71
ELS CICLES  I
 

Com ja vam dir a l'apartat "Les Quatre Edats" (Nš 2 d'aquest Mòdul), un Kalpa representa el cicle d'existència d'un univers o món, nascut de l'hàlit de Brahma, la Deïtat creadora. No hi ha un cicle més extens que el Kalpa, ja que ell conté tots els cicles de cicles possibles, units entre si per aquest hàlit que els sosté i els dóna vida. Afegirem que quan un Kalpa arriba a la seva fi es produeix un Pralaya, la dissolució o reabsorció d'aquest món en el si de Brahma, en l'immanifestat. Referent a això llegim en el Bhagavad-Gita, llibre sagrat de l'Índia: "A la fi d'un Kalpa, d'un període de creadora activitat, els éssers i les coses retornen a Mi". El Kalpa és un dia de Bhahma, i el Pralaya, una nit. Quan aquesta finalitza, apareix un nou Kalpa, i així de manera indefinida, tot conformant el que s'anomena la "cadena dels móns". Cada Kalpa conté 14 Manvàntares, i cada Manvàntara representa el cicle complet d'una humanitat, el qual se subdivideix al seu torn en quatre yugues o edats de desigual duració cadascuna d'elles. El nostre Manvàntara és el setè d'aquesta sèrie, i encara en faltarien uns altres set per finalitzar el Kalpa actual. Cal dir, finalment, que la paraula Manvàntara significa "era de Manú", el qual no és altre que el Legislador universal o Intel·ligència còsmica que promulga, d'acord amb la Saviesa Eterna, la Llei o Dharma que regeix tot el Manvàntara des del seu principi fins a la seva fi.

Es diu que el Dharma, simbolitzat per un toro a la tradició hindú, es recolça amb les seves quatre potes durant el Satya-Yuga o Edat d'Or, la qual cosa vol dir que es manifesta en la seva totalitat, i això significa que la humanitat en el seu conjunt vivia en perfecta harmonia i unitat amb el seu Principi. Recordem en aquest sentit que Satya-Yuga vol dir "Edat de l'Ésser", o "Edat de la Veritat". La mateixa arrel Sat la trobem a Saturn, el regent de l'Edat d'Or a la tradició grecollatina (i curiosament, la segona part d'aquest nom és idèntica a la paraula ûrnâ, la perla al front de Shiva que simbolitza el "sentit d'eternitat", o de "etern present"). Per analogia entre l'ordre metafísic i el corporal, aquest mateix sentit de totalitat s'expressa en la duració temporal d'aquest Yuga, avaluada com sabem en 25.920 anys, que és un període sencer de la precessió dels equinoccis, o el que és el mateix 12 "eres zodiacals" de 2.160 anys cadascuna (12 x 2.160 = 25.920). Al contrari, durant el Trêtâ-Yuga, o Edat de Plata, la inestabilitat i el gradual enfosquiment espiritual penetren en el món, ja que el toro del Dharma se sosté amb tres potes (Trêtâ = tres). Això es tradueix en un escurçament de la durada d'aquesta Edat: 19.440 anys, és a dir un terç de la precessió dels equinoccis, o el que és igual, 9 "eres zodiacals" (9 x 2.160 = 19.440). En el Dwâpara-Yuga o Edat de Bronze el toro es recolza tan sols en dues potes (Dwâpara = dos), donant a entendre que el Dharma és comprés únicament en la seva meitat. Precisament a aquesta Edat li correspon una durada que és la meitat de la precessió dels equinoccis: 12.960 anys, o 6 "eres zodiacals" (6 x 2.160 = 12.960). I finalment en el Kali-Yuga o Edat de Ferro el toro del Dharma se sosté ja amb un sol peu, simbolitzant així el gran desequilibri que distingeix la última edat del Manvàntara, i molt especialment les últimes fases d'aquesta. La durada d'aquesta edat és d'un quart de la precessió dels equinoccis: 6.480 anys, ó 3 "eres zodiacals" (3 x 2.160 = 6.480). Kali-Yuga vol dir "Edat Ombrívola", la qual va començar fa més de sis mil anys, i que per tant està a punt d'arribar a la seva fi i amb ella la de tot el Manvàntara. Segons les dades de la Ciència Sagrada, aquesta Edat va començar amb l'entrada en la "era zodiacal" de Taure, al voltant de l'any 4450 a.C.

 
72
LA FI DELS TEMPS
 

Qualsevol observador neutral pot comprovar a l'actualitat certs símptomes mundials com ara terratrèmols, sequeres, pestes, guerres, catàstrofes, degeneració social, sobrepoblació, violències i injustícies, en una proporció mai coneguda per la humanitat. Aquests clars símptomes de la fi d'un cicle, anunciats per les escriptures judeo-cristianes fins en els seus detalls, també han estat exposats per les tradicions hindú, budista, islàmica, precolombina, greco-romana, hermètica, etc., en abundantíssims documents.

Semblaria que tots aquests accidents es resoldran pel foc –per un raig misericordiós– i que aquest element permetrà la regeneració d'aquesta humanitat, la qual perirà totalment i es reintegrarà a la boira d'on va provenir per donar lloc a una altra, nascuda de les seves cendres i gèrmens, la qual renaixerà a un món nou i a una Edat d'Or gràcies als esforços –i la sang– d'iniciats i adeptes, els quals possibilitaran la continuïtat de la creació. Per descomptat que la ignorància contemporània menysprea en l'àmbit públic i oficial aquest fet que nega i desconeix –les escriptures diuen que els homes seran presos de manera imprevista efectuant els seus negocis i mentides– malgrat que en el domini privat alguns es toquen, encara que tendeixen a les imatges literals i físiques i fins i tot molts planegen 'salvar-se' en una espècie d'Arca de Noé material.

Aquesta última 'ingenuïtat' o, millor, il·lusió, és tan greu com l'altra, i els que 'creuen' en ella –quan es diu que no només hi haurà una nova terra, sinó un nou cel– seran igualment exclosos del món futur.

La mort d'una civilització és anàloga a la de l'ésser individual, i res podrà endur-se'n aquest, de material, a l'altre món. Això no obstant, l'home ressuscitarà en un cos de glòria si és capaç d'accedir al Coneixement, a l'Ésser, i reabsorbir-se en el Temps per a guanyar l'Eternitat, la qual cosa constitueix la veritable espiritualitat que l'iniciat pretén en vida. I sens dubte aquest cos gloriós, o millor, aquesta 'entitat', pot realitzar-se així mateix de manera grupal.

Per altra banda, cal recordar que en la infinita harmonia de totes les coses, on tot està comptat, pesat i mesurat, la fi d'un cicle i els seus habitants està en íntima relació amb el començament d'un altre i el naixement d'una nova humanitat, que res té a veure amb aquesta, la qual, és obvi, no pot subsistir per la pròpia dinàmica de la seva multiplicació.

 
73
MARSILIO FICINO
 

Quan en 1450 Cosme de Mèdici confia al encara molt jove Marsilio Ficino (1433-1499) la creació de l'Acadèmia Platònica de Florència, s'estava donant un pas fonamental per allò que havia de ser un nou ressorgiment de la Tradició Hermètica, després del relatiu enfosquiment esdevingut des del final de l'Edat Mitja. Per trobar les causes que van fer possible la realitat d'aquesta Acadèmia (convertida en el centre intel·lectual més important de l'època), hem de recular fins l'any 1439 quan, amb motiu de la celebració d'un concili, acudeixen a Florència savis procedents de diversos països i religions, entre els quals hi ha també els filòsofs neoplatònics bizantins. Aquests últims porten amb ells tot el saber hermètic i platònic conservat intacte a la ciutat de Bizanci (anteriorment Constantinopla) des de els temps alexandrins, i que només en part havia estat difós per l'Occident Medieval. Entre aquests filòsofs, és Gemist Pletó el que exercirà una influència més directa sobre la Acadèmia Platònica, ja que per la seva mediació Marsilio Ficino i el seu cercle esotèric traduiran del grec tots els llibres del Corpus Hermeticum (a l'Edat Mitja únicament va ser conegut l'Asclepi en versió llatina), els "Oracles Caldeus", i les obres de Plató, Procle, Jàmblic, Plotí, Dionís Areopagita, Porfiri, Sinesi, només per citar-ne uns quants. Cal assenyalar que per a Ficino, traduir és sobretot una forma de transmetre la tradició, tenint en compte a més que aquestes tres paraules –traduir, transmetre i tradició– equivalen a una mateixa realitat, ja que totes elles procedeixen d'una idèntica arrel etimològica. En aquest sentit, convé recordar que el mateix coneixement simbòlic transmès per les cultures tradicionals és una traducció al llenguatge i l'enteniment humans de les veritats i arquetips eterns. Així, traduint, comentant i prologant les obres de l'antiga saviesa, Ficino es converteix en un fidel intèrpret d'ella. En el pròleg que va fer al Poimandrés, Ficino estableix la genealogia mítica i espiritual que, com una cadena d'or, la "cadena àuria", unifica per damunt dels temps i de l'espai la il·lustre família dels filòsofs hermètics, "...l'origen dels quals està en Mercuri i l'apogeu en Plató". Retinguem un paràgraf d'aquest pròleg: "En el temps que va néixer Moisès, floria l'astrònom Atles, germà del físic Prometeu (filiació aquesta que sens dubte es refereix a l'origen únic del cel i la terra), avi matern de l'antic Mercuri, el net del qual va ser Mercuri Trismegist, el més gran dels sacerdots i reis". A aquest rei-pontífex se li deu la instrucció "d'Orfeu, que va revelar els misteris a Aglaofem, succeït per Pitàgores, el qual va tenir com a deixeble Filolao, mestre de Plató". Considerant-se a si mateix com una baula més d'aquesta cadena, Ficino produirà una obra pròpia que perpetuarà la memòria de la 'raça divina i heroica', 'mestressa dels segles', tot adaptant-la a les circumstàncies del seu temps.

Per la profunda empremta que van deixar en l'art i la filosofia hermètica del Renaixement, mereixen destacar-se, d'aquesta obra, la Teologia Platònica i De la religió cristiana, on es manifesta la universalitat d'un pensament que va ser capaç de combinar els misteris de la cosmologia i de la metafísica platòniques amb els de la revelació cristiana, síntesi anunciada ja pels primers Pares de l'Església i els seus successors medievals, i així mateix per Nicolau de Cusa (1401-1464), el doctor de la docta ignorantia que tan gran influència exerciria sobre el propi Ficino i sobre el seu deixeble Pico de la Miràndola, i a través d'ells en tots els neoplatònics renaixentistes. Per altra banda, l'esoterisme impulsat per Ficino es pot veure com una reacció contra l''escolasticisme' aristotèlic, el qual, en la seva degradació, estava covant els gèrmens d'allò que segles més tard donaria lloc al racionalisme cartesià.

Segons diu el seu deixeble Polizià, Ficino va ser "un nou Orfeu que va rescatar dels inferns l'Eurídice platònica". En efecte, l'eix al voltant del qual es va edificar aquesta obra van ser els himnes òrfics, en els quals el mestre descobreix, velats sota el llenguatge evocador de la poesia, els més sublims secrets, ja que, segons va afirmar Dionís Areopagita, "el raig diví no ens pot atènyer a menys que estigui cobert de vels poètics". Aquests vels són els propis déus, o millor, les emanacions que aquests manifesten a l'home per mediació de les muses missatgeres –filles de Zeus i la Memòria– i per les Gràcies. Ficino, com que Pico de la Miràndola, sostenia que els déus del panteó òrfic eren déus 'compostos' o 'híbrids', investits del poder de la mutabilitat, adquirint amb això totes les formes. Però aquesta mutabilitat és possible per l'autosacrifici de l'Ésser, el qual en fragmentar-se i dividir-se, dóna lloc a l'ordre cosmogònic, regit pels mateixos déus. Per altra banda, que un déu contingui al seu contrari, o que li calgui el seu oposat per expressar la totalitat dels seus atributs, no resulta gens estrany a un mag renaixentista com Ficino, per a qui l'univers és una estructura teixida per les constants relacions, tensions i lluites entre energies oposades que, tanmateix, perpètuament s'equilibren i harmonitzen atretes per la força de l'Amor, inseparable de la Bellesa, la porta per on s'accedeix a la identitat amb el Coneixement i la Saviesa.

En el seu tractat De Amore (comentari al Simposi de Plató), Ficino va deixar escrit: "Tots els déus estan lligats els uns amb els altres per una espècie de caritat mútua, de tal manera que pot dir-se en justícia que l'amor és nus i vincle permanent de l'univers". Observi's com es correspon aquesta concepció amb allò exposat per la doctrina cabalística, ja que és a Tifereth (l'Amor o Bellesa), com cor axial de l'arbre de la vida, on troben el seu equilibri totes les oposicions sefiròtiques. En el mateix ordre d'idees, caldria veure el que diu al respecte el propi cristianisme, per al qual la caritat, o amor, està situada al cim de les virtuts teologals, les quals, pel fet de ser-ho pertanyen al domini de la ontologia, per damunt del qual només es troba la metafísica. No és casual, doncs, que entre els neoplatònics renaixentistes pervisqués una secreta filiació que entroncava amb l'ensenyament iniciàtic dels "Fidels d'Amor" medievals. A més, representar cega o amb els ulls embenats la deïtat de l'amor (per exemple, el Cupido de "La Primavera" de Botticelli, pintor integrat en el cercle de Ficino) era una forma d'exemplificar que els més elevats misteris, ocults en les "tenebres més que lluminoses de l'Ésser", no es poden aprehendre amb els sentits corporals solament, sinó mitjançant l'ànima purificada, recollida en si mateixa en l'arravatament de l'èxtasi amatori anterior a la unió amb l'inefable.

 
74
LA TRADICIÓ HERMÈTICA II
 

A l'apartat "L'Hermetisme Alexandrí" (Nš 18 d'aquest Mòdul III) vam al·ludir a l'origen prediluvià i atlant de la Tradició Hermètica, recollint el que s'esmenta en referència a això a certes llegendes al voltant de l'existència d'un mític "Hermes d'Hermes" que va viure "abans del Diluvi". Aquestes mateixes llegendes relaten que, d'aquest Hermes arquetípic, neixen l'"Hermes caldeu" i l'"Hermes egipci", és a dir les dues grans civilitzacions que dins del Kali-Yuga, i juntament amb les precolombines, figuren entre les hereves més importants de la Tradició Atlant, en la qual residia un poder espiritual directament emanat del Centre Suprem o Tradició Primordial. L'Hermes egipci no és altre que Thot, l'escriba diví i dipositari de la Ciència Sagrada, aquell que és anomenat "Senyor de la Saviesa", "el Misteriós" i "el Desconegut", però al mateix temps intermediari entre el Cel i la Terra, ja que "res pot fer-se sense el seu coneixement entre els déus i els homes".

Aquesta funció mitjancera passarà a formar part de l'Hermetisme grec i el Mercuri romà, el Déu que trobem a les cruïlles de la vida i ens guia pel camí del Coneixement. A ambdós, com sabem, se'ls representa amb ales al cap i als peus, testimoniant així aquesta naturalesa intermediària i aèria que uneix el que és inferior al que és superior, i porta a més el caduceu com a insígnia de la seva funció axial, amb el qual realitza el vincle i la unió entre els tres móns o nivells de l'Existència universal, presents també en el microcosmos humà. Thot-Hermes-Mercuri coneix, doncs, "tot allò que està ocult sota la volta celest i en les entranyes de la terra", és a dir la totalitat dels misteris del Cosmos, i aquest coneixement el dona a la seva estirp (a aquells que lliguen amb el seu influx espiritual) mitjançant la revelació d'un codi simbòlic que cristal·litza en les diferents arts i ciències de la Cosmogonia (les quals han donat forma a la cultura i a la civilització d'Occident), incloent-hi els llibres sagrats i sapiencials inspirats directament pel propi Hermes, com és el cas dels que composen el Corpus Hermeticum, sense oblidar-nos de tots aquells que ens han estat llegats pels adeptes i mestres d'aquesta Tradició que continua estant viva i actual com ho ha estat des dels seus orígens.

Del Corpus Hermeticum, en volem extreure els següents fragments:

"Deteniu-vos i recupereu la sobrietat! Mireu a dalt amb els ulls del cor –si no tots, al menys aquells que en siguin capaços. El mal de la ignorància inunda tota la terra i acaba per corrompre l'ànima empresonada en el cos, tot impedint-li d'atracar en el port de la salvació. No us deixeu arrossegar per aquesta corrent, aprofiteu el reflux, els que pugueu, i atraqueu en el port de la salvació. Busqueu llavors un guia que us agafi de la mà i us condueixi fins les portaleres del Coneixement. Allà brilla la llum, neta de tota foscor. Allà ningú està embriac. Tot el món està sobri i observa amb el cor aquell que desitja ser vist, que no es deixa sentir ni descriure, que no pot ser vist amb els ulls sinó amb la ment i el cor. Però primer us heu d'arrencar la túnica que porteu al damunt, el vestit de la ignorància, el fonament del mal, la cadena de la corrupció, la cel·la tenebrosa, la mort vivent, el cadàver sensible, la tomba que porteu d'un costat a l'altre, el lladre que habita en vosaltres, el que odia a través d'allò que estima i sent enveja a través d'allò que odia". Poimandrés VII, 1-2.

"Així serà la vellesa del món: manca de pietat, desordre, menyspreu envers tot el que és bo. Quan tot això s'esdevingui, Asclepi, aleshores el Senyor i Pare, el déu el poder del qual és sobirà, governador del déu primer, contemplarà aquesta conducta i aquests crims insensats, i per un acte de la seva voluntat –que és la benevolència de déu–, s'enfrontarà als vicis i la perversió de totes les coses, redreçarà els errors, purificarà la maldat amb un diluvi o consumint-la en flames, o acabarà amb ella difonent per totes parts malalties pestilents. Llavors restituirà el món a la seva bellesa antiga, de tal manera que el propi món tornarà a semblar que mereix meravella i culte; i amb constants benediccions i cerimònies d'alabança, la gent d'aquests temps honorarà el déu capaç de fer i restaurar una obra tan gran. I aquesta serà la gènesi del món: una reforma de totes les coses bones i una restitució molt sagrada i pietosa de la mateixa natura, reordenada en el curs del temps...". Asclepi, 26.

 
75
ELS SIGNES DE LA RENÚNCIA
 

A vegades aquest univers es torna molt petit, gairebé com una joguina o un teatre de titelles, una il·lusió per la realitat de la qual un mateix gairebé ni apostaria si no fos perquè de moment s'hi troba dins, vivint i patint en ell i amb ell constantment. Ja que separat del seu sentit simbòlic i teofànic, només és un decorat multicolor de fenòmens més enllà del qual comença allò que és veritablement il·limitat i real. Si quelcom ens 'salva' precisament d'aquest món, permetent-nos viure'l el més harmoniosament possible, no és ell mateix o les coses que en ell existeixen, sinó la comprensió d'allò que l'excedeix i transcendeix. I només és la fe, nascuda de la intuïció directa, allò que ens permet seguir i comprendre la ignorància dels nostres dubtes. Quan diem 'món', ens referim també als 'déu mil éssers' que el poblen, els quals en són una prolongació microcòsmica i transitòria, així com els seus afectes, passions, instints, ambicions i anhels. Presoner d'una limitada visió de la seva existència, l'ésser humà difícilment concep la idea de traspassar el llindar que el separa del 'més enllà' tant com de superar el patiment que implica perdre tot allò que estima i que desitja retenir. Per a una cultura que no concep altra realitat que la material, la mort i el patiment, tant com la vida mateixa, són un absurd complet, un interrogant per al qual no hi ha més explicació que l'arronsament d'espatlles, o les més absurdes suposicions. És una vida sense esperança ni consol que acaba per fomentar un odi instintiu i destructor envers tot, envers el món mateix, produint nihilisme i escepticisme.

La impermanència de les coses, la irrealitat del món, és la que fa intuir des del principi a Siddhartha (el futur Buddha Gautama Shakyamuni), l'Alliberament o la Unió (Ioga) amb la única i veritable Realitat Immutable. I aquest és el missatge bàsic del budisme tant com del cristianisme, predicant ambdós la renúncia als bens o dissorts passatgers d'aquest món, a la seva il·lusòria realitat. En efecte, en els tres primers viatges fora del recinte de palau, on el seu pare el té a resguard, Siddhartha contempla per primera vegada la malaltia, la vellesa i la mort. La seva visió confirma les seves intuïcions; tot és sofriment perquè tota acció desitjosa de 'resultats' fixos produeix una fricció que desgasta. Tot és un continu consum o esgotament que es renova per seguir desgastant-se. La única escapatòria d'aquesta roda inexorable (Samsâra) és la no-acció, o la renúncia als seus fruits, a la 'recompensa'. I com que la seva marxa exterior no pot aturar-se, ja que segueix unes pautes cícliques de causa-efecte invariables, és només per la via interna com pot efectuar-se aquesta sortida (ja que el centre sempre resideix a l'interior de les coses), essent la seva realitat immutable, no afectada pels canvis continus de la perifèria.

Podem veure que en les circumstàncies cícliques que ens ha tocat viure, aquesta doctrina és una autèntica medicina, un consol per a l'ànima que, avui més que mai, s'intueix allunyada de la seva veritable pàtria, exiliada en aquesta 'vall de llàgrimes'. En efecte, el desig i la passió són els veritables motors de l'acció (karma), els quals mai es poden veure satisfets ja que l'acció, per si mateixa, mai condueix al repòs, sinó que genera indefinidament accions i reaccions secundàries. Acabar amb els desigs i passions, mitjançant el coneixement de la Cosmogonia com a suport de l'ésser i pas a la metafísica, és deixar de tirar llenya al foc, i per tant deslliurar-se de la contínua necessitat de fer o de tenir.

 
76
TRAVESSAR LES AIGÜES
 

"Al principi Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà i l'esperit de Déu batia les ales sobre l'aigua. Déu digué: 'Que hi hagi llum'. I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.

Déu digué: 'Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres'. I fou així. Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l'aigua de sota el firmament i la de dalt el firmament, i Déu veié que estava bé. Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon." (Gènesi I, 1-8).

El recorregut de l'ànima cap als estats més interns i subtils de l'ésser és representat per diverses tradicions com un passatge a través de les aigües. L'iniciat ha de travessar les aigües inferiors del seu psiquisme individual cercant d'arribar a les aigües superiors que es troben sobre el firmament.

Entre els antics egipcis, el recorregut que fa l'ànima una vegada que s'allibera de la seva residència terrestre és representat ritualment com un viatge que s'efectua en una barca, creuant les aigües. Tanmateix, és important recalcar que per realitzar aquest viatge no és necessària la mort física, ja que la mort iniciàtica fa que l'adepte aconsegueixi una veritable separació de la seva circumstància individual i de la literalitat del seu cos carnal i pugui emprendre en vida aquest viatge a través de les aigües cap al seu sojorn etern.

La manera com se simbolitza aquest passatge és variada:

a) A vegades es mira com un viatge des de la font del riu cap al mar; en aquest cas l'oceà representa les aigües superiors, essent la desembocadura com una 'boca' o una 'porta' per la qual es passarà d'allò còsmic a allò supracòsmic.

b) Una altra forma de visualitzar-ho és com la travessia d'una riba a l'altra del riu, la qual cosa s'expressa amb el símbol del pont que uneix els seus dos marges oposats. En aquest cas, cada vora simbolitza un grau divers de l'ésser, corresponent l'un a la terra i la mort i l'altre, al cel i la immortalitat. Aquest símbol –que també es relaciona amb l'arc de Sant Martí– representa aquella entitat intermediària que permet que les energies celests davallin al món terrestre i que la terra es comuniqui amb el cel. El pont és un indret de passatge, de proves i perills, i travessar-lo constitueix el pas de la terra al cel. Aquest 'passatge' ja ha estat realitzat inversament per cadascun dels éssers individuals que, provenint d'un Principi únic, van esdevenir criatures manifestades; i la veritable tasca de l'home ha de ser –segons la Tradició– retrobar o 'recordar' el camí de retorn que el porti al seu origen, travessant aquest pont invisible que uneix estats simultanis de l'ésser. La paraula pontífex significa "constructor de ponts", i de fet el propi Papa o Hierofant (veieu el número 5 dels Arcans Majors del Tarot), essent un mitjancer que connecta el que és diví i el que és humà, és ell mateix, per tant, un veritable pont que comunica l'home amb la seva realitat espiritual. Es diu que aquest pont és angost, i –com en el simbolisme de la porta– que permet el pas només als 'elegits', els únics capaços d'aconseguir la identitat real amb els estats més subtils del Si Mateix.

c) Una altra forma de representar aquest pas a través de les aigües és mitjançant el símbol de remuntar el riu cap a la seva font original, navegant contra el corrent. En aquest cas, l'oceà d'on es parteix significa les aigües inferiors; el corrent contra el qual s'ha de realitzar el recorregut, són les forces que tracten d'impedir l'ascens; i la font és l'origen i el destí –la identitat immutable– de l'ésser veritable i etern.

Per últim, és interessant fer notar que en tots aquests simbolismes de travessar les aigües s'apunta la necessitat d'un pas per la mort que les pròpies aigües –la "corrent de les formes"– simbolitzen.

"És propici travessar les grans aigües". "Es propici veure el Gran Home". (I Ching).

 
77
LA INICIACIÓ II
 

Volem tocar novament el tema de la iniciació i la seva possibilitat real, i cal fer algunes precisions.

En primer lloc, cal aclarir que la Iniciació veritable és un procés íntim, secret, on l'home canvia el contingut de les seves imatges mentals a través de la reforma total de la seva psiquis, i per tant inclou una mort al món conceptual profà, la qual cosa és una reconversió de l'ésser, i en conseqüència va seguida d'un nou naixement a un estat diferent. També s'ha assenyalat que hi ha dues, d'aquestes morts, i per tant tres naixements, dos d'iniciàtics i el profà. Aquests naixements són perfectament efectius i reals, indicats clarament per cicles i senyals, per a qui participa d'ells.

La via és la Simbòlica, com a ciència de les correspondències i les analogies, i els cicles, ritmes, freqüències i cadències amb els quals aquests símbols es manifesten en l'ésser i el seu entorn. O sigui, la via del Coneixement, recolzada per pràctiques físiques i comprovacions psicològiques com suports de l'Ésser i la seva veritable realització Metafísica: en definitiva, la recerca i efectivització del tercer naixement, és a dir, l'ingrés als Misteris majors. A tal efecte, aquesta Introducció a la Ciència Sagrada compta amb els elements invisibles –energies espirituals– que, exterioritzats a manera de lliçons, permeten encarrilar el recorregut iniciàtic de l'adepte. Aquests elements prenen la forma de la Tradició Hermètica per un costat, i per l'altre la comparació del missatge d'aquesta Tradició –i les experiències vitals que l'estudi i la immersió en ella comporten– amb d'altres manifestacions tradicionals –religioses o no–, les quals conformen la Tradició Original, Universal i Unànime.

 

Home Page