La tradició es transmet de manera horitzontal i ha fecundat diferents civilitzacions i individualitats. Però això ha estat possible gràcies a la permanent reactualització vertical de la Tradició Universal, la qual es revela amb noves formes (d'acord amb un concert de forces que s'entrellacen harmònicament i que inclouen en la seva orquestració les circumstàncies personals d'aquell o aquells que l'encarnen i la transmeten), regenerant així la Tradició Primigènia, la qual cosa permet la continuïtat de la cadena d'unió al llarg de la Història i la possibilitat sempre present de la iniciació, la realització espiritual, la metànoia. Per altra banda, aquesta urgència de transmetre als seus semblants aquest Missatge que senten aquells en els quals la doctrina i el símbol s'ha vivificat, es troba particularment aguditzada en els temps que corren, on una fi de cicle obliga a redoblar energies en la realització vertical, com igualment en la difusió horitzontal.

A Occident, el segle XII representa l'expansió de les ordres monàstiques i de cavalleria, entre les quals destaca la del Temple, que són les que conserven la pràctica totalitat de la doctrina i el saber tradicional. No és estrany, doncs, que fossin en la seva gran majoria clergues, abats, homes d'església i cavallers els qui, en les seves peregrinacions, propagaran l'Hermetisme per tota la geografia europea. Però la tradició d'Hermes, amb els seus misteris màgics i teúrgics, infon a l'esperit de l'home medieval un amor vers la natura que a Occident no es coneixia des de l'antiguitat grecollatina; amor que és motivat també per la influència que en aquest temps va exercir el "Càntic dels Càntics" de Salomó. Es 'redescobreix', per dir-ho així, la dimensió sagrada de la Natura, la seva bellesa transcendent, la qual és concebuda com una hierofania on allò diví i sobrenatural es fa present en el si mateix de la 'matèria'. Natura, en fi, visualitzada com una Dona alhora Verge –Natura Naturans– i també Mare –Natura Naturata–, la qual al percebre en la seva substància les llavors de l'Esperit, procrea i dóna vida (i per això mateix, devora i mata) a les innumerables formes que manifesten la unitat del cosmos, ple així de significat simbòlic. Per tot això, el cos humà, el microcosmos, és dignificat i retornat a la seva funció analògica de reflectir en cadascuna de les seves parts la totalitat del macrocosmos, seguint en això la màxima hermètica de que "allò que és a dalt és com allò que és a baix..."

Tenint sempre present aquesta immanència d'allò diví en la Natura, les obres d'Alain de Lille, Hildegarde de Bingen, Bernat Silvestre, Honori Augustodunensis, i tants d'altres, insisteixen en les correspondències simbòliques entre l'home i el cosmos, i són dipositaris de la tradició platònica actualitzada per Escot Erígena. Els ossos, les ungles, els cabells i els sentits es relacionen amb les pedres, els arbres, les plantes i herbes, els animals... Al cap, rodó com el firmament estrellat, hi resideix la intel·ligència i la mens lluminosa, comparant-se amb el cel de les estrelles fixes que envolten el zodíac, el gir perenne del qual és impulsat pel buf diví. El pit, i més concretament el cor, alberga les emocions i sentiments superiors vinculats amb els déus i les entitats angèliques. La part inferior i instintiva correspon pròpiament al home físic i a la terra. Totes aquestes correspondències són reveladores d'una cosmosofia que servirà de base per al posterior desenvolupament de la Filosofia Oculta del Renaixement.

Però abans ha d'arribar el segle XIII i la definitiva consolidació de l'Hermetisme, que de forma subtil i vivificant penetra, com ja hem dit, en pràcticament tots els cercles intel·lectuals, artesanals i esotèrics. Per altra banda cal no oblidar els diversos corrents de la Càbala hebrea, el centre d'irradiació de la qual és a Espanya i la Provença francesa. En aquest segle, la concepció filosòfica, cosmològica i teosòfica de l'Edat Mitajana troba la més plena expressió a la catedral gòtica, que, com el temple romànic, constitueix un compendi de l'univers material i espiritual. Esculpits a la pedra (sentida com a matèria viva i no inert), es descriuen els diversos regnes de la Natura elemental, el món intermediari inclosos els monstres guardians i éssers fabulosos, el gènere humà representant escenes exemplars i de la història sagrada, les jerarquies angèliques i celestes, i finalment, presidint tot aquest conjunt bigarrat que s'alça en vertical vers el cel, la figura de la divinitat en actitud de presència immutable. Aquesta visió esglaonada de baix a dalt i de dalt a baix, suggereix la idea d'una transmutació alquímica lligada així mateix a la descripció d'una geometria subtil del cosmos que la pròpia catedral expressa, amb la planta quadrada (o rectangular), les columnes, i la cúpula circular rematada amb la 'clau de volta'. El cercle (cel) que engloba al quadrat (terra), o el quadrat que emmarca al cercle, simbolitzen la interpenetració del temps i l'eternitat en l'esdevenir de l'existència manifestada. Aquesta geometria filosofal formava part dels ensenyaments pitagòrics i platònics transmesos en gran mesura per l'Hermetisme als arquitectes constructors, que no eren altres que els maçons i companys operatius. En efecte, juntament als gremis de constructors, treballaven en perfecta harmonia els astròlegs, mags i mestres alquimistes; i aquesta convivència, segellada a la catedral, era una mostra de la definitiva síntesi que durant segles s'havia anat forjant entre la filosofia hermètica i l'espiritualitat cristiana, d'on va sorgir l'anomenat hermetisme cristià i del qual havia de sortir també el codi del Tarot tal i com ha arribat fins els nostres dies. Igualment, d'aquesta confluència doctrinal entre ambdues tradicions van néixer diverses organitzacions iniciàtiques que, com els 'Germans del lliure Esperit' i els 'Fidels d'Amor' (aquests últims estretament vinculats amb l'Ordre del Temple) propugnaven una iniciació basada en els misteris de l'amor (cantats també per joglars i trobadors) com una forma d'accedir al Coneixement: la dona com a personificació de la Sophia (Saviesa) divina, la qual només es descobreix a l'home quan l'ànima o psiquis ha estat alquímicament reduïda a 'matèria primera'.

Quant a l'abundant i bella creació literària de l'època, la petja hermètica es va deixar sentir poderosament, com en el cèlebre Romanç de la Rosa, de contingut èpic i cavalleresc, on es descriu la gesta iniciàtica de la recerca del Temple interior (la Jerusalem Celest), prefigurada ja a l'arquitectura del Temple de Salomó. Però l'hermetisme cristià també estaria present en homes d'església de la talla del Mestre Eckhart, San Bonaventura, i els ja anomenats Sant Albert Magne, Roger Bacon, Miquel Escot, Robert Grosseteste, i fins i tot en papes com Joan XXI i Silvestre II (aquest en el segle XI). Novament a la Península Ibèrica, hi trobem el metge i alquimista català Arnau de Vilanova, l'obra del qual "El Rosari dels Filòsofs" destaca les correspondències existents entre la passió, mort i resurrecció de Crist i els processos de la Gran Obra. Per la mateixa època, a Espanya també, el jueu Moisès de Lleó escriu el Sefer ha Zohar o "Llibre de l'Esplendor", obra fonamental, juntament amb el Sefer Ha Yetsirah, de la Càbala, la qual va tenir una notable influència en el filòsof i teürg mallorquí Ramon Llull (o Raimundo Lulio), creador d'un sistema astrològic-alquímic, l'"ars combinatoria", basat en les combinacions i permutacions entre diverses lletres, noms i atributs divins relacionats amb les figures geomètriques primordials del triangle, el cercle i el quadrat, figures que simbolitzen cadascun dels tres móns. Aquest és un sistema doctrinari complet i coherent que recull l'essencial de la teosofia cristiana (especialment, dels neoplatònics Dionís Areopagita i Escot Erígena), de la Càbala (Moisès de Lleó i Abraham Abulafia) i també de l'Islam. Gràcies a l''ars combinatoria', l'adepte pot comunicar-se amb tots els nivells de l'univers, ascendint i descendint per l'escala de l'Art des del nivell més inferior fins la Deïtat inefable. D'alguna manera Ramon Llull va ser el primer a combinar els noms divins hebreus i cristians, i amb tota seguretat els mags i humanistes del Renaixement que van il·luminar l'important moviment de la Càbala Cristiana s'inspiren en la seva obra.

En el Mòdul I, apartat Nº 60, parlàvem de Metatron i l'associàvem amb l'arcàngel Miquel; volem ampliar aquí una mica el tema d'aquesta figura enigmàtica de la doctrina cabalística. Començarem dient que el seu nom és equivalent numèricament al nom Shaddai (314), que significa "el Totpoderós", i en certes ocasions se'l veu com la parella de la Shekhinah, la immanència divina. Tal és la seva importància que a vegades se l'ha confós amb el principi anomenat Moisès i encara amb el Demiurg mateix.

Indefinit i subtil és el gran intermediari, guardià, enviat i mitjancer; segons René Guénon, és Sar Ha Gadol, "Gran Príncep", i Kohen Ha Gadol, "Gran Sacerdot", que regula les relacions del cel amb la terra. Recorre l'Arbre de la vida des de Kether a Malkhuth, habitant alternativament a Tifereth (i aquí se l'assimila amb Crist) i Yesod. El seu ascens i descens és axial.

Però també la Càbala reconeix un costat fosc a Metatron i per tant a la Shekhinah. En separar-se el mal del bé, les escòries (Keliphoth) han format un Adam invertit, Adam Belial; i per tant, hi ha un Metatron invertit, la cara fosca de l'àngel Mikael: Samael, àngel que té sotmesos a innumerables dimonis, entitats ctòniques i no uràniques, terrestres i no celestes, les quals a vegades són invocades en ritus màgics.

La Shekhinah és la imatge de Déu –emanada d'Ell mateix– que el fa intel·ligible, i està implícita a tota la Creació. El seu paredre masculí, Metatron, és la potència divina en acció.

El parèntesi entre el final de l'Edat Mitjana (que la tradició data en el 1314 amb la desaparició de l'Ordre Templària) i els començaments del Renaixement es caracteritza per un període en què les estructures de la societat tradicional s'afebleixen i degeneren ràpidament. És una època relativament fosca, en què s'assisteix al naixement de la Inquisició i a l'inici de les censures eclesiàstiques contra qualsevol expressió del veritable esoterisme. En certa manera, la Tradició Hermètica –juntament amb d'altres organitzacions iniciàtiques– torna a replegar-se sobre si mateixa, seguint el ritme marcat per la inexorable llei cíclica d'expansió-concentració a la qual estan subjectes tots els moviments de la història i de la vida. A més, a l'ombra d'aquesta tradició van sorgir nombrosos falsos alquimistes (els 'bufadors de carbó', com despectivament se'ls anomenava) que només pretenien la fabricació de l'or físic, ignorant o rebutjant la vessant cosmogònica i metafísica de l'Ars Magna. Aquests personatges (que avui passarien pels "tradicionalistes" de diferent pelatge) van fer bastant de mal, ja que amb la seva avarícia i la seva visió limitada al que és purament material van desprestigiar la tasca dels veritables adeptes, els quals, per la seva culpa van haver de suportar diverses butlles papals condemnatòries i fins i tot persecucions i empresonaments. Però això és només el costat negatiu que presenten totes les èpoques de transició, i en contrapartida l'esperit de l'hermetisme continuaria il·luminant les diferents facetes de la cultura d'Occident. Així, i malgrat que la cobertura protectora que sempre brinda una civilització tradicional havia quasi desaparegut, això no va impedir pas que nombroses individualitats (laiques o pertanyents a ordres religioses) continuessin mantenint i difonent la ciència i el coneixement hermètics, que tindran una gran difusió a les corts europees, on reis, prínceps i senyors es converteixen en mecenes d'alquimistes, mags, teürgs i astròlegs. Així mateix, segueixen els contactes, mai interromputs, entre l'hermetisme i les diverses ordres de cavalleria que van subsistir o es van crear després de la dissolució del Temple. Les gestes i aventures iniciàtiques contingudes a la literatura cavalleresca d'aquesta època manifesten una clara influència de l'Alquímia, de la qual cosa es dedueix que l'esoterisme hermètic-cristià va continuar existint tot i que de forma més secreta i velada. El mateix es pot dir en relació a l'art, el qual, a part de l'arquitectura, va conèixer una particular difusió a través de l'orfebreria i les arts plàstiques, oficis que es van inspirar en el missatge cosmogònic i espiritual de la Gran Obra. Apareixen també els primers gravats il·luminats, amb la qual cosa s'introdueix l'element de la llum i el color en la rica iconografia alquímica que adquireix així una indubtable bellesa estètica i simbòlica. Mestres hermètics com Joan de Rupescissa, Nicolau Flamel, Hortulà, Basili Valentí i Bernat Trevisà, van testimoniar amb les seves vides i obres el vigor de l'Art Reial.

Cal assenyalar que en aquests temps s'estava produint la gradual expulsió dels jueus no conversos d'Espanya, la qual es va fer efectiva al 1492. Aquest nou èxode d'un poble que ja habitava la Península Ibèrica (a la que van anomenar Sefarad, d'aquí 'sefardites') des d'alguns segles abans de Crist (segons algunes cròniques, des de la primera destrucció del Temple de Jerusalem) va fer possible que la Càbala penetrés a la resta d'Europa, especialment a Itàlia, França, Anglaterra i Alemanya. En aquests països es van crear importants comunitats cabalístiques que van intensificar encara més, si fos possible, els vincles amb l'hermetisme. Per altra banda, van ser jueus espanyols els que van traduir gairebé totes les obres hermètiques de l'àrab al llatí i llengües vernacles, gràcies a la qual cosa van adquirir profunds coneixements sobre aquestes ciències. Molts d'aquests savis van ser també alquimistes i astròlegs. Així doncs, pel conducte dels jueus, la Tradició Hermètica va rebre tot un seguit d'elements doctrinals procedents de la Càbala, que van quedar definitivament assimilats per aquella i es van constituir com a part integrant de la mateixa a partir d'aleshores.