Una de les coses més importants en les nostres disciplines és la d'aprendre novament a llegir. Aquesta nova lectura dels textos, símbol d'una altra apreciació de la vida i de les coses, inclou una actitud diferent respecte a allò que es llegeix. Les lectures amb les que es nodreix el neòfit, textos teúrgics i iniciàtics, exigeixen una adequació especial perquè actuïn veritablement. En la pràctica podem distingir una lectura profana i superficial, d'una altra profunda i sagrada. Estudiar un text no és només aprendre'l de manera literal, o de "memòria". Tampoc passar-hi per sobre sense comprendre'l. Senzillament es tracta d'aprehendre.

a) Estem acostumats a "consumir" el que llegim. Cal que ens fixem atentament en allò que llegim. S'han de separar netament els estudis metafísics (a vegades una mica complicats o carregosos) de la simple lectura a què habitualment estem acostumats. Aquesta nova lectura que li indiquem és també un ritus, una ruptura de nivell i la creació d'un nou món de símbols i conceptes amb el consegüent abandó de l'espai i temps de la seva situació anterior. Prengui's el temps necessari i torni sobre allò llegit. Esforci's igualment per gravar un arxiu d'imatges.

b) Acostumi's també a llegir entre línies. Recordi que cada text té uns tres, quan no quatre, nivells de lectura.

Moviment 1: Deixi's portar totalment per la lectura fins introduir-se en el món que se li ofereix. Moviment d'obertura. Disolució-expansió.

Moviment 2: Mediti sobre allò llegit. Extregui –o tracti de fer-ho– el sentit últim d'allò que s'expressa. Moviment de coagulació-concentració.

Moviment 3: Estableixi relacions.

Com l'Amor –al que està indissolublement unida– la Bellesa és un nom o atribut diví, segons mostra i exemplifica la sefirah Tifereth, també anomenada Harmonia com sabem. Degut al seu caràcter universal, la Bellesa no és patrimoni de ningú, i evidentment escapa a les classificacions de l'art i de l'artista modern, que només en percep allò estètic i superficial, quan no senzillament la neguen i aposten pel que és realment grotesc i confús. La majoria dels que s'autoanomenen "artistes" obliden que la bellesa és un permanent. esbalaïment que està implícit en la textura canviant i polifacètica de la vida, i el que és més important, en l'essència i el ser mateix de les coses i els éssers. Ella s'identifica amb allò inaprehensible, amb allò que no pot ser mesurat ni computat, però si experimentat com un tipus d'emoció intel·lectiva i suprarracional, capaç de produir aquella necessària "ruptura de nivell" que faci possible el contacte directe amb les realitats espirituals que, això a part, tota la creació constantment revela i suggereix. Per això sempre ha estat considerada com una energia intermediària entre allò humà i allò diví, entre el que és horitzontal i el que és vertical, igual que el símbol, i com aquest és un vehicle que ens condueix al Coneixement.

Unió dels contraris aparents, o conjuminació en una sola entitat del subjecte que coneix i de l'objecte conegut, la Bellesa és el reflex en el cosmos de la Unitat Arquetípica, que germinant en el cor de l'home el porta al coneixement d'ell mateix i del món mitjançant l'arravatament que produeix el seu contacte. En aquest sentit la Bellesa participa tant de l'èxtasi dionisíac (relacionat amb l'atracció i el vertigen cap a les energies tel·lúriques i terrestres) com del que és apol·lini, on aquest èxtasi es muda en contemplació cap a les formes pures. Aquest és el cas de Plató, per a qui les figures del cercle i el quadrat proporcionaven la contemplació de la Bellesa absoluta.

Les arts sagrades i tradicionals aglutinen aquestes dues maneres de concebre la Bellesa, que degut al temperament dels homes que les realitzen poden expressar una o altra forma, o ambdues alhora ja que en realitat són complementàries, com ho són la Terra i el Cel. Per posar un exemple: una icona cristiana i la voluptuositat de formes d'una deessa pagana, poden, en el fons, suggerir la mateixa idea. Sigui com sigui, intuir la veritable Bellesa i ser una amb ella, es pot esdevenir en qualsevol moment, no importa la causa, doncs aleshores ja no serem els mateixos, amb els nostres falsos complexes i prejudicis, sinó que se'ns haurà donat la gràcia de participar del ritus d'una dansa total, de la que res ni ningú en queda exclòs.

En diverses tradicions el Paradís és representat pel cor, que és el centre de l'estat humà, equivalent al "Cor del Món", al "Sant Palau" intern, o a Brahma-Pura (la "Ciutat de Brahma"). Per això s'ha d'entendre l'existència d'una analogia entre la Geografia mítica o sagrada i el propi espai interior o espiritual de l'home. En aquest espai també s'hi troben comarques i regions que són estats de consciència que l'ésser va reconeixent en les diferents etapes o graus de la seva evolució espiritual. "El Regne de Déu està dintre de vosaltres", diu l'Evangeli; i el lamaisme budista: "Shambala (la Comarca Suprema o Paradís) està en el nostre cor". A la llum d'aquestes concepcions l'espai geogràfic es transforma en un arquetip celest, on s'albira el que és atemporal. La bellesa del món, de Malkhuth, és el reflex de la Bellesa, de Tifereth. Les visions extàtiques de certs místics descriuen una geografia situada en un altre pla de realitat, on es produeixen les teofanies i es revelen les entitats angèliques i divines. Es la "Terra dels Benaurats", dels "Vivents", dels "Avantpassats Immortals" a la qual malgrat tot, "no s'hi pot arribar ni amb naus ni carros, sinó només pel vol de l'esperit". Respecte a això ens diuen els mestres hermètics: "El Paradís encara està en aquesta terra, però l'home està lluny d'ell fins que no es regeneri". Agartha és la gruta que s'oculta en la muntanya, ubicada en el mateix eix que el cim, com la cripta en el temple.

La pràctica de la Geometria, i la Meditació, són mètodes de purificació de "l'ull de l'ànima", que conreen la capacitat de la Visió o facultat de contemplar la Veritat: facultat anomenada també Intel·ligència del cor, la única que pot unir al món manifestat amb el seu Origen.

Aquesta visió difereix molt de la capacitat visual que normalment fem servir i requereix una penetració de la realitat, en més d'un sentit. La vista i l'oïda, tot i que relacionades amb la seva funció, operen de maneres molt diferents: la intel·ligència òptica, per a pensar, crea una imatge en la nostra ment, és indirecta, analítica i seqüencial, mentre que l'auditiva és directa, sense imatge, i evoca una resposta immediata. És ella la que percep patrons de relació i configuracions en l'espai. Així mateix és ella la que s'associa amb l'hemisferi dret del cervell, mentre que la vista, de caràcter temporal, s'associa amb l'esquerra, que mesura i analitza de manera racional, per emprar una descripció simbòlica. És aquesta "manera dreta" o "manera recta" el que permet penetrar en l'aspecte esotèric del símbol, i comprendre el seu sentit, perquè pot percebre oposats en simultaneïtat.

Quan la capacitat auditiva i la visual estan "centrades", "s'escolten colors" o "es veuen músiques". Mitjançant la Geometria, els pitagòrics conjuminaven i equilibraven els oposats perennes i una vibració escoltada arribava a convertir-se en forma visible i igualment un ritme visual s'expressava en harmonies audibles.

La tasca de l'artista és la de mitjancer entre l'essència del símbol (o Verb) i la seva manifestació en el món temporal (obra del Verb Creador). D'entre totes les criatures, només a l'home li és donat el fer-se conscient d'aquest paper i mitjançant ell és l'Univers que es fa conscient de si mateix. El propòsit de l'educació tradicional consisteix en portar a terme aquesta presa de consciència, despertant les capacitats latents que tot home porta ocultes, i és aquesta la funció que compleix el gremi dels artistes, dirigit per un mestre que coneix els principis que governen l'Art.

El procés d'aprenentatge és jeràrquic i proveeix a l'artista del llenguatge simbòlic. Inclou les ciències i les arts sagrades; es tracta de l'Alquímia del propi ésser i d'un veritable camí d'Iniciació. El suport simbòlic prepara el camí del procés creatiu a través de rituals prescrits. La bellesa del símbol consisteix a revelar el "Tresor", sense la mediació del qual no es podria conèixer mai. El ritus té la seva base en la cosmogonia i és el símbol en moviment. El mite viu en un Temps d'acció ritual perenne. El propòsit d'aquests rituals és el de crear un estat de consciència que permeti a l'artista moure's en l'espai intern de l'ànima. Una part essencial d'aquest estat meditatiu és aconseguir que l'harmonia dels cicles vitals penetri en l'existència sencera tot experimentant els ritmes de la natura, la seva soledat i serenitat.

És mitjançant la contemplació que es pot accedir a l'espai intern del cor on té lloc per a l'artista la única experiència de realitat. És aleshores que pot expressar: "en veritat, que com és d'extens l'espai, ho és també el buit que hi ha en l'interior del cor". Ha arribat a la font i contemplant cara a cara la realitat, s'ha contemplat a si mateix. Ja no existeix el temps; vident i visió són un. Tot l'univers ha concentrat els seus raigs en un punt, la incandescència del qual ha tornat al Si-Mateix.

Sons, formes, línies, colors i materials seran els mitjans per a l'ànima desperta que busca expressar-se en el seu descens per l'arc del cicle creatiu retornant la forma visible, audible o tangible a allò viscut. Passiu respecte al Principi del que és servidor, i actiu respecte al seu Art, l'artista crea una relació harmoniosa entre l'universal que anima la seva obra i la particular manera de donar forma a la seva creació. L'obra serà la mostra de la perfecció assolida per l'artista i en la mesura en que estigui en conformitat amb l'Origen se li podrà dir original. Originalitat compresa en l'ampli sentit de la paraula: la realització d'una concepció original i no només la transitòria originalitat individual.

"Aquesta part terrestre del món és mantinguda pel coneixement i la pràctica d'Arts i Ciències de les quals no ha volgut Déu que es privés el món per a ser perfecte (...). I encertadament la divinitat suprema ha enviat aquí a baix entre els homes el cor de les Muses perquè el món terrestre no semblés massa salvatge privat de la dolcesa de la música, sinó que, ans al contrari, els homes oferissin les seves lloances mitjançant cants inspirats per les Muses a aquell que només ho és Tot i pare de tots, i així a les lloances celestials respongués sempre, també sobre la terra, una suau harmonia. Certs homes, pocs en nombre, dotats d'una ànima pura, han rebut en participació l'augusta funció d'elevar les seves mirades cap al cel" (Corpus Hermeticum, Asclepi 8-9).

Un dels temes en què es fa èmfasi en el recorregut iniciàtic és el dels enemics ocults, és a dir en aquells que no són evidents per a l'aprenent, o que es disfressen aparentant virtuts, quan no són més que formes de l'home vell i greus enemics en el camí del Coneixement. Moltes vegades se solen presentar amb la vestimenta del que és moral i allò oficialment admès com a virtuós i fins i tot "religiós" que graciosament anomenen "tradicionalisme". Una altra de les desagradables maneres en que solen presentar-se aquest dimonis directament associada amb la que acabem d'esmentar és el fet de suposar una virtut el fet de despertar-se aviat els matins, especialment en las grans ciutats, on el cos ha perdut tota connexió amb els ritmes de la natura. Aquest fet completament normal és pres per individus babaus com una gran cosa, exemple digne de ser emulat, encara que calgui imposar-lo per força, com en el cas d'internats, presons i quarters. Encara que per cert no es tingui en compte que aquests "matiners" es lleven per tirar llenya al foc de la màquina de la societat moderna que ens està devorant, que ells han creat i alimenten constantment amb la seva diligència.

El refranyer castellà ha encunyat dues sentències molt conegudes respecte aquest fet. La primera diu "Al que madruga Dios le ayuda", això pot ser entès com un acudit d'humor negre, quan es pensa que els homes d'avui dia, directa o indirectament, es desperten disposats a trair, mentir, murmurar, calumniar, robar, destruir, etc., amb el beneplàcit i el patrocini de les entitats oficials en mig de l'aprovació general.

El segon refrany ha donat títol a aquesta nota i diu: "No por mucho madrugar amanece más temprano". S'hi adverteix l'oposició a l'anterior, encara que se'l nota molt més elaborat ja que nega de fet la beneita creença literal que el primer sustenta i apareix com una clara sentència a un dels errors (pecats) més grans i difosos dels contemporanis: el que a través de les accions dels homes es podrà assolir el que sempre ha estat anomenat, inversament, la Gràcia de Déu.

"L'esperit bufa allà on vol" es pot llegir en el text sagrat. Sí, on vol l'esperit i no on determinen els homes, o en qualsevol part, per atzar, com podria comprendre un literal, o un "just" molt matiner. Un proverbi xinès diu: "En abusar de l'eficàcia es produeixen violències".