39
LA LABOR QUOTIDIANA
 

Es vol insistir novament sobre la necessitat –quasi urgència– del treball diari intern a aquells que van a l'encalç del Coneixement. Desgraciadament, la naturalesa de l'home és tal que tendeix a oblidar allò que veritablement l' interessa i ha buscat sempre, i és traït pels sentits; a això s'hi suma la determinació del medi social contemporani, absolutament profà i allunyat de l'autèntica realitat del que són i representen el món i l'ésser humà. Aquest condicionament a una imatge fixa, literal i falsa del que som i del que ens envolta fa que siguem absorbits per la innegable força de la mediocritat del medi, la qual, d'indefinides maneres, fins i tot amb la violència i el "xantatge" tracta de fer-nos participar de la miopia dels seus valors.

El lector d'aquest Programa sap que ha d'emprar totes les seves energies en aquesta lluita sorda amb el que és social (que se sol manifestar a vegades a través de la família) quan s'enfronta amb aquestes concepcions que ell, ho vulgui o no, també té internalitzades mitjançant un aprenentatge tan fals com equivocat, per la qual cosa està enfrontant-se amb ell mateix i els seus propis errors i misèries.

L'aprenent d'alquimista té diverses armes per a vèncer en aquesta guerra. La primera és la paciència, una forma de lentificar el temps; així mateix posseeix diferents vehicles per aconseguir els seus propòsits, els quals s'han anat indicant al llarg del nostre Programa. L'objectiu d'aquestes labors, de l'entrenament del qual ens proveeix aquest manual, és obtenir l'atenció concentrada, la reminiscència i record d'un mateix, i el coneixement dels secrets cosmogònics de cara a abordar la metafísica i la contemplació tot efectuant determinades pràctiques i exercicis, com ara l'estudi i la meditació, i igualment el cultiu de certes potències anímiques en relació amb les imatges visuals i mentals que es produeixen en nosaltres i que actuen com a despertadors de la consciència.

Però l'aprenent de teürg sap a aquestes alçades del camí recorregut que és gràcies a la perseverança quotidiana que poden assolir-se objectius duradors en la seva realització. Per tant, insisteix una vegada i una altra en els seus treballs i fatigues, impulsat per la fe en la promesa que se li ha donat (aquella de que obtindrà cent vegades més del que tenia) malgrat les seves amargors i gràcies al seu sacrifici. Raó per la qual és capaç de dir: Redoblo!, en especial en circumstàncies difícils, o sigui en aquelles en què es fa imprescindible un sobreesforç i on es veu no només com convenient, sinó com imprescindible, la realització del ritus quotidià, la única salvació en un món com el que ens ha tocat viure.


fig. 35


Per tot això és que ens permetem recomanar novament als nostres lectors la relectura del Programa Agartha. No només perquè tindrà una visió diferent del que s'hi diu, sinó a més perquè en moltes coses serà com nova; fins a tal punt ha estat capaç vostè de modificar el seu criteri, el seu angle de visió. Aquest exercici li permetrà establir comparacions entre les seves antigues concepcions i les noves, i establir així el seu grau d'"avenç", o millor, la porció del camí espiral ascendit, la seva elevació del pla de la visió literal a les subtils percepcions d'altres formes de la consciència, les quals van constituint una atmosfera distinta per al desenvolupament de l'ésser, de tal manera que pot llavors parlar-se d'un abans i un ara, d'un home vell, i per tant, d'un home nou, d'una metamorfosi, o molt millor, d'autèntica metànoia.

Cal, doncs, seguir confiant en la memòria, la qual degudament entrenada per l'exercici i l'estudi, per l'escriptura interna que hi imprimim, es constituirà en una energia constant que actuarà per si mateixa, com si manifestés un ordre màgic i diví.

 
40
QUIROLOGIA
 

A la mà, que acompleix una funció de model simbòlic, la Càbala li atorga un profund sentit sagrat. el mateix fan altres tradicions com l'Hermètica o l'Islam (veieu en aquesta última, per exemple, la importància talismànica que posseeix la mà de Fàtima, la filla del Profeta). Les dues mans unides amb els respectius cinc més cinc dits són una imatge del model del denari arquetípic, i per tant, de la realitat que expressa l'Arbre de la Vida Sefiròtic. Però el que avui s'entén per quiromància o quirologia (del greg kheir, mà) és un vestigi, prou desfigurat –com ho és també l'Astrologia moderna–, d'allò que en altre temps va ser una ciència espiritual i oracular. Cal, doncs, insistir en què totes les arts màntiques i endivinatòries en general assumeixen el veritable sentit i funció que els hi competeix només quan són emmarcades dins d'una perspectiva espiritual i iniciàtica de l'home i del món, aliena a tota superstició i literalitat. I això, encara que es doni per suposat que a les mans hi és imprès el mapa del nostre propi destí i naturalesa, com també al rostre o a la pròpia configuració física. En qualsevol cas, ja se sap que tot l'àmbit terrestre i corporal és un reflex o petja d'un model celest, per la qual cosa cada parcel·la de la seva geografia és portadora d'un missatge simbòlic que està manifestant aquest model a un nivell (així és, per exemple, com, acabat de néixer el Buda Shakyamuni, els sacerdots desxifren el seu important destí espiritual partint dels 32 signes impresos a la seva pell).


fig. 36

A cada dit, línia i comarca de la mà se li assigna, en efecte, una correspondència amb una deïtat determinada, vinculada, sobretot, al simbolisme astrològic i alquímic: el polze a Venus, l'índex a Júpiter, el mig a Saturn, l'anular al Sol i el petit a Mercuri. Això no obstant, a l'hora de desxifrar els diferents sentits i analogies simbòliques dels signes cal considerar la mutabilitat –i per tant, relativitat– del món sensible i corporal, el propi del fenomen i el canvi. Els signes de la topografia física canvien de configuració en els seus detalls en canviar constantment també el propi organisme, i més encara el seu aspecte extern. Establir, doncs, sistemes massa rígids d'interpretació és arriscar-se inevitablement a caure en l'error de prendre un relatiu per un absolut. De fet, i com en el cas de la fisiognomia, cada tradició o poble té unes variacions pròpies d'interpretació, vàlides la majoria de les vegades per a la seva pròpia raça i lligades als seus propis paràmetres simbòlics, la qual cosa no vol dir que, en el fons, no existeixi entre ells una unanimitat essencial de sentit. Diguem per últim que la mà esquerra està relacionada amb allò ancestral i l'herència psíquica de l'individu, amb les seves possibilitats latents, mentre que la dreta ho està amb la personalitat i la seva actualitat, o sigui amb la concreció efectiva de tot el que, a l'esquerra, és potencial i instintiu; relació anàloga, per altra banda, a la de tota la simetria microcòsmica.

 
41
CÀBALA
 

Al començament del nostre Programa (Mòdul I, apartat 25) hem donat les analogies entre el model de l'Arbre de la Vida i el cos humà. Proposàvem unes correspondències i suggeríem les visualitzacions adequades a elles. També dèiem que en futures pràctiques intentaríem la inversió de polaritat d'energies. Això és el que farem ara d'acord al següent quadre:

Kether: la coroneta
Hokhmah: ull i hemisferi cerebral dret
Binah: ull i hemisferi cerebral esquerre
Hesed: braç dret
Gueburah: braç esquerre
Tifereth: cor, plexe solar
Netsah: cama i maluc dret
Hod: cama i maluc esquerre
Yesod: els genitals
Malkhuth: base, planta dels peus

En el futur regularem i ordenarem les nostres visualitzacions així com les nostres 'especulacions' (el mirall reflecteix sempre les imatges invertides, com igualment ho estan les nostres mans una respecte l'altra, i així mateix les dues meitats dels hemisferis cerebrals) d'acord amb la present versió, la qual no només és cabalista sinó que es troba en correspondència amb d'altres tradicions.

Per tant, la mà dreta no representarà ja el rigor i la justícia, sinó la misericòrdia i la gràcia (Hesed) i serà la mà de beneir. Igualment, Hokhmah serà l'ull dret i l'hemisferi cerebral que representarà la recta (o dreta) intenció (veieu Mòdul I, apartat 40), i la columna de l'esquerra es relacionarà amb el que és passiu, amb allò limitador i constrictiu. Aquesta és una manera radical de conjuminar els contraris, mitjançant un exercici pràctic que ha d'unificar els oposats necessàriament a l'eix central.

L'orientació que donem ara és especialment vàlida per als pobles de l'hemisferi nord i té com a referència l'estel polar, situat en aquest punt cardinal, el nord, al qual es mira. L'orientació que hem seguit fins el moment enfronta el sud, i té com a guia la creu del sud, visible en aquell hemisferi. L'orient i l'occident es corresponen en ambdues situacions amb braços diferents en l'home, tot i que òbviament no canvien el seu contingut essencial identificat amb la sortida i posta del sol.

 
42
L'ESTEL I L'ESPIGA
 

El viatge reiterat per les dimensions del món de l'home, a la llum de l'estel entrevist a l'instant d'un temps altre, més atemporal, proper als orígens, viatge de reconeixement de les direccions qualitatives de la caixa-cub del cosmos, és també el reconeixement de l'obra d'art sagrada, la qual té la qualitat de l'holograma, obra també de la llum, en la qual la part comporta immanent el Tot. El món de l'ésser humà és un tot unitari, un joc de relacions i tensions que s'equilibren en el seu centre sempre virginal. Aquests viatges no són diferents de la comprensió que l'ànima realitza reconeixent les seves qualitats, el seu disseny, la seva forma prototípica signada per la divina proporció que així mateix neix de la relació de l'Estel amb la circumferència del seu límit. Aquesta regla d'or, o proporció àuria, és el veritable nom de les coses, la seva realitat en l'Home primordial que les rescata retornant el món al seu Principi, en la síntesi del seu habitacle primigeni.

Però el fet de trobar l'Estel, segell de la veritable vida del microcosmos, és també trobar la mort, no com l'entén el món profà, però sí en el nom d'una altra llum, més que intel·ligible, no còsmica, respecte la qual l'anterior no és més que un pàl·lid reflex. En efecte, igual que dóna la vida, signa per això mateix amb la mort. L'afirmació de l'ésser oculta tot allò que només pot ser expressat en termes negatius, per ser inefable. Al cor del temple, a l'altar, centre on s'equilibren les influències d'allò celest i allò terrestre, allò vertical i allò horitzontal, pot produir-se un sacrifici secret, caracteritzar per l'abandó de tot reflex, en què l'oficiant i la víctima siguin un de sol. Tot ha estat donat i ha de ser retornat, amb la gratuïtat pròpia d'una Realitat que mai s'ha vist ella mateixa com a propietària, ja que és No-Dual.

L'espiga que el sol va fer créixer mostrant-se sobre el meridià no podia seguir progredint indefinidament. El seu propi pes, degut a la Terra, l'inclina sobre si mateixa, traçant l'anagrama d'un Nom arquetípic pel qual són fetes noves totes les coses.

 
43
ALQUÍMIA
 

Generalment, quan s'anomena la Ciència alquímica es pensa en la referida al regne mineral, l'objectiu de la qual és la realització de l'or metàl·lic a través de la pedra filosofal. Aquesta forma de l'Art Règia és la transmutació que es produeix a l'athanor o forn mitjançant diferents procediments i etapes que l'adepte relaciona amb el seu propi procés iniciàtic intern, anàleg a qualsevol gestació, començant per la de l'Univers. Això no obstant, ja hem fet esment de l'alquímia vegetal com una possibilitat idèntica, la qual utilitza el propi cos humà com un athanor i persegueix exactament els mateixos objectius, o sigui els de la plena realització de les possibilitats humanes per mitjà de la constant conjugació de les energies oposades que es troben a la profunditat de la seva ànima. També cal esmentar una alquímia desenvolupada a través de la respiració, la qual pretén fixar l'hàlit vital (el prâna dels hindús) com aliment constant, fluent i permanent de la creació íntegra.

Cal aclarir que totes aquestes formes de l'alquímia són igualment vàlides i estan referides a idèntics principis cosmogònics que es manifesten essencialment d'igual manera encara que les formes d'expressar-se siguin diferents, raó per la qual són vàlids els mateixos símbols i la successió de les operacions descrites a l'alquímia metàl·lica (començant pel mercuri) tot i que la matèria prima que s'empra sigui diferent. Caldria assenyalar també aquí l'alquímia sexual com una altra modalitat operativa, íntimament lligada a allò que a l'hinduisme i al budisme s'anomena tantra. Tots aquest aspectes tenen en comú la idea d'una regeneració i per això estan lligats a conceptes referits a 'llarga vida', 'medicina universal' i fins i tot 'immortalitat', la qual cosa resulta clar en el taoisme.

També volem recalcar que l'alquímia ha sigut anomenada la ciència dels miralls, i que aquestes especulacions constitueixen en tots els casos un ordre consecutiu de dissolucions i sublimacions, dissociacions i associacions, morts i resurreccions que no són indefinides ni es perden en el buit d'un gest tan reiterat com banal, sinó que aspiren a un objectiu final, en el qual elles i per tant l'alquímia, adquireixen el seu veritable sentit.

 
44
VIRGILI-DANT I
 

Ha estat bastant freqüent, a la història de les civilitzacions tradicionals, el fet que quan aquestes, per imperatius cíclics, estaven a punt de desaparèixer, la doctrina metafísica i cosmològica que va ordenar la seva cultura i la seva vida es va refugiar a les obres de determinats personatges clau, i això amb el propòsit que aquesta doctrina no es perdés definitivament. El destí dels homes de Coneixement que viuen durant aquests períodes crítics està, en part, supeditat a aquesta missió de salvaguarda. Aquest és el cas de Dant en relació a l'Edat Mitjana. Va ser a La Divina Comèdia on Dant va recollir i plasmar l'essencial de l'esoterisme cristià que estava representat per certes agrupacions artesanals, hermètiques i cavalleresques, com l'Ordre Templària. Com ja vam dir en un apartat anterior, la pròpia organització a la qual pertanyia Dant, els "Fidels d'Amor", passava per ser una branca de la pròpia Ordre del Temple, per la qual cosa cal suposar que quan aquesta va desaparèixer al 1314 els "Fidels d'Amor" van continuar mantenint –tot i que de forma més oculta i velada– gran part de l'ensenyament iniciàtic i tradicional que posseïen els cavallers templaris. És aquesta herència espiritual la que en veritat constitueix l'eix medul·lar que vertebra tota la Divina Comèdia, i qualsevol lectura que es faci d'aquesta obra ha de tenir en compte aquesta dada si es desitja conèixer el profund sentit que enclou.

Tanmateix, hi ha la presència d'altres fonts tradicionals en el poema de Dant, cosa que no és gens estranya tenint en compte l'encreuament de cultures que van confluir a l'època medieval. Concretament ens referim a la presència de la tradició grecollatina, representada a la Comèdia per Virgili, a qui Dant anomena mestre, senyor i guia. Virgili va ser respecte de la tradició grecollatina el mateix que Dant respecte de l'esoterisme cristià: un iniciat que va conservar a les seves obres, especialment a Geòrgiques i L'Eneida, l'essencial de la seva cultura. A L'Eneida, per exemple, hi trobem una sèrie de dades relacionades amb la doctrina dels cicles, i sens dubte Dant en va fer us a La Divina Comèdia. Tot això ens indica que la tradició representada per Virgili continuava estant viva en temps de Dant, i ho va continuar estant més enllà d'aquests, com a fonament que és de la pròpia cultura i la història sagrada d'Occident, tots els nascuts en ell, en siguem o no conscients, n'hem rebut la seva herència.

Centrant-nos en el punt de vista del procés iniciàtic, i considerant que, respecte a ell, la història i la geografia sagrades –en tant que expressen les lleis universals– també constitueixen una dada important que cal tenir present, es pot dir que la tradició grecollatina representa per a Dant el llegat dels seus ancestres o avantpassats; un llegat imprès per 'consanguinitat espiritual' a l'ànima del poeta florentí. Quan en el seu 'viatge' Dant accedeix a la regió intermediària del món subtil, simbolitzada pels 'llimbs', i contempla les ànimes dels justos que hi habiten (la d'Homer, Enees, Hèctor, Cèsar, Ovidi, Horaci, Orfeu, Pitàgores, Sòcrates, Plató, Aristòtil, Sèneca, Heràclit, Zenó, Diògenes, Anaxàgores, Thales, Empèdocles, Euclides, Ptolomeu, etc.), 'reconeix' en si mateix aquesta herència tradicional, i és gràcies a ella, i junt al seu mestre Virgili, que pot escometre seguidament el dur i perillós descens pels cercles infernals, els quals suposen una immersió en l'aspecte més tenebrós de la psique: els perllongaments més inferiors de l'estat humà que han de ser exhaurits definitivament abans de l'ascens o pujada als cels i als estats superiors.


fig. 37

 
45
EL MÈTODE FONAMENTAL
 

L'estudi i la meditació sobre els textos hermètics, l'Ensenyament de la Càbala sefiròtica, les imatges i l'estructura mòbil que el Tarot proposa, com les de l'Alquímia i les seves operacions, així com el de la ciència Astrològica i Pitagòrica, i el discurs platònic, produeixen a l'ànima que contempla un retrobament amb la Gnosi Perenne, coneixement i saviesa obtinguts a partir de l'ascens gradual per les esferes i experimentats de manera vital a partir d'una teúrgia fonamentalment individual. És a dir un mètode objectiu que s'encarna de manera "subjectiva", en forma "màgica".

Per descomptat, això és degut a la correspondència entre tots els nivells de la realitat tant del macrocosmos com del microcosmos i l'amor entre les seves parts, les quals, partint de la Unitat Original, primera determinació del No Ésser, s'articulen des de la Idea i l'Arquetip fins la materialitat més concreta del nostre món sensible a través del pla intermediari, poblat per entitats espirituals informals i subtils que actuen com a missatgers concrets de les emanacions més altes de les quals són recipiendaris i que transmuten en vibracions que al seu torn generen les innombrables energies del que és més baix. Per a l'Hermetisme només cal revertir aquest procés descendent (que en l'home ha estat anomenat Esperit-Ànima-Cos), és a dir fer-lo ascendent per tal de remuntar així fins el primer Principi, emparats i protegits per la rosada celest, cristal·lització del que és supra-celest.

 
46
VIRGILI-DANT II
 

En la simbòlica iniciàtica la 'porta dels inferns', o Ianua Inferni, que és precisament la 'porta dels homes' o dels 'ancestres', és la que l'ésser en busca de la seva realització espiritual ha de traspassar abans de sortir per la 'porta dels déus' o Ianua Coeli, aquella que dóna accés als estats supraindividuals o suprahumans. Però amb el descens a través de l'inframón o 'regne dels morts', no acaba la funció de guia assumida per Virgili, sinó que aquesta encara roman en el transcurs de la no menys penosa ascensió per la muntanya del Purgatori, durant la qual Dant es purifica i re-genera dels 'set pecats capitals', revers negatiu de les 'set virtuts', doble septenari que manifesta les energies ambivalents dels planetes. Per altra banda, el recorregut pel qual ascendeix equival a les proves iniciàtiques. Així mateix, l'estructura literària de La Divina Comèdia (i especialment l'Infern i el Purgatori) està també inspirada en l'Eneida virgiliana (concretament en el Cant VI), on es relata el descens de l'heroi troià Enees a l'antre de la Sibil·la de Cumes. A més, aquest mateix esquema, que per altra banda és universal, es repeteix en els misteris òrfics i d'Eleusis, així com en el descens d'Ulisses a l'antre de les nimfes. Igualment cal considerar la influència de l'islam, i concretament el que es refereix al relat del més important mestre espiritual del sufisme, Mohyddin ibn Arabi, qui a la seva obra Revelacions de la Meca descriu el "viatge nocturn" de Mahoma a través dels tres móns.

És important assenyalar que Virgili també simbolitza la raó humana que ha de prevaler fermament en l'iniciat a fi que no sucumbeixi davant dels tres tipus de perills amb els que ha d'enfrontar-se en el seu descens als inferns: la caiguda en el fangar, la tornada cap enrere i la petrificació. En aquest cas la raó s'ha d'entendre com la síntesi de totes les facultats i virtuts corresponents a l'estat humà i que per això mateix reflecteixen i manifesten la Raó o Intel·ligència divina. D'aquesta forma, la raó (en el sentit que li estem donant i no en el que li atorga el 'racionalisme') representa, com el radi de la circumferència, la via recta, o 'recta intenció', que no s'ha de perdre en aquest viatge laberíntic des de la perifèria d'un mateix fins el centre o punt més intern on resideix la nostra autèntica identitat. És ja quan Dant arriba al Paradís terrestre –situat al cim de la muntanya del Purgatori– que Virgili, és a dir la tradició dels seus avantpassats, ha acomplert la seva missió respecte l'horitzontalitat humana. En el Paradís terrestre (el centre del nostre estat d'existència), Dant troba Beatriu, encarnació de la Saviesa i la Bellesa transcendents, i juntament amb ella empren el viatge, aquesta vegada vertical, a través dels diversos cels planetaris que simbolitzen els estats superiors de l'ésser, fins assolir la plenitud del Coneixement i l'accés al Paradís celest, on resideix "... l'Amor que mou el sol i les demés estrelles."

 

Home Page