, comporta una idea de buit absolut. Però aquest no-res i aquest buit no són "quelcom" en el sentit de l'expressió moderna, és a dir: quelcom que pugui ser percebut o s'expressi com una negació d'una altra cosa. En veritat En Sof no és res del que podés ser quelcom, tal la Majestat Immesurable d'aquesta doctrina cabalística. Per això les tres primeres sefiroth corresponen a la Triunitat dels Principis de l'Ésser Universal, i per tant també les de l'ésser individual. Es corresponen amb els principis celests, que al seu torn generen els terrestres tal com en el simbolisme constructiu la cúpula i la base del temple. Es tracta de la naturalesa de Déu, si es podés dir així, que se sintetitza en la Unitat, a la que Déu és assimilat. Aquests estats són supraindividuals i estan assenyalats en el diagrama de l'Arbre de la Vida, com a supracòsmics, ja que estan per damunt de les sefiroth de "construcció" (còsmica). Això no obstant encara estan determinats per la numeració que se'ls hi assigna, començant per la Unitat. Efectivament, la Unitat és la síntesi on pot trobar-se l'essència i el sentit de la totalitat de la Creació; però al mateix temps aquesta assumpció del Si (anomenat també Bé i Sol) és al seu torn l'únic mitjà de passatge a altres "espais", aquesta vegada sí, autènticament i veritablement supraindividuals i supracòsmics, (metafísics), clarament signats en la càbala amb el nom d'En Sof, equivalents al No-Ésser, dels quals no se'n parla ja que per definició són inefables. També aquesta simbolització d'una successió de graus de Coneixement es troba implícita en la mateixa planta de l'edifici del Temple, mitjançant la porta, el laberint, l'altar i el sancta-sanctorum, que delimiten zones simbòliques específiques que s'articulen de menor a major en el recorregut iniciàtic que la construcció proposa. |
||
4 |
|
|
El nivell i la plomada ocupen un lloc eminent al moment de posar-se "mans a l'obra" i d'aixecar els fonaments de la tasca constructiva. Amb el nivell es comprova si la base de l'edifici està completament plana, evitant que puguin existir desnivells i deformitats en el terreny. Es tracta de que l'obra s'alci amb la seva base perfectament horitzontal, i totes les seves parts anivellades entre si, ja que qualsevol distracció en aquest sentit acabaria, tard o d'hora, amb l'ensorrament de tota l'edificació. Al seu torn, la plomada exerceix un paper fonamental, ja que gràcies a ella l'edifici s'aixeca verticalment i perpendicularment. D'aquesta manera, nivell i plomada es relacionen amb la horitzontal (energia passiva) i amb la vertical (energia activa), i tot el que ja s'ha dit d'ambdós símbols pot ser aplicat als ensenyaments que deriven d'aquests dos instruments (veure Mòdul I, Nš 33). La unió del nivell i la plomada configuren per això el símbol de la creu, que resulta de l'entrecreuament d'un eix vertical y un altre horitzontal, els quals durant la construcció de l'edifici en van creant l'estructura. En el temple universal que és el cosmos visible, l'extrem superior de l'eix de la plomada "còsmica" està situat en la estrella polar (el zenit de Món) des de la que efectivament davalla un eix imaginari –però no menys real– al voltant del qual gira tot l'univers. En el temple pròpiament dit aquesta plomada és l'eix perpendicular (representat o no visiblement) que cau de l'extremitat de la clau de volta fins el centre del rectangle de la nau on està situat el Altar o Ara, la "pedra fonamental". Es doncs la plomada un símbol de "l'Eix del Món", aquell que, sostingut per la mà de l'Arquitecte constructor, travessa els tres móns, el Cel, la Terra i l'Infern, o Inframón. En el microcosmos subtil de l'home també existeix un eix vertical (anomenat sushumnâ en la tradició hindú) que travessa els diferents estats de consciència (simbolitzats pels chakras o "rodes"), des de l'inferior, situat simbòlicament en la base de la columna vertebral, fins el superior, localitzat en la "coroneta" o clau de volta craniana. Això està estretament relacionat amb el procés mateix del Coneixement i la Iniciació, doncs aquesta tracta, com ja sabem, d'un despertar gradual d'aquests estats de consciència, anàlegs als de l'Ésser Universal. La plomada representa aquí el símbol de la recerca de la Veritat que penetra fins les profunditats més recòndites del nostre ésser, amb l'ajut naturalment d'aquest nivell intern que ens obliga a una total submissió a la Voluntat Superior que aflora en nosaltres, i sense la qual tot intent de recerca espiritual és una quimera. "Si l'Etern no edifica la casa en va treballen els que la construeixen". O bé, recordant la fórmula hermètic-alquímica V.I.T.R.I.O.L., "Visita l'Interior de la Terra (de tu mateix) i Rectificant Trobaràs la Pedra Oculta". 
|
||
| 5 |
|
|
Existeix una natural i lògica relació entre imatge i símbol. Quan es tracta de símbols, el marc d'expressió dels quals és l'espai, com per exemple els geomètrics, arquitectònics i iconogràfics, la seva vinculació amb la imatge és obvia. I quan es desenvolupen en el temps, com ara la música ritual i sagrada, la poesia i els relats orals dels mites, aquests generen simultàniament a la seva audició, imatges i visions simbòliques. I això és així perquè, com ja deia Aristòtil, l'home coneix mitjançant imatges, és a dir que la seva naturalesa anímica i intel·lectual està especialment capacitada per comprendre a través de les representacions simbòliques. Així mateix el llenguatge sintètic i universal de les imatges simbòliques allibera la psique de la dualitat de tota dialèctica existencial, on allò purament mental i cerebral preval sobre la veritable intuïció intel·lectual que resideix en el cor, la qual cosa equival a una purificació regeneradora, i el seu fi és retornar-nos la puresa mental i la innocència virginal dels orígens; una transmutació de la consciència tal que harmonitzi perfectament amb l'ésser del món i de les coses. L'home tradicional veu també en l'univers, i en tot allò que l'envolta, una exteriorització d'ell mateix, una imatge del món que habita en el seu interior. Això és degut a que tots dos, cosmos i home, estan fets d'igual substància vivificada pel mateix Esperit. Aquesta certesa condueix a una identificació amb les forces invisibles i les energies numinoses que animen la matèria, a la qual imprimeixen una forma o estructura intel·ligible, que esdevindrà el símbol o el signe d'aquestes potències creadores. D'aquí ve l'error modern de considerar el món com quelcom esmús i homogeni, quan en veritat enclou una varietat inexhaurible de possibilitats d'ésser que constantment manifesten la realitat dels atributs divins. De manera velada o evident, tot conserva la petjada del que és sagrat, ja que com diu el Zohar: "el món subsisteix pel misteri". |
||
| 6 |
|
|
L'escala és, amb l'arbre, un dels símbols més notoris de l'Eix del Món, i també dels més difosos en totes les tradicions. Tot i que més endavant tractarem aquest important símbol de forma més desenvolupada i el relacionarem amb el simbolisme de passatge, per ara ens és suficient dir que l'escala està lligada sobretot a la idea de moviment d'ascens i descens al llarg d'aquest Eix, connectant la terra (i l'inframón) amb el cel, i viceversa, a través dels diferents nivells, móns o estats de l'ésser que conformen el conjunt de la manifestació universal, nivells representats pels graons horitzontals que uneixen els dos muntants verticals, els quals es corresponen de manera evident amb les dues columnes laterals de l'Arbre Sefiròtic, que també pot ser visualitzat com una escala. D'aquestes columnes, una cal considerar-la com ascendent i l'altra com descendent, la qual cosa es realitza al voltant de l'eix central o pilar de l'equilibri, que és l'autènticament axial. Això últim recorda el símbol de la doble espiral (present en l'escala de "cargol"), exemplificació de les dues corrents d'energia còsmica que s'enrotllen al voltant de l'eix central, tal i com podem observar en el Caduceu d'Hermes-Mercuri. Cal afegir que el nombre de graons és normalment de set, relacionats amb els set cels planetaris, i també amb les set virtuts i les arts i ciències lliberals, considerades com esglaons que permeten pujar de forma "escalonada" (efectiva) pels graus del Coneixement. En aquest sentit, recordarem que entre els indis d'Amèrica del Nord i altres pobles arcaics encara vius, l'ascens i descens per l'eix còsmic es realitza a través de l'arbre o pal ritual, al llarg del qual hi han una sèrie d'escissions que representen els diferents móns o estats que cal travessar fins arribar a la cúspide o cim que al seu torn equival a l' "ull de la cúpula" en el simbolisme constructiu, per on es produeix la sortida definitiva del cosmos i la unió amb la Realitat transcendent. |
||
7 |
|
|
Entre les representacions simbòliques del Centre del Món, la de l'esvàstica cal destacar-se especialment, ja que a més de ser un equivalent del símbol de la creu i de la roda, i participar per tant de les seves significacions generals, hi apareixen altres variants que ens confirmaran en la certesa de que els símbols constitueixen autèntics vehicles del Coneixement. Pel fet de trobar-se en l'art de tots els pobles tradicionals des de la més remota antiguitat, l'esvàstica és un dels símbols que remeten directament a la Tradició hiperbòrea o primordial. Ella és, efectivament, una creu, només que a aquesta creu s'hi afegeixen quatre línies en els seus extrems, formant així d'altres angles rectes o escaires, de tal manera que aquestes línies suggereixen o porten implícit el moviment de gir al voltant del seu centre, generant així la circumferència. Ara bé, degut a que aquesta circumferència (que recordem simbolitza la manifestació universal) no està figurada de forma expressa en l'esvàstica , aquesta més que un símbol del cosmos, apareix com un símbol de l'acció vivificant que sobre ell hi exerceix el Principi, considerat com l'autèntic "Motor immòbil". Efectivament, el més important en l'esvàstica és el punt fix, símbol del Centre, el qual roman inalterable i immutable, i malgrat això és el que transmet la seva energia a la Roda Còsmica, generant-la i donant la vida a totes les coses, éssers i móns continguts en ella, els quals després de complir el desenvolupament complet de totes les seves possibilitats hi retornen novament. Com es veu, aquestes significacions no tenen absolutament cap relació amb l'ús polític que s'ha fet d' aquest símbol en els temps moderns. Afegirem que els quatre angles o escaires de l'esvàstica també els podem observar en les quatre posicions cardinals que la constel·lació de la Óssa Major descriu en el seu cicle diari al voltant de l'estrella polar, la qual, degut a la posició central que ocupa en el cel –ja que tots els cossos estel·lars roten al seu voltant– s'ha considerat efectivament com el domicili simbòlic del Principi, també anomenat la Gran Unitat en altres tradicions. En el nostre model de l'Arbre Sefiròtic l'estrella polar es correspon amb Kether, com ja sabem (veure Mòdul I, Nš 18), i no deixa de ser interessant recordar referent a això que en el Zohar la Óssa Major rep el nom de Balança (també en l'antiga tradició Xinesa rebia aquest nom), indicant que aquesta es troba "suspesa en un lloc que no existeix", el que equival a dir en el que és immanifestat, que és on resideix veritablement l'equilibri i harmonia de tota la manifestació. En la tradició hindú, a més, l'esvàstica apareix com un dels signes distintius dels brahmans, i de fet en aquesta mateixa tradició s'afirma que les set estrelles que composen aquella constel·lació representen a cadascun dels savis (anomenats rishis) que transmeten el Coneixement d'un cicle a un altre de la humanitat. |
||
