33 | EL
NOM I |
|
Tot allò que escapa a l'actualitat del nostre coneixement, roman com a inexistent en no poder anomenar-ho. Anomenar és, doncs, donar existència intel·ligible a les coses, tot rescatant-ne la seva identitat, la seva qualitat i el seu sentit universal. A aquesta facultat exclusiva de l'home, sempre se l'ha considerada com un llegat diví vinculat a la intuïció espiritual; no endebades és el propi Jehovà (YHVH), en el relat del Gènesi, qui atorga a Adam el poder d'anomenar totes les coses, o sigui el d'atribuir funció i destí a tots els éssers i elements d'aquest món en relació a la seva naturalesa essencial. I si bé el propi món i la realitat ens preexisteixen, és com a possibilitat indefinida de descobrir-los, de recrear la multitud de les seves diferents però articulades significacions, que la vida adquireix sentit. Tot veritable coneixement comença, en efecte, per l'evocació o reminiscència d'un significat, la plenitud del qual es pretén enllaçar; i els significats, al seu torn, cristal·litzen en un nom, equivalent a un signe, símbol, codi o marca que sempre sintetitza un aspecte de la realitat còsmica i universal, realitat, la plenitud (unitat) de la qual és Déu o l'Ésser en Si Mateix. El llenguatge, en especial el sagrat, no és més que l'articulació ritmada de totes les possibilitats intel·ligibles dels noms. Donada la universalitat de les deu sefiroth, la doctrina cabalística els atribueix –a més de la de numeracions– la funció i el paper de noms, vinculats a la identitat i el poder propi de cada aspecte o atribut determinat de la divinitat que ells expressen; això mateix s'esdevé amb l'important paper donat als 99 epítets sublims d'Allah a la tradició islàmica. A la Càbala, els noms arquetípics adopten cosmològicament un paper polifacètic, en ser tant relacions o energies vinculants com vehicles de la creativitat divina. Així, es consideren indistintament com a intel·ligències, poders angèlics (constructors i transformadors), idees-força, proporcions immutables, etc.; no és doncs casual que la ciència dels noms i l'art de la seva invocació formin part essencial de la metodologia i els rituals iniciàtics de totes les tradicions. Allò que en el budisme és la recitació salmodiada dels mantres, és el japa a l'hinduisme, el dhikr a l'islam, la pròpia oració a totes; en resum, formes particulars d'invocació ritual del nom diví. En un sentit menys universal el nom segueix també revelant, fins i tot literalment, l'essència del seu portador. Pel nom, l'individu es diferencia d'altres individus, essent qui és i no pas un altre. Mitjançant la forma s'identifica, pel contrari, amb l'espècie, de la qual n'és un representant particular. Paral·lelament, els termes Nama-Rupa (nom i forma) designen, en l'hinduisme, l'essència i la substància de tot ésser individual, les mesures cosmològiques de la seva naturalesa específica, o sigui, allò mitjançant el qual aquest ésser participa simultàniament –al seu nivell– d'allò universal (celest) i allò particular (terrestre); el nom, en aquest cas, simbolitza la personalitat essencial, per dir-ho així, el si-mateix d'aquest ésser que, tot i essent únic i alhora idèntic al de tot ésser, té una connotació pròpiament universal, mentre que la forma, essent "específica", es vincula a la seva individualitat psicosomàtica particular, condicionada sempre pels límits i lleis de l'estat d'existència que ocupa dins de la realitat còsmica. Sobrepassar, en aquest sentit, les condicions del nom i de la forma equival a escapar de les limitacions pròpies de la individualitat i de l'espècie, accedint a allò que és informal i supraindividual, o sigui, als estats superiors de l'ésser. |
||
34 |
|
|
En apartats anteriors hem anat veient com totes les èpoques històriques de què tenim notícia han exercit una funció específica en el conjunt global del cicle humà. Allò que es va anomenar Renaixement, i malgrat la seva durada de encara no dos segles, va marcar definitivament el que vindria a ser la posterior història d'Europa, i per extensió, del món. Amb la desaparició del model de societat tradicional que en veritat va representar l'Edat Mitjana, es va produir una crisi de valors que va penetrar en tots els àmbits de la vida i la cultura, manifestant-se una vegada més un d'aquests períodes crítics que de forma repetitiva i cíclica es donen a la història de la humanitat. El Renaixement sorgeix com una resposta a aquesta crisi, però per alguna raó que només és possible comprendre si es té una visió global i sintètica de les lleis cícliques, també va preparar el camí que ineluctablement havia de conduir vers l'era de subversió antitradicional que representa el món modern. En realitat, durant el Renaixement es va produir un canvi que anava a modificar radicalment les estructures socials, polítiques i religioses que havien imperat a Occident fins llavors. En fragmentar-se la unitat política de caràcter supranacional que es va conèixer a l'Edat Mitjana –unitat fonamentada en la convivència harmoniosa entre el poder temporal i l'autoritat espiritual– sorgeixen els estats i les nacions, amb el consegüent aflorament dels interessos egoistes i particulars dels governants, unit al poder cada vegada més ampli d'un nou cos social: la burocràcia administrativa i la burgesia. L'exoterisme religiós aguditza el seu dogmatisme, la qual cosa comporta una ruptura amb l'esoterisme, que des de la desaparició de l'Ordre del Temple havia vist disminuir enormement la seva influència espiritual. Tot això implica inevitablement un desconeixement de les relacions simbòliques i sagrades que l'home mantenia amb l'univers. Neix un concepte nou fins aleshores impensable: l'humanisme, el qual redueix totes les coses al punt de vista simplement humà, excloent dels seus esquemes qualsevol intervenció directa del que és sobrenatural i diví. Quan ja no es comprèn en tota la seva extensió el símbol i el seu poder evocador d'altres lectures verticals desapareix, és perfectament lògic que el desig de coneixement, innat en l'home, s'orienti i cerqui les respostes al pla exclusivament horitzontal i material. Aquesta és una de les raons per les quals el Renaixement es va caracteritzar com la època dels grans descobriments geogràfics, i s'hi comencés a investigar en l'aspecte purament mecanicista de les coses, deixant de costat o ignorant l'esperit que les anima. Ja al final del Renaixement, homes com ara Descartes, amb les seves teories empíriques i racionalistes, van encarnar aquesta visió dessacralitzada de l'univers i de l'home. Això no obstant, tot el que s'ha dit fins aquí no és més que el punt de vista més exterior i perifèric d'aquesta època de grans contrastos que va ser el Renaixement. Aquest també va suposar una continuació del pensament tradicional d'Occident, el qual no es va perdre d'una manera definitiva, sinó que va adoptar altres formes d'expressar-se d'acord amb les noves condicions d'existència que s'estaven gestant.
|
||
35 |
|
|
No és endebades que la paraula Renaixement vulgui dir un "tornar a néixer" de quelcom que ja era i no una altra cosa diferent. S'assisteix en aquesta època a un poderós ressorgiment de la tradició Hermètica i de les ciències a ella vinculades, com són l'Alquímia i l'Astrologia. Veiem igualment com aquesta tradició es converteix en el receptacle on conflueixen diversos corrents esotèrics i tradicionals. Així, a més de l'herència deixada per l'hermetisme cristià medieval (sobretot a través de les ordres de cavalleria encara vives i de certes organitzacions iniciàtiques com els "Fidels d'Amor", a la qual va pertànyer Dant), trobem la important aportació de la Càbala hebrea, que com a conseqüència de la gradual expulsió dels jueus d'Espanya es va expandir per gairebé tots els països d'Europa, i en primer lloc a Itàlia, com vam dir. Al mateix temps es va conciliar la saviesa cabalística amb el cristianisme, la qual cosa va donar origen a l'anomenada Càbala Cristiana, el principal inspirador de la qual va ser Pico de la Miràndola, deixeble d'Elies de Medigo, Gemisto Pleton i de Marsilio Ficino. Un fet també significatiu va ser la caiguda de l'Imperi de Bizanci a mans dels turcs el 1453, data que és habitualment considerada com l'inici del Renaixement. Això va produir que nombrosos textos antics grecs i alexandrins (platònics, pitagòrics i gnòstics) arribessin a Itàlia i es difonguessin ràpidament, gràcies especialment a l'invent de la impremta, un dels grans assoliments del Renaixement. En tot aquest conjunt d'influències cal destacar el "redescobriment" de la cultura grecollatina, el qual es va evidenciar notòriament en l'arquitectura, la pintura, l'escultura i el pensament filosòfic. Les noves tècniques del gravat que neixen amb la impremta son aprofitades per a plasmar el Coneixement tradicional, donant-li a més ribets d'una gran bellesa plàstica i simbòlica, com va ser el cas dels gravats de Durero, o de les obres alquímiques de Michael Maier, Basili Valentí i tants d'altres. El Mutus Liber (anomenat "Llibre Mut" perquè conté només imatges) és una clara mostra de la utilització del gravat com a mitjà de transmissió de la doctrina, en aquest cas alquímica. Es creen, per tot arreu, nombrosos tallers i escoles on s'ensenyen les disciplines cosmològiques i hermètiques prenent com a suport les arts i els oficis. Paral·lelament a totes aquestes activitats creadores, nombrosos mestres hermètics del Renaixement van ser homes d'esperit i tarannà liberal que van prendre part activa en els esdeveniments polítics i religiosos de la seva època, que es va caracteritzar per la més refinada subtilesa en totes les formes culturals, de la qual en són il·lustració i exemple eloqüent, a les arts plàstiques: Boticelli, Miquel Àngel, Leonardo, Benvenuto Cellini, etc., etc., art tot ell carregat de sentit esotèric i on les "figures" i les "imatges" del discurs pictòric estan lligades a idees perfectament clares i d'intenció didàctica i cosmogònica, tot això sense fer esment de les meravelloses tècniques formals d'aquests artistes i de la màgia poètic-simbòlica de què feien gala en la seva realització, la qual segueix manifestant-se en l'actualitat a través del temps.
|
||
36 | NOTA:
MÀGIA |
|
S'entén aquí per màgia (sense desconèixer formes menors, ineficaces i perverses d'aquesta ciència) tota activitat ritual intermediària, dedicada a atraure les energies celestes a la realitat terrestre, d'acord amb la doctrina de les emanacions cabalístiques que subordina el món elemental i corporal al món anímic i astral i ambdós al pla estrictament espiritual, o en un altra terminologia, intel·lectual. Per aquest motiu, tant les pràctiques cultual, com els in-cantaments, concentracions, meditacions, estudis, i especialment l'oració, han d'efectuar-se tenint l'ànim i la intel·ligència posats en les veritats més elevades, en el Déu suprem i incognoscible, més enllà de la seva pròpia creació. Això farà que aquestes pràctiques màgiques, o millor teúrgiques i celestes, que pressuposen un coneixement cosmogònic i metafísic, siguin eficients i adequades proporcionalment a les necessitats que s'invoquen. Per altra banda aquest moviment descendent d'energies i forces que es provoca ha de ser completament subjectiu i intern, o sigui d'exclusiu interès del subjecte que les practica en íntima relació amb el benefici del Coneixement. La seva característica ha de ser la de la realització d'un ritus simpàtic i rítmic amb l'univers, i aquestes correspondències i analogies que es pretén establir han de ser efectuades amb un total desinterès sobre coses particulars, o sigui, amb un alt grau de "buidament" i "impersonalitat" per tal que els efluvis d'allò més alt es vessin sobre "l'operari", el qual d'aquesta manera pugui accedir a les veritats més subtils i recòndites i a les esferes més altes de l'Intel·lecte Diví, fins a un punt tal que el seu propi ésser es trobi identificat en tot temps i lloc amb les més transparents emanacions del cosmos i adverteixi la seva Unitat i Majestat en totes les coses, d'una manera natural, puix que aquestes veritats són ja consubstancials amb el seu ésser mateix. En aquest tipus d'identificació amb l'univers i allò que està més enllà d'ell, hi juga un paper extraordinàriament eficient l'Arbre de la Vida Sefiròtic com a model de l'univers i instrument vehicular i revelador (com el Tarot) de les energies intermediàries entre la Deïtat més alta i els éssers i les coses manifestats de forma material, o elemental. |
||
37 |
|
|
Una representació pictòrica és una cerimònia congelada, un gest prototípic capaç d'engendrar innombrables altres gestos igualment harmoniosos. Així concebien l'Art els mestres del Renaixement, i aquest és el cas de la major part de les seves creacions, per exemple, "La Primavera" de Botticelli, el contingut màgic i esotèric del qual és evident, pel fet que transmet les emanacions del dolç misteri de la vida, percebut plenament per l'autor. Per cert que Leonardo participava d'aquest mateix tipus de concepció i es va encarregar de demostrar-ho no només mitjançant la seva obra plàstica, sinó igualment amb la seva ciència i amb el matrimoni d'aquesta amb el seu art a representacions mecàniques-teatrals, on va manifestar el model cosmogònic per mitjà d'un grandiós espectacle que va oferir a la cort dels seus protectors. Shakespeare va utilitzar també la poesia i el teatre pe expressar el que és esotèric, com així mateix ho van fer els artistes renaixentistes, no només italians, sinó alemanys, francesos, flamencs i anglesos (amb expressions tan aparentment allunyades com ara la construcció de jardins simbòlics hermètics, o enginys animats, etc., etc.), fins entrat el segle XVIII. L'art era doncs un ritu, una cerimònia màgica encaminada a establir una comunicació entre cel i terra, en ares d'una harmonia energètica universal designada amb el radiant nom de Bellesa. Igualment Màgia, i Art han de ser connectats de forma directa amb l'Amor com a sinònim d'Unió, el qual en la pràctica quotidiana no només ha d'identificar-se amb ideals romàntics sinó també amb la fastuosa genitalitat de la femella prototípica (una i altra vegada individualitzada). No hi ha res més valuós que l'aventura del Coneixement i la seva seqüela, l'energia del Pensament, val a dir els instruments motors de l'Art que es resolen en el plaer inefable de la Contemplació. Ells no tenen preu, en veritat, i si hi ha quelcom que pot ser anomenat luxe és aquesta màgia que paradoxalment es troba a l'abast immediat de tot aquell que és capaç d'interessar-s'hi veritablement, la qual, de canvi en canvi, va produint una autèntica transmutació interior. En realitat, aquesta Introducció a la Ciència Sagrada, a més de ser un mètode d'autoconeixement, és un tractat d'art teúrgica que es reconeix a les imatges ordenades d'una cosmogonia i que es revela a l'organització de la imaginació, mitjançant un ritu precís, i ai!, extremadament purificador, fins el punt de tocar els límits individuals i traspassar-los prorrompent en el lluminós àmbit del Coneixement i la metafísica, origen i fi de tot poder. Això és vàlid tant per a les figures del Tarot, associades a imatges mentals, com per a tot el que l'aprenent ha treballat amb el model cabalístic de l'Arbre de la Vida. El lector té ara un arxiu dinàmic d'imatges i figures a les quals pot recórrer en qualsevol moment. Fins i tot, aquests símbols repercutiran de manera inconscient en ell i seran causa de nous efectes que, en transformar-se una altra vegada en causes, asseguraran una labor màgica ininterrompuda de participació en el cosmos mitjançant arquetips tradicionals que possibiliten la constant regeneració del pla de l'artista diví. Aquestes pràctiques rituals de recreació d'imatges mitjançant la memòria porten al record del si mateix, a la "reminiscència" platònica, sobretot quan la meditació sobre l'objecte màgic que es desitja recordar es fa no només per mitjà de l'atenció concentrada, sinó també quan aquesta, una vegada exercida, pot ser alliberada i volar darrere d'una imaginació que res té d'arbitrària, ja que ha estat provocada i modelada per idees-força universals, energies subtils i vives que finalment acaben manifestant-se en gestos existencials, fins l'extrem no sols de signar idearis definits, sinó igualment de determinar maneres de ser i viure, criteris morals i normes de conducta. La paraula re-conèixer, que hem emprat en aquest text, vol dir conèixer dues vegades. En particular, la utilitzem en el sentit de tornar a conèixer el que ja sabíem, la qual cosa és el mateix que descobrir la veritable identitat, intrínseca unió amb el Si Mateix i els seus indefinits reflexes que perennement modifiquen i reconstrueixen el cosmos. Aquest re-conèixer ritual, reiterat, és la raó de ser d'aquest manual, la seva autèntica essència, la seva novetat permanent i el propòsit d'aquells que l'han dissenyat. Farem notar, tot i que no sigui més que una coincidència, que el terme "reconocer" en castellà, és una paraula rebis, o sigui que pot llegir-se tant d'esquerra a dreta, com de dreta a esquerra, la qual cosa constitueix un exemple cabal del que s'entén per inversió. |
||
38 |
|
|
Per a la Càbala, el nom indica l'essència d'allò anomenat i per tant la identitat. Això és així perquè ella configura una metafísica del llenguatge, i com a tal, les lletres de l'alfabet són producte del Verb i la grafia divins, de la seva Paraula i la seva Escriptura. El nom diví, el Schem, està dotat d'un misteriós poder total, i tot aquell que coneix o participa d'alguna manera del coneixement d'aquest nom es troba compartint automàticament aquest poder. No és, per tant, res d'estrany que el nom de Yahvé no pogués pronunciar-se (ni fins i tot escriure´s correctament), atès que violar aquesta prohibició equivaldria a jugar amb un poder incontrolable més enllà de tot límit o proporció. Per això, es tractava d'anomenar indirectament, o només per alguns atributs, la deïtat –i en determinades circumstàncies–, ja que tot nom sagrat porta un poder intransferible, un secret que comparteix amb tots els noms, amb qualsevol cosa anomenada i encara amb la possibilitat d'anomenar. Això atorga una importància extraordinària a la paraula i a la seva expressió, l'escriptura, i comporta transferir aquesta suprema valoració als textos sagrats, en particular als cinc primers llibres de Moisès, i a la Bíblia en general, fet que serà heretat per les religions "del llibre", tant pel cristianisme (amb l'afegit del Nou Testament) com per l'islam (Alcorà), la qual cosa es projecta a tota la cultura occidental. Fem l'aclariment que aquests textos no són lletra morta, sinó paraula viva, permanent i actual, i el llibre, un organisme amb una energia íntima del que constantment sorgeix una nova llum, la veritat, per a il·luminar els secrets cosmogònics i metafísics, revelats i velats alhora. Per descomptat que això modifica substancialment la relació entre l'home i l'escriptura, i per tant la de l'home i la lectura, reflex al seu torn de la que manté amb el nom i la paraula, derivades del pensament i la consciència, les quals distingeixen i singularitzen el fenomen humà. Per això, la concepció cabalística referent a l'home es troba estretament lligada amb la possibilitat d'anomenar, que equival a dir a la de crear, o recrear, a la de formar i re-formar el cosmos, el qual, en definitiva, no és més que un conjunt de noms proferits per la Paraula divina. En la lletra hi és, doncs, el sentit de la creació, que ha estat realitzada precisament per les combinacions i permutacions dels signes del Sant Alfabet Còsmic graficats per la ploma de Déu, el nom del qual es teixeix de manera oculta a cadascuna d'aquestes lletres i a totes les paraules i noms, fins i tot en els espais buits que deixen lliures els signes entre si. Diu Orígenes que com de la màgia, el nom i el poder d'aquest no són quelcom va i sense importància, sinó ben al contrari una ciència temible, i que per tant cal utilitzar amb prudència i circumspecció aquests noms màgics, l'eficàcia dels quals deriva de la seva pronunciació en la seva llengua original perquè és precisament el so el que actua. Els doctors hebreus van desenvolupar extensament aquests estudis, fonamentalment orals, tot i que hi han nombrosos escrits destinats a despertar els genis adormits mitjançant la crida i l'escriptura dels seus noms, o atributs, com ho han efectuat totes les cultures tradicionals o primitives, àdhuc quan no hagin produït necessàriament un llenguatge alfabètic perquè s'han expressat per mitjà de glifs o emblemes ideogramàtics, o d'una altra manera anàloga, mitjançant símbols que fixaven el nom i per tant allò que aquest representava, en perfecte acord amb l'ordre còsmic.
|
||
|