La Ciència Sagrada proposa una total conversió de la nostra manera ordinària de ser i una recerca perseverant d'altres estats més subtils als quals hem d'arribar. L'aventura del Coneixement, com hem vist, és representada com un viatge o un pelegrinatge vers el Centre de l'Ésser, vers la Ciutat Santa, és a dir cap a la nostra pròpia interioritat. Aquest viatge, ple de peripècies i perills ens permet 'passar' de mica en mica, a altres regions més internes, i cadascun d'aquests 'passos' suposa un 'record', cada vegada més nítid, del Si Mateix, de la veritable identitat que roman immòbil al mig del nostre propi cor. De fet, tot símbol sagrat, per la seva condició vehicular, suposa la possibilitat d'un 'passatge', ja que té la característica de poder transportar l'home des de la realitat material que li mostren els sentits cap a la veritat interior que s'oculta darrera l'aparença formal de les coses i els éssers. El símbol toca els sentits permetent que, a partir d'aquesta percepció sensible, ens elevem pel seu intermedi cap a les regions invisibles que ell mateix representa, possibilitant per tant el 'pas' vers altres estats i graus de consciència i vida.

L'ascens i descens perpetus que l'Ésser realitza per les esferes de l'Arbre Sefiròtic suposa un 'pas' per les vies que comuniquen les diferents sefiroth entre si, essent, d'acord amb la Càbala, 22 les sendes que cal creuar (veure Mòdul II, 25), cadascuna de les quals es relaciona amb una lletra de l'alfabet sagrat i amb una làmina dels arcans majors del Tarot.

Hi ha certs símbols, que volem ara destacar, que es refereixen específicament a aquests passatges que han de produir-se durant el procés de la realització de la Gran Obra. Aquests, com el de l'Octògon, el de la Porta, el de travessar les aigües i el de l'Escala, podran mostrar-nos com realitzar aquestes travessies per les comarques de la ment universal. Els pensaments, cada vegada més subtils, guiats per aquestes sendes arquetípiques, ens portaran per passadissos més i més estrets que desembocaran finalment a En Sof, el no res il·limitat en què només és l'etern repòs. "A través de Mi coneixereu el Pare".

Aquí i allà, a diferents indrets del món, convivint amb la civilització moderna, es poden conèixer diferents grups que encara viuen pràcticament a la 'edat de pedra', o a la de 'bronze', segons el vocabulari (argot) de la 'ciència' actual. Aquests pobles que encara conserven fragments més o menys complets de les seves tradicions originals i viuen d'acord amb ells, són anomenats 'primitius' per la ciència oficial, ja que se'ls escapa el sentit de les seves costums i ritus i no poden comprendre la mentalitat tradicional que veu en la natura una imatge d'allò supra-natural, i en el món i l'home, una sèrie d'energies invisibles que constantment el determinen; per tant, s'ha suposat que aquests éssers, als quals se'ls considera completament mancats d'intel·ligència, com estúpids, o en el millor dels casos nens que no poden sortir de la seva suposada ignorància, constitueixen una espècie gairebé distinta, com de humanoides, molt a prop dels micos, existent abans que l'home hagués pogut ser-ho gràcies als avenços i el progrés instaurat per la ciència.

Per descomptat que un investigador de les tradicions arcaiques, que és un escèptic en matèria metafísica i considera la presència animada de la deïtat com quelcom poc seriós, mai podrà entendre aquest món arcaic, i igual succeeix amb aquell que té de Déu una idea exclusivament religiosa o de tipus moral. Força sovint, aquests dos tipus d'estudiosos són els que maneguen la informació oficial, no adonant-se que sense la vivència íntima del que és sagrat és gairebé impossible fer-se càrrec del que suposa una mentalitat tradicional. Una persona que nega el pla invisible o espiritual veurà en els símbols només elements utilitaris de tipus literal; per altra banda, un individu religiós-moral voldrà veure només allò que és 'inferior' a les seves creences, i ho menysprearà com escombraries, o s'arrogarà el dret de perdonar la barbàrie, o allò que ell suposi que és un paganisme ignorant i supersticiós, inclosos els antics ritus grecs iniciàtics d'Eleusis i els 'oracles' de Delfos, i el de Zeus a Dodona d'Epir.

En veritat, aquesta mena de criteris es podria aplicar millor als habitants de les grans ciutats, els quals, d'acord amb la programació del món contemporani, només apareixen com autòmats, positivament esclaus dels seus condicionaments culturals infligits per la falsa religió de la 'ciència', la qual cosa equival a institucionalitzar definitivament la ignorància.

Les grans civilitzacions són en realitat una degradació del pensament tradicional, on aquest, paradoxalment, assoleix la seva major brillantor abans d'enterrar-se en el seu propi cicle. I pel contrari, certs pobles arcaics encara conserven la 'ingenuïtat' i la frescor dels orígens. En aquest cas, hauríem de preguntar-nos qui són els 'ignorants', o els 'primitius', i quina autoritat pot adjudicar-se el món modern respecte a qualsevol classificació en cada branca de la seva 'ciència'. Els representats 'oficials' del pensament modern no saben res, i a vegades s'arriba al cas d'alguns que prenen la seva pròpia ignorància –que hauria d'avergonyir-los– com un avenç respecte un nou món del qual, a través de la seva incapacitat –institucionalitzada com una actitud científica objectiva–, ells en fossin l'avantguarda constructora.

L'astronomia és la més antiga de totes les ciències i és ella la que determina en el seu origen una civilització, com ho ha fet amb totes les de l'antiguitat. Efectivament, l'estudi dels cicles i els ritmes dels astres genera les pautes en què es fonamentarà el pensament religiós, polític i econòmic, en definitiva tota la cultura d'una societat. A partir d'aquí és possible treure conclusions particulars, basades en càlculs, relacions i analogies que es corresponen amb un concepte reiteratiu i circular dels temps, la qual cosa dóna lloc a les prediccions sobre esdeveniments cíclics, i per tant reincidents, que són estudiades per l'astrologia, o l'astronomia judiciària (com se l'anomenava a l'antiguitat). El cicle més curt i més fàcil d'observar és el lunar que en 29 dies i fracció (28 dies pel pensament antic, dividit en 4 setmanes de 7 dies) realitza un recorregut i retorna al mateix punt. Això, sense considerar la carrera del sol en el dia, o sigui, la diferència que va entre el dia i la nit. També la lluna va admetre l'estudi de cicles més grans, el dels seus eclipsis, els quals, segons van observar els caldeus, es produïen en el mateix ordre després de 223 mesos lunars. El més important d'aquests cicles majors dels astres és el de la precessió dels equinoccis, que es reitera cada 25.920 anys (26.000 en números 'rodons'), establert per a la cultura occidental per Hiparc de Nicea i altres savis tradicionals. S'anomena volta celest, o firmament a una semiesfera, la qual té la línia de contacte amb la terra a l'horitzó i el seu centre es troba a l'ull de l'observador. Si aquest es mou, l'horitzó es desplaça. Igualment, si l'espectador contempla un astre, la recta o raig visual que va al centre de l'astre determina un punt a la volta celest, que és la projecció de l'astre sobre ella; i com la distància que va de la terra als diferents astres és immensa (recordem que la que separa el nostre planeta del sol és de 150 milions de km.), en relació amb el diàmetre de la terra (6.378 km.), se suposa que els astres es mouen en una esfera ideal, de radi indefinit, a la qual s'anomena esfera celest, el centre de la qual es troba així mateix a l'ull del contemplador.

En realitat, allò que l'observador veu són les projeccions dels astres sobre el firmament i no els desplaçaments veritables dels astres. A més, es considera la terra com un punt coincident amb el centre d'aquesta esfera celest. Per això, pot verificar-se que encara l'astronomia actual sustenta i parteix del punt de vista geocèntric, o millor, antropocèntric, per a construir totes les seves especulacions –i no podria ser d'una altra manera– malgrat que la ignorància i la vulgarització general posin un èmfasi pompós i petulant sobre l'heliocentrisme (perfectament conegut per l'antiguitat, segons que es pot veure en el paper primordial assignat unànimement al sol) com a conquesta científica abans de la qual res se sabia d'astronomia. És a dir, que els que van rebutjar Nicolau Copèrnic (autor de De Revolutionibus, publicada el 1543, en la qual sostenia l'heliocentrisme, basat precisament en l'astrologia antiga) són els mateixos ignorants que avui afirmen emfàticament el seu sistema com oficial, sense comprendre'l, i sense saber fins i tot que l'astronomia actual es fonamenta en la terra i l'home, i que en cap moment en pren un punt de vista aliè, la qual cosa, per cert, seria totalment absurda i impossible. Val el mateix una descripció geocèntrica o antropocèntrica de la terra (comparada amb l'heliocèntrica), i a la pràctica l'astronomia actual la segueix utilitzant; el mateix ha succeït respecte a Einstein i al fenomen de la llum. Això no obstant, és tal la confusió del món modern i els nostres contemporanis 'científics' que es poden predir les seves aberracions i anomalies avui computaritzades, fomentades per la mala fe i el mateix odi que van portar a prohibir l’obra de Copèrnic –i una mica més tard Giordano Bruno a la foguera i que van obligar a abjurar Galileu–, un dels savis hermètics i esotèrics del precisament anomenat Re-naixement en relació amb les cultures de l'Antiguitat.

Nota: si bé les claus de les antigues ciències astrològiques semblen haver-se perdut, els fragments que ens han llegat permeten l'especulació, i en molts casos ens sorprenen amb la justesa de les seves interpretacions en l'aplicació als fets quotidians de l'existència.

De totes maneres, es vol deixar clar que l'Astrologia (derivada de l'astronomia) és una simbòlica perfectament vàlida, com qualsevol altra, per tractar de descriure i 'aprehendre' la 'realitat' sempre multifacètica i pluridimensional; un sistema classificatori de nocions inspirat en els moviments cíclics i rítmics dels cels i les seves influències determinants en el món i en l'home. Una ciència tal, estudiada sota la llum de la Tradició Hermètica, és un instrument més en la recerca del Coneixement.

fig. 40

Al llarg del nostre Programa ens hem referit sovint a moltes de les tradicions encara vives o ja desaparegudes. I sempre hem destacat el fet de que en aquestes tradicions existeix una identitat pel que fa als seus símbols, ritus i mites principals, ja que totes elles emanen d'una sola i única Tradició, anomenada primordial precisament per la seva condició essencialment vertical i supra-històrica, la qual els ha permès sostreure's als canvis de l'esdevenir cíclic, conservant íntegrament el Coneixement (la Gnosi) i la possibilitat permanent i salvífica de poder ser encarnat per l'home de qualsevol temps i lloc. Això val també per a la nostra època, en la qual malgrat la seva extrema foscor encara segueixen vives, en diferents indrets de la Terra determinades cultures tradicionals que no han perdut el seu vincle amb la Tradició Primordial, i atorguen la influència espiritual-intel·lectual imprescindible per iniciar el camí que ens dugui a la realització interior i a la identitat amb el Si Mateix.

Això no obstant, no podem desconèixer el fet de que totes les tradicions actuals pateixen, en major o menor mesura, una degradació respecte a allò que van ser els seus valors originals, encara que aquesta degradació afecta més aviat a la forma exterior de la qual necessàriament es revesteixen (i que no és aliena a les condicions espaials-temporals), però no al seu fons, al seu nucli i essència metafísica revelada a través dels seus codis simbòlics.

– Per un costat, tenim les tres tradicions abrahàmiques: el judaisme, el cristianisme i l'islam, també anomenades les "tradicions del Llibre"; la Bíblia per a les dues primeres i l'Alcorà per a la tercera. Es dóna la circumstància que, en aquestes tradicions, l'aspecte religiós o exotèric preval des de fa molt de temps sobre el seu esoterisme (la Càbala per al judaisme i el sufisme per a l'islam), el qual és pràcticament desconegut per a la gran majoria dels seus practicants, aferrats a la lletra però no a l'esperit de la seva tradició. No obstant, en aquestes tradicions subsisteixen encara petits grups o individualitats que continuen transmetent els ensenyaments del veritable esoterisme a persones que el busquen amb rectitud de cor.

– La tradició hindú és, de totes les existents, la que potser conserva de manera més completa la doctrina metafísica, expressada fonamentalment a través dels Vedes i els Upanishads, els quals, com tots els llibres i textos sagrats, estan inspirats directament pels déus, és a dir que el seu origen és no-humà.

– El budisme, en les seves dues grans versions: hinaiana (o "petit vehicle") i mahaiana (o "gran vehicle"). En aquest últim és on s'han mantingut amb major puresa els ensenyaments del Buda; va ser el que va penetrar en el Tibet procedent de l'Índia, on va incorporar elements de les tradicions autòctones, donant lloc al lamaisme. Actualment, el budisme lamaista no només està expandit per Orient, sinó també per diferents ciutats d'Europa i Amèrica.

– El taoisme neix de l'antiga tradició xinesa o extrem-oriental, de la qual constitueix el seu aspecte més autènticament metafísic i cosmogònic; anotem que també existeix una alquímia taoista (com una alquímia hindú) amb molts punts en comú amb l'alquímia occidental. A la mateixa Xina va sorgir el zen, o zen-budisme, nascut de la síntesi entre el taoisme i el budisme mahaiana. Actualment, l'escola zen està arrelada sobretot al Japó, país que per altra banda segueix conservant la seva antiga tradició, el shinto, de característiques molt similars al confucianisme xinès.

– Així mateix, hem de considerar la presència de la gran tradició precolombina, encara viva, tot i que de forma fragmentària, arreu d'Amèrica, i també constatar l'existència del jainisme hindú i els parsis zoroastrians, sense oblidar els nombrosos pobles "primitius" d'Àfrica i Oceania, els quals en termes generals constitueixen totes aquelles cultures màgic-religioses que s'inclouen en allò que s'entén, o millor, es malentén, com a "xamanisme".

– Però és particularment en la Tradició Hermètica on posem el nostre èmfasi, ja que aquesta síntesi pròpia dels pobles occidentals –i la més apropiada per a ells– no és de cap manera un sincretisme per tenir un origen múltiple (com tampoc ho pot ser considerada la tradició dels grecs i romans, nascuda del pensament egipci-caldeu i indoeuropeu, o l'islamisme entroncat directament amb Israel i el cristianisme, o el budisme emanat de l'hinduisme, etc.), sinó una tradició viva que fins i tot es pot rastrejar històricament al llarg de la formació d'Europa i Amèrica, la qual ha donat innombrables adeptes de l'Art: alquimistes, astròlegs, artistes i filòsofs que de manera ininterrompuda, han nodrit i signat la vida d'Occident, tot creant institucions que, com en el cas de la Francmaçoneria, resguarden el contingut de la Tradició Unànime.

"Tenia un mur gran i alt i dotze portes, i sobre les dotze portes dotze àngels i noms escrits que són els noms de les dotze tribus dels fills d'Israel: de la part de l'orient, tres portes; de la part del nord, tres portes; de la part del migdia, tres portes, i de la part del ponent, tres portes" (Apocalipsi XXI, 12-13).

El despertar gradual de la consciència pot ser visualitzat com l'obertura de portes que permet que el pensament 'passi' a d'altres regions i que l'adepte vagi coneixent els graus invisibles de l'ésser. La porta suposa sempre una sortida i alhora una entrada, ja que quan la travessem sortim d'un espai mental per ingressar en un altre; i són diverses les que hem de creuar, cada vegada més estretes, durant el procés de la transmutació. La Iniciació en els Misteris obre la porta que separa el món ordinari i profà d'aquell altre sagrat on l'espai i el temps recuperen la seva veritable significació.

Ja ens vam referir a la Porta dins del simbolisme constructiu, i ara volem fer certes observacions sobre el 'passatge' que aquest símbol evoca. Hem vist el temple com a model del cosmos i com a símbol de l'espai interior de l'home. La seva porta exterior serveix de separació –i alhora com a punt d'unió– entre l'atri –on predominen la multiplicitat i el caos del món ordinari– i l'espai intern en el qual regnen l'ordre i l'harmonia del que és sagrat i significatiu. L'iniciat, gràcies als rituals que el qualifiquen per entrar, travessa aquest llindar, morint als estats inferiors i exteriors i renaixent a una vida interior en què les possibilitats superiors desperten.

Aquesta Iniciació, o porta d'entrada als móns invisibles, està representada a l'Arbre Sefiròtic per l'esfera 9, la qual al seu torn es relaciona amb la làmina número 12 dels Arcans Majors del Tarot. És interessant la relació que podem fer entre aquesta esfera –Yesod, el Fonament– i el símbol cristià de Pere (que va ser crucificat de cap per avall, com és la posició de "El Penjat"), el qual és la pedra de fonament sobre la qual l'Església s'aixeca. En aquest sentit no és casual que sigui el propi Pere el portador de les claus que obren les portes del regne dels cels.

Per altra banda, aquesta primera porta està també relacionada amb el símbol de la caverna, i en ambdós casos l'iniciat, una vegada que ha ingressat a l'espai interior, ha de travessar el laberint que finalment el conduirà –si no es perd– al centre o cor del temple en el qual s'ubica l'ara o altar. En el simbolisme cristià veiem com en aquest espai central (que guarda el calze o copa, espai buit o receptacle de la Shekhinah), hi ha també una altra petita porta que només obre el sacerdot i que guarda el misteri dels ulls profans. Aquesta porta s'ubica a Tifereth –sefirah central que hem de traspassar, naixent de dalt, per començar a albirar la realitat oculta sobre 'la superfície de les aigües'.

Havent rebut el bateig d'aigua que obre la primera porta, i una vegada realitzat el recorregut horitzontal i laberíntic entre aquesta porta exterior i el seu centre o cor en el qual es rep el bateig de foc, l'adepte ha d'iniciar un 'passatge' axial, vertical i ascendent per l'eix invisible que connecta l'ara amb el punt central de la cúpula –de Tifereth a Kether. Els ritus 'primitius' d'enfilar-se a l'arbre, o de pujar pel pal ritual, exemplifiquen aquest ascens al final del qual l'adepte haurà de travessar la porta més estreta que es troba simbòlicament en la part més alta del temple. Aquest és l'ull de l'agulla pel qual no hi pot passar cap riquesa individual. L'agulla, en efecte, és un símbol més de l'eix, i el ritu d'enfilar l'agulla, doncs, ve a ser una representació d'aquest 'passatge' per la porta estreta.

L'home, en la seva recerca del Coneixement, ha de sortir primer del món ordinari per entrar a l'interior del temple; després, cal que es perdi en els laberints per trobar-se novament en arribar al centre; des d'allà haurà d'emprendre l'ascens vertical en la recerca de la part més alta, i finalment haurà de sortir per la porta zenital del temple, o cosmos, cap allò que és supracòsmic. Aquesta sortida és visualitzada com deslligar o dissoldre el nus que ens manté lligats a la individualitat i a un estat particular de l'ésser, i el seu assoliment constitueix una fusió absoluta amb el tot. "Truqueu i se us obrirà".

Seu per a moltes tradicions del valor, de l'ànim (ànima) i de la Intel·ligència creadora, anàleg, en l'interior de l'ésser humà, al Sol en el macrocosmos, la llum i la vida neixen d'ell com d'una sola font, a imatge de l'origen: "llum i vida, això és el Déu i Pare (Nous) de qui ha nascut l'Home. Si aprens doncs a conèixer-te com fet de vida i llum, i que són aquests els elements que et constitueixen, tornaràs a néixer una altra vegada." (Poimandrés I, 21).

No es pot estimar allò que no es coneix, i no totes les formes d'unió són un reflex cabal de l'Amor.

Petit tot, ja que és el centre del microcosmos, sintetitza el quaternari horitzontal en l'eix vertical i difon, en la construcció el No-ésser de la mateixa, la seva identitat supracòsmica que ell reflexa directament segons l'eix vertical i que l'ésser coneix a través del seu propi sacrifici (Ull del cor).

És la veritable Ciutat divina, on resideix puntualment l'autèntic Subjecte incondicionat de tot Coneixement; en ell s'hi troba el germen, el desenvolupament del qual fa efectius els nivells que el diagrama de l'Arbre de la Vida simbolitza, ja que és el veritable athanor que absorbeix el que és inferior i manifesta el superior, puix que no hi ha manifestació sense centre, ni cap cosa que no tingui origen. El desenvolupament d'aquest embrió o llavor, a través de les diferents fases de l'Obra, sempre assoleix en el cor una actualització, una realització o naixement, ja que també hi ha quatre lectures d'ell, des de l'òrgan físic fins el santuari on es produeix la unió del que és creat i el que és increat. És l'ara sacrificial i l'oblació o ofrena.

El Centre del Món és el banquet del Sí mateix del que tots poden alimentar-se sense que s'exhaureixi; per això ha estat simbolitzat per una Taula on s'asseuen els déus i els homes, ja sigui en la celebració d'un cel regenerat (Giordano Bruno: Expulsió de la bèstia triomfant) o bé en la d'un matrimoni hierogàmic (les Bodes de Cadmus i Harmonia, quan, segons la tradició grega, aquells van compartir l'àgape per última vegada amb els humans); o per la Taula Rodona en el centre de la qual s'hi troba el Graal, o la Taula de Salomó en el Toledo Hermètic del s. XII, segons la llegenda, farcida de pedres precioses que simbolitzen el Zodíac.

També és la terra pura, una vegada dissolta la ignorància que per degradació cíclica cobreix l'indret de les hierofanies, les quals sempre es donen en un "centre del món" inaugurant si cal un espai o un temps al qual atorguen aquesta característica.

Aquest cor és el receptacle del que és vertical-espiritual, i la seva influència irradia en l'horitzontal, tot exercint així d'intermediari a través del seu espai central que l'Èter simbolitza. És també el vas guardat en el sagrari del temple, construcció anàloga a aquest, la tapa del qual es correspon amb la volta o teulada i que conté l'aliment o licor d'immortalitat, fruit de l'athanor que s'ha assolit a través del buit, realitat efectiva d'un estat de l'ésser que transcendeix la construcció i que pot ser conegut a través de l'obertura del "sentit d'eternitat" i el seu desenvolupament total, encara que la individualitat del home estigui crucificada en el quaternari.

Pel seu simbolisme concèntric, el qual correspon així mateix a la síntesi perfecta de la Creació, en el seu interior s'hi troba la Presència o Immanència divina, que és el veritable Centre de totes les coses i que les conté totes sense ser contingut per elles: aquest és, així, l'autèntic Mestre, amb el qual s'identifica l'iniciat conforme progressa en la realització del seu veritable Ésser.