Concebre el temps sense l'espai com a referència és impossible, ja que només quan hi entra en relació, a través del moviment, es torna intel·ligible. Això és degut a que posseeix per naturalesa una qualitat superior, ja que d'alguna manera està menys determinat que aquell. La música, art del ritme i la harmonia per excel·lència, és sense dubte la que de manera més obvia i bella revela el caràcter cíclic i recurrent del temps, i desmenteix l'absurda concepció lineal, uniforme i quantitativa que se n'ha forjat la mentalitat profana. El nombre és l'estructura del ritme, i com a tal és "qualitat" manifesta que es distingeix netament de la pura agitació, com ara la música i la melodia ho fan del soroll; aquesta concepció "auditiva" del cosmos ens apropa al que és invisible, subtil, a tot allò que està més enllà de la constatació sensible en general.

La potència divina crea doncs el cosmos a partir de ritmes, d'alternances, que ara s'equilibren, ara es desequilibren, sense sortir mai del diapasó diví. La Bellesa, un dels noms divins, en manifestar-se ho fa a través de la perfecció de les formes, i aquestes, abans d'esdevenir grolleres, configuren idealment l´ossada subtil i formativa de l'univers, l'arquitectura invisible del cosmos. Aquesta arquitectura és realment un llenguatge diví i meravellós l'aprehensió de la qual està directament vinculada a la intuïció intel·lectual del cor, sagrari del temple humà i seu de totes les teofanies. La música platònica de les esferes il·lustra de manera perfecta aquesta concepció en descriure al cosmos com una immensa caixa de ressonància que no fa més que amplificar unes energies virtuals fins portar-les a la seva concreció efectiva, per a després tornar-les al seu origen, com a espurnes o reflexes transitoris d'un arquetip immutable. Solve et coagula són en l'Alquímia hermètica (o condensació-dissipació en l'extrem oriental), la fórmula d'aquest doble moviment simultani que fa possible la meravella de l'existència universal i individual i les seves indefinides interrelacions.

Les qualitats dels sons, lligades com vam veure als planetes, ho estan també als elements. I igualment els instruments que els reprodueixen: de vent, corda, percussió, etc., tenen a l'aire i a la terra com a mòduls terrestres, i al foc com a celest, ja que és el despertar del "foc intern" la missió principal de la música, especialment la sagrada. Com a manifestació de la Harmonia Universal, la música conté en si potencialment totes aquestes energies. I és pel fet de que "el semblant atrau al semblant" que la seva acció sobre la psique humana desperta lògicament als seus respectius homòlegs, així com també el poder de ritmar-los entre si. Els diferents temps i marxes reconeguts en les partitures clàssiques occidentals el que fan és traduir l'efecte de les energies de l'ànima sobre la creació musical i viceversa: andante, alegro, patètico, brio, moto, no són més que estats de l'ànima que revelen per elles mateixes un drama intern entre varis ritmes i personatges la descripció al·legòrica dels quals la trobem immemorialment en tots els mites i cosmogonies antigues.

Succeeix a vegades que hi ha moments en aquest treball on aparentment no passa res. En ocasions ens queixem dels temps en que estem agitats: tot se'ns mou i les tempestes ens tan trontollar. Però n'hi han d'altres encara pitjors en que no s'esdevé absolutament res. Són aquells períodes en que els navegants de la recerca, de l'aventura del Coneixement, anomenen "calma absoluta". La immobilitat aquí és pura rigidesa i desesperança. Aquest no-res no és l'En Sof de la càbala hebrea, sinó el seu reflex invertit. Tot es presenta com una via morta, una porta tancada o una fotesa. No hi ha cap cosa més dura que estar estancat sense rebre el buf o el vent de l'Esperit, o dels esperits, al menys. Aquí és on hem de redoblar els nostres esforços. Aquest és el moment en que cal reiterar una i una altra vegada els nostres ritus i prendre consciència de que no hi ha vida, ni treball, sense sacrifici. Lluitar en aquests moments és una necessitat i quant més aferrissat, intel·ligent, concentrat i honest sigui el nostre combat intern, més gran és la possibilitat de la victòria.

Hem vist en reiterades ocasions que el símbol de la Terra és el quadrat. Aquesta figura geomètrica de quatre costats iguals és l'expressió del concepte de quaternari i ens transmet immediatament la idea d'ordre, harmonia i equilibri entre les diferents tensions de les seves parts, les que es conjuminen i neutralitzen en un punt comú d'on igualment emanen de manera permanent.

Sabem també que el quadrat en la tridimensió es converteix en un cub, i és evident que aquest cos constitueix un símbol del que és sòlid i un exemple nítid del que és una estructura. Totes aquestes imatges mentals s'associen immediatament quan es treballa esotèricament amb el quadrat que és la representació, en el pla, de la Terra, presa aquesta paraula en el seu sentit més ampli, és a dir: les coordenades espai-temporals (verticals i horitzontals) on l'home està inscrit, les que també signen i limiten simbòlicament a la figura del quadrat. En les civilitzacions tradicionals aquesta figura era sagrada –com la seva complementària el cercle– per ser un símbol transmissor i receptor de les energies-forces d'allò desconegut, a les que manifesta, és el dipositari d'una càrrega màgica poderosa, susceptible de ser transformada i utilitzada per a diversos fins rituals i cosmològics. I si aquesta càrrega màgica es multiplica i projecta simètricament creant el quadriculat (delimitat així mateix dins d'un quadrat) on els possibles elements dispersos s'uneixen i cohesionen en un tot, gràcies a un ordre invariable i a diverses particularitats que es converteixen en lleis generals, s'augmenta el poder generatiu i protector d'aquesta figura, que enclou dins de si les mateixes lleis universals de la Creació íntegra, i que les tradueix amb igual discurs, fet del que són testimonis els símbols numèrics i geomètrics i tots aquells que s'hi puguin relacionar en la harmonia matemàtica d'aquestes associacions.

Gairebé tots els pobles i tradicions han utilitzat aquests quadrats màgics i els han considerat tant instruments de coneixement, com potents talismans capaços d'ordenar –i també de deslligar– les indefinides energies i forces que constantment estan articulant el cosmos. El més definit d'aquests pantacles o mandales, present, entre d'altres tradicions, a la Xina, a l'Islam, al misticisme jueu, i igualment entre els adeptes de la Tradició Hermètica, és el que donem a continuació, anomenat el quadrat màgic de 15, o quadrat natural, en el que la suma dels nombres de 1 a 9, inscrits dins de les caselles (tant si es fa en sentit vertical, horitzontal o diagonal), dóna sempre 15. A tall d'il·lustració direm que la civilització xinesa va derivar d'aquesta estructura la organització social i política del seu imperi.

Així mateix en la Càbala hebrea aquests nombres són suplantats per les lletres de valor corresponent, obrint-se el camp a tot tipus d'imatges i conceptes relacionats amb les paraules i les seves arrels, la qual cosa equival a treballar amb la Ciència dels Noms.

Igualment els alquimistes associaven quatre formes de construir numèricament aquest quadrat, amb els quatre elements, i el vinculaven als tres principis essencials (té tres columnes), que en una continuada dansa produeixen la il·lusió de la matèria.

També els astròlegs han treballat amb aquests quadrats carregats de símbols numerals, alfabètics i cosmogònics, i els han associat amb els planetes i el mapa del cel (així com els alquimistes amb els metalls).

Oferim a continuació la correspondència entre els diferents planetes i els quadrats màgics corresponents: el quadrat natural, o de base 15, és l'atribuït a Saturn. El de 4 columnes i de base 34 (d'acord als nombres assignats a les caselles corresponents, els que sense repetir-se mai sumen en qualsevol sentit aquesta xifra), està consagrat a Júpiter. El quadrat màgic de 5 columnes, la base numèrica del qual és 65, a Mart. Al Sol se l'hi associa el de 6 per 6 columnes, la xifra base del qual és 111. El de 7 columnes és atribuït a Venus i la seva base és 175. El quadrat màgic de Mercuri conté 8 columnes per costat i el seu número base és 260. I finalment el de la Lluna, de 9 columnes, està basat en el nombre 369. Com es podrà observar, les relacions amb l'arbre de la Vida Sefiròtic són evidents, la qual cosa ens porta a comprendre que en veritat totes les disciplines que conformen la Tradició Hermètica, la Màgia inclosa, no fan res més que expressar una sola i única ciència, que es manifesta en diversos llenguatges, ordres i formes.

Quan en els diversos textos tradicionals es parla de la Llum cal entendre-la sobretot com un símbol de la Intel·ligència, i l'aspecte material constitueix el seu suport sensible i simbòlic. Entesa d'aquesta manera la Llum representa una força o energia divina, el nucli central, intern i generador del que s'irradia tota la vida de l'ésser còsmic i individual. Aquesta Llum intel·ligible i subtil procedeix del foc de l'Esperit, com la llum sensible prové de l'enorme massa de foc que és el Sol. D'aquí ve que constantment es faci una transposició simbòlica entre l'un i l'altre. Aquesta qualitat de la llum està clarament assenyalada pel mateix procés de la Iniciació, ja que aquesta es concep fonamentalment com una progressiva "il·luminació interior" que dissipa les tenebres de la ignorància, que són assimilades al que és profà i infrahumà.

A escala universal aquest procés és anàleg al Fiat Lux (Faci's la Llum) cosmogònic, produït en el principi dels temps pel Verb o Logos que dóna origen a la creació. "En el principi era el Verb i el Verb estava en Déu i el Verb era Déu... En Ell estava la vida i la vida era la llum dels homes, i la llum brilla en les tenebres però les tenebres no l'han rebut." (Joan I, 15). "El poble que habitava en tenebres va veure una gran llum i per als que habitaven en la regió de mortals ombres una llum es va aixecar." (Marc, IV, 16). Aquestes citacions evangèliques es refereixen naturalment a Crist, ja que ell encarna, en la tradició cristiana, aquesta acció il·luminadora de l'Esperit que penetra en la matèria tenebrosa i substancial, fent-la passar de la potència a l'acte, o del caos a l'ordre. El Sol repeteix diàriament aquest ritus quan en sortir per Orient il·lumina el món submergit en l'obscuritat de la nit. És interessant d'advertir que el terme "donar a llum" s'aplica per igual al part carnal i al naixement espiritual, amb la diferència de que el primer necessita d'un suport exterior, mentre que el segon s'acompleix en la més completa soledat, en l'un mateix, en allò més secret de la caverna del cor.

Aquests dos termes de l'apartat estan íntimament relacionats amb el que és natural, i és possible preguntar-se què és el que cadascú entén per això. Igualment pel què fa al concepte actual de salut. En efecte, en els pobles tradicionals, o primitius, el concepte de salut-malaltia (dos oposats que no es contradiuen) és ben diferent del modern, que només s'hi refereix com al funcionament hipotètic d'un cos físic "ideal" que constitueix la nostra possessió i no té gens en compte la interrelació d'aquest cos amb l'Univers i les múltiples forces que el conformen. Com que a més a més, l'oficialisme contemporani exclou del binomi salut-malaltia a aquesta última, per una espècie d'associació amb el mal, al que l'home modern nega, atribuint a aquest "mal" les característiques del que a ell li desagrada i no vol reconèixer en si, motiu pel qual el bé no és una conjuminació constant d'oposats, sinó un imaginari estat a assolir, que canvia amb els vents de la moda i la relativitat dels usos i costums. En aquest sentit seria interessant fer-nos una pregunta: quina és l'estranya associació que es fa actualment entre la salut i certs esports? quina relació guarden certes gimnàstiques i moviments forçats, veritables càstigs corporals, amb la salut?

Més aviat en el procés de la Iniciació, que correspon a una inversió completa de la nostra vida ( ja que les concepcions profanes comencen a convertir-se en sagrades), i que per cert inclou un descens als inferns, els símptomes que es perceben no són "saludables"(com ho testimonien les vides mítiques i exemplars dels grans mestres, iniciats i filòsofs), ni "bells" en una lectura estereotipada d'aquests termes, sinó que més aviat es presenten com a grans shocks dels que de cap manera estan absents la malaltia, el dolor, i per cert la mort.

Per altra banda ens hem d'enfrontar amb la impostada institució de la higiene com a moral, la convenció com a moral, allò "saludable" del treball pel treball mateix, les "bones" i "correctes" actituds i costums com equivalents al bé. En el mateix sentit es comprèn al "sentir-se bé" i al "confort espiritual" i igualment a la bonança econòmica, com allò "bo". També es considera com a bona o saludable la oficialització d'una actitud solemne, digna i pomposa, fins a l'extrem de confondre-la amb el que és sublim. En són exemple certes cerimònies civils on la impostació i el fingiment que ocasiona aquest tipus d'actitud, basada en una absoluta falta de creença en els més elementals valors, es fan paleses. Per tant tot això cal simular-ho perquè no es descobreixi l'engany (actuat en un escenari dins de la farsa), la qual cosa en definitiva no té importància, doncs així és el que es considera la "vida", en la que caldria prendre determinades postures per ser respectat o al menys no criticat pels veïns i on el més deshonrós no seria cometre delictes, sinó perdre la "dignitat" per aquest motiu, el que equivaldria a aparèixer en el diari per aquestes circumstàncies. O sigui avergonyir-se per ser descobert i fer el ridícul en l'activitat delictuosa generalitzada. Assumptes i derivacions que per la nostra manera de veure i entendre no tenen res a veure amb la "salut mental" ni amb la "higiene moral". Què són en definitiva salut i malaltia? Sincerament és difícil de definir la salut i el més probable és que sigui indefinible. En tot cas, si la salut és alguna cosa, o al menys un estat, aquest seria d'harmonia i conjuminació en el permanent desequilibri. I això només s'assoleix a nivell espiritual, malgrat que el cos pateixi les xacres del dolor i les premonicions de la mort. El que és verí per a uns, per a d'altres (o per a ells mateixos en diferents condicions i circumstàncies), és medecina salvadora.