Com ja vam dir a l'apartat "Les Quatre Edats" (Nº 2 d'aquest Mòdul), un Kalpa representa el cicle d'existència d'un univers o món, nascut de l'hàlit de Brahma, la Deïtat creadora. No hi ha un cicle més extens que el Kalpa, ja que ell conté tots els cicles de cicles possibles, units entre si per aquest hàlit que els sosté i els dóna vida. Afegirem que quan un Kalpa arriba a la seva fi es produeix un Pralaya, la dissolució o reabsorció d'aquest món en el si de Brahma, en l'immanifestat. Referent a això llegim en el Bhagavad-Gita, llibre sagrat de l'Índia: "A la fi d'un Kalpa, d'un període de creadora activitat, els éssers i les coses retornen a Mi". El Kalpa és un dia de Bhahma, i el Pralaya, una nit. Quan aquesta finalitza, apareix un nou Kalpa, i així de manera indefinida, tot conformant el que s'anomena la "cadena dels móns". Cada Kalpa conté 14 Manvàntares, i cada Manvàntara representa el cicle complet d'una humanitat, el qual se subdivideix al seu torn en quatre yugues o edats de desigual duració cadascuna d'elles. El nostre Manvàntara és el setè d'aquesta sèrie, i encara en faltarien uns altres set per finalitzar el Kalpa actual. Cal dir, finalment, que la paraula Manvàntara significa "era de Manú", el qual no és altre que el Legislador universal o Intel·ligència còsmica que promulga, d'acord amb la Saviesa Eterna, la Llei o Dharma que regeix tot el Manvàntara des del seu principi fins a la seva fi.

Es diu que el Dharma, simbolitzat per un toro a la tradició hindú, es recolça amb les seves quatre potes durant el Satya-Yuga o Edat d'Or, la qual cosa vol dir que es manifesta en la seva totalitat, i això significa que la humanitat en el seu conjunt vivia en perfecta harmonia i unitat amb el seu Principi. Recordem en aquest sentit que Satya-Yuga vol dir "Edat de l'Ésser", o "Edat de la Veritat". La mateixa arrel Sat la trobem a Saturn, el regent de l'Edat d'Or a la tradició grecollatina (i curiosament, la segona part d'aquest nom és idèntica a la paraula ûrnâ, la perla al front de Shiva que simbolitza el "sentit d'eternitat", o de "etern present"). Per analogia entre l'ordre metafísic i el corporal, aquest mateix sentit de totalitat s'expressa en la duració temporal d'aquest Yuga, avaluada com sabem en 25.920 anys, que és un període sencer de la precessió dels equinoccis, o el que és el mateix 12 "eres zodiacals" de 2.160 anys cadascuna (12 x 2.160 = 25.920). Al contrari, durant el Trêtâ-Yuga, o Edat de Plata, la inestabilitat i el gradual enfosquiment espiritual penetren en el món, ja que el toro del Dharma se sosté amb tres potes (Trêtâ = tres). Això es tradueix en un escurçament de la durada d'aquesta Edat: 19.440 anys, és a dir un terç de la precessió dels equinoccis, o el que és igual, 9 "eres zodiacals" (9 x 2.160 = 19.440). En el Dwâpara-Yuga o Edat de Bronze el toro es recolza tan sols en dues potes (Dwâpara = dos), donant a entendre que el Dharma és comprés únicament en la seva meitat. Precisament a aquesta Edat li correspon una durada que és la meitat de la precessió dels equinoccis: 12.960 anys, o 6 "eres zodiacals" (6 x 2.160 = 12.960). I finalment en el Kali-Yuga o Edat de Ferro el toro del Dharma se sosté ja amb un sol peu, simbolitzant així el gran desequilibri que distingeix la última edat del Manvàntara, i molt especialment les últimes fases d'aquesta. La durada d'aquesta edat és d'un quart de la precessió dels equinoccis: 6.480 anys, ó 3 "eres zodiacals" (3 x 2.160 = 6.480). Kali-Yuga vol dir "Edat Ombrívola", la qual va començar fa més de sis mil anys, i que per tant està a punt d'arribar a la seva fi i amb ella la de tot el Manvàntara. Segons les dades de la Ciència Sagrada, aquesta Edat va començar amb l'entrada en la "era zodiacal" de Taure, al voltant de l'any 4450 a.C.

Qualsevol observador neutral pot comprovar a l'actualitat certs símptomes mundials com ara terratrèmols, sequeres, pestes, guerres, catàstrofes, degeneració social, sobrepoblació, violències i injustícies, en una proporció mai coneguda per la humanitat. Aquests clars símptomes de la fi d'un cicle, anunciats per les escriptures judeo-cristianes fins en els seus detalls, també han estat exposats per les tradicions hindú, budista, islàmica, precolombina, greco-romana, hermètica, etc., en abundantíssims documents.

Semblaria que tots aquests accidents es resoldran pel foc –per un raig misericordiós– i que aquest element permetrà la regeneració d'aquesta humanitat, la qual perirà totalment i es reintegrarà a la boira d'on va provenir per donar lloc a una altra, nascuda de les seves cendres i gèrmens, la qual renaixerà a un món nou i a una Edat d'Or gràcies als esforços –i la sang– d'iniciats i adeptes, els quals possibilitaran la continuïtat de la creació. Per descomptat que la ignorància contemporània menysprea en l'àmbit públic i oficial aquest fet que nega i desconeix –les escriptures diuen que els homes seran presos de manera imprevista efectuant els seus negocis i mentides– malgrat que en el domini privat alguns es toquen, encara que tendeixen a les imatges literals i físiques i fins i tot molts planegen 'salvar-se' en una espècie d'Arca de Noé material.

Aquesta última 'ingenuïtat' o, millor, il·lusió, és tan greu com l'altra, i els que 'creuen' en ella –quan es diu que no només hi haurà una nova terra, sinó un nou cel– seran igualment exclosos del món futur.

La mort d'una civilització és anàloga a la de l'ésser individual, i res podrà endur-se'n aquest, de material, a l'altre món. Això no obstant, l'home ressuscitarà en un cos de glòria si és capaç d'accedir al Coneixement, a l'Ésser, i reabsorbir-se en el Temps per a guanyar l'Eternitat, la qual cosa constitueix la veritable espiritualitat que l'iniciat pretén en vida. I sens dubte aquest cos gloriós, o millor, aquesta 'entitat', pot realitzar-se així mateix de manera grupal.

Per altra banda, cal recordar que en la infinita harmonia de totes les coses, on tot està comptat, pesat i mesurat, la fi d'un cicle i els seus habitants està en íntima relació amb el començament d'un altre i el naixement d'una nova humanitat, que res té a veure amb aquesta, la qual, és obvi, no pot subsistir per la pròpia dinàmica de la seva multiplicació.

"Al principi Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà i l'esperit de Déu batia les ales sobre l'aigua. Déu digué: 'Que hi hagi llum'. I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.

Déu digué: 'Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres'. I fou així. Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l'aigua de sota el firmament i la de dalt el firmament, i Déu veié que estava bé. Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon." (Gènesi I, 1-8).

El recorregut de l'ànima cap als estats més interns i subtils de l'ésser és representat per diverses tradicions com un passatge a través de les aigües. L'iniciat ha de travessar les aigües inferiors del seu psiquisme individual cercant d'arribar a les aigües superiors que es troben sobre el firmament.

Entre els antics egipcis, el recorregut que fa l'ànima una vegada que s'allibera de la seva residència terrestre és representat ritualment com un viatge que s'efectua en una barca, creuant les aigües. Tanmateix, és important recalcar que per realitzar aquest viatge no és necessària la mort física, ja que la mort iniciàtica fa que l'adepte aconsegueixi una veritable separació de la seva circumstància individual i de la literalitat del seu cos carnal i pugui emprendre en vida aquest viatge a través de les aigües cap al seu sojorn etern.

La manera com se simbolitza aquest passatge és variada:

a) A vegades es mira com un viatge des de la font del riu cap al mar; en aquest cas l'oceà representa les aigües superiors, essent la desembocadura com una 'boca' o una 'porta' per la qual es passarà d'allò còsmic a allò supracòsmic.

b) Una altra forma de visualitzar-ho és com la travessia d'una riba a l'altra del riu, la qual cosa s'expressa amb el símbol del pont que uneix els seus dos marges oposats. En aquest cas, cada vora simbolitza un grau divers de l'ésser, corresponent l'un a la terra i la mort i l'altre, al cel i la immortalitat. Aquest símbol –que també es relaciona amb l'arc de Sant Martí– representa aquella entitat intermediària que permet que les energies celests davallin al món terrestre i que la terra es comuniqui amb el cel. El pont és un indret de passatge, de proves i perills, i travessar-lo constitueix el pas de la terra al cel. Aquest 'passatge' ja ha estat realitzat inversament per cadascun dels éssers individuals que, provenint d'un Principi únic, van esdevenir criatures manifestades; i la veritable tasca de l'home ha de ser –segons la Tradició– retrobar o 'recordar' el camí de retorn que el porti al seu origen, travessant aquest pont invisible que uneix estats simultanis de l'ésser. La paraula pontífex significa "constructor de ponts", i de fet el propi Papa o Hierofant (veieu el número 5 dels Arcans Majors del Tarot), essent un mitjancer que connecta el que és diví i el que és humà, és ell mateix, per tant, un veritable pont que comunica l'home amb la seva realitat espiritual. Es diu que aquest pont és angost, i –com en el simbolisme de la porta– que permet el pas només als 'elegits', els únics capaços d'aconseguir la identitat real amb els estats més subtils del Si Mateix.

c) Una altra forma de representar aquest pas a través de les aigües és mitjançant el símbol de remuntar el riu cap a la seva font original, navegant contra el corrent. En aquest cas, l'oceà d'on es parteix significa les aigües inferiors; el corrent contra el qual s'ha de realitzar el recorregut, són les forces que tracten d'impedir l'ascens; i la font és l'origen i el destí –la identitat immutable– de l'ésser veritable i etern.

Per últim, és interessant fer notar que en tots aquests simbolismes de travessar les aigües s'apunta la necessitat d'un pas per la mort que les pròpies aigües –la "corrent de les formes"– simbolitzen.

"És propici travessar les grans aigües". "Es propici veure el Gran Home". (I Ching).

Volem tocar novament el tema de la iniciació i la seva possibilitat real, i cal fer algunes precisions.

En primer lloc, cal aclarir que la Iniciació veritable és un procés íntim, secret, on l'home canvia el contingut de les seves imatges mentals a través de la reforma total de la seva psiquis, i per tant inclou una mort al món conceptual profà, la qual cosa és una reconversió de l'ésser, i en conseqüència va seguida d'un nou naixement a un estat diferent. També s'ha assenyalat que hi ha dues, d'aquestes morts, i per tant tres naixements, dos d'iniciàtics i el profà. Aquests naixements són perfectament efectius i reals, indicats clarament per cicles i senyals, per a qui participa d'ells.

La via és la Simbòlica, com a ciència de les correspondències i les analogies, i els cicles, ritmes, freqüències i cadències amb els quals aquests símbols es manifesten en l'ésser i el seu entorn. O sigui, la via del Coneixement, recolzada per pràctiques físiques i comprovacions psicològiques com suports de l'Ésser i la seva veritable realització Metafísica: en definitiva, la recerca i efectivització del tercer naixement, és a dir, l'ingrés als Misteris majors. A tal efecte, aquesta Introducció a la Ciència Sagrada compta amb els elements invisibles –energies espirituals– que, exterioritzats a manera de lliçons, permeten encarrilar el recorregut iniciàtic de l'adepte. Aquests elements prenen la forma de la Tradició Hermètica per un costat, i per l'altre la comparació del missatge d'aquesta Tradició –i les experiències vitals que l'estudi i la immersió en ella comporten– amb d'altres manifestacions tradicionals –religioses o no–, les quals conformen la Tradició Original, Universal i Unànime.