21
L'HERMETISME MEDIEVAL I 
 

Coincidint amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, durant els segles VI i VII es produeix un període en què s'oculta el pensament tradicional contrastant amb l'apogeu conegut en els segles anteriors, que, com hem assenyalat, va tenir a Alexandria el seu focus d'irradiació més important. Aquest període també va afectar a la Tradició Hermètica, que després de la desaparició de l'Escola d'Alexandria i d'Atenes es concentrarà a determinades ciutats del Pròxim Orient, i especialment a Bizanci (Constantinopla), en aquell temps capital de l'Imperi Romà d'Orient, ja completament cristianitzat. En efecte, Bizanci apareix com l'hereva més important del llegat hermètic i neoplatònic, i en definitiva de la cultura clàssica, que allà viuran un nou floriment, que perdurarà fins ben entrada l'Edat Mitjana. Aquesta herència és present, per exemple, a l'obra del bizantí Miquel Psellos (segle XI), gran comentador del Corpus Hermeticum i dels Oracles Caldeus, així com de Plató, Procle, Dionís Areopagita, etc., i que posteriorment exercirà una notable influència en la tradició renaixentista. Precisament, i ja que anomenem Procle, direm que la seva important obra es transmet a l'Edat Mitjana mitjançant Dionís Areopagita i també a través del Liber de Causis (Llibre de les Causes), durant molt de temps atribuït a Aristòtil, text que com el seu propi nom indica tracta dels principis de les coses i els éssers, començant per la Unitat metafísica, a la qual s'identifica amb el Bé i allò que és Pur o No-compost.

L'Hermetisme medieval ressorgeix amb força sota l'impuls de la naixent civilització islàmica que en menys de cent anys s'estén des de la Xina i la Índia fins la Península Ibèrica. En efecte, existeixen nombrosos adeptes àrabs que tradueixen a la seva llengua els llibres hermètics (sobre Alquímia, Astrologia, Màgia, Matemàtiques, Medicina, i les ciències de la natura en general), la qual cosa fa possible que aquests es conservin i siguin traduïts posteriorment al llatí, permetent així la seva difusió per tot l'occident europeu, que a l'època d'expansió de l'islam (segles VII-VIII) vivia sumit en la difícil transició de l'Edat Antiga a l'Edat Mitjana.

Per altra banda, no és casualitat, sinó quelcom que depèn dels designis divins que entreteixen l'estructura invisible de la història, que simultàniament a la penetració àrab en la Península ibèrica (segle VIII) s'estigués gestant la unitat política, cultural i religiosa de la cristiandat sota l'autoritat temporal i espiritual del Sacre Imperi Romà, instituït per Carlemany, i amb el que comença definitivament l'Edat Mitjana, com hem vist a l'apartat anterior. Aquesta unitat facilitarà que a través de l'Espanya musulmana (país que rep la denominació de "Porta Real de l'Alquímia" i "Porta Solar"), l'art i la ciència sagrada d'Hermes arribin efectivament a Europa. Per damunt de les diferències que poguessin afectar a les relacions que van mantenir entre si els exoterismes de les civilitzacions tradicionals, sempre va prevaler el punt de vista esotèric i metafísic, el qual les identificava en allò que és essencial. La Córdoba califal i més tard Toledo són les ciutats en què es produeix el veritable renaixement medieval i on fructíferament conviuran durant llargs períodes de la seva història les tres tradicions del llibre: judaisme, cristianisme i islam. Però és sobretot amb l'escola de traductors de Toledo com comença a traduir-se al llatí l'hermetisme acumulat i desenvolupat pels àrabs. Savis vinguts de tots els països de la cristiandat (per exemple Miquel Escot i Gerard de Cremona) coincideixen a la ciutat imperial, "gresol d'alquimistes".

Juntament a la de Toledo, hem de ressaltar l'enorme importància de les escoles de Chartres i Oxford (segles XII i XIII) en la difusió de les idees hermètiques i platòniques. L'ensenyament d'ambdues escoles es fonamentava en les set Arts Lliberals i en el Timeu de Plató. A la primera van pertànyer els germans Teodoric i Bernat de Chartres, Guillem de Conques, Joan de Salisbury, Gilbert de la Porrée i Bernat Silvestre, tots ells continuadors de l'obra de Joan Escot Erígena (segle IX), monjo irlandès que rep al seu torn l'herència de l'hermetisme alexandrí i el platonisme cristià de Dionís Areopagita, essent la seva obra més important Sobre la Divisió de la Natura. En la segona hi trobem el ja esmentat Miquel Escot, alquimista i astròleg, Robert Grosseteste i Roger Bacon, conegut com el "Doctor Mirabilis" per la gran síntesi que va realitzar de totes les branques de la Ciència Sagrada. Cal destacar també que en aquestes dues escoles es produeix un desenvolupament de les ciències de la natura i l'experimentació, preses com a suports simbòlics per a comprendre la unitat del Cosmos i el seu Principi Suprem.

Per la importància que van tenir en el desenvolupament de l'Hermetisme medieval, cal destacar la traducció del Llibre de Morieno, en què es relata la llegenda segons la qual Hermes Mercuri, el "Pare dels Filòsofs" va recuperar les ciències i arts sagrades després del diluvi. Es tradueix també la Taula d'Esmaragda, text fonamental de l'Alquímia grec-egípcia, considerat sota la paternitat del propi Hermes Trismegist i els dotze punts del qual constitueixen un resum sintètic de tot l'ensenyament de la gran Obra. No menys important és la traducció de la Turba dels Filòsofs, on es descriu, en forma de diàlegs alquímics, el que es va esdevenir en un congrés imaginari de filòsofs grecs, com ara Pitàgores, Sòcrates, Demòcrit, Parmènides, etc. També el llibre alquímic i astrològic Picatrix, traducció que es fa durant el regnat del rei savi Alfons X a qui devem la redacció dels Llibres del Saber d'Astronomia i del Lapidari, on es parla de les propietats màgiques del món mineral posat en relació amb les energies astrals i planetàries. El mateix passa amb el Llibre de la Misericòrdia, del cèlebre alquimista àrab Geber. Segles més tard, en ple Renaixement, Corneli Agrippa, influït pels ensenyaments d'aquest autor, escriu a De la Filosofia Oculta: "Ningú pot sobresortir en l'art alquímic sense conèixer els principis en si mateix, i com més gran sigui en coneixement de si mateix, més gran serà el poder d'atracció adquirit, i es realitzaran més coses grans i meravelloses". Aquest és el fonament de l'Alquímia natural i espiritual, que el gran metafísic sufí Ibn Arabi desenvoluparà a la seva obra L'Alquímia de la Felicitat Perfecta, tot mostrant les etapes que l'iniciat ha de travessar en el seu "viatge" descendint primer als nivells elementals fins retornar, en un ascens vertical, a "La Força de l'Elixir" de la Saviesa Divina. En aquest ascens, l'ànima del peregrí recorre els cels planetaris revestint-se de la llum cognoscitiva que habita en cadascun d'ells, arribant finalment davant la presència del "Tron Diví", "motor immòbil" o Arquetip Suprem en què serà absorbit en una plena identificació.

A l'hermetisme cristià, aquesta descripció de l'univers espiritual es representarà iconogràficament amb una sèrie de cercles concèntrics amb la terra al seu centre, girant al voltant d'ella els tres elements restants més l'èter, els set planetes, el zodíac, el cel de les estrelles fixes i l'Empiri, sojorn del foc pur i etern, damunt del qual apareix la figura de la divinitat. Aquesta imatge del món, arrelada a l'astrologia de Ptolomeu i en el Timeu de Plató, influirà notablement en Dant, la Divina Comèdia del qual, escrita al final de l'Edat Mitjana, es considera com la gran síntesi de l'esoterisme hermètic-cristià desenvolupat durant aquest període, contribuint a que aquest esoterisme no es perdés a les èpoques posteriors.

Així mateix La Divina Comèdia es va basar en part en els ensenyaments del sufisme islàmic, i especialment en les obres del ja esmentat Ibn Arabi. Aquest va ser anomenat pels seus deixebles "Fill de Plató" i el "Mestre per Excel·lència", qui havia assolit el grau de "sofre roig", que no és altre que l'estat espiritual que en llenguatge xifrat alquímic serveix per a designar aquell que ha arribat de manera definitiva al Coneixement mitjançant l'obtenció de la "Pedra Filosofal".
 
22
DIONÍS AREOPAGITA
 

Durant tota l'Edat Mitjana i el Renaixement va ser extraordinària la influència d'aquest autor, representant del pensament neoplatònic i de l'autèntica espiritualitat cristiana. Es presenta el nostre personatge suposadament com a deixeble directe de Sant Pau, la qual cosa va servir per difondre els seus escrits i evitar censures per part de l'església 'oficial'. La seva 'teologia negativa', en la corrent de Procle i Plotí, va influir directament en tota l'Edat Mitjana anterior a Sant Tomàs (la qual cosa inclou diversos segles), en particular (per citar només un exemple) en l'escola de Chartres, i igualment en el mestre Eckhart (i en Tauler i Suso), en Nicolau de Cusa i Sant Joan de la Creu, entre d'altres tants savis, teòlegs i teòsofs occidentals. Va escriure un tractat sobre Els Noms Divins i un altre text sobre Teologia Mística, a més d'un llibre sobre Astronomia. Es conserven també algunes de les seves epístoles. Reproduïm aquí dues de les seves cartes dirigides a adeptes:

"A Doroteu, Ministre:

"La tenebra divina és aquella llum inaccessible en la qual, es diu, Déu hi habita.1 I malgrat que aquella és inaprehensible a causa de la difusió exuberant de la seva llum sobrenatural, en ella descansa qualsevol que mereixi conèixer i veure Déu; i per la mateixa raó per la qual no veu ni coneix, aquest mateix existeix en Aquell que transcendeix qualsevol visió i coneixement, sabent només d'Ell que està més enllà de les coses sensibles i intel·ligibles, dient alhora que el profeta: 'per a mi és admirable la teva ciència, tan elevada que mai podré assolir-la'.2

"D'aquesta manera és com es diu del diví Pau que va conèixer Déu quan va saber que ell existia transcendint tota ciència i intel·ligència; així mateix diu (ell) que els seus camins són indesxifrables i inescrutables els seus judicis,3 inenarrables els seus dons i la seva pau sobrepassa tot enteniment,4 ja que va descobrir Aquell que és totalment transcendent, i va saber, d'una manera que sobrepassa qualsevol intel·ligència, que Aquell que és autor de totes les coses, és també superior a totes elles."

1 I Tim., VI 16.
2 Salm 139 (Vulgata, 138), 6.
3 Romans, XI, 33.
4 Filipencs, IV, 7.

 

"A Sosípatre, Sacerdot:

"No et jutgis victoriós, venerat Sosípatre, per atacar aquell culte o opinió que no et sembla legítim, ja que si addueixes rectament contra ells, no per això demostraràs el valor positiu de les teves afirmacions; pot ser que, tant per a tu com per a d'altres, se t'escapi la veritat, que és alhora oculta i veritable, a favor de les aparences.

"Doncs no és suficient que un objecte no sigui vermell o brillant per a què sigui blanc; ni, si algú no és cavall, no per això necessàriament és un home. I així, si em vols escoltar, això és el que faràs: desisteix de parlar en contra dels teus adversaris, i que tot el que diguis sigui per a establir la veritat de tal manera que no siguin vàlides les coses que es diguin contra tu."

 
23
EL SIMBOLISME HERÀLDIC 
 

L'heràldica representa una expressió més de la simbòlica tradicional d'Occident. Pròpiament dita, ella apareix amb la constitució de les ordres de cavalleria medievals, per la qual cosa tot el que s'hi refereix està directament relacionat amb la casta dels guerrers i de la noblesa en general. No en debades era anomenada la "ciència heroica" o la "noble ciència", tot i que també és cert que existia un art heràldic eclesiàstic i de les corporacions d'artesans, aquest últim molt estès durant el Renaixement. El ric i complex simbolisme heràldic seria més aviat una antigalla si realment no inclogués un sentit esotèric i fonamentalment sagrat que precisament és el que li dóna tot el seu relleu i importància, i sobretot el que el converteix en actual i viu. Sens dubte, la peça central i més important de l'heràldica és el blasó o escut. Etimològicament el terme blasó deriva del verb alemany blasen que significa "bufada", revelant amb això la presència d'una inspiració espiritual i divina en l'elaboració del mateix. En aquest sentit, abans d'esdevenir un art escrit i figurat, el blasó era cridat per l'herald d'armes en el camp de batalla i en els torneigs, tot utilitzant per això també la música, és a dir, que era transmès mitjançant la paraula i el so. I tot el que ja hem dit en aquest Programa Agartha sobre l'assimilació i complementarietat entre el simbolisme sonor i oral i el simbolisme geomètric i visual quadra en aquest cas particular. En primer lloc, a l'escut heràldic es plasma l'art de la divisa i l'emblema. La divisa és una sentència, una frase criptogramàtica que constitueix l'ànima d'allò que hi apareix, mentre que l'emblema n'és la figura o el cos.

En general tot el món de la natura, els animals (inclosos els fabulosos com el drac i el grifó), les flors i plantes, les pedres, els metalls, els planetes i els estels participen de la plàstica i la simbòlica del blasó. Una figura freqüent en aquest és el castell o qualsevol altra fortalesa; iniciàticament són símbols de l'ànima regenerada, de la ciutat, recinte o palau interior tancat a les influències profanes. En realitat, l'art del blasó, la seva tècnica espiritual, consistia a establir un sistema de correspondències i analogies entre el pla visible i l'invisible, el natural i el sobrenatural, tractant-se doncs d'una ciència i un art veritablement hermètics, i vinculada per tant a la idea de "allò que és a dalt és com allò que és a baix". No s'ha d'oblidar que per a la mentalitat de l'home tradicional i arcaic la natura sencera és una hierofania, és a dir una manifestació del sagrat. En aquest sentit, les diferents espècies naturals representades en el blasó estan expressant els seus corresponents arquetips espirituals, i en un grau menor, les diferents tendències psicològiques adscrites a elles. I en tot això, l'home com a intermediari, ja que és al propi univers interior d'aquest al qual es refereix tot el codi heràldic. Per exemple, si l'àliga és un animal eminentment celest, l'actitud amb què generalment se la representa (les ales desplegades que en ocasions abracen tot l'escut com si el contingués) no fa més que simbolitzar el vol de l'esperit vers les regions superiors. Així mateix, l'actitud de gallardia i ferocitat del lleó, animal terrestre, evoca i infon el valor interior imprescindible per a combatre contra les potències obscures i caòtiques de l'inconscient. I el grifó (meitat àliga i meitat lleó) suposa un estat intermediari en el procés que condueix d'allò terrestre a allò celest. També cal considerar el blasó com un instrument no només per a defensar-se dels enemics físics, sinó – i era una cosa més important– com un marc protector contra les influències subtils inferiors.

En tot cas, l'adquisició d'un blasó, en els seus orígens, estava en relació directa amb l'evolució espiritual d'aquell que el pretenia, la qual cosa sens dubte eximia de qualsevol privilegi fictici i oportunista. Igualment el significat esotèric dels símbols, figures i colors revelava el grau espiritual que havia assolit el seu posseïdor; i això mateix es feia extensiu a l'escut heràldic d'una corporació, ciutat, regne o nació. En aquest sentit, per a conèixer la veritable essència i personalitat espiritual d'una ciutat o regió, res millor que investigar en els símbols presents als seus blasons. Es comprèn llavors la importància d'aquests puix que eren receptors i transmissors d'idees-força i autèntiques imatges-mandales, contenint alguns d'ells coneixements d'ordre metafísic molt elevats.


fig. 26

 
24
ARQUEOLOGIA
 

És freqüent de veure a gairebé totes les grans i mitjanes ciutats del món museus arqueològics que recullen els monuments i les arts de l'Antiguitat. Si bé els orígens de l'Arqueologia es remunten a la Itàlia del Renaixement, se'n poden trobar vestigis en certs autors clàssics, com per exemple l'historiador Dionís d'Halicarnàs, que va posar el títol de Arqueològica a una de les seves obres; això no obstant no és fins el segle XIX quan l'Arqueologia es converteix en ciència oficialment acceptada. Per altra banda, és durant aquest segle quan sorgeixen quasi totes les ciències que es dediquen a l'estudi del passat de l'home i de la terra; s'assisteix al naixement de l'antropologia o etnologia, la paleontologia, la història de les religions, la geologia, etc. Ens podríem potser preguntar el perquè d'aquest sobtat interès pel passat, allò pretèrit, allò antic, i contestarem que això va ser només possible pel fet que en el segle XIX, i sobretot a Occident, s'havia perdut pràcticament tot vestigi de la Tradició, si més no d'una manera visible i externa, per la qual cosa era perfectament lògic que l'home comencés a escrutar en els fragments del seu passat històric per reconstruir d'aquesta manera el que va ser la vida dels seus avantpassats, ja que la seva pròpia se sumia en una mediocritat cada vegada més estèril. Succeeix també que és en el segle XIX quan s'acaben de consolidar definitivament el positivisme materialista i el racionalisme que ja venien covant-se des de feia temps, la qual cosa havia d'influir decisivament en la mentalitat de l'època. Així mateix, es pot dir que les ciències esmentades van ser el resultat d'aquesta visió excessivament abocada cap a l'exterior, la qual per cert, és la que encara impera en la majoria dels arqueòlegs oficialistes, els quals la projecten en els mateixos objectes del seu estudi. Aquests s'entossudeixen en no veure, en les seves troballes, altra cosa que restes més o menys interessants i curiosos que cal classificar (i encasellar) segons uns paràmetres que ells mateixos han establert per a la seva comoditat investigadora.


fig. 27

Una altra conseqüència igualment equivocada, producte d'aquesta mentalitat positivista, és la de no advertir les diferències qualitatives que es donen entre els homes i civilitzacions de les diferents èpoques i períodes històrics, com si el temps transcorregués uniformement i fos homogeni. Així, segons aquest criteri, la mentalitat de l'home modern, aliè per complet a qualsevol intuïció i sentiment sagrat i transcendent, seria idèntica a la de l'home de les societats tradicionals, el qual pel contrari considerava que tots els actes de la seva existència quotidiana estaven impregnats de sacralitat. Si l'Arqueologia, a través de les anàlisis i treballs d'excavació, tracta de la reconstrucció de la vida de les societats antigues, aquestes investigacions no haurien d'estar desvinculades d'un rigorós coneixement de la història i la geografia sagrades, és a dir del temps i l'espai qualitatius, com tampoc ser alienes a les relacions que existeixen entre les diverses maneres i comportaments culturals i espirituals dels homes que van integrar aquestes mateixes societats.

Visitar un museu d'Arqueologia és, en certa forma, recuperar el sentit de l'atemporalitat. Totes les peces, numerades i catalogades, són aquí com resistint-se al temps, negant-se a deixar d'existir definitivament. Aliens a qualsevol prejudici, ens adonarem de tot el que l'home, inspirat en els principis metafísics que van conformar la seva civilització, és capaç de crear, de fer, d'edificar, en definitiva de plasmar a la pedra o qualsevol altra substància o matèria, reflectint la bellesa d'un món interior, doncs aquestes columnes i arcs, aquestes escultures, pintures, ceràmiques, baix relleus, mosaics, són símbols i gestos que el ritu del treball artesanal ha elaborat i fixat pacientment: de sobte tota la cultura humana hi és representada. Un museu arqueològic és en veritat un discurs on s'expressa allò antic (aquest és precisament el significat etimològic d'arqueologia), terme que no s'ha de confondre amb el que és vell i caduc; més aviat es relaciona amb tot allò que és perenne i que reflecteix les idees o arquetips universals. En aquest sentit, allò antic és perfectament actual. I un museu arqueològic pot ser un indret excel·lent de meditació (assenyalem que la paraula Museu precedeix de Musa) si l'abordem, no amb ulls de "especialista", sinó com si es tractés d'una evocació poètica on trobarem una part o aspecte oblidat de nosaltres mateixos amb tota probabilitat.
 
25
ALFONS X EL SAVI I
 

Per raons històriques i geogràfiques, Toledo és el centre de la Península Ibèrica. A més, ho és per raons simbòliques i metafísiques, i la Tradició assenyala, per una banda, la antiguitat d'aquesta ciutat que es remunta als orígens dels temps, o sigui, el temps mític, i per altra, la seva relació amb l'Atlàntida, també present a l'arrel TL del seu nom. Volem referir-nos en aquest treball a Alfons X el Savi, veritable punt central de la història d'Espanya ( la qual, per altra banda, va recopilar), com el monarca més important de Castella, la qual ha donat a Espanya la seva unitat, la seva llengua, i fins i tot, posteriorment, la seva època d'hegemonia mundial, incloent la conquesta d'Amèrica.

A la història de l'Espanya medieval sobresurt la figura eminent del rei castellà (1221-1284), fill al seu torn d'un altre gran rei, Ferran III el Sant. Alfons X era anomenat el Savi sens dubte degut als vastos coneixements que posseïa sobre diverses disciplines i branques del saber. Ell mateix va deixar escrit que un rei, per ser-ho, ha de ser el primer dels homes en coneixement i saviesa, ja que només així esdevé reflex a la terra de la Intel·ligència Suprema. A més, Alfons X, per la seva doble condició de rei i savi, reunia en la seva persona la síntesi entre el poder temporal i l'espiritual, els quals com ja sabem constitueixen les qualitats principals de tot veritable Emperador. Possiblement, aquesta va ser la raó (a part de qüestions dinàstiques i d'herència en què no entrarem) per la qual gran part del seu regnat va pretendre la corona del Sacre Imperi Romà-Germànic. Ell creia ser descendent del llinatge imperial que va des d'Alexandre Magne, passant pels emperadors romans, fins el seu oncle Frederic II. I a més, per a Alfons X aquest llinatge tenia orígens celests, ja que havia estat instituït pel mateix Júpiter, a qui veia com una prefiguració grec-romana de Crist. Si no ho va aconseguir va ser degut als plets i interessos de la política que en ocasions van entelar els vincles entre la reialesa i el papat.

Amb tota seguretat, el que es va esdevenir posteriorment a la història europea hagués pres altres direccions si Alfons X hagués estat entronitzat com a Rex Romanorum. Tanmateix, això no va ser obstacle per a què la fructífera tasca del rei savi exercís una notable influència en el terreny de la filosofia, les arts i les ciències del seu temps, i el que és més important, que aquesta tasca bastís un pont entre les cultures tradicionals d'Orient i Occident.

Gràcies a l'Escola de Traductors de Toledo (afavorida pel seu pare Ferran, qui va prendre com a model les creades segles abans pels califes omeies de Còrdova), la riquesa de la civilització i cultura islàmiques (i a través d'aquestes, de la filosofia grega) van poder ser conegudes a l'Europa cristiana. En aquesta escola, la més important de l'època, hi participaven per igual doctors i savis àrabs, jueus i cristians, la qual cosa reflectia l'esperit de convivència que va caracteritzar, durant grans períodes de l'Edat Mitjana hispànica, a les tres tradicions del tronc abrahàmic. Els llibres i tractats sobre astronomia, alquímia, música, medicina, geometria, agricultura i altres arts i ciències hermètiques, hebrees i àrabs van ser traduïts al llatí i a les diverses llengües romàniques i vernacles parlades a Europa. Igualment l'idioma castellà, al qual també van ser traduïdes moltes d'aquestes obres, va experimentar un enorme enriquiment gràcies sobretot a la influència àrab, convertint-se a més en el vehicle d'una cultura.


Escudo de Toledo.

fig. 28
 

Home Page