De vegades l'Alquímia s'expressa amb un llenguatge i un simbolisme complex i fosc, i això és així malgrat la cura del nostre Programa, que tracta de sintetitzar, aclarir i expressar en un llenguatge clar i actual veritats que malgrat això, necessiten per a ser compreses d'una reforma de la comprensió profana, la qual cosa justifica en algunes circumstàncies l'ús d'aquesta aparent foscor o contradicció per fer funcionar els esforços personals a través d'una sèrie d'exercicis mentals (i físics) regits per la coherència interna dels mateixos símbols i la seva estructura lògica i alhora supraracional. D'aquí ve la importància de l'estudi i la meditació sobre el model cosmogònic en el primer grau iniciàtic, tractant de no deixar cap forat en la seva comprensió, ja que és un trampolí immediat per a la integració en l'ontològic i el metafísic.

El temps, sobre el qual actua la paciència tant com la dedicació, és un gran auxiliar en el treball alquímic-hermètic, i a la Càbala s'apunta que la labor del neòfit comença a madurar quan comença a envellir, o quan passa de quaranta anys (o cicles), nombre diverses vegades esmentat en els textos sagrats. Però sobretot cal destacar la intensitat amb que l'aprenent encari el coneixement, la qual cosa el portarà, quan aquesta és ferma, decidida i prudent, a les portes d'una segona Iniciació, molt més real i veritable, que ja no és solament especulativa, teòrica, o intel·lectual, sinó operativa, pràctica i encarnada.

A l'Alquímia xinesa també existeixen dues iniciacions. La primera correspon a l''home veritable' (Tchenn-jen), la segona a l''home transcendent' (Cheun-jen). L'accés a l'estat d''home transcendent' suposa el d''home veritable', el qual l'antecedeix. Aquest últim seria l'ésser (ontologia) obtingut mitjançant la iniciació, el qual ha de dissoldre's al seu torn en la infinitud del no-ésser (metafísica), o sigui tornar a morir i renéixer.

A la primera etapa, l'aprenent ha d'abandonar-se i abandonar el món de la lectura profana i néixer a la realitat simbòlica. Aquest rebuig del món profà implica una mort (dissolució) i un renaixement on es va conformant l'ésser (coagulació), és a dir, el Coneixement. Posteriorment, aquest ésser s'ha de dissoldre novament en una lúcida ignorància i poder generar així una autèntica vida nova interior nascuda dels nivells més subtils de la consciència i d'un coneixement que en té prou amb ell mateix. Això és, si la gràcia de Déu, augmentant la seva set de saber, li ho permet. Per altra banda, aquest és l'esquema dialèctic i prototípic de l'Alquímia. I aquestes dues operacions bàsiques de dissolució-coagulació es repeteixen moltíssimes vegades en el procés iniciàtic (o alquímic) com cicles petits girant dins de cicles grans; i cal notar que com més es repeteixen, més redundaran en benefici de l'aspirant, el qual ha de considerar que es troba en presència de bones senyals quan aquests fenòmens ocorren.

El taoisme (extrem oriental) és tou i dissolvent. Els xinesos i els seus descendents culturals subratllen allò metafísic; a la inversa, els mediterranis i la seva àrea d'influència (occidental) posen èmfasi en l'ontològic i el cosmològic. En aquest sentit poden ser considerades complementàries aquestes dues tradicions, en un procés de realització interior, i també els seus ensenyaments i mètodes conjugar-se amb ampli benefici. Però ambdues tradicions consideren les dues iniciacions successives a les quals ens estem referint. L'estudiant ha d'investigar no només en l'Alquímia occidental (mineral) sinó també en la xinesa (vegetal).

A la tradició jueva (i àrab) l''home veritable' és Adam; es parla d'un jardí virginal primigeni que es correspon amb un estat anàleg original de la consciència, estat al qual el neòfit hi pot accedir gràcies a la primera iniciació. L'home transcendent és representat per Enoch, arrabassat al cel en un carro de foc, que encara està viu i constitueix el prototip històric de tots aquells que han realitzat el Coneixement en si mateixos, és a dir, la transmutació alquímica en un grau més elevat. En el cristianisme, aquesta diferenciació és la que hi ha entre Joan el baptista, i Jesús, i les seves diferents funcions associades igualment amb allò religiós i el metafísic. El primer batejava amb aigua; el segon, amb foc.

Dir àngel és dir imatge. La imaginació no s'ha d'entendre aquí com la facultat que produeix allò imaginari, allò irreal, sinó l'acte pel qual es fa real el món de les Formes i Figures. El mundus imaginalis se situa en el temps mític de la percepció visionària i revelació profètica. Com diu el poeta i pintor del segle XVIII William Blake, "qui no pot imaginar d'una manera més real el que el seu ull mortal pot veure, no imagina del tot".

El creador d'imatges (nom que se li dóna al devot de l'islam), s'identifica amb la llum interior dels éssers i les coses del món Natural i amb les idees i arquetips del món Ideal.

Aquesta imaginació activa és una facultat de l'Intel·lecte o òrgan del Coneixement i condueix a la Intel·ligència del Cor, objecte del Coneixement intern directe.

Els arcàngels, com a facultats cognoscitives que són, s'associen a aquestes funcions. La imaginació activa, a l'arcàngel Gabriel (àngel Esperit Sant) que en el cristianisme és l'anunciador de l'encarnació del Verb; la intel·ligència del cor, o intel·lecte pur, a l'arcàngel Miquel (o Christos-angelos), el nom del qual significa igual a déu.

En l'Arbre Sefiròtic de la Càbala, segons algunes versions tradicionals, Miquel ocupa el centre (Tifereth); Gabriel, el Fonament (Yesod); i Metatron el pol o la corona (Kether). A aquest últim se l'anomena el YHVH menor i és l'arcàngel que s'apareix a Moisès en mig de l'esbarzer. Metatron és la paraula mateixa "que obre el regne supercelestial"; és l'esperit de la visió que anuncia un Déu que vindrà; la qual cosa en termes generals és vàlid per a qualsevol energia immaterial i lluminosa, és a dir, angèlica.

fig. 38

Ser pobre, en veritat, és tenir por a la pobresa, o desitjar posseir, siguin quins siguin els mitjans amb els quals hom compti. Igualment, ser ric és no ambicionar allò que no es té; que és el mateix que estar d'acord –i no resignat– amb allò que s'és, qualsevol cosa que se sigui o es posseeixi.

Realment, com més se sap, més s'oblida allò après. Déu és permanent novetat. La possessió de la psiquis personal és l'expressió més clara de l'error de percebre'ns de manera individual. En la deïtat no hi ha soledat ni por.

En el Mòdul II, apartat 50, vam parlar sobre l'alimentació. Sense excloure res del que allà es diu, ara ens referirem també a certs temes connexos i als errors que se'n poden derivar, fins el punt de constituir-se en dificultats a vegades insalvables en el camí del Coneixement. Dos exemples ben nets són el prejudici "naturista" i l'impediment materialista. El segon està íntimament lligat amb la versió que l'home modern té de si mateix i de totes les coses, i correspon, en termes generals, a la forma de veure de la societat contemporània, associada així mateix amb la lectura literal i programada que aquest home històric té del cosmos. El primer, val a dir, el prejudici "naturista", és propi de certes persones i grups que pretenen "millorar" la seva situació individual dins del caos que ens ha tocat viure. A aquest ens referirem ara, doncs moltes de les persones interessades en els temes de la Metafísica i l'autèntic Coneixement, o sigui, aquells que tenen una inquietud interior, es veuen sovint temptats per certs atractius que els ofereix una vida més "pura", "natural" i "saludable".

Caldria preguntar-se, des del començament, què s'entén per allò que avui s'anomena "natural" i quin concepte es té actualment sobre la naturalesa.

És ben sabut que per a les societats tradicionals i primitives, que per cert són les que viuen integrades en el cosmos i bateguen juntament amb els ritmes i els cicles naturals, en un pla perfectament universal –i ecològic–, la natura no és el que els moderns suposen, o sigui: la superfície del paisatge o hipotètiques qüestions vinculades amb la "salut", de la qual també podem preguntar-nos: què s'entén per tal cosa?

Per altra banda, alguns aliments específics són considerats com a "bons" o "dolents" d'acord amb determinades pautes que arbitràriament fan d'allò "natural" el seu lema, i de la "salut", el seu "ideal" en una veritable creuada de tipus moral i fanàtic, sense tenir els coneixements elementals necessaris i sense estar informats de la història i la cultura dels diferents pobles que habiten des de sempre el món. És molt important destacar que en cap text sagrat de les diferents tradicions es pren l'alimentació com a tema fonamental, i en general ni en fan esment, no ja com a requisit previ per assolir determinats estats de consciència, ni tan sols d'autèntica salut corporal, sinó que més aviat en certs llibres sacres, com l'Evangeli cristià, s'aclareix que l'important no és allò que entra per la boca, sinó allò que surt del cor de l'home.

Un cas molt difós és el de la prèdica vegetariana. De fet, cap tradició –l'hebrea, la cristiana, la islàmica, la budista, la taoista, etc.–, tret de la hindú, practica el vegetarianisme, els seguidors del qual l' han constituït en un culte del que són devots d'una manera quasi moral. Per cert que són molt bons els vegetals, com també totes les coses que Déu ha posat a disposició de l'home, però l'exclusió d'unes en benefici d'altres, com si unes fossin "bones" i altres "dolentes", fan d'aquesta forma de veure unilateral quelcom massa semblant a les civilitzacions dessacralitzades o profanes i no a les autèntiques doctrines tradicionals. Sobretot, quan es cau en extrems de creure i tractar d'imposar a ultrança la idea que només les verdures i fruites crues són els aliments autènticament sans, apreciació de cap manera verificable si s'hagués de seguir una dieta prolongada d'aquesta naturalesa, amb les molèsties i inconvenients que ocasiona. En aquest sentit, certes pràctiques i concepcions d'origen hindú, igual que altres derivades del Hatha Yoga, pròpies de simples faquirs que pretenen fer passar les seves activitats per autèntica espiritualitat, són consumides de manera literal i viscudes de manera pseudo mística i de forma fanàtica, tant a Occident, com a l'Orient, àdhuc en el si mateix de la Índia actual, on nombroses sectes d'origen confús i pensament sincrètic, molt influïdes també per la cultura moderna, prediquen determinats "ensenyaments" (i això, fins i tot a les ciutats sagrades a la vora del Ganges) que tenen afiliats a tots els països d'Europa i Amèrica, els quals són impediments greus per a l'obtenció del Coneixement quan aquestes prèdiques i exercicis són presos de manera estrictament lineal.

Creiem que allò "natural" ha de ser transcendit per a poder donar pas a allò sobrenatural.

A continuació oferim un senzill 'talismà' numèric (recordem que els nombres són també lletres) basat en l'Estrella de David o Segell Salomònic, emblema d'Israel.

Es podrà observar que la suma de les sis files de números donen un mateix resultat:

Igualment la suma dels números col·locats a les puntes de l'Estrella dóna 26 (13 pels dos extrems de l'eix vertical i 13 pels 4 restants). Aquest número, com sabem, és particularment important a la càbala hebrea –i a d'altres tradicions– i correspon a la suma de les lletres del suprem Nom Sagrat YHVH, descompost d'aquesta manera:

Y = 10, H = 5, V = 6, H = 5. Total = 26

Per altra banda la suma de l'hexàgon interior dóna 52 (26 x 2), que sumats als 26 exteriors donen 78 (26 x 3) com a total de tots els números de la figura. Volem recordar que aquest és el número de cartes que té un joc complet del Tarot.

Hem respectat el nom de Geomància amb el que se sol conèixer aquesta ciència, tot i que en rigor li correspondria el de Geologia amb el qual l'home contemporani designa una disciplina nascuda el segle passat. En xinès és anomenada Feng-Shui i estudia les energies de la natura, en la seva íntima relació amb la terra, i per cert que aquesta ciència està estretament vinculada amb la Geografia Sagrada. En realitat, tots els pobles i societats tradicionals han utilitzat la geomància per tal de situar en determinats indrets i punts claus tant les seves ciutats com els seus temples o cases cultuals, i així mateix els seus habitatges.

Per a una mentalitat tradicional tant la terra com el cel estan perfectament vius i s'expressen constantment per mitjançant les energies que contínuament els conformen. La terra respira, pareix, resplendeix, i adquireix formes diferents a diversos indrets, signats per diferents fenòmens (muntanyes, valls, planures, rius, cascades, etc.), les quals són símbols d'idees arquetípiques, o millor, d''altres coses' existents també al món de l'invisible, de l'espiritual. Per cert que aquestes concepcions han de posar-se en directa connexió amb la idea de l'analogia entre macrocosmos i microcosmos, la qual veu en la terra un ésser viu, sensible i gegantí, expressió natural, com l'home, d'un Ésser suprem, ocult en la seva pròpia creació. Per això, les energies còsmiques, i en aquest cas especial les tel·lúriques, són igualment els conductes pels quals es manifesta la divinitat, i per tant assenyalen indrets específics de comunicació terra-cel. Aquesta circulació de l'energia, en ambdós sentits, és el que caracteritza igualment a la Geomància com a art en-divina-tòria i la que cerca pel seu intermedi la ubicació adequada de l'ésser humà en allò que és indeterminat i amorf, instaurant un ordre en el caos. Una de les variants secundàries d'aquesta ciència (o art) la constitueix la figura del Zahorí, que és l'encarregat de trobar aigua, o corrents d'energies benèfiques (aprofitables) utilitzant un bastó o un pèndul.

fig. 39